Jan

Em torno a llevar al matí, com cada matí per anar a treballar. És la monotonia de la vida diària per un home com jo, que encara tinc feina i puc aportar un sou a casa. I malgrat la meva gran fortuna, ara mateix desitjaria no tenir feina i haver-me de quedar revisant ofertes. És que soc un manta? No ben bé. El que passa és que m’agradaria poder estar unes hores més, esgarrapar el temps del temps per poder passar unes hores més amb el meu fill i la meva dona. Tot just fa quatre mesos i escaig que vas néixer i m’has capgirat tota l’existència, com tothom deia, i amb raó.

            Per què és veritat que l’instint de pare no ens ve donat. Ens ve donat l’instint de procrear, és a dir, l’instint sexual és íntimament lligat als cromosomes masculins, però no el de responsabilitzar-se de les conseqüències que els fets consumats comporten. Jo tinc la sort d’estimar la meva parella, i tinc la sort que ella m’estimi, i tinc encara més sort de voler i poder tenir fills; però et ben asseguro, que tot i així, l’instint paternal estava en mi en letargia, tant en desús que ja havia penjat el cartell de “for sale” i prendre consciència del que m’esperava durant l’embaràs va ser una missió fallida; només me’n vaig adonar quan et vaig veure aparèixer!

            I quin moment! T’expliquen tantes coses; et diuen tantes coses i sents comentaris de tantes classes i cadències emocionals, que sembla que ja ho hauries de tenir fet, oi? però res de res et fa preparar per el xoc emocional que t’espera... i quan hi ets, i el veus sortir... buf! És extraordinari. Tant extraordinari i ple de sensacions per segon que és difícil de definir en paraules. Suposo que deu ser per això que pocs pares expliquen mai als seus fills el que va representar tenir-los; suposo... Jo he intentat des de llavors captar sobre el paper el que ha estat aquesta experiència. Per què curiosament no vaig escriure massa sobre el fet de tenir l’Ester embarassada; de fet, res de res. I per què? Doncs possiblement per allò que deia abans, no era cosa meva, bé si però no. Anava i no anava amb mi... i en el fons, també pensava que el part, seria una cosa que aniria més amb ella, que jo seria un actor secundari llegint la rèplica.

Estava equivocat.

            Podria dir que tot va començar amb dolor i control. Només això. Anàvem preparats per passar hores i hores allà, esperant; Jo havia fet un paquet amb la consola portàtil i música i un llibre; vam pensar en llegir en veu alta i posar música per passar l’estona; passar l’estona? No vam estar esperant, vam estar patint la teva arribada poc a poc, contracció a contracció...

Encara no et coneixíem del tot però en aquells moments et vas fer tant present i tant nostre, que ja mai més podríem posar en dubte l’amor que et tindríem. Del control del dolor vam passar a la tensa i emocionant dilatació final, llarga, dura, humida i sagnant; sense treure cap importància a la feina de les professionals que allí eren, i no eren pas poques, ens vam quedar l’Ester i jo sols, respirant i empenyent amb totes les forces, comptant els segons per conèixer el nostre Jan. Va costar i ens van ajudar molt. Primer els cabells, després més ajuda; no volies sortir, estaves tant bé allà dins amb la mare... Mai podrem oblidar aquell moment tant intens, amb una barreja de les més grans emocions mai viscudes. Vas sortir plorant fort i tremolant, tot xop i brut i et vam rebre immediatament sobre el pit de la mare; ella t’agafava i jo vaig enganxar la meva galta a la teva esquena i mirava l’Ester, amb els ulls anegats de llàgrimes i amb una rialla ploranera que es barrejada amb la teva, ens vam fondre en un de sol, durant uns instants curts que van semblar eterns. Ja eres aquí Jan petit. El nostre petit tresor.

            Des d’aquell moment i pràcticament fins al dia d’avui, deu setmanes d’estiu, no ens hem separat. Hem tingut cura de cada segon de la teva petita i bellugadissa vida. Hem controlat les caques i els pipís; la temperatura i la son; el plor i la rialla. T’hem fet milers de fotografies i enregistraments de vídeo; hem passejat i hem presumit orgullosos de tu; ho hem fet tot per tu, i seguiria així fins que fessis la universitat si calgués... però no puc! Hem de treballar i allunyar-nos de la coseta més bonica del món, per que aquest món és així d’injust. Bé, suposo que així ha de ser tard o d’hora, però et ben asseguro que és, de les coses més difícils que he hagut de fer mai: separar-me del meu nen petit per anar a treballar...