De matinada

Carinyo, avui he dormit amb una altra. No t’ho volia dir per carta, però m’ha sortit així.

No ho vaig planificar, i espero que em puguis perdonar. Però els seus ulls castanys m’han enamorat, i hi he caigut de quatre potes.

Me la vaig topar ahir, de matinada. Jo estava mig cec, ja saps, de nit no m’hi veig gaire, i ella estava allà, cridant-me, desesperadament. Soc un home, però tot i això vaig defallir, no me’n vaig poder estar. Tu no hi eres, i vaig aprofitar.

Era tant dolça i tendre, tant joveneta i bonica que, la vaig agafar fort amb les meves mans, la vaig abraçar i vaig deixar que reposés sobre el meu ample pit. Ella va mirar-me, em va fer una ganyota i va afluixar el cap sobre meu, mirant-me.

Ha estat una estona, mig fosca i mig clara, entre moviments bruscos i estones de calma absoluta. Jo, procurant no moure’m gaire, ella, respirant tranquil·la i a vegades tossint amb força i descontrol.

Si, evidentment ha estat una nit, només. Però quina nit. I llavors, tu apareixes de cop per la porta i ens sorprens, agafats. Jo et miro i també vens acompanyada.

El teu homenet és més llarg i gran. Però també sembla tocat per la matinada. Somica, el deixes al llit, al meu costat i sento com es mou, es regira. No pot dormir tampoc.

Els nostres nens han dormit amb nosaltres, els dos a l’hora, per primera vegada des que són aquí. Hem estat unes hores bones respirant tots a joc, barrejant somnis i malsons sota el sostre estrellat de l’habitació.

Potser és cansat, potser ara tinc son, però val la pena.

És tant bonic ser pares, oi?

Estirar més el braç que la màniga (fictícia història d'una botiga de poble)

Coneixia un senyor que tenia una botiga. Un negoci que s’adreçava a la canalla. Una canalla que anava cada dia a comprar els seus dolços. La botiga era en un edifici vell, era petita i no era la més moderna del barri, però era entranyable; malgrat tot però, no podia competir amb les franquícies que s’instal·laven per la vora, sense reformar-se una mica. Així va ser que, el senyor botiguer, que era bona persona però no en sabia gaire de números, es va traspassar el negoci i el va donar a un jove ambiciós comerciant. Aquest últim no havia venut mai dolços, però sabia fer que els diners es multipliquessin, sabia com trobar maneres legals i no tant legals per fer que, el negoci es fes gran.

Va començar per agafar més treballadors per cobrir millor tots els horaris i tendències en el món del sucre. Després, va començar a posar les noves tecnologies al servei del comprador i va preparar campanyes de publicitat a l’alçada de la competència. Comprava els millors dolços i els venia al millor preu; si calia gastar més per aconseguir més clientela, tirava de crèdits. Jugar amb els números i les persones era el seu fort, i sabia com fer content a tothom, però seguia sense saber res sobre dolços.

Molt aviat, els nens anaven a aquella botiga cada dia, mati, migdia, tarda i nit. De dilluns a diumenge i s’hi gastaven molts diners; ell es fregava les mans.

Però va pensar que aquí no n’hi havia prou. Ja havia compensat l’esforç inicial, però en volia més. Volia la botiga de dolços més gran i exitosa de tota la comarca! Que es lloguessin autocars per venir a comprar...

Primer, va pensar en fer més gran la botiga, és clar, i per fer-ho, necessitava més diners. Més inversió. I els dolços no donaven prou diners o sigui que, calia buscar noves maneres de guanyar-ne, o d’aconseguir-ne, legals o il·legals. I així va anar aconseguint inversors privats i “donacions” misterioses a canvi de favors.

Però amb reformar la botiga no n’hi havia prou, i com que els dolços no aportaven prou marge, va buscar nous mercats. I va demanar als seus treballadors que tinguessin paciència, que tocarien canvis però que serien per bé.

Va portar assessors de fora per buscar alternatives, i les va trobar.

La alternativa eren els experts assessors en si mateixos. I les idees que portaven. Vendrien dolços sí, i també vendrien verdures i farien pedagogia vegetariana. Per fer-ho bé, havien d’adaptar unes corts que tenien just darrera la botiga; van preparar uns despatxos esplèndids on, estudiar, preparar campanyes, vigilar els treballadors i estructurar el futur del gran súper mercat del vegetal.

Els antics treballadors van intentar adaptar-se, però els costava fer-ho amb les noves i transgressores normes dels nous experts en la matèria. I com que no sabien vendre les verdures tant bé com els dolços, els experts van anar portant una colla de venedors experimentats en verdures i vegetarians consumats, per anar substituint als antics venedors de sempre.

La botiga ja era un súper; un súper ecològic que res tenia a veure amb la botigueta d’aquell senyor, però en el cartell encara hi deia: “dolços de sempre”. La gent al principi hi entrava, per costum. Si remenaven bé, trobaven els dolços, però estaven plens de pols i secs. 

