tc, un tribunal del poble?

Evidentment, havia de dir alguna cosa al respecte del xou/teatre que estan muntant els nostres dirigents polítics al voltant de la consulta/referèndum i la prohibició/imposició que el govern central ha interposat de manera immediata i unànime.

Avui no em posaré a valorar la legitimitat que te el president de Catalunya en funció d'un mandat electoral clar, a rel de les eleccions catalanes darreres, diguin el que vulguin els detractors i crítics externs i interns. Hi ha una majoria catalana (parli o no l'idioma) que vota el 2012 perquè el dia 9N sigui possible, i lo lògic (agradi més o menys a l'oposició) és complir la voluntat del poble. Ara bé, que el poble s'equivoca?

És curiós que una majoria 60% dels vots dels espanyols que voten al PP és legítima i sobirana i no s'equivoca, i una majoria del 80% llarg del poble català sigui tant poc significativa. Ja se sap, quan hi ha manifestacions, sempre hi ha versions, però amb les paperetes a la ma, no hi ha error possible. Les majories són les majories. Deixant això de banda, que ja he dit que no és el que entraré a criticar...

Avui, encara no 12 hores després que el tribunal constitucional (que ho hauria d'escriure amb majúscules perquè se suposa que és un organisme important) tombi una resolució democràtica i "popular" legítima, una altra vegada, en un temps rècord, em pregunto a qui defensa la jurisprudència espanyola. 

És una pregunta que sembla capciosa, perquè sabeu que soc catalanista i nacionalista (no dels dolents, perquè es veu que ser nacionalista català és terrorífic i terrorista i ser-ho a les espanyes és patriotisme) i la faig per poder criticar el tc (ho torno a escriure en minúscules perquè és el que em desperta aquest braç del govern), però la realitat és que la faig amb el major grau de objectivitat del que soc capaç per entendre aquest problema. 

El tribunal constitucional s'ha reunit de manera extraordinària, amb una celeritat increïble en una institució pública amb diversos membres; podríem dir que és una velocitat mai vista. Podríem dir que, tractant-se d'un problema tant greu, com que el govern català plantegi fer una consulta al poble per saber en quin tant per cent és real aquest sentiment de crear un estat separat i propi, en el mateix grau de gravetat que afecti a milers de milions de persones, el tc hauria de fer el mateix, no? El constitucional, i el suprem, i el tribunal català i el de poble. Quantes vegades es reuneix amb urgència un tribunal per casos que afecten a molta gent a l'hora? En el cas dels desnonaments? En el cas dels diners que s'han donat de manera arbitrària a la banca que sortien del poble? En els casos de corrupció política que afecten, entre d'altres a governs de tots colors i també dels que manen amb aquesta majoria que sí és significativa? En els casos de lleis imposades per la força de la majoria però que mig poble (ara parlo de l'espanyol) i part de l'altre s'han aixecat en contra (avortament, educació, seguretat...) En casos que envolten a la Monarquia? (per decidir qui serà l’hereu sí, per decidir si el Rei ha de ser responsable dels seus actes “delictius”, no.)

Es veu que la constitució és un text sagrat per determinades qüestions, i per a d'altres, és paper mullat o no consta. No consta. No interessa. Ara sí, ara no.

Jo, sincerament, si fos espanyol i me'n sentís, i cregués en aquest estat que tant estimen, em preocuparia molt el que està passant. Perquè és només qüestió de temps, (quan el problema català deixi de ser-ho, quan els Bascos ja estiguin civilitzats, quan els Valencians ja no oposin cap resistència i quan els Balears no hi pintin res...) que la constitució serveixi per anar traient drets a la gent i atorgant-los a les institucions, i és qüestió de temps que, tot el que han corregut ara per evitar que Catalunya convoqui una consulta democràtica, ho corri o no ho corri per una qüestió major per el poble al que pretén representar.

És trist tot plegat, i a mi, no em faran canviar d'opinió. És més, cada dia ho tinc més clar.

Descansar en pau

Hi ha moments en que reflexiones sobre la vida, sobre el que has fet i sobre el que faràs. I penses que el què faràs serà millor, serà més gran, més bo. Però la realitat és que a vegades, quan ja comences a tenir una edat i et poses a recordar, i veus que el que has fet s’allarga més en el temps del que esperes o esperaves recordar, pensar què faràs esdevé un exercici nostàlgic. Nostàlgic, no per el què recordes, sinó pel què penses que podràs fer o no, depenent del temps que et quedi per endavant.

No penses mai que la mort et pugui agafar abans dels quaranta. Ni tant sols hi penses als quaranta, però ets en una edat que la vida que portes recorreguda i la que et queda ja comença a descompensar-se. Has cremat els anys de joventut, has fet mal, te n’han fet; has compartit diverses colles i s’han esborrat en el temps; has passat de ser un animal de masses a buscar la soledat de la família i les responsabilitats; has passat de recordar els anys d’infantesa com una cosa propera i menor a pensar amb nostàlgia com eren aquells anys al costat dels germans, els pares, els oncles i els cosins. Arriba un moment en que, quan mires enrere ja veus uns quants coneguts i parents que han traspassat, i coneixes algú que, potser, està en un punt dolorós de la vida, aquell en que ha d’acomiadar-se d’ella a causa d’un fumut mal major.

I reflexiones. El temps que tinc per davant, serà millor? Viuré prou per veure els meus somnis aconseguits? Quins són els meus somnis?

I m’adono que els meus somnis han desaparegut. Els meus somnis de joventut, els meus somnis de grandesa s’han esfumat. Ara només tinc un somni que se’m repeteix en el temps: veure els meus fills créixer, fer-se grans, ser feliços... Només tinc un desig, veure-ho al costat de l’Ester, la meva dona. Arribar tant lluny com la salut ens permeti i veure la feina feta. És la única cosa que vull.

I llavors somric, perquè penso que és un desig fàcil. Només m’he d’anar fent gran al seu costat.

I llavors em poso trist. Perquè penso que és tant fàcil que de cop, tot se’n vagi a n’orri. La loteria de la vida, i la mort és quelcom que no te lògica. Avui hi ets i estàs bé, demà et diuen que pateixes quelcom que no te cura, o un descuit et deixa fora de joc, a la carretera o en una excursió a un país llunyà, de vacances.

No som res i ho signifiquem tot pels altres. Una dicotomia potent, que t’acollona. Marxar abans d’hora essent pare, deixa orfes a uns nens que no sabran mai com eres en realitat, que no faran caure la màscara de l’home que els educava i no podran compartir els moments d’adult que comparteixen aquells que maduren junts...

Marxar abans d’hora essent fill, deixa orfes a uns pares que, destrossats una mica per sempre, tindran en el record allò que haguessis pogut ser, i la tendresa de tot allò que vas significar...

Però si marxes abans de ser vell, sempre marxaràs abans d’hora, t’ho miris per on t’ho miris, la vida s’escapa i un vuit immens ocupa el teu espai. El temps et farà més gran o més xic, però el dolor no passarà mai per aquells que t’han estimat.

Morir és la única cosa que tots farem un dia o altre, segur. El que no és segur és quan, i com. A tots ens agradaria, suposo, que sigui tard i dormint, i és possible i provable que sigui així, però per desgràcia, no tots tenim tanta sort.

Un record enorme per tots aquells que he conegut que ja no hi són, i sobretot per tots aquells, que els recordem!

Un petó.

Sectes

Quan una cosa que vols dir, ja l’ha dit una altra persona o grup de persones millor que tu, un bon exercici és deixar que ho facin aquests. Aquí adjunto un document que, empírica i senzillament ens explica el que és una secta, com funciona i com es pot identificar.

Cedeixo la paraula, i en castellà, a un text que podeu trobar per internet fàcilment.

“Una relación sectaria es toda aquella relación en la cual una persona induce de manera intencional a otra a depender casi o totalmente de él/ella en relación a decisiones vitales, inculcando en sus seguidores la convicción de que él/ella posee un talento especial, un don o unos conocimientos superiores.

Cuando hablamos de sectas nos referimos a grupos o movimientos de estructura piramidal, donde por encima de todo se sitúa la figura de un líder carismático autoproclamado. El líder puede ser una persona o un grupo pequeño de personas; puede ser un hombre o una mujer.

Una suposición frecuente es pensar que una secta es un grupo muy pequeño o exclusivamente religioso. La experiencia nos muestra que no es así: una secta puede ser muy numerosa o tener tan sólo una decena de adeptos. Por otro lado, las sectas pueden presentarse de formas muy diversas: como asociaciones civiles, culturales, grupos científicos, religiosos, filosóficos, políticos, terapéuticos, de crecimiento personal, etc. Es decir, no es el número de personas, ni sus doctrinas lo que define a una secta.

Lo que caracteriza una secta son toda una serie de procedimientos encaminados a fomentar la devoción y dedicación ciega entre sus miembros (adeptos) hacia una ideología específica y/o hacia el propio líder. Para ello, las sectas tienden a desplegar procedimientos de influencia coercitiva sobre la mayoría de sus miembros (manipulación psicológica) y se encaminan a controlar varios aspectos de la vida de sus seguidores. De hecho, los procedimientos manipuladores de las sectas desembocan frecuentemente en la instauración de un trastorno de dependencia patológica entre los adeptos, aunque pueden aparecer otros trastornos. El hecho de que la dimensión de manipulación sea central en estas dinámicas de relación, es lo que nos ha llevado a redefinir estos grupos en términos de grupos de manipulación psicológica.

Por lo general, las sectas se defienden argumentando que “son perseguidas por sus creencias”. No debemos perder de vista que el problema de las sectas no son sus ideas sino sus prácticas basadas en la ocultación, el engaño y el control de la personalidad. Los principales motivos de preocupación hacia las sectas son los siguientes:

1. Desarrollan una ideología radical y con rasgos intolerantes.
2. Muestran una estructura jerárquica autoritaria, bajo la forma de un “líder-gurú” o de una organización que ha legado el mensaje del fundador.
3. Reivindican una referencia exclusiva a su propia interpretación de la realidad, incluyendo pautas específicas sobre las creencias, la ética, los comportamientos cotidianos, las relaciones personales y los medios necesarios para conseguir los fines del grupo.
4. Generan rupturas en diferentes ámbitos, como por ejemplo, con formas de pensar previas, con convicciones anteriores, con relaciones afectivas, etc.
5. Defienden un modelo estándar de transformación de las personas, sin tener en cuenta las diferencias individuales ni la autonomía personal.
6. Utilizan a las personas como instrumentos, empleando sus capacidades y recursos en beneficio de los objetivos ocultos del grupo.
7. Emiten promesas de todo tipo: desarrollo personal, mejora de las relaciones, poder económico, sanación, etc.
8. Enmascaran sus finalidades reales, que no coinciden con las que ofrecen externamente.
9. Explotan las inquietudes y las necesidades de las personas, favoreciendo simultáneamente sentimientos de culpabilidad, miedo al abandono del grupo, etc.
10. Comportan unos riesgos variables en relación con la autonomía personal, la salud, la educación, etc.”

El text de l’article és més llarg. Fins i tot hi ha una mena de test per saber si pertanys a un grup o a una secta i també hi ha les típiques respostes ràpides als tòpics que pot pensar molta gent al voltant de les sectes. Però tot i que ho podeu recuperar si us interessa, a mi no m’aportava res per a explicar el que volia explicar. Aquí ho deixo, clar, net i transparent. 
A vegades, cal obrir els ulls i mirar de més a prop per veure-hi bé. I el perill de les sectes, és que no t'adones que hi són, fins que no és massa tard.
Bé, volia explicar el que era una secta, seguint amb la meva línia de crítica als extremistes, i ho he fet, amb un altre estil, disculpeu el canvi.

Budistes occidentals

L’altre dia, una clienta que te una filla que ha estat cooperant al Nepal em comentava lo malament que estan allà les dones. Desemparades del tot legalment, no existeixen només que per tenir fills i quedar-se soles amb les nenes. Si els marits se’n van o es moren, la desaparició, abandó i soledat mortal és absoluta.

Abandó, solitud, dolor, duresa, oblit... Per una mare humana, ha de ser molt dur ser no gaire més que un fantasmes que només serveix per parir nens que marxaran al monestir o nenes que serviran per fer el que fan elles, créixer per desaparèixer.

I que ben trobada està la tradició budista d’oblidar, de desaferrar-se dels éssers estimats. Com seria de difícil que un monjo budista fes la seva vida allunyat de la família des de tant petit si no aprengués a oblidar, a desaferrar-se del dolor terrenal per sumir-se en el món espiritual, tant eteri, tant surrealista com vulgui la ment humana.

I això ho he observat ara aquí. En el món occidental s’està posant de moda ser budista. Seguir els corrents de la creença que, si no tens aferrament amb els que t’estimes, seràs més feliç, seràs més a prop de la il·luminació.

Per a una persona intel·ligent, per a una persona acostumada a rumiar les coses, a donar-li la volta a les coses per entendre-les bé, es fa difícil no pensar que, sembla una bona excusa desaferrar-se del món per no patir el dolor, per no responsabilitzar-se del dolor dels altres o que et fan els altres. Una manera de fugir endavant, de mirar cap a un altre costat i pensar fredament, jo ja medito perquè el món sigui millor i més just, no cal que m’hi impliqui més.

Crec que alguns seguidors budistes occidentals estan confonent el gimnàs amb la magnèsia, com es deia abans. Una cosa és meditar per trobar respostes d’una manera espiritual, una cosa és fer ioga o Txi-kung per aconseguir un equilibri cos i ment, i una altra de ben diferent és aprofitar tot el que t’interessa d’una disciplina complexa per justificar l’egoisme imperant en la nostra societat.

Tant que he arribat a criticar i critico els cristians, en una cosa no els criticaré mai. Ells almenys, s’impliquen amb la societat i la volen transformar. 

Si o no?

He tingut aquesta conversa mentalment mil vegades, i n’he tingut part unes altres mil amb partidaris de la independència i amb detractors. Amics tots, que pensen diferent i que s’enfronten aferrissadament, uns per unes conviccions polítiques, altres per uns sentiments nacionalistes (dels dos costats), i uns altres per qüestions purament econòmiques, amb interessos en una o altre opció depenent de la incidència que tindria en la seva empresa, negoci, vida... Aquest debat és viu i genera molta controvèrsia, però sovint és manipulat.

És manipulat per un o altre mitjà de comunicació, del centre, de dretes o d’esquerres, plural o privat, demòcrata o conservador. I jo parteixo d’aquesta base, tots, absolutament tots els mitjans de comunicació i d’informació estan manipulats i intenten portar al seu terreny la veritat oculta, i per a més inri, la veritat oculta no existeix del tot, perquè, acceptem-ho, no hi ha veritat.

El que hi ha són persones, unes catalanes d’altres espanyoles, unes amb ganes de començar de nou encara que sigui a costa de l’economia i d’altres amb ganes de seguir igual encara que sigui a costa del mateix. I ningú no es posa d’acord. Uns pensen que si s’assoleix la utopia, s’aixecaran murs, desapareixeran llengües i es trencaran famílies; d’altres pensen que millorarà l’economia, seran una potència en miniatura i tot serà millor; uns quants, pensen que hi haurà enfrontament militar, mort i destrucció; d’altres que en el segle vint-i-un això ja no passa...

Jo crec que de bojos amb ganes de prémer el gallet n’hi ha molts. I d’insensats amb ganes de canviar-ho tot a costa de tot, també. Però no són la majoria.

I el que també crec, és que en un món normal, les coses s’han de poder parlar, i intercanviar opinions de manera civilitzada, com jo faig a vegades amb amics i coneguts amb qui no estic d’acord, i discutim. Però no s’acaba el món. Pensem diferent, i sovint no arribem a cap consens. Però no deixem de ser el que som.

Espanya i Catalunya són amics que no arriben mai a consens. Pensar que són de la mateixa corda és absurd. La història i els mals endèmics sempre acompanyaran les generacions de banda i banda fins que, algú no hi posi seny i es parli. Fins que no hi hagi bon tracte, no hi haurà pau social.

I això, amb una consulta (que no referèndum vinculant i decisiu, separador i destructor de pobles) tranquil·la, amb possibilitat de parlar-ne, d’escoltar posicions, de petar la xerrada i baixar del ruc, de centrar-se en el bé comú, en els greuges i en les avantatges, s’hagués pogut fer. S’hagués pogut portar a terme un procés tranquil i madur on, el desig calent d’un poble que sempre ha estat pragmàtic, s’hagués pogut asserenar, i on el passat d’un altre poble més gran i dominador s’hagués pogut esborrar.

No ha estat així.

S’han dut les coses lluny, amb silencis i crits i insults i demagògia. I ara, hi haurà o no hi haurà consulta, però els únics damnificats serem els amics i els coneguts que, tornarem a parlar del tema i estarem més crispats, i no entendrem perquè.

Uns perquè només miren TV3 o 8TV i escolten Catalunya Ràdio o Rac1, d’altres perquè amb la SER tenen la veritat que els amaguen els altres, uns altres perquè la Razón els dona les paraules que volen sentir i els darrers perquè l’Ara és l’únic diari català que parla serè sobre la veritat. Tots, i perdoneu-me, manipulats i amb interessos.

La veritat està al carrer, i el carrer parla. Però ningú l’escolta.

Treballar tant, per què?

Soc un esclau de la meva feina. 

Jo ho puc dir amb total llibertat. I doncs, que és l'esclavatge sinó la condició humana més degradada que hi pot haver, obligant a fer feina a canvi de res, sense la llibertat de deixar-la de fer quan un vol, i amb el temps just per tornar a casa, menjar, col·laborar en la mesura que es pot en el manteniment de la llar i dormir per tornar-s'hi a posar. 

Això, és esclavatge, es miri per on es miri.

I els esclaus, es revolten tard o d'hora.

I jo estic a mig punt de revoltar-me contra moltes coses, començant per els que ens governen, en general!

Aquesta vida, és un petit infern i una petita gran presa de pel. Jo no treballo per amor a l'art, estic condemnat mentre faci la feina que faig (soc autònom) a treballar com més hores millor només per cobrir les despeses, que en el meu cas, com que tot el que ve de fora puja sense parar, són cada cop més grans.

Els deutes s'acumulen tant durant el flux baix de producció que durant la bona època (que ja no és ni de bon tros tant bona com era abans) només treballo per tapar forats i arraconar el que pugui per quan torni a baixar. No tinc cap sou! És més, el sou de la meva dona serveix per pal·liar de tant en tant puntes nefastes de despeses que origina el meu negoci.

Seguir perquè? 

és una pregunta que cada dia més, te una resposta clara com la llum de la lluna plena en una nit clara. 

O canvia tot el sistema que fa que els autònoms patim com estem patint, o canvio jo. 

I sembla que el sistema no vol canviar, oi?

La vida, no segueix igual

Bé, els escocesos ja han votat! 

Ara ja sabem el resultat. NO hi ha volta enrera, no seran un país independent. 

Ara sortiran els analistes, els periodistes, els polítics i els opinadors, en els que jo m'hi incloc, i trauran, traurem, conclusions interessades, farem debats encesos, minimitzarem els efectes o els maximitzarem. Però hi ha una sola cosa que no podrem canviar, i que és el que en el fons, ha passat per sobre de tot: el poble s'ha pogut expressar lliurement, sense pressions en un sentit o en un altre. I ho han fet perquè són un poble democràtic i madur.

