Estirar més el braç que la màniga (fictícia història d'una botiga de poble)

Coneixia un senyor que tenia una botiga. Un negoci que s’adreçava a la canalla. Una canalla que anava cada dia a comprar els seus dolços. La botiga era en un edifici vell, era petita i no era la més moderna del barri, però era entranyable; malgrat tot però, no podia competir amb les franquícies que s’instal·laven per la vora, sense reformar-se una mica. Així va ser que, el senyor botiguer, que era bona persona però no en sabia gaire de números, es va traspassar el negoci i el va donar a un jove ambiciós comerciant. Aquest últim no havia venut mai dolços, però sabia fer que els diners es multipliquessin, sabia com trobar maneres legals i no tant legals per fer que, el negoci es fes gran.

Va començar per agafar més treballadors per cobrir millor tots els horaris i tendències en el món del sucre. Després, va començar a posar les noves tecnologies al servei del comprador i va preparar campanyes de publicitat a l’alçada de la competència. Comprava els millors dolços i els venia al millor preu; si calia gastar més per aconseguir més clientela, tirava de crèdits. Jugar amb els números i les persones era el seu fort, i sabia com fer content a tothom, però seguia sense saber res sobre dolços.

Molt aviat, els nens anaven a aquella botiga cada dia, mati, migdia, tarda i nit. De dilluns a diumenge i s’hi gastaven molts diners; ell es fregava les mans.

Però va pensar que aquí no n’hi havia prou. Ja havia compensat l’esforç inicial, però en volia més. Volia la botiga de dolços més gran i exitosa de tota la comarca! Que es lloguessin autocars per venir a comprar...

Primer, va pensar en fer més gran la botiga, és clar, i per fer-ho, necessitava més diners. Més inversió. I els dolços no donaven prou diners o sigui que, calia buscar noves maneres de guanyar-ne, o d’aconseguir-ne, legals o il·legals. I així va anar aconseguint inversors privats i “donacions” misterioses a canvi de favors.

Però amb reformar la botiga no n’hi havia prou, i com que els dolços no aportaven prou marge, va buscar nous mercats. I va demanar als seus treballadors que tinguessin paciència, que tocarien canvis però que serien per bé.

Va portar assessors de fora per buscar alternatives, i les va trobar.

La alternativa eren els experts assessors en si mateixos. I les idees que portaven. Vendrien dolços sí, i també vendrien verdures i farien pedagogia vegetariana. Per fer-ho bé, havien d’adaptar unes corts que tenien just darrera la botiga; van preparar uns despatxos esplèndids on, estudiar, preparar campanyes, vigilar els treballadors i estructurar el futur del gran súper mercat del vegetal.

Els antics treballadors van intentar adaptar-se, però els costava fer-ho amb les noves i transgressores normes dels nous experts en la matèria. I com que no sabien vendre les verdures tant bé com els dolços, els experts van anar portant una colla de venedors experimentats en verdures i vegetarians consumats, per anar substituint als antics venedors de sempre.

La botiga ja era un súper; un súper ecològic que res tenia a veure amb la botigueta d’aquell senyor, però en el cartell encara hi deia: “dolços de sempre”. La gent al principi hi entrava, per costum. Si remenaven bé, trobaven els dolços, però estaven plens de pols i secs. 

Però el que era més evident només entrar, era que l’estil havia canviat: un venedor amb una targeta amb el seu nom, els acompanyava a fer un tour per la botiga, i els aconsellaven sobre la necessitat de comprar la millor verdura del mercat, i els recomanaven la millor manera de cuinar-la, vaja, quasi semblava que era la única i veritable manera de cuinar les verdures. Al principi, el comprador de sempre va pensar que era una bona manera de comprar verdura, tot i que entrava a comprar dolços, sortia més content, amb una bossa de vegetals diversos i fulletons de tot tipus. També n’hi havia que, veient que aquella botiga ja no era el que deia que era, buscaven altres llocs per comprar dolços. I també n’hi havia que, al cap d’un temps, notava que la verdura fantàstica que li estaven venent i prometent, tampoc era res de l’altre món...

Resulta que, el producte vegetarià i ecològic era molt car, i compraven producte més econòmic, fins i tot transgènic, que tornaven a empaquetar fent una mica de trampa. Resulta que si una cosa no era certa, però venia més, la promocionaven. I que, al final, si un venedor de dolços no servia per a vendre verdures era dolent, però que si un venedor de verdures era un negat amb els dolços no importava. Només importaven les verdures i els que les havien portat.

La veritat és que, ni els dolços ni les verdures podien fer que aquell súper tant ambiciós s’aguantés per enlloc. Els infants ja no entraven a comprar, i el vegetarià autèntic anava a les botigues especialitzades en productes vegetarians, no a la botiga de dolços reconvertida. I els diners que s’esperaven obtenir per aconseguir pagar les obres, els nous treballadors, les noves tecnologies i els despatxos per gestionar-ho tot, no sortien d’enlloc. La pilota era grossa i ni tot el sucre de tots els dolços del món podia endolcir aquell gust agre que deixava el deute que tenien, per una ambició desmesurada.

Aquesta història no acaba bé. No ho acaba perquè, molts bons venedors de dolços es van perdre pel camí, un camí que va acabar portant el súper a una bancarrota segura, plens de deutes i mentides per tapar-los. Moltes persones van ser enganyades amb tanta verdura ecològica falsa i els dolços, oblidats en els prestatges s’assecaven i ni els nens, volien tastar aquells caramels plens de pols que ara, els oferien rebaixats i en lots d’oferta. Aquella botigueta ara està caient a trossos, i s’aguanta com pot, esperant que algú la salvi d’ella mateixa, i impedeixi que acabi desapareixent.

Que, no ens enganyem, és el més provable que passi, i llavors tots els experts marxaran a fer d’experts a una altra banda, i els que es quedaran sense la seva botigueta seran aquells venedors de dolços i els infants que hi anaven a comprar, i amb cara de rucs es preguntaran que és el que ha passat en realitat.
(NOTA de l'autor: qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat...)