Crispació

Ahir estava passejant pel passeig, a Manresa, i voltant per els laterals va aparèixer un paio, amb una camisa blava i coll blanc, arremangada, amb el braç fora la finestreta d'un cotxe negre descapotable d'alta gamma. L'home no conduïa tranquil·lament com qualsevol altre vehicle; anava accelerant i frenant a les corbes i anava donant voltes una i altre cop. Jo em vaig indignar. Vaig sentir una punxada d’irritació ben endins. Ho vaig expressar en veu alta, fins i tot, se'm va escapar algun insult fora de lloc, perquè anava amb els meus fills i la dona i aquestes coses no es fan. Llavors l'Ester, em va dir que ja ho havia fet algun altre dia aquest noi, que anava corrent amunt i avall, cremant benzina i fent xisclar les rodes en els passos de vianants.

Em vaig enfadar amb aquest paio, que no se ni qui és ni m'importa -tot i que he agafat la matrícula per si de cas-, perquè vaig trobar innecessari, gratuït i insultant la seva actitud.

En el món que tenim, la societat que hem anat construint s'ha col·lapsat, i la classe mitja ha caigut en gairebé tota la seva extensió. Alguns aguanten, però a costa de perdre capital i propietats, i els que no, no s'adonen que la pèrdua de valor de les seves possessions els està convertint poc a poc en futurs pobres de classe alta, doncs la única diferència amb els de classe baixa seran uns pisos i unes cases que no valdran ni la tercera part del que en van pagar.

Fer ostentació de cotxe, en ple passeig en un diumenge ple de gent que passeja, em sembla ofensiu. En aquests temps que vivim. Potser fa deu anys ho hagués trobat pintoresc. Avui, és lleig. Ho és, perquè la cosa està prou magre com per anar demostrant que a mi, no m'afecta. Llavors, passen coses, la gent s'escalfa, sent una punxada de dolor a l'ànima.

La crispació hi és perquè en general ens sentim robats, estafats i maltractats, i a sobre, veiem que no ens podem queixar, deixar-ho estar i tornar a començar; estem enganxats fins als ous. Som una generació endeutada, i ho serem pels segles dels segles... i fa quatre dies érem feliços i teníem de tot.

Un cotxe a tota llet em treu de polleguera...

Un polític ostentós que cobra deu o dotze vegades en un mes el que un treballador normal ho cobra en un any, és un insult, i crispa.

Un lladre que et robi la caixa després de treballar tot un dia de sol a sol, per quatre misèries, et crispa.

Un lladre que et roba el sou, a base d'impostos que després no et retorna en serveis, qualitat de vida o lleis de protecció decents, et fa pujar la mosca al nas, et crispa i fa que se t'inflin els ous.

Però no podem dir res. No podem fer res. Votem, i tornem a votar per que la democràcia faci la feina. Ells manant i nosaltres, votant. Això sí, no ens crispem si us plau, que la cosa està molt malament com per a sobre, posar-nos de mala llet i deixar anar alguna cosa dolenta a l'exterior.

Si ja ho deia Jesucrist en temps de Pilat. Els justos aniran al cel i els pobres d'esperit, i els bondadosos, i posa l'altra galta, i deixa't martiritzar, que no saben el que es fan. Sempre patint, perquè els que manen, vagin vivint bé.

Us adoneu, estem categòricament, cíclicament adoctrinats perquè no fem res, perquè rebem la segona bufetada i encara amb un somriure a la cara?

Pobrets, és que no saben el que es fan...

El pobre home del cotxe no sap el que es fa, però m'està crispant, i si el torno a veure, li cridaré la crispació per la finestreta en forma de majúscules. I ell, en el fons, no m'ha fet res...

No se si m'enteneu...