Descansar en pau

Hi ha moments en que reflexiones sobre la vida, sobre el que has fet i sobre el que faràs. I penses que el què faràs serà millor, serà més gran, més bo. Però la realitat és que a vegades, quan ja comences a tenir una edat i et poses a recordar, i veus que el que has fet s’allarga més en el temps del que esperes o esperaves recordar, pensar què faràs esdevé un exercici nostàlgic. Nostàlgic, no per el què recordes, sinó pel què penses que podràs fer o no, depenent del temps que et quedi per endavant.

No penses mai que la mort et pugui agafar abans dels quaranta. Ni tant sols hi penses als quaranta, però ets en una edat que la vida que portes recorreguda i la que et queda ja comença a descompensar-se. Has cremat els anys de joventut, has fet mal, te n’han fet; has compartit diverses colles i s’han esborrat en el temps; has passat de ser un animal de masses a buscar la soledat de la família i les responsabilitats; has passat de recordar els anys d’infantesa com una cosa propera i menor a pensar amb nostàlgia com eren aquells anys al costat dels germans, els pares, els oncles i els cosins. Arriba un moment en que, quan mires enrere ja veus uns quants coneguts i parents que han traspassat, i coneixes algú que, potser, està en un punt dolorós de la vida, aquell en que ha d’acomiadar-se d’ella a causa d’un fumut mal major.

I reflexiones. El temps que tinc per davant, serà millor? Viuré prou per veure els meus somnis aconseguits? Quins són els meus somnis?

I m’adono que els meus somnis han desaparegut. Els meus somnis de joventut, els meus somnis de grandesa s’han esfumat. Ara només tinc un somni que se’m repeteix en el temps: veure els meus fills créixer, fer-se grans, ser feliços... Només tinc un desig, veure-ho al costat de l’Ester, la meva dona. Arribar tant lluny com la salut ens permeti i veure la feina feta. És la única cosa que vull.

I llavors somric, perquè penso que és un desig fàcil. Només m’he d’anar fent gran al seu costat.

I llavors em poso trist. Perquè penso que és tant fàcil que de cop, tot se’n vagi a n’orri. La loteria de la vida, i la mort és quelcom que no te lògica. Avui hi ets i estàs bé, demà et diuen que pateixes quelcom que no te cura, o un descuit et deixa fora de joc, a la carretera o en una excursió a un país llunyà, de vacances.

No som res i ho signifiquem tot pels altres. Una dicotomia potent, que t’acollona. Marxar abans d’hora essent pare, deixa orfes a uns nens que no sabran mai com eres en realitat, que no faran caure la màscara de l’home que els educava i no podran compartir els moments d’adult que comparteixen aquells que maduren junts...

Marxar abans d’hora essent fill, deixa orfes a uns pares que, destrossats una mica per sempre, tindran en el record allò que haguessis pogut ser, i la tendresa de tot allò que vas significar...

Però si marxes abans de ser vell, sempre marxaràs abans d’hora, t’ho miris per on t’ho miris, la vida s’escapa i un vuit immens ocupa el teu espai. El temps et farà més gran o més xic, però el dolor no passarà mai per aquells que t’han estimat.

Morir és la única cosa que tots farem un dia o altre, segur. El que no és segur és quan, i com. A tots ens agradaria, suposo, que sigui tard i dormint, i és possible i provable que sigui així, però per desgràcia, no tots tenim tanta sort.

Un record enorme per tots aquells que he conegut que ja no hi són, i sobretot per tots aquells, que els recordem!

Un petó.