He tingut aquesta conversa
mentalment mil vegades, i n’he tingut part unes altres mil amb partidaris de la
independència i amb detractors. Amics tots, que pensen diferent i que s’enfronten
aferrissadament, uns per unes conviccions polítiques, altres per uns sentiments
nacionalistes (dels dos costats), i uns altres per qüestions purament econòmiques,
amb interessos en una o altre opció depenent de la incidència que tindria en la
seva empresa, negoci, vida... Aquest debat és viu i genera molta controvèrsia,
però sovint és manipulat.
És manipulat per un o altre mitjà
de comunicació, del centre, de dretes o d’esquerres, plural o privat, demòcrata
o conservador. I jo parteixo d’aquesta base, tots, absolutament tots els
mitjans de comunicació i d’informació estan manipulats i intenten portar al seu
terreny la veritat oculta, i per a més inri, la veritat oculta no existeix del
tot, perquè, acceptem-ho, no hi ha veritat.
El que hi ha són persones, unes
catalanes d’altres espanyoles, unes amb ganes de començar de nou encara que
sigui a costa de l’economia i d’altres amb ganes de seguir igual encara que
sigui a costa del mateix. I ningú no es posa d’acord. Uns pensen que si s’assoleix
la utopia, s’aixecaran murs, desapareixeran llengües i es trencaran famílies; d’altres
pensen que millorarà l’economia, seran una potència en miniatura i tot serà
millor; uns quants, pensen que hi haurà enfrontament militar, mort i destrucció;
d’altres que en el segle vint-i-un això ja no passa...
Jo crec que de bojos amb ganes de
prémer el gallet n’hi ha molts. I d’insensats amb ganes de canviar-ho tot a
costa de tot, també. Però no són la majoria.
I el que també crec, és que en un
món normal, les coses s’han de poder parlar, i intercanviar opinions de manera
civilitzada, com jo faig a vegades amb amics i coneguts amb qui no estic d’acord,
i discutim. Però no s’acaba el món. Pensem diferent, i sovint no arribem a cap
consens. Però no deixem de ser el que som.
Espanya i Catalunya són amics que
no arriben mai a consens. Pensar que són de la mateixa corda és absurd. La història
i els mals endèmics sempre acompanyaran les generacions de banda i banda fins
que, algú no hi posi seny i es parli. Fins que no hi hagi bon tracte, no hi
haurà pau social.
I això, amb una consulta (que no
referèndum vinculant i decisiu, separador i destructor de pobles) tranquil·la,
amb possibilitat de parlar-ne, d’escoltar posicions, de petar la xerrada i
baixar del ruc, de centrar-se en el bé comú, en els greuges i en les avantatges,
s’hagués pogut fer. S’hagués pogut portar a terme un procés tranquil i madur
on, el desig calent d’un poble que sempre ha estat pragmàtic, s’hagués pogut asserenar,
i on el passat d’un altre poble més gran i dominador s’hagués pogut esborrar.
No ha estat així.
S’han dut les coses lluny, amb
silencis i crits i insults i demagògia. I ara, hi haurà o no hi haurà consulta,
però els únics damnificats serem els amics i els coneguts que, tornarem a
parlar del tema i estarem més crispats, i no entendrem perquè.
Uns perquè només miren TV3 o 8TV i
escolten Catalunya Ràdio o Rac1, d’altres perquè amb la SER tenen la veritat
que els amaguen els altres, uns altres perquè la Razón els dona les paraules
que volen sentir i els darrers perquè l’Ara és l’únic diari català que parla
serè sobre la veritat. Tots, i perdoneu-me, manipulats i amb interessos.
La veritat està al carrer, i el
carrer parla. Però ningú l’escolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada