La fàula del senyor Florencio

Quan jo era petit, hi havia un petit comerç al meu barri, sota de casa, on un bon dia, vaig anar a comprar les meves primeres "chuches" amb els meus germans i germanes. Des de llavors i fins que l'home es va jubilar, em vaig convertir en un habitual de la seva clientela, tant, que cap al final podia acostar-m'hi ben d'hora, ben d'hora, i demanar un canya pel tren i que me l'apuntés per pagar-li a la tarda quan tornava de l'insti de Calella. Era un bon home. Un honrat treballador, home de barri i que feia barri; amable, divertit i rialler. Baixem un moment al Florencio! Dèiem tot cridant per casa, i sortíem rebent per la porta, baixabem a tot drap per l'escala i ens plantavem allà per comprar xiclets de pela, palotes, cheiws de duro i núbols de 6 o 12 pesetes. Ell sempre ens rebia amb la seva mirada estràvica i somriure radiant i deia: un pipilote! En fa de temps...
No se pas on ha anat a parar el senyor Florencio i la seva dona, eren grans llavors i si encara són vius, déuen ser ja uns avis simpàtics i riallers. L'ultramarinos va deixar de ser el que era per nosaltres, tota una generació de jovenets xupa sucres, i recordo com si fos ahir el dia que vam veure que ja no hi era. Ostres, no ens vam poder acomiadar d'ell. Era com un tiet més: un pipilote! He he he!
Et passes tota la vida currant honradament, i fins i tot pots representar algú important per a molta gent que ni tant sols saps com es diuen, però ells conèixen perfectament el teu nom i t'enyoren un temps quan desaparèixes. Tot per cuatre duros i una jubilació que llavors, essent un negoci petit, debia ser ben pírrica, pobre home. Tants anys treballant sense estafar ningú, sense enganyar ningú, tornant bé els canvis i els somriures; tants i tants quilos de sucre venuts des de la seva petita porta al món i no cobra cap pensió vitalícia per haver estat algú estimat; per haver fet barri; per haver-nos ensenyat honradesa.
El senyor Florencio hauria de tenir un monument a la porta del barri de Sant Martí, al costat del monument al senyor Sánchez o de la senyora Josefa.
Almenys un monument a tota una vida treballant, a canvi de no rebre cap més reconèixement per part de l'estat que ha alimentat tota la vida amb els seus impostos i esforç emprenedor. Ni tant sols això...
Som diners per el nostre govern, sigui del color que sigui. Som butxaques que s'han de tenir mínimament contentes, només per què no ens rebelem i seguim pagant; tots som Florencios; uns ningú qualsevols que no valem més que els diners que podem deixar al darrera, i si pot ser en forma de pagament pòstum quan palmem!
I encara, beneits, ens arribem a plantejar anar a votar el dia 20!