Cristiano i Irina apareixen
aquesta setmana a la revista Vogue espanyola, ella amb el que sembla una tovallola
i ell, despullat, marcant múscul darrera. Els dos amb una mirada assassina d’aquelles
que tant atrauen dels models i les models d’avui en dia. Mirada d’estàtua, o
per fer una referència més cinematogràfica, és la mirada “Acer Blau” de
Zoolander. Ella, model de professió, acostumada a la fotografia i el vestir,
destil·la professionalitat i normalitat; ell, jugador de futbol i icona del
moment, amb la cella aixecada i el braç a la cintura, destil·la xuleria,
superioritat, guapura...
Una parella que, quan arriben a
la seva mansió, al cap vespre, i es veuen sense maquillar, sense retocar amb el
Photoshop, deuen pensar d’ells mateixos que els comença a pesar la imatge i l’exigència
de ser el que no són. Segur. Encara que no ho reconeguin mai ni em donin la raó.
JA se sap que la fama te un preu, i com més fama es te, més preu es paga. No en
el moment, però tard o d’hora arriba.
Te’ls mires, i penses que són
espectaculars, guapíssims i perfectes. Però jo, me’ls imagino amb el pijama,
cansats, sense afaitar ell i plena de cremes ella; amb la necessitat imperiosa
d’estar sempre perfectes cara enfora, a la intimitat deuen deixar-se anar. Ell es
tira pets i ella deixa anar algun rot després d’empassar-se un beuratge
nutritiu que la manté prima sense sopar. Emprenyats per les dietes i l’exigència
de les deu mil flexions que han de fer per mantenir aquests abdominals, no
deuen ni llegir al llit o mirar la televisió tranquil·lament. Ves a saber si
poden estar al dia de les meravelloses series que arriben des d’estats units.
I és que els ídols, a la vida
real, també van al lavabo i fan caca. I ell deu pixar i potser no aixeca la
tapa, i ella, quan no te aquella mirada, no deu estar tant terriblement formosa
com a les fotos.
No deuen compartir les tasques de
la casa, i això és un luxe, i un petit plaer que no viuran mai. No es
barallaran amb la roba humida a l’hora d’estendre-la, o no faran una guerra d’aigua
tot netejant la banyera. És clar, ells deuen tenir jacuzzi.
La gent normal mai sabrem,
potser, com seríem si ens dediquessin una portada al Vogue. No se pas com
veuria a la meva dona maquillada professionalment i amb els retocs adequats aquí
i allà per semblar una deessa de la bellesa, amb mi al darrera competentment
afaitat, maquillat, depilat i marcant muscle –no de perfil, que la panxa ja no
la puc dissimular massa-. Segur que si hagués de posar un titular del que penso
d’ella, just a sota la foto, diria que és la dona més bella del món, i que és
un plaer compartir portada amb ella. Suposo.
Però és que per a mi, ja és la
dona més preciosa del món, malgrat no la pugui veure mai així. Arreglada i amb
un vestidet del Desigual ja me la menjaria, imagina’t si la veiés amb una
picardia i amb aquella mirada... mmmm!
No diré el que pensa ella de mi
perquè semblaria pedant, però segur que soc més interessant que el Pitt en una
nit de llegendes de passió, amb la penombra adequada. Segur...
La qüestió és, que la bellesa és
una fotografia. Es capta en un moment donat, amb la naturalitat de la vida
mateixa o rera dotzenes d’hores de maquillatge, però no dura. La bellesa és
dins el cor de cada u, i cada u és bell per a una persona almenys, encara que
no cobris per sortir a les portades de cap revista.
A mi no em fa cap mena d’enveja
ni gràcia especial veure la Irina o el Cristiano. Em sembla bé que es guanyin
la vida ara que poden, fen aquestes coses davant de tothom. Però arribarà el
dia, com a tothom, que tot això s’acabarà, i la felicitat que hi haurà al
darrera, com que la fama t’ho dona i la fama t’ho treu, possiblement també la
veurem reflectida a la portada d’alguna revista. I llavors, de l’Olimp hauran
caigut al bassal de cop.
I molts com jo i la meva dona
seguirem vivint la nostra, avorrida, monòtona i normal vida, plena de belleses
naturals i puntuals recollides al facebook o a les parets de casa o reflectida als ulls dels propis fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada