No matalàs!

Porto una setmaneta, sumant els dies i les nits, que estic una mica més sencer quan arriba el vespre. Arribo més sencer perquè estic més descansat, és a dir, arribo millor a la nit perquè dormo millor. I això és degut a dos factors, canvi de llit i d’habitació.

Que si m’he separat?

No, ni ganes. Soc molt feliç, però des que la Ivet és aquí, les nits són un calvari, per a mi, però sobretot per a l’Ester. Un calvari que s’ha de passar, és una etapa. Tot són etapes, com al Tour. I ara ens toquen les de muntanya, els Alps, els Pirineus i les Dolomites, seguides i repetides sense parar, durant mesos i mesos. Ara que ja havíem consensuat amb el Jan lo de les nits i els dies i les migdiades... ara tot es capgira i dura, i dura, i dura...

Ep! I no us penseu que passo de la meva filla i m’aïllo a una altra habitació perquè sí. Tampoc és això. És una correlació de fets/efectes que hem hagut de solucionar. El primer de tots, el fet que el nostre llit matrimonial i el seu matalàs –nou de fa menys de cinc anys i car, amb teixits testats a l’espai i bla, bla bla-, estan fets una coca. Jo crec que allò que el Homer Simson te la forma del seu cos al llit es fa realitat a casa nostre. Darrerament ens fiquem al llit, i el soroll de les fustes semblen el moviment constant de les bigues i aparells d’un vaixell: croc, croc, crooc. A cada gest. I tenim una nena sensible a les mosques! I després, un cop el soroll ha parat per que tu ja no et mous, el matalàs se’t va empassant fins a deformar-se en la mala forma de l’esquena: el mal de ronyonada matinal és infernal! A més, sembla que ronco fort i m’han d’anar foment cops per fer-me callar. Si hi sumem els sorolls que faig per intentar trobar la postura que no trobo, la híper sensibilitat de la nou vinguda i els dolors matinals, tenim la necessitat de canviar temporalment de residència. Perquè després, i fora conyes, des de les set del matí fins les vuit de la tarda pràcticament no paro assegut. Necessitava descansar. I resulta que, sense mi a l’habitació, la nena sembla que es desperta una mica menys, i vulguis que no, també és millor per a l’Ester.

Pobre Ester. Ella també voldria canviar d’aires i descansar. Però hi ha un problema. La nena si que fa biberons amb mi, però no s’acostuma a calmar quan vol dormir. Només si està molt cansada. I li n’he donat molts, però la noia és de sa mare. I a la nit, més. I podria semblar una excusa, però, heu provat de deixar dormint a una mare que sent plorar la seva filla, i no calla? Jo si. Li dic, ja l’agafo jo ara. I li dono el bibi o l’amanyago perquè dormi de nou, i no ho fa. I marxo al menjador, i m’estic deu minuts fent cançons i bellugant-me sobre l’estora fins que, per la porta entra la mare: que no dorms! Aprofita! No pot abstenir-se de sentir la nena plorar i fer com si res. Deu ser la descripció més senzilla i entenedora del que vol dir l’instint matern. I no parlem del que deu voler dir per a la filla, se mare; ella l’agafa i en pocs segons, es calma...

Jo ara, dormo com un soc. Algun dia em desperto, però el més curiós és que ho faig més per si el meu fill es desperta o crida en somnis, que no per la Ivet, que plora cada nit, un parell de cops, cada tres hores.

És el duríssim paper de mare, mai prou retribuït. Si aquest món el manessin realment les dones, això seria segur, diferent.

Després la nit, s’acaba. I et mires els fills de manera diferent. De dia estan desperts, i riuen, i juguen i mengen i s’embruten i fan de fills, vaja. I tu, fas de pare i mare, que és el que has de fer, no perquè toca, sinó perquè ho vols. Ho has volgut, no? Però ningú t’avisa que ser pares avui, en els nostres dies, és més dur que ser-ho abans. Per molts motius.

Per als pares, homes, perquè ens toca assumir un paper que abans no assumíem. I jo almenys, ho faig de gust.

Per a les mares, assumir ser mare és senzill, però adaptar-ho a ser mare treballadora és més difícil. I quan els dos treballen, es fa encara més complicat. I quan, per circumstàncies de la vida, no reps gaire ajuda o cap durant la dura setmana, la maternitat i per extensió la paternitat, és un repte de dimensions espectaculars. No entraré gaire profund en el tema de la família, però abans, era diferent. La relació pares, fills, avis era una altra, i no s’ha de reduir a que els avis facin de cangurs dels nets perquè els pares puguin fer la seva; és una qüestió d’equilibri i de comprensió. Ells, els avis, tenien un sistema de vida en el que cada un representava un paper, i l’encaixaven. I allà on no arribaven, hi havia els avis, i els oncles. La família era un nucli fort que s’ajudava. Ara les coses són, diferents. Per múltiples factors també, i el de la dispersió en el territori n’és un de ben important. Les famílies estan lluny i s’ajuden poc. Després hi ha un altre factor que ens fa més egoistes: la bona vida. Qui vol renunciar a res per tenir cura dels avis, o dels nets? I les famílies, cada cop són més petites, i quan sembla que seria més fàcil trobar més temps, la paradoxa ens torna a sorprendre.

Jo em miro aquests dies que vivim, amb ulls tristos. Puc participar poc. Els meus dies amb els fills són molt curts, es redueixen a l’hora de sopar, bany i conte: bona nit! A vegades, el regal és al matí quan el gran es desperta, com avui mateix, i somrient em diu bon dia i jo li puc dir a ell. Uns petons, unes abraçades i a treballar. Ja està. Esperant el cap de setmana per poder estar amb ells. I quan arriba, passa volant, i normalment, la naturalesa de la canalla els supera, i les ganes d’estar amb els pares els poden i es converteixen en nervis excessius i un comportament més inestable que durant la setmana estructurada i rutinària. Ja se sap, quan els nens han agafat els hàbits, trencar-los és lo pitjor que pot passar.

En resum, i per acabar. Estic encantat del meu nou llit, encara que sigui a costa de no poder dormir durant un temps amb la dona de la meva vida... bé, amb les dones de la meva vida. Aix...

I qualsevol nit, sense esperar-ho, la Ivet dormirà d’una tirada, i ho repetirà. Serà hora de buscar-li a ella una nova habitació, i sabrem que ha arribat el dia de tornar a dormir junts, i possiblement, de comprar un nou matalàs!