Una Caminada

És tard, i no forçosament ha de voler ploure, però segueix essent tard. Això vol dir dues coses: he d’anar a dormir i el Cocu ha de sortir a fora, per què sinó, no està tranquil. La veritat és que a vegades ja m’agradaria que sortís sol, agafés el seu joc de claus del penjador i obris la porta per fer ell sol la feina; però evidentment, això mai passarà. El Cocu és el gos que viu amb mi, i per sempre més hi estic connectat, per tot lo bo, i per tot el que no és tant bo. És bàsicament la diferència que hi ha amb les persones, perquè amb elles t’hi connectes per a lo bo i per a lo dolent, sempre amb aquesta possibilitat que l’energia negativa ho espatlli, tard o d’hora. Com deia, però, amb ell això no passa. Les coses dolentes que et pot causar aquest animaló són efectes de la seva peculiar manera de dir les coses. Quan ell mossega alguna cosa, és per alguna raó! Possiblement la més obvia és, que aquell “alguna cosa” no era ben guardat a lloc. Altres raons poden ser la meva mania a sortir per la porta i deixar-lo tantes hores sol a casa; la seva compulsivitat a buscar la meva olor a totes les coses que hi ha per casa; i tot i que els científics asseguren que els animals no tenen sentiments humans i que no es poden avorrir, jo crec sincerament, que la tercera raó per agafar i treure coses de lloc per escampar-les per la casa, és l’avorriment! Que faríeu vosaltres si us tanquessin en una casa de trenta metres quadrats durant almenys dotze hores seguides, sense lavabo i per tant haver d’anar a buscar-lo fora i sense opció de sortir-ne sense vigilància i cadenes? Jo crec que m’avorriria.

És tota una aventura això de tenir un company de pis tant depenent de tu. Els seus horaris no són fixes, però no els pots trastocar gaire, i seria molt injust. S’ha de ser sistemàtic i comprensiu; quan un gos viu a casa, i ell és gran i la casa petita, l’ordre de tot allò que estimis és vital! No se si m’explico.

Així doncs, després de sopar jo, sopar ell, fer sobretaula i acabar de fer les quatre coses que tothom fa als vespres i que per tant, com que tothom les fa no cal que les expliqui, toca sortir una estona.

Quan jo dic sortir una estona, cal matisar les paraules. Em calço les botes, i m’abrigo bé. Ara cal fer-ho amb més raó perquè som a les portes de l’hivern i al Bages hi fa fred vora la mitja nit. Agafo el barret de llana, els guants gruixuts i el buf polar, i mentre intento cordar-me la jaqueta esquivo els petons que em llença el Cocu mentre m’envesteix carinyosament veient-me posar les eines per la caminada. Bé que ho coneix; em te clissat! Es torna molt fàcil la comunicació no verbal amb un animal de costums. I  compte! No pots pas fer-te enrera quan has començat el procés: el seu estat d’excitació és progressiu i si trigués més del compte, començaria per clavar-me el morro, després s’enfilaria per les cames i acabaria bordant-me per la meva incompetència.

Però en fi, ja som fora i sortim agafats de la ma, òbviament no literalment; jo l’agafo per la corretja i ell, estira que estiraràs fent via cap a la llibertat. Primer però, cal sortir del poble, i és per això que anem lligats, per què tenim un pacte amb la resta de mortals i no ens deixem anar fins a ser lluny entre els arbres, i sort que en tenim força a la vora de casa, sinó em faria figa el braç. Anem per la cera, ell davant i jo al darrera, però mantenint el control de la situació, bé, no gaire; quan alguna vegada ens hem creuat amb coneguts, fan la broma de qui porta a qui a passejar; jo sempre dic que quan sortim de casa ell, i quan tornem anem junts. I és una mica així. Suposo que si haguéssiu de buscar un tros de gespa adequat o un arbre concret per poder fer les vostres necessitats, també estiraríeu a qui fos per arribar-hi ràpid. I és que a més de preciós, el meu Cocu és tot un senyor: només fa les seves coses a l’herba o pel mig del bosc, mai a la cera o dins el poble. Els nostres veïns segur que ho agraeixen!

Però el Cocu i jo, com he dit fa una estona, no anem a fer un vol i simplement a evacuar esfínters, sinó que anem a passejar llargament pels boscos de Santpedor, donant una bona volta i pujant i baixant muntanyes. Ens agrada caminar de nits... és més interessant i tranquil que fer-ho de dia i no cal dir-ho, molt més fresc. Sortim més d’una hora normalment, i des del primer moment que toquem camp, la corretja em decora el coll a mode de collar i ell, va a la seva. És un gos d’horitzons oberts, i no es limita a seguir-me o anar circulant-me pel voltant; ell marca la distància, lluny enllà; si veu que no vinc, m’espera amb la llengua fora i quan em te controlat, torna a allunyar-se.

I jo estic content de veure com corre i com salta, com travessa els camps en uns segons i salta els marges i canyissars; tota la potència que desplega quan està lliure contrasta amb la tranquil·litat que te quan és a casa, estirat mirant-me. I em demostra intel·ligència cada cop que intento llançar-li un estri per que me’l porti, i no ho fa. A ell no li agraden els amos dominants; és el meu company i fem la nostra: jo camino per on ell va, i ell va per on vol. Cada u amb el seu pensament...

Quan jo crec que és l’hora de donar mitja volta, només he de fer un xiulet prou fort per què el senti, sigui on sigui i cridar: Cocu, anem cap a casa! La meva confiança és total en ell, tant que no espero que torni, jo dono mitja volta i al cap de pocs segons, potser una estona curta, em torna a passar rebent, sense dir ni una paraula, i enfilem el camí de tornada...

Just allà on la civilització treu el cap i hem de lligar-nos de nou, ell m’espera olorant floretes i plantes, segurament esperant que algun dia li digui “anem” sense haver-nos d’agafar; però aquest dia no arriba; quan toquem l’asfalt, la corretja torna al seu lloc, i llavors si, els dos tornem xino xano cap a casa, sense presses, sense tensions.

Així de bonic és passejar amb el Cocu. Així de senzilla és la vida per ell i així de senzilles les lliçons que aprenc cada dia al seu costat.

Viure no és tant complicat; viure és gaudir d’allò que tens, quan ho tens, i esperar amb delit que arribin aquells moments en que saps, que els horitzons s’eixamplen i pots córrer per assaborir-los; no és tant complicat viure, i no cal ser un gos per adonar-se’n.

Crec que tothom hauria de poder gaudir d’aquestes sensacions alguna vegada a la vida, i adonar-se d’aquestes petites meravelles, d’aquestes petites coses que, sense tenir cap mena d’estudis ni coneixement, aquests petits éssers que ens acompanyen ens ensenyen cada dia; quan són a casa observant-te des del seu llitet, i quan són lluny saltant com cabres, i et miren des de dalt com dient, tot és correcte, seguim allà on érem.