Encreuats

Vivim el moment, el dia a dia, sense pensar mai gaire en les coses que hem fet o farem, tot i que hi pensem. És inevitable rumiar que faràs demà, l’altre i potser el de més enllà. És important pensar que seràs quan seràs gran i que voldràs aconseguir a la feina, a la vida, amb la dona i els fills. És clar que mirem endavant, però amb els peus en el present, perquè el temps que va des de l’alba fins la posta és sovint tant accelerat i abassegador que, en el fons, tens poc temps per avaluar si el que fas, tindrà una incidència positiva o negativa –o cap incidència- en el futur.

Els dies ens consumeixen, i qui dies passa anys empeny i el temps passa que se les pela, i un dia, de tant en tant, t’atures i agafes un glop d’aire, respires profund i mires al teu voltant. És llavors quan veus coses que se t’escapen amb la fressa habitual. Analitzes actes, fets, persones, moments; estudies el passat per recordar que vas fer bé i malament, per no repetir-ho –o per recordar-ho senzillament-. Agafes el llarga vistes del teu calaix d’experiències i guaites endavant per veure si vas bé, o si t’estàs desviant del camí.

I mirant, mirant, vas veient unes línies imaginàries que van sorgint a la vida, unes línies que entrecreuen persones, les teves persones amb tu mateix.

Amics de la infància que retrobes al facebook i amb les que de cop recuperes converses pendents, oblidades i totalment insignificants (o transcendentals, depèn!). Un dia t’insereixen en un grup de whatsapp i, oh! Sorpresa! Trobes allà a Déu i sa mare comentant la jugada com si acabés de passar, i veus cares i recordes moments i revius experiències...

No se si es pot comparar amb abans, perquè abans, el món de la gent era més limitat. El que és inevitable és que trobes persones que tenies al teló de fons, com un record, com una boira; i quan hi tens quatre paraules, sorprenentment somrius –no sempre, no ens enganyem-, però et sents cofoi de tornar a fer aquella broma que tenies a la recambra esperant. Passen pel teu cap fotografies del passat que es barregen amb JPGs del present; veus les fotos dels fills que tots tenen i els hi veus la cara d’ells mateixos, quan perdien el cul per una peli, un concert, una excursió al cim més alt de la zona...

La vida dona moltes voltes, i no totes passen pel mateix indret. Però amb els temps que corren, tenim la possibilitat de retrobar petits i efímers espais temporals on, tots els fils del nostre teixit s’encreuen amb els dels altres i el punt que sorgeix és màgic, és místic. I a la vida, la màgia i la mística és escassa.

No se si faré més sopars amb els companys d’EGB o si al final farem la sortida amb tota la colla del cau, o si tornaré a quedar amb un company per pujar al cim de torn, això, no ho se. Però se que, la pel·lícula que em ve al cap és plaent, és bonica. I només per aquests moments, petits de plaer sa, val la pena aturar-se, mirar enrere i endavant i respirar.

Agafar aire i tornar-hi, que no ha estat res!