Molt complicat

(Aquest article és enrevessat i poc clar, si estàs de peu dret, millor seu)

Ahir escoltava la ràdio mentre feia la ruta de servei, treballant. Sempre l’escolto, per mantenir-me informat. Lo just, tampoc us penseu, amb una mica al dia n’hi ha prou per saber per on van els trets. Entre programa i programa, propaganda electoral. La sola paraula propaganda ja fa una mica de por, canviaria l’emissora si no tingués les mans fortament subjectes al volant (o el dial espatllat i per això, millor no tocar-lo).

Només em venen al cap quants diners gastats per pagar pensadors, actors i executants de tanta publicitat fraudulenta, per guanyar o perdre quatre vots en unes eleccions; clar que quatre vots representen uns anys més a dalt, o seguir a baix mirant de reüll el poder...

I aquí volia anar a parar jo, el poder corromp, no descobreixo pas res, oi? El poder polític en aquest país, fa que una colla minoritària de lladres i xarlatans vestits d’Armani, es tornin el ceptre de la cobdícia una i altra vegada i així, en el fons, que no canviï gaire res.

I és que en aquestes eleccions està passant un curiós fenomen que caldria ser analitzat per científics, i deixat escrit per la posteritat a mode d’exemple de lo increïble i estúpida que pot arribar a ser la política espanyola (i dic la espanyola per què és la que conec més, però segur que més d’una i de dues es podria incloure en el pack...)

Intentaré fer un dibuix sense perdre’m.

Crisi! Estem en crisi, una crisi mundial (dels països rics, que de rebot afecta a tots els països pobres), que a Espanya està fent trontollar tota l’economia, el propi concepte de les comunitats, dels pactes fiscals i de tot en general. Referint-me ja només aquí, la crisi va començar per l’especulació, del govern de dretes dels anys d’Aznar. Recordem que van ser ells qui van vendre les grans empreses públiques, que sustentaven bona part del teixit empresarial espanyol, a uns amics i col·legues seus; també van facilitar als bancs i caixes i empreses constructores els elements necessaris que van disparar l’especulació de les classes mitjanes per arribar on som, a la ruïna total.

Però no passa res, per què les urnes i Al Caeda van arreglar-ho i els socialistes van agafar el timó de la reforma cap a lo social, i van posar ordre al desgavell, amb gran populisme i alegria del poble (els socialistes renovats sense els González i Guerra per donar una altra imatge, sanejada i honrada). Vuit anys després, mentides per totes bandes posen el govern contra les cordes i la crisi els esclata a les mans; mal planejada per els d’abans (PP) i mal conduïda per ells (PSOE), la situació es torna econòmicament insuportable i comencen a demanar retallades, reducció del dèficit i demés ajustaments. El Govern espanyol es posa les piles i demana a les comunitats autònomes que se les posin també, però només una, la de sempre, se les posa de veritat, Catalunya. Les eleccions catalanes tornen a CIU al timó després d’uns anys d’oposició; el nou govern  es troba les arques buides i a sobre li demanen que torni el canvi!

Tot són crítiques i en ZP ja és el pitjor analista de la història d’aquest país, un fracàs, un total fracàs... Europa demana caps! I Espanya celebrarà eleccions, mentre el govern sortint segueix retallant i escanyant el poble. El PSOE s’escindeix, i mentre en ZP i la Salgado es van immolant políticament, el bo d’en Rubalcaba obre una alternativa que critica les polítiques restrictives del seu propi govern, com si no hi hagués participat mai, i s’erigeix en la única solució per que no guanyin les dretes, que segons totes les anàlisis, arrasaran segur. Unes dretes formades en gran part, per les mateixes persones que van submergir el país en la disbauxa econòmica que l’han portat on és, i amb un líder que guanyarà amb la, més que provable, majoria més àmplia de la història recent, quan encara ara és un dels polítics menys valorats pels espanyols.

Mentrestant les comunitats autònomes que no són Catalunya, com que són o del PP o del PSOE, encara no han desplegat les retallades i aguanten com poden, per arribar a les eleccions com els bons: mireu Catalunya, com retallen i no paren de queixar-se!

En resum, uns ens roben tant com poden i es reparteixen la nostra economia (1996-2003), els altres ens salven dels uns per topar amb la crisi i quedar com uns inútils (2003-2011) i donar el testimoni un altre cop als uns que diuen que els altres han estat uns incompetents... i així anar fent. Com deia la Trinca, In secula Seculorum, Amen!

No se vosaltres, però jo, m’he perdut...