Però el que era més evident només entrar, era que l’estil havia canviat: un venedor amb una targeta amb el seu nom, els acompanyava a fer un tour per la botiga, i els aconsellaven sobre la necessitat de comprar la millor verdura del mercat, i els recomanaven la millor manera de cuinar-la, vaja, quasi semblava que era la única i veritable manera de cuinar les verdures. Al principi, el comprador de sempre va pensar que era una bona manera de comprar verdura, tot i que entrava a comprar dolços, sortia més content, amb una bossa de vegetals diversos i fulletons de tot tipus. També n’hi havia que, veient que aquella botiga ja no era el que deia que era, buscaven altres llocs per comprar dolços. I també n’hi havia que, al cap d’un temps, notava que la verdura fantàstica que li estaven venent i prometent, tampoc era res de l’altre món...

Resulta que, el producte vegetarià i ecològic era molt car, i compraven producte més econòmic, fins i tot transgènic, que tornaven a empaquetar fent una mica de trampa. Resulta que si una cosa no era certa, però venia més, la promocionaven. I que, al final, si un venedor de dolços no servia per a vendre verdures era dolent, però que si un venedor de verdures era un negat amb els dolços no importava. Només importaven les verdures i els que les havien portat.

La veritat és que, ni els dolços ni les verdures podien fer que aquell súper tant ambiciós s’aguantés per enlloc. Els infants ja no entraven a comprar, i el vegetarià autèntic anava a les botigues especialitzades en productes vegetarians, no a la botiga de dolços reconvertida. I els diners que s’esperaven obtenir per aconseguir pagar les obres, els nous treballadors, les noves tecnologies i els despatxos per gestionar-ho tot, no sortien d’enlloc. La pilota era grossa i ni tot el sucre de tots els dolços del món podia endolcir aquell gust agre que deixava el deute que tenien, per una ambició desmesurada.

Aquesta història no acaba bé. No ho acaba perquè, molts bons venedors de dolços es van perdre pel camí, un camí que va acabar portant el súper a una bancarrota segura, plens de deutes i mentides per tapar-los. Moltes persones van ser enganyades amb tanta verdura ecològica falsa i els dolços, oblidats en els prestatges s’assecaven i ni els nens, volien tastar aquells caramels plens de pols que ara, els oferien rebaixats i en lots d’oferta. Aquella botigueta ara està caient a trossos, i s’aguanta com pot, esperant que algú la salvi d’ella mateixa, i impedeixi que acabi desapareixent.

Que, no ens enganyem, és el més provable que passi, i llavors tots els experts marxaran a fer d’experts a una altra banda, i els que es quedaran sense la seva botigueta seran aquells venedors de dolços i els infants que hi anaven a comprar, i amb cara de rucs es preguntaran que és el que ha passat en realitat.
(NOTA de l'autor: qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat...)

Una mirada femenina

Miro el cafè, com a la solució definitiva per sentir-me mínimament desperta aquest matí. Aquest que ja serà, buff... no recordo quantes nits ja fa que no dormo. És esgotador, és desesperant; és...

Us podeu imaginar el que representa que una persona no dormi, ni bé ni malament, no dormi gairebé gens durant mesos?

Primer comences amb tota la il·lusió del món. Acaba d’arribar al món, i no és possible mirar-se-la malament. És tota dolçor i galtones, saxons i plors tranquils. I el temps de l’alletament amb el pit és fins i tot, bonic. Estàs de baixa, no has de fer res més, durant el dia et quedes a soles amb ella i t’ho fan tot. Ella dorm, tu dorms. Ella es desperta tu et despertes, quasi sempre amb un somriure. Els altres et fan el dinar, el sopar; fins i tot et porten l’esmorzar al llit. Seran els quinze o potser vint dies més bonics de la vida, irrepetibles; el vincle emocional que es crearà és insubstituïble, és màgic.

Però, més d’hora que tard, la parella desapareix per anar a treballar, potser tot el dia, i comences a compaginar aquestes estones de pit, de llit, de sofà, de passeigs pel passeig, amb estones per fer el dinar, l’esmorzar i fins i tot, el sopar. Potser fins i tot has d’ocupar-te de l’altre nen, o altres. Aquestes estones sense parar, a demanda, comencen a fer-se més un petit i dolç destorb per a tota la resta de coses que no pots deixar de fer. I comences a notar el cansament. Ja no pots dormir quan ella dorm, has d’aprofitar per a fer quelcom, sinó, s’acumula la feina.

I el temps passa i ella creix, i ja no són tot galtones i dolços plors. Comences a ser conscient del món que t’envolta, i quan tens gana ho expresses amb uns plors que jo, no puc obviar. Se’m fiquen dins el cap quan dormo, quan soc llevada, quan estic mig endormiscada al sofà en un moment d’evasió. Aquella demanda que abans era plaent es va transformant poc a poc, en una agònica jornada que no te fi. Les nits són com els dies. Els dies són com les nits. I el temps passa i tu no ho saps, petita, però aviat jo hauré d’anar a treballar i no puc evitar-ho. I quan treballi, els dos treballem, et passaràs el dia en mans d’altres, et veuré menys, t’enyoraré... t’enyoraré totes les hores del dia que passi treballant, i quan et tingui seré feliç...

Seré feliç mentre em duri l’energia, que cada cop és més escassa. Seguim fent nits esgotadores en les que no em dones treva. Et despertes cada dues o tres hores. Els canvis de dieta no t’afecten gaire i resulta que amb les farinetes, no dorms el que hauries de dormir. És esgotador, un dia rere un altre, nit rera nit.

Ara, sis mesos després d’arribar, t’estimo més que mai fins ara, però a la vegada em provoques sensacions contradictòries. M’aixeco a les set del matí, apurant al màxim el marge per poder esmorzar i atendre-us als dos. Al gran se l’ha de preparar l’esmorzar, vestir, rentar i acaronar el prou temps perquè no se senti desatès. Tu, no tens aturador. Segurament no em llevaré a les set perquè ja ho estigui, amb tu entre els meus braços. És difícil estar lúcid després de passar-se la nit llevant-se cada dues hores i durant almenys mitja o una hora, veient passar l’estona de descans entre penombres. Ell, el meu home, descansa. Dorm tota la nit per dos motius, el principal és que igualment si estigués llevat jo també ho estaria, no se dormir si tu estàs desperta. I un dels dos ha de descansar. I a les set ja és fora, i no tornarà fins les vuit del vespre. Ell també està cansat, i no em compadeix, i jo no el compadeixo. Voldria que m’ajudés més, i ell voldria fer-ho, i ens ho diem, i ho sabem, i ens comprenem, i ens ajudem tant com podem, i som feliços malgrat tot. Però a mi m’és igual, perquè estic de mala lluna. Ho estic i no ho puc evitar, el cansament és tant gran que no se discernir l’estat d’alegria del de tristesa, i l’enuig de l’alegria és igualment difícil de destriar.

I quan rius, i em mires amb aquells ulls inquiets i estires els bracets des del llitet, o estirada a l’estora de joc penso: és que ets tant preciosa! Tant bonica! Però em fas patir tant...

Ara mateix pateixo per tot. Pateixo perquè la relació amb el meu home és més tensa que mai. No perquè ens barallem o no tinguem la mateixa passió o ganes d’estar o ganes de fer junts; el que no tenim és temps, ni ànims, ni oportunitats. És difícil satisfer-lo com ell, com a home voldria, i ell suposo que deu pensar el mateix de mi, i tot i amb això, pateixo. Se que m’estima i m’ho diu i m’ho demostra, però jo a vegades no se, no puc i no vull dir-ho o demostrar-ho, estic massa emprenyada; i sovint no se perquè.

És el cansament. Durant el dia, la llum, la rutina, el cafè i tot plegat em fa canviar l’humor una mica, i tot ho veig diferent. No m’aguanto dreta però ho veig diferent, i el sol torna a sortir, i torno a enyorar els meus petits i quan el veig a ell, se m’il·lumina la cara i se que tot anirà bé. Ho se, i no en tinc cap dubte... però pateixo.

Pateixo perquè com més avança el dia, s’acosta l’hora d’anar a dormir, i allò que hauria de ser una estona de plaer, descans i potser alegries, l’espero amb angoixa fins i tot. Anar al llit representa tornar al principi, per enèsima vegada.

Arribarà el dia que ho veuré tot diferent. Arribarà el dia que, de lluny m’ho miraré i riuré. Segur... però estic tant cansada que m’angoixa pensar en aquest dia, i les nits que hauran de passar per arribar-hi...

Crispació

Ahir estava passejant pel passeig, a Manresa, i voltant per els laterals va aparèixer un paio, amb una camisa blava i coll blanc, arremangada, amb el braç fora la finestreta d'un cotxe negre descapotable d'alta gamma. L'home no conduïa tranquil·lament com qualsevol altre vehicle; anava accelerant i frenant a les corbes i anava donant voltes una i altre cop. Jo em vaig indignar. Vaig sentir una punxada d’irritació ben endins. Ho vaig expressar en veu alta, fins i tot, se'm va escapar algun insult fora de lloc, perquè anava amb els meus fills i la dona i aquestes coses no es fan. Llavors l'Ester, em va dir que ja ho havia fet algun altre dia aquest noi, que anava corrent amunt i avall, cremant benzina i fent xisclar les rodes en els passos de vianants.

Em vaig enfadar amb aquest paio, que no se ni qui és ni m'importa -tot i que he agafat la matrícula per si de cas-, perquè vaig trobar innecessari, gratuït i insultant la seva actitud.

En el món que tenim, la societat que hem anat construint s'ha col·lapsat, i la classe mitja ha caigut en gairebé tota la seva extensió. Alguns aguanten, però a costa de perdre capital i propietats, i els que no, no s'adonen que la pèrdua de valor de les seves possessions els està convertint poc a poc en futurs pobres de classe alta, doncs la única diferència amb els de classe baixa seran uns pisos i unes cases que no valdran ni la tercera part del que en van pagar.

Fer ostentació de cotxe, en ple passeig en un diumenge ple de gent que passeja, em sembla ofensiu. En aquests temps que vivim. Potser fa deu anys ho hagués trobat pintoresc. Avui, és lleig. Ho és, perquè la cosa està prou magre com per anar demostrant que a mi, no m'afecta. Llavors, passen coses, la gent s'escalfa, sent una punxada de dolor a l'ànima.

La crispació hi és perquè en general ens sentim robats, estafats i maltractats, i a sobre, veiem que no ens podem queixar, deixar-ho estar i tornar a començar; estem enganxats fins als ous. Som una generació endeutada, i ho serem pels segles dels segles... i fa quatre dies érem feliços i teníem de tot.

Un cotxe a tota llet em treu de polleguera...

Un polític ostentós que cobra deu o dotze vegades en un mes el que un treballador normal ho cobra en un any, és un insult, i crispa.

Un lladre que et robi la caixa després de treballar tot un dia de sol a sol, per quatre misèries, et crispa.

Un lladre que et roba el sou, a base d'impostos que després no et retorna en serveis, qualitat de vida o lleis de protecció decents, et fa pujar la mosca al nas, et crispa i fa que se t'inflin els ous.

Però no podem dir res. No podem fer res. Votem, i tornem a votar per que la democràcia faci la feina. Ells manant i nosaltres, votant. Això sí, no ens crispem si us plau, que la cosa està molt malament com per a sobre, posar-nos de mala llet i deixar anar alguna cosa dolenta a l'exterior.

Si ja ho deia Jesucrist en temps de Pilat. Els justos aniran al cel i els pobres d'esperit, i els bondadosos, i posa l'altra galta, i deixa't martiritzar, que no saben el que es fan. Sempre patint, perquè els que manen, vagin vivint bé.

Us adoneu, estem categòricament, cíclicament adoctrinats perquè no fem res, perquè rebem la segona bufetada i encara amb un somriure a la cara?

Pobrets, és que no saben el que es fan...

El pobre home del cotxe no sap el que es fa, però m'està crispant, i si el torno a veure, li cridaré la crispació per la finestreta en forma de majúscules. I ell, en el fons, no m'ha fet res...

No se si m'enteneu...

La bellesa és invisible per als ulls

Cristiano i Irina apareixen aquesta setmana a la revista Vogue espanyola, ella amb el que sembla una tovallola i ell, despullat, marcant múscul darrera. Els dos amb una mirada assassina d’aquelles que tant atrauen dels models i les models d’avui en dia. Mirada d’estàtua, o per fer una referència més cinematogràfica, és la mirada “Acer Blau” de Zoolander. Ella, model de professió, acostumada a la fotografia i el vestir, destil·la professionalitat i normalitat; ell, jugador de futbol i icona del moment, amb la cella aixecada i el braç a la cintura, destil·la xuleria, superioritat, guapura...

Una parella que, quan arriben a la seva mansió, al cap vespre, i es veuen sense maquillar, sense retocar amb el Photoshop, deuen pensar d’ells mateixos que els comença a pesar la imatge i l’exigència de ser el que no són. Segur. Encara que no ho reconeguin mai ni em donin la raó. JA se sap que la fama te un preu, i com més fama es te, més preu es paga. No en el moment, però tard o d’hora arriba.

Te’ls mires, i penses que són espectaculars, guapíssims i perfectes. Però jo, me’ls imagino amb el pijama, cansats, sense afaitar ell i plena de cremes ella; amb la necessitat imperiosa d’estar sempre perfectes cara enfora, a la intimitat deuen deixar-se anar. Ell es tira pets i ella deixa anar algun rot després d’empassar-se un beuratge nutritiu que la manté prima sense sopar. Emprenyats per les dietes i l’exigència de les deu mil flexions que han de fer per mantenir aquests abdominals, no deuen ni llegir al llit o mirar la televisió tranquil·lament. Ves a saber si poden estar al dia de les meravelloses series que arriben des d’estats units.

I és que els ídols, a la vida real, també van al lavabo i fan caca. I ell deu pixar i potser no aixeca la tapa, i ella, quan no te aquella mirada, no deu estar tant terriblement formosa com a les fotos.

No deuen compartir les tasques de la casa, i això és un luxe, i un petit plaer que no viuran mai. No es barallaran amb la roba humida a l’hora d’estendre-la, o no faran una guerra d’aigua tot netejant la banyera. És clar, ells deuen tenir jacuzzi.

La gent normal mai sabrem, potser, com seríem si ens dediquessin una portada al Vogue. No se pas com veuria a la meva dona maquillada professionalment i amb els retocs adequats aquí i allà per semblar una deessa de la bellesa, amb mi al darrera competentment afaitat, maquillat, depilat i marcant muscle –no de perfil, que la panxa ja no la puc dissimular massa-. Segur que si hagués de posar un titular del que penso d’ella, just a sota la foto, diria que és la dona més bella del món, i que és un plaer compartir portada amb ella. Suposo.

Però és que per a mi, ja és la dona més preciosa del món, malgrat no la pugui veure mai així. Arreglada i amb un vestidet del Desigual ja me la menjaria, imagina’t si la veiés amb una picardia i amb aquella mirada... mmmm!

No diré el que pensa ella de mi perquè semblaria pedant, però segur que soc més interessant que el Pitt en una nit de llegendes de passió, amb la penombra adequada. Segur...

La qüestió és, que la bellesa és una fotografia. Es capta en un moment donat, amb la naturalitat de la vida mateixa o rera dotzenes d’hores de maquillatge, però no dura. La bellesa és dins el cor de cada u, i cada u és bell per a una persona almenys, encara que no cobris per sortir a les portades de cap revista.

A mi no em fa cap mena d’enveja ni gràcia especial veure la Irina o el Cristiano. Em sembla bé que es guanyin la vida ara que poden, fen aquestes coses davant de tothom. Però arribarà el dia, com a tothom, que tot això s’acabarà, i la felicitat que hi haurà al darrera, com que la fama t’ho dona i la fama t’ho treu, possiblement també la veurem reflectida a la portada d’alguna revista. I llavors, de l’Olimp hauran caigut al bassal de cop.

I molts com jo i la meva dona seguirem vivint la nostra, avorrida, monòtona i normal vida, plena de belleses naturals i puntuals recollides al facebook o a les parets de casa o  reflectida als ulls dels propis fills.

  

No matalàs!

Porto una setmaneta, sumant els dies i les nits, que estic una mica més sencer quan arriba el vespre. Arribo més sencer perquè estic més descansat, és a dir, arribo millor a la nit perquè dormo millor. I això és degut a dos factors, canvi de llit i d’habitació.

Que si m’he separat?

No, ni ganes. Soc molt feliç, però des que la Ivet és aquí, les nits són un calvari, per a mi, però sobretot per a l’Ester. Un calvari que s’ha de passar, és una etapa. Tot són etapes, com al Tour. I ara ens toquen les de muntanya, els Alps, els Pirineus i les Dolomites, seguides i repetides sense parar, durant mesos i mesos. Ara que ja havíem consensuat amb el Jan lo de les nits i els dies i les migdiades... ara tot es capgira i dura, i dura, i dura...

Ep! I no us penseu que passo de la meva filla i m’aïllo a una altra habitació perquè sí. Tampoc és això. És una correlació de fets/efectes que hem hagut de solucionar. El primer de tots, el fet que el nostre llit matrimonial i el seu matalàs –nou de fa menys de cinc anys i car, amb teixits testats a l’espai i bla, bla bla-, estan fets una coca. Jo crec que allò que el Homer Simson te la forma del seu cos al llit es fa realitat a casa nostre. Darrerament ens fiquem al llit, i el soroll de les fustes semblen el moviment constant de les bigues i aparells d’un vaixell: croc, croc, crooc. A cada gest. I tenim una nena sensible a les mosques! I després, un cop el soroll ha parat per que tu ja no et mous, el matalàs se’t va empassant fins a deformar-se en la mala forma de l’esquena: el mal de ronyonada matinal és infernal! A més, sembla que ronco fort i m’han d’anar foment cops per fer-me callar. Si hi sumem els sorolls que faig per intentar trobar la postura que no trobo, la híper sensibilitat de la nou vinguda i els dolors matinals, tenim la necessitat de canviar temporalment de residència. Perquè després, i fora conyes, des de les set del matí fins les vuit de la tarda pràcticament no paro assegut. Necessitava descansar. I resulta que, sense mi a l’habitació, la nena sembla que es desperta una mica menys, i vulguis que no, també és millor per a l’Ester.

Pobre Ester. Ella també voldria canviar d’aires i descansar. Però hi ha un problema. La nena si que fa biberons amb mi, però no s’acostuma a calmar quan vol dormir. Només si està molt cansada. I li n’he donat molts, però la noia és de sa mare. I a la nit, més. I podria semblar una excusa, però, heu provat de deixar dormint a una mare que sent plorar la seva filla, i no calla? Jo si. Li dic, ja l’agafo jo ara. I li dono el bibi o l’amanyago perquè dormi de nou, i no ho fa. I marxo al menjador, i m’estic deu minuts fent cançons i bellugant-me sobre l’estora fins que, per la porta entra la mare: que no dorms! Aprofita! No pot abstenir-se de sentir la nena plorar i fer com si res. Deu ser la descripció més senzilla i entenedora del que vol dir l’instint matern. I no parlem del que deu voler dir per a la filla, se mare; ella l’agafa i en pocs segons, es calma...

Jo ara, dormo com un soc. Algun dia em desperto, però el més curiós és que ho faig més per si el meu fill es desperta o crida en somnis, que no per la Ivet, que plora cada nit, un parell de cops, cada tres hores.

És el duríssim paper de mare, mai prou retribuït. Si aquest món el manessin realment les dones, això seria segur, diferent.

Després la nit, s’acaba. I et mires els fills de manera diferent. De dia estan desperts, i riuen, i juguen i mengen i s’embruten i fan de fills, vaja. I tu, fas de pare i mare, que és el que has de fer, no perquè toca, sinó perquè ho vols. Ho has volgut, no? Però ningú t’avisa que ser pares avui, en els nostres dies, és més dur que ser-ho abans. Per molts motius.

Per als pares, homes, perquè ens toca assumir un paper que abans no assumíem. I jo almenys, ho faig de gust.

Per a les mares, assumir ser mare és senzill, però adaptar-ho a ser mare treballadora és més difícil. I quan els dos treballen, es fa encara més complicat. I quan, per circumstàncies de la vida, no reps gaire ajuda o cap durant la dura setmana, la maternitat i per extensió la paternitat, és un repte de dimensions espectaculars. No entraré gaire profund en el tema de la família, però abans, era diferent. La relació pares, fills, avis era una altra, i no s’ha de reduir a que els avis facin de cangurs dels nets perquè els pares puguin fer la seva; és una qüestió d’equilibri i de comprensió. Ells, els avis, tenien un sistema de vida en el que cada un representava un paper, i l’encaixaven. I allà on no arribaven, hi havia els avis, i els oncles. La família era un nucli fort que s’ajudava. Ara les coses són, diferents. Per múltiples factors també, i el de la dispersió en el territori n’és un de ben important. Les famílies estan lluny i s’ajuden poc. Després hi ha un altre factor que ens fa més egoistes: la bona vida. Qui vol renunciar a res per tenir cura dels avis, o dels nets? I les famílies, cada cop són més petites, i quan sembla que seria més fàcil trobar més temps, la paradoxa ens torna a sorprendre.

Jo em miro aquests dies que vivim, amb ulls tristos. Puc participar poc. Els meus dies amb els fills són molt curts, es redueixen a l’hora de sopar, bany i conte: bona nit! A vegades, el regal és al matí quan el gran es desperta, com avui mateix, i somrient em diu bon dia i jo li puc dir a ell. Uns petons, unes abraçades i a treballar. Ja està. Esperant el cap de setmana per poder estar amb ells. I quan arriba, passa volant, i normalment, la naturalesa de la canalla els supera, i les ganes d’estar amb els pares els poden i es converteixen en nervis excessius i un comportament més inestable que durant la setmana estructurada i rutinària. Ja se sap, quan els nens han agafat els hàbits, trencar-los és lo pitjor que pot passar.

En resum, i per acabar. Estic encantat del meu nou llit, encara que sigui a costa de no poder dormir durant un temps amb la dona de la meva vida... bé, amb les dones de la meva vida. Aix...

I qualsevol nit, sense esperar-ho, la Ivet dormirà d’una tirada, i ho repetirà. Serà hora de buscar-li a ella una nova habitació, i sabrem que ha arribat el dia de tornar a dormir junts, i possiblement, de comprar un nou matalàs! 

Apocalipsis

Ara m’acabo de mirar una pel·lícula d’aquestes que adapta una novel·la, que parla del futur després d’un apocalipsis. És curiós, perquè darrerament el cinema, suposo que responent a les inquietuds de la gent corrent, dels escriptors i dels científics, està fent moltes pel·lícules que giren al voltant d’aquests temes. I, la majoria de les que estic veient, comencen amb una humanitat pitjor de la que tenim, amb diferents decorats èpics, dominats pel fred o per la calor; amb tirans globals o faccions enfrontades i recursos finits. Veiem el futur a través d’aquestes històries i gaudim dels efectes especials, patim amb les peripècies dels protagonistes i empatitzem amb ells, els veiem caure o triomfar i ens emocionem amb els finals que esperem "made in Holliwood" on tot s'acaba arreglant, o vivim un punyent final "realista" -si el director i guionista de torn s'atreveixen a deixar-nos amb el mal gust boca de la fi dels temps...

Però, si imaginem un futur nosaltres, a soles, íntimament... que veiem?

Jo, soc del parer que veiem el que ens diuen que veiem. Perquè -els que ens manen- duen tota la vida comandant el que hem de creure, veure i sentir. I ara, toca pensar que un canvi de paradigma social i planetari, només porta a la massacre, l'eliminació total i el desastre. I segurament en el fons, ens ho creiem.

Jo mateix, miro el futur escoltant i llegint les notícies que m’arriben del calentament global, dels estudis sobre el futur de l’Antàrtida, de les diferències creixents entre rics i pobres, dels recursos naturals que s’esgoten, de la pol·lució i contaminació de l’entorn, de... bé, de centenars i centenars d’imputs que ens estan dient que el món està en una cruïlla i l'hem de conduir cap a, bé, jo i veig només foscor. Veig un futur per als meus fills, basant-me en les reaccions, actituds i accions d’aquells que suposadament ens han de guiar: negre, trist i alarmant.

I aquesta mirada tant funesta la tinc, perquè tinc la sensació que a la humanitat ens costa reaccionar i que hem acceptat que no podem fer res per canviar-ho; que hem abaixat els braços. És com quan sentim a les notícies que hi ha guerres, lluny, i ens les mirem amb els ulls tristos, i potser ens angoixem,  però no deixem de mastegar el tall de carn o menjar la sopeta calenta; no parem ni per això. Les injustícies ens queden lluny, però ens estan alertant que venen, que en molts casos, ja són aquí. 

Que hi haurà migració per causes climàtiques; que les futures guerres seran per l’aigua o pel blat; que si la Xina desperta no hi haurà menjar per tothom i el tercer món es pot menjar al primer; que els mars pujaran i es menjaran les costes capgirant tot el que coneixem fins ara; que les espècies animals s’estan estancant i van desapareixent; que segurament moltes de les malalties greus que coneixem s’enduriran a causa de la mala alimentació o la pol·lució o el canvi de temperatures; que cada cop plourà menys i més durament i que desapareixen les estacions i... i un llarg etcètera de coses dolentes que ens venen al damunt, però no fem res.

No fem res per canviar res, perquè hem acceptat que els que manen són els que ho han de fer, tot i que tenim la sospita que no faran res. Perquè sabem que els que manen serveixen als que ho tenen tot -allò de la distribució de la riquesa mundial, que un 5% te el que tenen la resta del 95% i bestieses com aquestes-, però ens està bé.

Perquè no ens tocarà a nosaltres.

Però li pot tocar al meu Jan. A la meva Ivet. No vull pensar que el món en el que viuran serà una merda, que tot el que jo ara veig, serà ciència ficció per a ells. Que els nostres fills heretaran un planeta malalt i tocat de mort, perquè els seus pares, no van fer res.

I ens han inculcat des de l’escola, amb la segregació de rics i pobres, blancs i negres, asiàtics i llatins, que el món és així. Que els que en tenen més és per dret de –conquesta, sang, noblesa, herència...- i els que no en tenim, si volem i podem, hem d'obrir-nos camí, treballant dur...

A LA PUTA MERDA TREBALLAR DUR!

Treballaven dur i no treien cap benefici els esclaus, i jo tinc entès que en el món occidental i "evolucionat" nostre, l'esclavisme està eradicat i hi ha convencions que el prohibeixen. 

S'han i es poden canviar les coses. Canviem-les doncs. Lluitem de veritat per capgirar les balances. Revertim el flux de la vida. Deixem de pagar als rics perquè ens facin caritat i puguem comprar coses que no serveixen per a res. Deixem de creure el que surt i diuen per la tele.

Deixem de ser servents per a ser amos. Amos de les nostres decisions, de la manera que volem per viure, no la que ens imposen els anquilosats i caducs estats/nacions que manen segle rere segle sota unes normes que s'estableixen com a bones, correctes, equilibrades.

Lluitem per un futur digne, humà i just. Enderroquem als poderosos i envestim les muralles dels cobdiciosos. De tots els signes i religions, colors i sexes. 

Som molts, milers, milions, i ells només són uns quants que s'escuden en les democràcies, dictadures, monarquies, cúries i altres invents mundans; invents per viure millor que la resta, robar, estafar i gaudir de la vida, millor que la resta, sobre la resta.

Les pelis, com aquesta que descric, sovint acaben bé. I els dolents i poderosos són enderrocats. Creieu que amb el que passa a la pantalla en tenim prou? Us adoneu que precisament és el que volen que sentim, que ja vindrà algun heroi que ens defensarà, i nosaltres només haurem de seure a mirar el final.

I el final, ja sabem com és, si no fem res. 

Treballa més, guanya més!

Me'n recordo d'aquest lema. De fet, tots tenim present aquella frase que "menys tenia" als treballadors a sou pel fet de rebre un sou fix cada mes, i els autònoms que, si feien més hores augmentaven notablement els seus ingressos mensuals, i per tant, el nivell de vida. Ser autònom i sacrificar part de la vida treballant més, aportava riquesa, i qui no vol ser ric?

Això era abans...

Jo soc un valent. M'he fet autònom en el pitjor dels temps per aquells que treballen per si mateixos. Treballo de sol a sol, i encara podria fer-ho més. I més vol dir més de les 13 hores seguides que dedico actualment a la meva sacrificada feina. I per què?

Per guanyar més? Per fer-me ric? Per tenir estalvis? Per, el dia de demà, descansar havent-me guanyat la jubilació amb la dura feina i el sacrifici?

Cada dia que passa, guanyo menys. Els meus guanys tenen menys valor perquè els impostos, serveis, material i extres que pago per que el meu servei sigui correcte a la clientela són més cars. No s'ha apujat una cosa i ho puc compensar amb una altra; no! S'ha apujat tot! L'IVA, la llum, l'aigua, l'IRPF, les matèries primes, el gas, les escombraries, les revistes, els diaris... Tot el que, quan entres al meu cafè hi trobes, és més car. I tu em pagaries a mi el corresponent a la pujada de tot el que m'apugen?

Per ser coherent, hauria de posar el cafè a un euro i mig, les llaunes a dos i les cerveses a dos i mig. Els entrepans haurien de voltar els cinc euros i les tapes, ser prohibitives. Però en temps de crisi no premis, perquè et quedaràs sense aire! 

Per tant que fas? Treballar més, per anar guanyant cada dia menys. 

I amb quin preu? M'estic perdent la infància del meu fill, estic carregant a la meva dona, que també treballa amb la part més dura de la família. Estic sobrecarregat de feina i cansament diaris que no em reporten l'agradable: "ho compenso al cap de setmana perquè aquesta setmana he fet tant de beneficis."

Van dir-nos que per sortir de la crisi havíem d'arriscar, aportar la nostra iniciativa, la nostra creativitat i emprenedoria perquè les grans empreses no són la solució. A costa de què? Era mentida?

Si ets emprenedor et fustiguen per tot arreu i quan estàs contra les cordes, aquella dita americana que parla del fracàs com a font d'aprenentatge, aquí a Catalunya/Espanya, no serveix per a res. Estàs fins al cul de deutes, no pots plegar perquè t'has jugat l'atur en el projecte i no et queda res. 

Vaig arriscar-me i cada dia que passa, malgrat que m'agrada molt la feina que faig, i se que dono un bon servei, m'adono més que estic en un pou sense sortida, o amb una sortida dràstica (vendre’m el negoci) i tornar a començar. 

Començar de què? Als quaranta i sense gaires títols ni ofertes properes, que he de fer?

Tirar endavant, aguantar, resistir, que això s'acabarà algun dia... 

O la crisi, o jo; això segur.

Viatge en tren

Qui no ha volgut fer un viatge en tren, per passar l’estona? Qui no ha volgut agafar el ferrocarril per ensenyar-li als fills lo divertit que és i passar una estona divertida?

Nosaltres, l’Ester i jo ho vam fer ahir. Vam pensar, que fem aquesta tarda de festa, per variar una mica (passejar per Manresa, arriba un dia que s’esgota, com tot!) i no agafar el cotxe per anar al bosc (que al Jan li agrada però a la Ivet encara no la convenç prou). I se’ns va ocórrer agafar el ferrocarril. El tenim just a soca casa, el veiem cada dia arribar i marxar desenes de vegades, per què no pujar-hi?

Tal dit i tal fet, vam preparar la bossa de passeig i el cotxet, però en comptes d’anar al garatge o baixar cap al passeig, ens vam desviar a l’estació. Mira! El balcó de casa des de baix, Jan!! Quina gràcia...

Primer, digueu-nos ignorants, vam passar una bona estona mirant els cartells i els mapes per veure on podíem anar, amb el temps limitat d’una tarda que s’acaba a les set per començar les rutines. Un cop, entès el plànol de la xarxa ferroviària, ens adonem que de Manresa cap enrere passem ràpidament a dues zones molt a la vora, i els bitllets surten força cars; sort que els menors de quatre anys no paguen! Bé, tot sigui per la causa, un dia és un dia, 12 euros per anar i tornar a Sant Vicens. Vam fer quatre números i vam pensar que era un pel car, tenint en compte que amb cotxe no gastes 12 euros en gasolina per anar a Sant Vicens, ni que vagis amb un 4 llaunes, però entre quatre (comptant els nens) no puja tant, un euro i mig el viatge, no és tant car...

Clar que, tampoc havíem calculat en el preu el temps del viatge, i és que en tren és molt ràpid anar a Sant Vicens des de Manresa. I 12 euros saben a poc quan trigues un quart d’hora d’emoció, i veus a la cara del Jan que ja ha de baixar! Nooooo!, encara nooo!!

Bé, seguim fins a Monistrol? Total, està dins la zona 2, és el mateix preu: Error!! Ens havíem mirat malament el mapa. Ho descobriríem més tard, quan voldríem sortir a Manresa i al passar el bitllet no se’ns obrís la porta.

A Monistrol teníem aproximadament 50 minuts de passeig, una ventolera que se m’emportava el cotxet, la nena plorant, el nen inquiet, però és bonic. Vam veure el pon, el vam passar, vam arribar a una mena de corriol interior amb una pudor de claveguera difícil d’entomar amb el bonic paisatge; bé, estan fent obres, és perdonable. I res, comencem a tornar, amb nens, tot és fa més llarg, i 50 minuts són efímers...

Però tant se val, perquè el tema del dia era el tren, i per això estàvem. La família contenta de tornar a ser a l’estació, bitllet en ma i emoció continguda: arriba el tren amb destinació Manresa, cap a casa.

El que puc dir del viatge i l’experiència del nostre fill, és que va valer la pena. El que podem dir del tema transport públic?

No entenc que dos conceptes que haurien d’anar del bracet, siguin tant contraposats. Tenint en compte que el cotxe val una pasta, és un luxe per una família encara que ens hagin venut la moto que és necessari i imprescindible tenir-ne un, i que el combustible cada dia està més car, la alternativa hauria de ser, més barata, no?

Quan vam arribar a Manresa, com he dit, les portes no es van obrir amb el bitllet. Resulta que ens havíem mirat el mapa malament, un mapa on hi ha totes les línies de ferrocarrils, RENFE inclosos, i havíem pres per bones les zones de la RENFE per les del Ferrocarril de Catalunya. Per tant, el que és dos zones per la RENFE és tres zones per Ferrocarrils, amb uns quilòmetres de diferència. Això fa que, el viatge en realitat ens costés 16 euros. La tarja de 3 zones val 18 amb 50 euros, per tant, per sis viatges de diferència val la pena, és clar, però, amb cotxe no et gastes ni de bon tros tants diners per anar a Monistrol. Potser fas cinc euros, estirant un xic el dipòsit. Trigues més, i has d’aparcar, sí, però nosaltres només vam anar a Monistrol!! Anar a Barcelona, que és el viatge que fa més gent des de Manresa, sens dubte, són 7,50. Per persona! Quatre persones 30 euros! Un dia, anar i tornar!!

En un país on t’estan dient constantment que agafis el transport públic, i et clavin aquestes tarifes per fer el viatge més bàsic, i només de 60 quilòmetres, no fotem que no parlo del cul del món, doncs és descoratjador.

Per tant, si tens cotxe perfecte, però si estàs obligat a agafar el tren cada dia, dos cops i depèn d’on vas, Déu ni do el sobre cost mensual que has de fer, només per anar d’un lloc a un altre...

Se suposa que anar i tornar és el bàsic per fer coses, i si ja t’arruïnes per això, les coses que faràs seran bastant condicionades, no?

No ho se, potser soc un ignorant, i segur que el preu que es paga per transportar-se, és just, no ho se, repeteixo. Però penso que un país avançat hauria de destinar més recursos a ajudar a fer aquestes coses importants més econòmiques per a la gent, potser en detriment d’altres inversions que, essent militars no justifiquen la despesa, per exemple.

No trobeu?