Treballa més, guanya més!

Me'n recordo d'aquest lema. De fet, tots tenim present aquella frase que "menys tenia" als treballadors a sou pel fet de rebre un sou fix cada mes, i els autònoms que, si feien més hores augmentaven notablement els seus ingressos mensuals, i per tant, el nivell de vida. Ser autònom i sacrificar part de la vida treballant més, aportava riquesa, i qui no vol ser ric?

Això era abans...

Jo soc un valent. M'he fet autònom en el pitjor dels temps per aquells que treballen per si mateixos. Treballo de sol a sol, i encara podria fer-ho més. I més vol dir més de les 13 hores seguides que dedico actualment a la meva sacrificada feina. I per què?

Per guanyar més? Per fer-me ric? Per tenir estalvis? Per, el dia de demà, descansar havent-me guanyat la jubilació amb la dura feina i el sacrifici?

Cada dia que passa, guanyo menys. Els meus guanys tenen menys valor perquè els impostos, serveis, material i extres que pago per que el meu servei sigui correcte a la clientela són més cars. No s'ha apujat una cosa i ho puc compensar amb una altra; no! S'ha apujat tot! L'IVA, la llum, l'aigua, l'IRPF, les matèries primes, el gas, les escombraries, les revistes, els diaris... Tot el que, quan entres al meu cafè hi trobes, és més car. I tu em pagaries a mi el corresponent a la pujada de tot el que m'apugen?

Per ser coherent, hauria de posar el cafè a un euro i mig, les llaunes a dos i les cerveses a dos i mig. Els entrepans haurien de voltar els cinc euros i les tapes, ser prohibitives. Però en temps de crisi no premis, perquè et quedaràs sense aire! 

Per tant que fas? Treballar més, per anar guanyant cada dia menys. 

I amb quin preu? M'estic perdent la infància del meu fill, estic carregant a la meva dona, que també treballa amb la part més dura de la família. Estic sobrecarregat de feina i cansament diaris que no em reporten l'agradable: "ho compenso al cap de setmana perquè aquesta setmana he fet tant de beneficis."

Van dir-nos que per sortir de la crisi havíem d'arriscar, aportar la nostra iniciativa, la nostra creativitat i emprenedoria perquè les grans empreses no són la solució. A costa de què? Era mentida?

Si ets emprenedor et fustiguen per tot arreu i quan estàs contra les cordes, aquella dita americana que parla del fracàs com a font d'aprenentatge, aquí a Catalunya/Espanya, no serveix per a res. Estàs fins al cul de deutes, no pots plegar perquè t'has jugat l'atur en el projecte i no et queda res. 

Vaig arriscar-me i cada dia que passa, malgrat que m'agrada molt la feina que faig, i se que dono un bon servei, m'adono més que estic en un pou sense sortida, o amb una sortida dràstica (vendre’m el negoci) i tornar a començar. 

Començar de què? Als quaranta i sense gaires títols ni ofertes properes, que he de fer?

Tirar endavant, aguantar, resistir, que això s'acabarà algun dia... 

O la crisi, o jo; això segur.