dijous, 22 de maig del 2014

Una mirada femenina


Miro el cafè, com a la solució definitiva per sentir-me mínimament desperta aquest matí. Aquest que ja serà, buff... no recordo quantes nits ja fa que no dormo. És esgotador, és desesperant; és...
Us podeu imaginar el que representa que una persona no dormi, ni bé ni malament, no dormi gairebé gens durant mesos?
Primer comences amb tota la il·lusió del món. Acaba d’arribar al món, i no és possible mirar-se-la malament. És tota dolçor i galtones, saxons i plors tranquils. I el temps de l’alletament amb el pit és fins i tot, bonic. Estàs de baixa, no has de fer res més, durant el dia et quedes a soles amb ella i t’ho fan tot. Ella dorm, tu dorms. Ella es desperta tu et despertes, quasi sempre amb un somriure. Els altres et fan el dinar, el sopar; fins i tot et porten l’esmorzar al llit. Seran els quinze o potser vint dies més bonics de la vida, irrepetibles; el vincle emocional que es crearà és insubstituïble, és màgic.
Però, més d’hora que tard, la parella desapareix per anar a treballar, potser tot el dia, i comences a compaginar aquestes estones de pit, de llit, de sofà, de passeigs pel passeig, amb estones per fer el dinar, l’esmorzar i fins i tot, el sopar. Potser fins i tot has d’ocupar-te de l’altre nen, o altres. Aquestes estones sense parar, a demanda, comencen a fer-se més un petit i dolç destorb per a tota la resta de coses que no pots deixar de fer. I comences a notar el cansament. Ja no pots dormir quan ella dorm, has d’aprofitar per a fer quelcom, sinó, s’acumula la feina.
I el temps passa i ella creix, i ja no són tot galtones i dolços plors. Comences a ser conscient del món que t’envolta, i quan tens gana ho expresses amb uns plors que jo, no puc obviar. Se’m fiquen dins el cap quan dormo, quan soc llevada, quan estic mig endormiscada al sofà en un moment d’evasió. Aquella demanda que abans era plaent es va transformant poc a poc, en una agònica jornada que no te fi. Les nits són com els dies. Els dies són com les nits. I el temps passa i tu no ho saps, petita, però aviat jo hauré d’anar a treballar i no puc evitar-ho. I quan treballi, els dos treballem, et passaràs el dia en mans d’altres, et veuré menys, t’enyoraré... t’enyoraré totes les hores del dia que passi treballant, i quan et tingui seré feliç...
Seré feliç mentre em duri l’energia, que cada cop és més escassa. Seguim fent nits esgotadores en les que no em dones treva. Et despertes cada dues o tres hores. Els canvis de dieta no t’afecten gaire i resulta que amb les farinetes, no dorms el que hauries de dormir. És esgotador, un dia rere un altre, nit rera nit.
Ara, sis mesos després d’arribar, t’estimo més que mai fins ara, però a la vegada em provoques sensacions contradictòries. M’aixeco a les set del matí, apurant al màxim el marge per poder esmorzar i atendre-us als dos. Al gran se l’ha de preparar l’esmorzar, vestir, rentar i acaronar el prou temps perquè no se senti desatès. Tu, no tens aturador. Segurament no em llevaré a les set perquè ja ho estigui, amb tu entre els meus braços. És difícil estar lúcid després de passar-se la nit llevant-se cada dues hores i durant almenys mitja o una hora, veient passar l’estona de descans entre penombres. Ell, el meu home, descansa. Dorm tota la nit per dos motius, el principal és que igualment si estigués llevat jo també ho estaria, no se dormir si tu estàs desperta. I un dels dos ha de descansar. I a les set ja és fora, i no tornarà fins les vuit del vespre. Ell també està cansat, i no em compadeix, i jo no el compadeixo. Voldria que m’ajudés més, i ell voldria fer-ho, i ens ho diem, i ho sabem, i ens comprenem, i ens ajudem tant com podem, i som feliços malgrat tot. Però a mi m’és igual, perquè estic de mala lluna. Ho estic i no ho puc evitar, el cansament és tant gran que no se discernir l’estat d’alegria del de tristesa, i l’enuig de l’alegria és igualment difícil de destriar.
I quan rius, i em mires amb aquells ulls inquiets i estires els bracets des del llitet, o estirada a l’estora de joc penso: és que ets tant preciosa! Tant bonica! Però em fas patir tant...
Ara mateix pateixo per tot. Pateixo perquè la relació amb el meu home és més tensa que mai. No perquè ens barallem o no tinguem la mateixa passió o ganes d’estar o ganes de fer junts; el que no tenim és temps, ni ànims, ni oportunitats. És difícil satisfer-lo com ell, com a home voldria, i ell suposo que deu pensar el mateix de mi, i tot i amb això, pateixo. Se que m’estima i m’ho diu i m’ho demostra, però jo a vegades no se, no puc i no vull dir-ho o demostrar-ho, estic massa emprenyada; i sovint no se perquè.
És el cansament. Durant el dia, la llum, la rutina, el cafè i tot plegat em fa canviar l’humor una mica, i tot ho veig diferent. No m’aguanto dreta però ho veig diferent, i el sol torna a sortir, i torno a enyorar els meus petits i quan el veig a ell, se m’il·lumina la cara i se que tot anirà bé. Ho se, i no en tinc cap dubte... però pateixo.
Pateixo perquè com més avança el dia, s’acosta l’hora d’anar a dormir, i allò que hauria de ser una estona de plaer, descans i potser alegries, l’espero amb angoixa fins i tot. Anar al llit representa tornar al principi, per enèsima vegada.
Arribarà el dia que ho veuré tot diferent. Arribarà el dia que, de lluny m’ho miraré i riuré. Segur... però estic tant cansada que m’angoixa pensar en aquest dia, i les nits que hauran de passar per arribar-hi...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada