estàs castigat!

Nosaltres, a casa, no creiem en els càstigs. Després de parlar-ne mil set-centes vegades, girar-ho del dret i del revés, buscar al calaix de les pedagogies modernes i antigues hagudes i per haver, hem arribat a la conclusió que, castigar és negatiu; genera sovint l’efecte contrari. I això amb nens capaços d’entendre que se’ls castigui; no parlem de canalla incapaç d’entendre encara, que hi ha coses que no s’han de fer, i que hi ha coses que estan malament.

Els adults sovint, quasi sempre vaja, pensem que tothom pensa i fa com nosaltres. Grans i petits han de fer el que nosaltres pensem. Ideològicament, el que no està amb nosaltres, està contra nosaltres. Moralment, el que no fa el que fem, és immoral i no fa el que és correcte. Intel·lectualment, el que no és tant llest com nosaltres, no és menys llest, és un ruc! Exagero, llicències literàries, perquè això no és així, oi?

El càstig és la conseqüència més negativa d’anar a la contra de qualsevol cosa. Es castiga a un delinqüent quan comet un crim contra la llei, la llei dels homes o la llei de Déu. Es castiga a un treballador quan atempta contra l’empresa o la fa anar malament; es castiga a un jugador professional quan no juga com ha de jugar, a la banqueta. Castiguem als adults quan, no tenim altres eines pedagògiques per fer que entrin en raó, o quan senzillament la raó ja no hi cap.

Aquí està el quid de la qüestió, la paraula i el concepte raó. Jo tinc raó, tu no. Els adults sovint estem en desacord en aquest petit i senzill concepte, imagineu els infants. La raó és relativa molt sovint, i el que està bé i està malament depen de molts factors, però sobretot del factor enteniment. Un infant, un nen, una nena, no te la base ni el coneixement ni la experiència per entendre el concepte i totes les variables que intervenen en la seva vida, i per tant, no pot de cap manera entendre un càstig com nosaltres pretenem que l’entengui. És materialment impossible. Per entendre el significat d’un càstig s’ha de ser adult, s’ha d’haver madurat i viscut prou per tenir clar que un càstig és la conseqüència d’un acte negatiu, dolent, immoral i il·legal. Un infant, no en te ni idea de tot això...

Al meu fill el castiguen. Des de petit, al racó de pensar! Ara, a la taula sol a dinar! No se quantes coses més haurà de patir a la vida de manera injusta fins que no sigui adult i competent per entendre el complicat món dels adults, però segur que moltes. Els grans, quan no en sabem més, castiguem. Però amb els petits... només cal mirar-los a la cara quan ploren a conseqüència de la nostra acció determinant per entendre que no actuem bé. Que hauríem de ser nosaltres els castigats per no saber-ne més! Em castigo perquè no se com arribar a tu! Això seria el més correcte. Paciència, amor, comprensió i simplicitat; els infants necessiten aprendre-ho tot, amb aquestes dosis necessàries. A vegades ens treuen de polleguera, però si contem fins a deu, segur que és perquè no tenim el temps necessari per fer les coses millor. La majoria dels “errors” que cometen els infants són a causa de petites negligències nostres; si entra en un lloc que no pot entrar, perquè ens hem deixat la porta oberta; si toca quelcom que no ha de tocar, per què ho te a l’abast?; si trenca un gerro de vidre de l’àvia, com és que el tens exposat a la seva alçada?; si menja el que no ha de menjar, perquè no li dones una alternativa que creus que serà millor?; si no dorm quan ho ha de fer, no serà perquè tenim uns horaris terribles que van en contra de la seva necessitat d’expandir-se?...

Els adults hem construït un món a la nostra mida, que sovint no ens agrada ni a nosaltres mateixos i pretenem que els infants, que viuen una vida nova i amb tot per davant, l’acceptin ràpidament i sense fissures, sense equívocs, sense errors.

Castigar és propi del sistema penal, no hauria ni d’existir en el vocabulari educatiu...

Jo lamento cada vegada que he usat aquesta paraula, i vosaltres?

Bon dia tingueu.