Budistes occidentals

L’altre dia, una clienta que te una filla que ha estat cooperant al Nepal em comentava lo malament que estan allà les dones. Desemparades del tot legalment, no existeixen només que per tenir fills i quedar-se soles amb les nenes. Si els marits se’n van o es moren, la desaparició, abandó i soledat mortal és absoluta.

Abandó, solitud, dolor, duresa, oblit... Per una mare humana, ha de ser molt dur ser no gaire més que un fantasmes que només serveix per parir nens que marxaran al monestir o nenes que serviran per fer el que fan elles, créixer per desaparèixer.

I que ben trobada està la tradició budista d’oblidar, de desaferrar-se dels éssers estimats. Com seria de difícil que un monjo budista fes la seva vida allunyat de la família des de tant petit si no aprengués a oblidar, a desaferrar-se del dolor terrenal per sumir-se en el món espiritual, tant eteri, tant surrealista com vulgui la ment humana.

I això ho he observat ara aquí. En el món occidental s’està posant de moda ser budista. Seguir els corrents de la creença que, si no tens aferrament amb els que t’estimes, seràs més feliç, seràs més a prop de la il·luminació.

Per a una persona intel·ligent, per a una persona acostumada a rumiar les coses, a donar-li la volta a les coses per entendre-les bé, es fa difícil no pensar que, sembla una bona excusa desaferrar-se del món per no patir el dolor, per no responsabilitzar-se del dolor dels altres o que et fan els altres. Una manera de fugir endavant, de mirar cap a un altre costat i pensar fredament, jo ja medito perquè el món sigui millor i més just, no cal que m’hi impliqui més.

Crec que alguns seguidors budistes occidentals estan confonent el gimnàs amb la magnèsia, com es deia abans. Una cosa és meditar per trobar respostes d’una manera espiritual, una cosa és fer ioga o Txi-kung per aconseguir un equilibri cos i ment, i una altra de ben diferent és aprofitar tot el que t’interessa d’una disciplina complexa per justificar l’egoisme imperant en la nostra societat.

Tant que he arribat a criticar i critico els cristians, en una cosa no els criticaré mai. Ells almenys, s’impliquen amb la societat i la volen transformar.