Aquí, a Catalunya i a Espanya, com s'han portat les coses, com s'han fet (per totes les parts) i com és continuen fent fins avui mateix, si algun dia es pot voltar, no serà la noticia. No serà el fet democràtic el resultat, sinó serà el resultat: si surt el no, els independentistes quedaran grueument tocats i els partidaris del no matxacaran la opció com si fos el dimoni (com han fet fins ara), i si sortís el si, bé, no vull pensar el que podria passar, però segur que seria una petita gran catàstrofe. 

Però la notícia no seria, que hem pogut votar de manera pacífica, ordenada i democràtica.

Aquesta és la tristesa que em desperta tot aquest procés. Que aquí, no podrem expressar-nos de manera senzilla i desintoxicada, perquè ens han intoxicat la demanda popular des del primer dia. 

És una llàstima, és una vertadera llàstima. I és una de les coses que em fan pensar que no m'agrada aquest país on visc i d'on no em volen deixar marxar ni a bones, ni a dolentes.

La veritat sobre la Llissach

Em dol tant el que estic veient des de fa uns anys, que ja no puc callar. No puc callar com a persona implicada en el seu inici i com a un de tants que ha marxat per no aguantar el que s'esta fent a l'escola.
Em dol que, senzillament no es digui obertament que a l'escola Llissach de Santpedor l'han "colonitzat" un grup de "pseudo cristians" que s'anomenen a ells mateixos Comunion y Liberacion. Qui estigui interessat en saber-ne mes, que ho busqui, que pregunti, que remeni. Pares, alumnes i professionals que heu marxat, o que us ho penseu: va per vosaltres el meu tribut silencios...

Una aventura al carril VAO

Aquest estiu hem sortit poc. La meva família és jove, molt recent encara la més petita, i això limita les sortides. Els diners i el volum capaç del cotxe també hi influeix; en resum, ens hem quedat a casa.

Piscina sempre que ha fet sol -difícil també-, passejar per Manresa amunt i avall i d'esquerra a dreta...

Però també, hem anat dos cops a la gran poma. La gran i oblidada Barcelona.

Faig un incís per reconèixer públicament que, malgrat haver-hi nascut i viscut gran part de la meva vida, una quarta part de trenta anys, em fa moolta mandra baixar-hi. Tornar a la meva ciutat natal és anar a submergir-me en un mar de barreja de turistes i nadius, carregats de pressa i anonimat, soroll i edificis claustrofòbicament alts. És un petit martiri que, de tant en tant, va molt bé per refermar els ciments de la meva nova existència a comarques, tranquil·la, silenciosa i popular. Dit això...

El primer viatge a Barcelona el vam fer a mitjans d'agost, els quatre en el nostre vehicle i per la C-58. A l'agost val la pena, vas bé, a quasi qualsevol hora! Però normalment, quan arribem a l'alçada de Cerdanyola, seguim per la via normal, agafem les rondes i ja entrem per Guipúscoa . Però aquell tranquil dia d'agost, se'm va ocórrer agafar el carril VAO. No ho havíem fet mai, ni l'Ester ni jo, i ens va fer gràcia. A més, com que començàvem la visita a la capital pel centre, per que els nens veiessin el rovell de l'ou, millor encara! 

Que xulo! Vas per la carretera principal i de cop, et desvies cap a una via única, una carretera que sembla que hagin fet expressament per tu. Vas sol. És emocionant. T'aixeques per sobre l'autopista i vas avançant per un asfalt recent, net i solitari, mentre la resta avança feixuc, carregat i incòmode. Bé, concretament aquell dia no, perquè l'autopista també anava buida, però tant se val. Per on sortim? Per Meridiana o per la següent? Doncs per Meridiana, a veure on cau la sortida. Faig un parèntesi abans d'acabar el relat, per dir que aquell va ser l'únic cop que hem agafat el carril VAO. El segon dia que vam anar a Barcelona vam intentar fer el mateix però sortir pel nus de la trinitat: gran sorpresa la nostra, estaven re-esfaltant el carril i estava tallat al trànsit. Des que l'han fet, la majoria de vegades que he anat a Barcelona, en altres èpoques de l'any i altres hores, l'he trobat, majoritàriament tancat a la circulació.

Bé, no se si us imagineu la resta de la peripècia, i la conclusió que en vam treure, amb la boca oberta. Evidentment, quan vam sortir al vell mig de la Meridiana, just abans dels semàfors al carril esquerre, amb cap possibilitat de gir per agafar una altra via, si no és creuant tota la via, carregada de vehicles que ja estan aturats, davant els passos de vianants. No em pensava pas que, aquesta obra colossal que en diuen carril d'us preferent per a vehicles amb alta ocupació fos una trampa absurda que et treu de la carretera on va plena per deixar-te a les portes de la ciutat, mal col·locat i on encara, va més carregat el trànsit. Llavors, si ens posem a criticar, t'adones que el tram que s'ha construït, és descomunal pel que en realitat t'estalvia en temps, gasolina i comoditat. Ja comença en un punt que, si realment va carregada la carretera, la cua ja no te l'has estalviat, i quan retornes a la via normal, te la tornes a menjar amb patates i llums vermells. La pregunta més evident que em ve al cap és: Per què es va fer aquesta obra faraònica que pràcticament no serveix per a res? Quants milions s'han invertit en una carretera amb tram elevat, columnes de formigó, un sol carril per banda però amb espais habilitats pel control policial dels ocupants que circulen en cada cotxe? 

Suposo que és un exemple de com funciona aquest país. Per a les coses importants, socials i humanitàries no hi ha diners; retallades a l'educació, sanitat, cultura. però per fer el nyap més gran que he vist en els darrers anys (comparable perfectament amb l'aeroport de Castelló que tant es critica des d'aquí, encara que costi molts més milions) hi ha diners i gens ni mica de vergonya. Com es pot seguir sostenint que aquest carril és útil per esponjar la circulació d'entrada a Barcelona, si es pot dir que no serveix per a res i no l'usa ningú?

Bé, aquí ho deixo. Visca Catalunya, però a vegades no se on visc.

La veritat fa mal

Jo no soc perfecte. Només faltaria. tinc molts defectes humans. I he rebut moltes patacades a la vida a causa dels meus defectes. Se que soc humà precisament perquè, al llarg de la vida, he patit, m'han fet mal, he fet mal i he fet patir. Però també he après a rectificar; he canviat molt, des que gatejava fins avui, i ara mateix, soc una persona diferent de la que era fa dos dies. Cada dia s'aprenen coses, cada dia és una possibilitat d'aprenentatge que tens a l'abast. Pots agafar-te la vida així, o pots no moure't ni un mil·límetre del que penses que ets, representes o fas. Tu esculls.

Jo vaig escollir no quedar-me quiet.

Jo vaig escollir no acollonir-me pels meus errors, sinó aprendre d'ells per millorar. I si ho he sabut fer, fantàstic. I si no, doncs, m'hi hauré d'esforçar més.

La veritat fa mal. Quant sents veritats de boca dels altres et fereixen com punyals. Quant te les dius a tu mateix, encara poden ser més letals, si t'escoltes.

Jo, aquí, en el meu bloc, parlo per tu. Escric per tu. Si no t'agrada el que et dic, ho lamento. Procuro ser sincer i dir veritats vestides de l'experiència de la meva vida. Si no et semblen bé, enfada't amb mi, no amb la meva veritat. I no pensis mai que parlo per algú altre, trairia la meva naturalesa autònoma. 

La veritat també pot fer obrir ulls, despertar consciències, picar la curiositat. Sense veritats no contrastades de tant en tant, els subterfugis, els enganys i les mentides camuflades no sortirien a la llum. Vaja, que algú ha de ser el primer en dir ben alt, alguna cosa que a priori, sembla mentida.

Jo vaig començar aquest bloc, per dir veritats. Veritats des del meu punt de vista, des del meu criteri. El meu, no el de cap altre. També vaig voler explicar coses. 

A vegades explico coses.

A vegades, critico coses.

A vegades, invento coses.

Però estic segur, que tu, lector intel·ligent, saps distingir perfectament el que és explicat, criticat i inventat. Jo escric, tu llegeixes. És el joc, vols jugar-hi?