Ser o no ser

Menjar o no menjar carn, menjar o no menjar peix, menjar o no menjar qualsevol cosa que hem menjar des de temps immemorials els éssers humans, és una elecció lliure, o així hauria de ser. I per tant, partim de la base que les eleccions són accions lliures que fem els éssers humans amb capacitat d’escollir i pensar amb coherència (si és que tots els éssers humans que som capaços de pensar som coherents, és clar). Deixem doncs els menors d’edat a banda o dit d’una altra manera, els petits, per què entenem que ells no tenen aquesta capacitat decisòria tant ben desenvolupada (hi ha molta gent gran que pensa com el cul, parlant en plata, i molts joves que arriben a pensaments molt elevats; com en tots els casos, de tot n’hi ha). Ja només triem els grans. I que triem?

Triem en funció del coneixement que tenim avui en dia, i de la realitat que vivim. Sempre hem fet això, en major o menor mesura, hem triat el que ens han deixat triar els temps que ens ha tocat viure, però pel camí se’ns ha coartat la llibertat de fer-ho bé, a base d’imposicions des de les cúpules de poder (polític, econòmic, religiós... fàctics de totes les menes, tot el mateix –la meva àvia diria, tots, la mateixa merda-).

Uns pobles trien en funció de la història que tenen. Altres pobles trien en funció de les conviccions que se’ls imposen; no hem d’oblidar que al món hi ha més cultures que pel·lícules de l’Alfredo Landa, i ja és dir! I cada cultura la seva pel·lícula particular, amb la seva realitat i les seves penes i alegries, i nosaltres, al mig. Nosaltres, els occidentals alliberats i agnòstics, practicants hipòcrites i neo-espiritualitzats per substituts del dogma cristià en caiguda lliure, podem fins i tot triar la creença que volem i la feina que desitgem (això fins ara, ja veurem després de la crisis global que ens afecta), i la parella que estimem (o no, sempre ens en podem divorciar!), i la casa (pis, quartet, despatx, antre, pou...) que volem... com dic, nosaltres que podem gaudir del privilegi d’escollir pràcticament tot el que volem, també triem, òbviament, el que mengem.

Com he dit al principi, triem per que podem, i triem amb raó per fer-ho. I hauríem de ser conscients que ho fem per a nosaltres, que és una elecció personal. Com els gustos de vestir o a qui ens emportem al llit, cada u ha de poder-ho fer, en el seu moment, quan estigui preparat i gaudint de la llibertat de fer-ho, sense imposicions i pressions de cap mena; vivim en l’estat del benestar i de la llibertat, i que no ens la toquin!

Menjar o no menjar carn, es converteix doncs en una guerra actual contra la realitat globalitzada d’alimentar les 24 hores del dia els supermercats (que no les persones) amb carn fresca i de primera (de primera aparentment) o per la neteja de la consciència individual: jo no menjo la carn dels meus germans animals. El món que ens ha tocat, el nostre (ara mateix les 20:37 del dia 6 de setembre de 2011), està molt mal parit! Hem topat amb una paret que ens està dient: nois, noies! Que la cosa està molt malament, poseu-hi remei, ja! D’entre les coses que estan molt malament unes que salten a la vista són les que fan referència al menjar, com el tractem, com l’aconseguim, com ens el mengem... Fem un abús de tot, i no en tenim mai prou! Això és cert i no goso ni contradir-ho, ai de mi! Però també hi ha retòrica anti-carnívora que s’agafa a noves tendències espirituals, ens parlen del Karma i de les energies positives i negatives, tota una explicació que ens porta altra cop al principi, ens condicionen amb funestes repercussions per menjar la carn dels animals que sofreixen; ens parlen de nous inferns, purgatoris i penalitats disfressades d’altres parracs més espirituals i menys divins, però tant mateix, más de lo mismo, no ens deixen triar lliurement, ens imposen condicions. Parlem de les nostres capacitats biològiques per menjar carn: si els humans no tenen ullals o incisius per menjar carn i que no tenim el sistema digestiu ben adaptat per fer-ho, per què hem arribat fins aquí? No tenim la capacitat de pensar i usar les mans per substituir moltes debilitats, i hem acceptat que així és amb altres coses (subsistència al medi davant depredadors molt més durs, capacitat de sobreviure a climes molt radicals, adaptació i superació de malaltíes que en altres espècies haurien acabat amb l’extinció...) per què no ens hem pogut adaptar al menjar? Menjar la carn dels altres animals ens converteix a nosaltres en bèsties, sí, i que no ho som? Teoritzem sobre la quantitat de bons substituts de la carn, en altres aliments no tant agressius amb el medi.

És necessari realment canviar la carn per altres coses, o potser cal canviar la manera com la tractem? La qüestió és substituir un dels aliments de la piràmide bàsica consensuada per tots com a vital per el bon creixement i desenvolupament del cos humà per altres o grups d’altres aliments amb el mateix objectiu i que no pateixin tant en el procés de preparació; fabriquem la carn. Ja és possible, no ho fem per què és massa car, no interessa o, per què prefereixo menjar-me un animal que se que era viu, que no una massa de proteïna creada dins una proveta?

En comptes de prohibir el tabac, en dificultem la venta.

En comptes de prohibir la gasolina, n’apugem el preu.

En comptes de prohibir i castigar el frau fiscal... tenim els advocats!

Si és dolent menjar carn, que es prohibeixi. Si és dubtosament dolent, que se’n busquin les veritats, es demostrin i llavors, s’actuï en conseqüència. Si només és una qüestió espiritual, que cadascú triï el que vulgui, com he dit abans, però que no es remeni més o massa la perdiu, i no fem una guerra absurda sobre els sentiments o patiments dels animals. Dins aquesta mateixa guerra hi entren tots els éssers vius del planeta, i per mi, tots els éssers vius tenen els mateixos drets, no només els animals de “carn”. Peixos, crustacis, aus, ous (ocells que no han arribat a néixer...), vegetals (grans i extenses són les arrels i implicacions de les plantes amb l’entorn que habiten, per que són menors els seus patiments? Per què tenen el sistema nerviós menys desenvolupat? Un cec és menys persona per que no hi veu?...).

Molt sovint llegeixo comentaris, opinions de molta gent que deixa de menjar carn per qüestions ètiques, i em sembla molt bé, però jo no entraria a argumentar-ho massa més enllà del que fa referència al tracte que donem als nostres animals de consum, a la majoria, més enllà els arguments es perden i entrem en lo desconegut (i per fer un debat sobre el més enllà, ja tenim els teòlegs!).

Tot el que és viu orgànicament parlant, quan mor de forma sobtada, pateix. O no tallem milions de flors cada dia, només per ornamentar les nostres llars, i les tenim i olorem i veiem lo boniques que són? És la mort lenta personificada; es van marcint fins que abans just que es comencin a podrir, les llencem com qualsevol altra cosa...

Si entrem a discutir el paper de l’ésser humà en el seu entorn, fem-ho a consciència. Entenguem el nostre trencament amb l’equilibri natural des de fa generacions i entenguem que, possiblement, molts dels que ara ens plantegen si menjar o  no menjar carn és ètic o anti-natural, potser no seríem aquí pels camins naturals...

Si els animals són els nostres germans, anem a conviure tranquil·lament amb ells, entre ells, i a veure que passa.