Ivet

Els ulls castanys i la mirada oberta a la vida, a descobrir. El somriure quasi permanent, només trencat pel plany abatidor de la gana, la son o el dolor. M’atraus; m’enamores. M’enamora veure en tu la felicitat de ta mare; la originalitat de la barreja, un full en blanc reciclat de teles ja pintades. Ets germana d’un déu, deessa de cabells curts i mans inquietes; tots els teus plecs de pell suau i tendre s’acaronen en el joc dels teus moviments, ara limitats encara. Ets la filla de dos mortals que han trobat en tu i el teu germà la immortalitat que tants s’encaparren en trobar, mirant al cel.

A vegades em despertes a la nit i em giro i ets allà, plorant de matinada i ta mare, desquiciada per la son i el cansament intenta amb el cor, les mans i la desesperació nocturna, portar-te la pau i el descans, que retorni als teus ulls preciosos la nit, el silenci. Et miro, et toco, t’intento calmar; no en soc capaç, només ta mare, adolorida per la son i l’amor immens que et devociona n’és portadora; de pau.

Les dues us endormisqueu, us contagieu mútuament. Ara només emprenya, només rebenta la nit i el cansament que s’acumula; demà, enyorarem tenir-te tant sumisa, tant dedicada als nostres braços, tant dèbil, tant sublim... 

A la meva petita, xica, bonica i preciosa Ivet.