Miro el cafè, com a la solució
definitiva per sentir-me mínimament desperta aquest matí. Aquest que ja serà,
buff... no recordo quantes nits ja fa que no dormo. És esgotador, és
desesperant; és...
Us podeu imaginar el que
representa que una persona no dormi, ni bé ni malament, no dormi gairebé gens
durant mesos?
Primer comences amb tota la
il·lusió del món. Acaba d’arribar al món, i no és possible mirar-se-la
malament. És tota dolçor i galtones, saxons i plors tranquils. I el temps de l’alletament
amb el pit és fins i tot, bonic. Estàs de baixa, no has de fer res més, durant
el dia et quedes a soles amb ella i t’ho fan tot. Ella dorm, tu dorms. Ella es
desperta tu et despertes, quasi sempre amb un somriure. Els altres et fan el
dinar, el sopar; fins i tot et porten l’esmorzar al llit. Seran els quinze o
potser vint dies més bonics de la vida, irrepetibles; el vincle emocional que
es crearà és insubstituïble, és màgic.
Però, més d’hora que tard, la
parella desapareix per anar a treballar, potser tot el dia, i comences a
compaginar aquestes estones de pit, de llit, de sofà, de passeigs pel passeig,
amb estones per fer el dinar, l’esmorzar i fins i tot, el sopar. Potser fins i
tot has d’ocupar-te de l’altre nen, o altres. Aquestes estones sense parar, a
demanda, comencen a fer-se més un petit i dolç destorb per a tota la resta de
coses que no pots deixar de fer. I comences a notar el cansament. Ja no pots
dormir quan ella dorm, has d’aprofitar per a fer quelcom, sinó, s’acumula la
feina.
I el temps passa i ella creix, i
ja no són tot galtones i dolços plors. Comences a ser conscient del món que t’envolta,
i quan tens gana ho expresses amb uns plors que jo, no puc obviar. Se’m fiquen
dins el cap quan dormo, quan soc llevada, quan estic mig endormiscada al sofà
en un moment d’evasió. Aquella demanda que abans era plaent es va transformant
poc a poc, en una agònica jornada que no te fi. Les nits són com els dies. Els
dies són com les nits. I el temps passa i tu no ho saps, petita, però aviat jo
hauré d’anar a treballar i no puc evitar-ho. I quan treballi, els dos
treballem, et passaràs el dia en mans d’altres, et veuré menys, t’enyoraré... t’enyoraré
totes les hores del dia que passi treballant, i quan et tingui seré feliç...
Seré feliç mentre em duri l’energia,
que cada cop és més escassa. Seguim fent nits esgotadores en les que no em
dones treva. Et despertes cada dues o tres hores. Els canvis de dieta no t’afecten
gaire i resulta que amb les farinetes, no dorms el que hauries de dormir. És
esgotador, un dia rere un altre, nit rera nit.
Ara, sis mesos després d’arribar,
t’estimo més que mai fins ara, però a la vegada em provoques sensacions
contradictòries. M’aixeco a les set del matí, apurant al màxim el marge per
poder esmorzar i atendre-us als dos. Al gran se l’ha de preparar l’esmorzar,
vestir, rentar i acaronar el prou temps perquè no se senti desatès. Tu, no tens
aturador. Segurament no em llevaré a les set perquè ja ho estigui, amb tu entre
els meus braços. És difícil estar lúcid després de passar-se la nit llevant-se
cada dues hores i durant almenys mitja o una hora, veient passar l’estona de
descans entre penombres. Ell, el meu home, descansa. Dorm tota la nit per dos
motius, el principal és que igualment si estigués llevat jo també ho estaria,
no se dormir si tu estàs desperta. I un dels dos ha de descansar. I a les set
ja és fora, i no tornarà fins les vuit del vespre. Ell també està cansat, i no
em compadeix, i jo no el compadeixo. Voldria que m’ajudés més, i ell voldria
fer-ho, i ens ho diem, i ho sabem, i ens comprenem, i ens ajudem tant com
podem, i som feliços malgrat tot. Però a mi m’és igual, perquè estic de mala
lluna. Ho estic i no ho puc evitar, el cansament és tant gran que no se
discernir l’estat d’alegria del de tristesa, i l’enuig de l’alegria és
igualment difícil de destriar.
I quan rius, i em mires amb
aquells ulls inquiets i estires els bracets des del llitet, o estirada a l’estora
de joc penso: és que ets tant preciosa! Tant bonica! Però em fas patir tant...
Ara mateix pateixo per tot. Pateixo
perquè la relació amb el meu home és més tensa que mai. No perquè ens barallem
o no tinguem la mateixa passió o ganes d’estar o ganes de fer junts; el que no
tenim és temps, ni ànims, ni oportunitats. És difícil satisfer-lo com ell, com
a home voldria, i ell suposo que deu pensar el mateix de mi, i tot i amb això,
pateixo. Se que m’estima i m’ho diu i m’ho demostra, però jo a vegades no se,
no puc i no vull dir-ho o demostrar-ho, estic massa emprenyada; i sovint no se
perquè.
És el cansament. Durant el dia,
la llum, la rutina, el cafè i tot plegat em fa canviar l’humor una mica, i tot
ho veig diferent. No m’aguanto dreta però ho veig diferent, i el sol torna a
sortir, i torno a enyorar els meus petits i quan el veig a ell, se m’il·lumina
la cara i se que tot anirà bé. Ho se, i no en tinc cap dubte... però pateixo.
Pateixo perquè com més avança el
dia, s’acosta l’hora d’anar a dormir, i allò que hauria de ser una estona de
plaer, descans i potser alegries, l’espero amb angoixa fins i tot. Anar al llit
representa tornar al principi, per enèsima vegada.
Arribarà el dia que ho veuré tot
diferent. Arribarà el dia que, de lluny m’ho miraré i riuré. Segur... però
estic tant cansada que m’angoixa pensar en aquest dia, i les nits que hauran de
passar per arribar-hi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada