divendres, 18 de novembre del 2011

Espanya o el naufragi del Titànic

James Cameron va portar al cinema una història de veritat, un drama dels nostres temps que va ser considerat el punt d'inflexió dels temps de la revolució industrial: tot més gran, més potent, més capacitat, més lluny i sense importar les despeses ni les repercussions. El gran transatlàntic Titànic va ser un gran fracàs; una màcula en el poder i dominació occidental. I si alguna cosa va fer bé en Cameron, va ser captar l'habient, l'esperit del moment, la realitat de les diferències socials i els diversos finals que van tenir en aquell desgraciat però espectacular accident.
En el Titànic hi viatjaven més de dues mil ànimes, entre treballadors i passatgers, i com un bon reflex de la societat on vivien, la major i més luxosa part del vaixell estava destinada a un petit grup de privilegiats i els seus criats, l'altre gran part estava reservada per les grans maquinàries que podien moure aquell aparell mariner i per les enòrmes bodegues plenes, en gran part, de propietats de la minoria adinerada. La resta i nombrosa representació de les classes mitjes i baixes tenien camarots petits i estrets i alguna sala d'esbarjo carregada de fum i de diversió autodidàctica. Ni tant sols les misses estaven pensades per a tothom; Déu sempre viatja en primera classe.
Quan el Titànic es va començar a enfonsar, quan la tripulació es va adonar que allò no tenia remei, es van començar a prendre mesures per salvar els mobles, i no precisament l'immobiliari. Primer van tancar una gran part del passatge de segona i tercera dins les seves dependències, per assegurar que la primera classe pogués anar fent una evacuació tranquil·la i controlada. Òbviament no hi havia bots salvavides per tothom! Aquells que ja viatjaven amb més comoditat van poder enbarcar-se amb més comoditat i sense barrejar-se amb els altres, i mirant esglaiats amb les mans al pit, van anar observant com s'enfonsava aquella immensa mole sobre les tranquil·les aigües de l'atlantic. Finalment, quan la cosa va precipitar-se al fons, set cents passatgers i els afortunats remers van veure, segurs i allunyats, com mil cinc centes persones morien directa o indirectament dins les glaçades aigües...
No tots els supervivents van ser de primera classe; no tots els morts van ser de tercera; però la proporció guarda relació amb la realitat social, com sempre passa, en la majoria dels àmbits de la vida. Per què aquesta vida, aquest món, i tot el que hi fem i ens passa, segueix un patró constant que no es trenca mai, per més gran que sigui la desgràcia. Només una pandèmia natural o una catàstrofe a escala planetària és capaç de no discriminar entre classes socials.
Per això, ara mateix el que està passant en aquest país, encara que molta gent vulgui amagar-ho, camuflar-ho o distreure la atenció cap a d'altres bandes, respon també a aquest patró; és com un fractal que es repeteix constantment fins l'infinit. Ara estem amb el cul del baixell enlaire, sobresurt tant del mar que, un sol cop més de les onades faran que es parteixi en dos i precipiti la caiguda al fons.
Espanya s'enfonsa i els rics ja estan als bots salvavides mirant com se'n va el somni de continuar vivint en un país avançat per tornar a ser els rics terratinents de les nostres ànimes en lloguer; les ànimes dels que sobrevisquin a la patacada, és clar. Per que uns quants milers, milions de persones no sortiran gaire ben parades de tot aquest assumpte. És així, diguin el que diguin els que manen.
No els importa en absolut l'estabilitat de la seguretat social, ells ja tenen els seus metges privats.
No els importa en absolut que els petits i mitjans emprenedors tirin endavant, amb crèdits o sense, per què les seves fortunes i grans empreses sobreviuran, assegurant-se el crèdit per ells.
No els importa en absolut que peti tot el teixit social, d'ajuda a les persones i d'organitzacions no guvernamentals, per que ells viuen tranquils en les seves barquetes i amb les espatlles cobertes.
A ells no els importo jo, ni tu ni ningú, i el baixell s'enfonsa igualment. Qui sobrevisqui amb el xaleco ja farà prou mentre ells s'esglaien veient com se'n va tot a la merda...
Però no els importa. Ja construiran un altre baixell, encara que sigui amb capital estranger.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada