Temps

Ara fa pocs dies ens vam tornar a mirar la pel·lícula “Bellesa Oculta”, per qui no la conegui es podria definir en un melo-dramón sensiblero que sap arribar al cor tot parlant de la mort, bàsicament. La mort d’una filla, la mort d’un mateix, la mort com a final de tot o la mort com a finalitat d’una creença. 

La mort ens marca la vida. Volguem o no.

Per això celebrem cada aniversari com una victòria o com un esglaó més cap a ella. Per això vivim enmarcats en la decadent imatge del final inevitable. I és que tot ens ve definit per les hores que ens falten i les que ja hem fet.

Els éssers humans centrem la nostra vida en omplir el temps que tenim de coses, la majoria totalment sobreres, només per sentir que estem vius, que tenim hobbies, que estem ocupats, que som importants, que som famosos, coneguts, algú… Evidentment si no som “ningú” per a la massa ens centrem en ser algú per als nostres, però cerquem aquesta petita o gran glòria per allargar el màxim la nostra ombra més enllà de la nostra carcassa de carn i ossos. 

Les nostres cabòries giren al voltant de preguntes que intenten fer-nos comprendre per què som tant finits. I és la nostra gràcia i alhora la nostra debilitat: fem el que fem, morirem.

Avui he fet anys, quaranta tres. Res de l’altre dijous per un home com el meu pare o massa per un jovenet que em miri des de l’adolescència. Però els he comptat. Poder comptar anys, viure’n de nous i recordar-ne els anteriors és un luxe que alguns que coneixia ja no poden fer. I molts que desconec que mai hi arribaran. I espero arribar als del meu pare, per poder deixar de jutjar-me, sa i clar. Tots ho esperem, oi?

Quantes creences divines no giren al voltant del fet que, un cop morim, ens donin una esperança de quelcom més, més temps, més important, més tranquil. Cels, inferns, purgatoris, reencarnacions, energies, premis, castigs… Quants Déus no ens prometen un més enllà per purgar els nostres “errors i pecats” del més aquí? I tots són fruits de la ment humana. La mateixa que concep històries fantàstiques que parlen d’Elfs que viuen per sempre i que estimen l’art i la música i la natura per sobre de tot. Una projecció impossible del que podria ser la humanitat amb més temps per madurar les hormones, sobretot les dels mascles. I els Inmortals de la literatura sempre tenen unes penes enormes a sobre, carregats de maldecaps simplement per viure més que ningú: Dràcules malèfics i eternament enamorats de l’impossible, lluitadors incalsables que tenen el premi de l’eternitat sempre i quant només en quedi un; éssers misteriosos que projecten els nostres desitjos més íntims i les nostres pors per compensar la nostra feblesa. 

Som finits, i aquesta condició tant inequívoca ens fa inventar tota mena de coses per explicar-nos, per consolar-nos, per expiar-nos. 

Si fóssim eterns no celebraríem aniversaris. Els deixaríem de fer, ens avorriríem. Potser faríem decarsaris, o vintenaris per marcar una mica l’edat i entendre la experiència dels nostres besavis. Quin conyàs no? Tota la família reunida per Nadal seria la bomba! No tindríem prou taula mai; clar que potser tampoc no seríem tants al planeta, no caldria tanta prole amb tanta vida per davant. I segurament hauríem superat això del Nadal…

Però això és fantasia. Imaginació al poder per una ment efímera que cerca arribar més enllà. 

Qui vol viure per sempre? 

Jo només vull tenir prou temps... 

Arriba Espanya! (no está mal escrito, es catalán)

Muchos, mejores que yo y mucho más sabios que yo, han comparado en otras ocasiones este proceso independentista entre Catalunya y España con un matrimonio que se separa. Evidentemente, la comparación solo se entiende si tienes dos dedos de frente y sensibilidad para meterte en la piel de otros. 

Pues bien, si resulta que los catalanes independentistas estamos tan fuera de la ley, o al menos nuestro pensar es tan ilegal, solo hay dos soluciones posibles. La primera no nos la queréis conceder, la independencia. ¿Por qué no? Motivos reales, motivos pensados que no pendan del “porque no” o del “per mis cojones que no” o del aun más interesante, “no se puede romper España porque no se puede”, no hay. O sea, los pesaos catalanes indepes no hemos recibido ningún fitbac positivo que viniera de tierra adentro, un amor incondicional a nuestra cultura tan interesante o nuestros pueblos pintorescos o nuestro arte peculiar o incluso nuestros triunfos deportivos que son tan vuestros (cuando ganan) y tan nuestros cuando pierden. No. Nada. Nos queréis aquí para pagaros la fiesta. ¿Verdad?

Volviendo momentáneamente al matrimonio, nos queréis para que os la chupemos de vez en cuando y os hagamos la limpieza de casa para que cuando vengan los colegas encuentren el salon a punto y las cervezas frías…

Supongo que con una tentación así, “a por ellos”, “se van a cagar”, “mas dura será la caída”, “todos a la cárcel”, cualquiera se queda en casa. 

De hecho, es lo que nos pedís. Vaya, ha sonado suave, nos aconsejáis; joder, otra vez: nos obligáis a tomar este camino. O nos quedamos con vuestras reglas o volvemos a empezar. Sois unos catalanes malos, y pensáis mal. Si no escogéis a presidentes constitucionales, os metemos otro 155 y así os jodéis un poco más! Ah! Vale, no lo había pillaooo. El 155 es la paliza del marido borracho que vuelve y se encuentra la mujer con ideas! 

Vaaaale, pues nos quedamos.

Yo me olvidaré que durante años, nos habéis estado timando con una democracia no participativa, una dictadura que cada 4 años pone un mindundi al frente de un sistema corrupto hasta las cejas que, para que no deje de llenar bolsillos necesita imperiosamente que alguien llene los bancos. 

Nos olvidaremos de nuestro Estatut de Autonomia que con un 90% de votos a favor os pasasteis por el culo en el senado y nos devolvisteis hecho jirones. Jirones que otras comunidades han aprovechado y a nadie se le ha pasado por la cabeza cepillárselos. 

Nos olvidaremos de los insultos, agravios, menosprecios, vejaciones y ridículos que provocan la cultura catalana en teles como 13tv o canal Inter economía u otros parecidos, con la permisividad absoluta de todos y cada uno de los jueces y fiscales que luego, no tiemblan ni un segundo en catalogar a pacíficos votantes de tumulto, y a señoras viejecitas de incitadoras.

Olvidaremos las hostias de los cuerpos de seguridad del estado, aquellos seres de negro, cobardes encapuchados con chalecos y casco y escudo, porra en mano y barbas arregladas todas por igual, malditos hijos de la gran fornicadora que llegaron a mi pueblo y otros tantos con caramelos para todos.

Olvidaremos la agresividad de los gobernantes españoles y no tanto, para con el pueblo catalán y sus aspiraciones demoniacas, fruto de un aquelarre de brujas. Olvidaremos los encarcelados y los apestados, los inhabilitados y los querellados. 

Lo olvidaremos todo, por vosotros. Españoles que nos queréis mogollón. Que nos queréis tanto que si pensamos en marchar, nos vais a hostiar hasta que queramos quedarnos tranquilamente. 

Nos queréis tanto que no tenéis palabras, no encontráis los vocablos adecuados para profesarnos amor. Preferís tener el partido político más corrupto de europa gobernando vuestras vidas que escuchar por un momento alguien con ideas nuevas. Si, se que estáis pensando en Rivera, o Sanchez. ¡He dicho ideas nuevas!

Pero bueno, ¿os habéis pensado que yo soy imbécil? 

Supongo que ese es el problema. Que no veis que hay un problema que no se resuelve con tribunales ni con querellas ni con 155s… Y el problema es que no nos queremos. Y que pensáis que somos imbéciles. 

Desperta Ferro!

Avui és un dia de reflexió. Reflexionem els que tant hem lluitat i ara ens sentim estranys. Que podem fer per lluitar contra la legalitat de l’estat español i el recolzament absolut de les democràcies occidentals? Ben bé, gran cosa no. Només podem ser Catalans.

Que vol dir ser Català? Viure i treballar a Catalunya com va dir en Pujol? Potser. Però jo penso que vol dir quelcom més. D’entrada conèixer el significat de la paraulota “quelcom” i d’altres paraulotes que corren en aquest idioma. I de sortida, crec que ser Català és sentir-ho, estimar la terra, estimar la gent, la cultura, les peculiaritats, les diferències. Ser Català entenc que és estimar la diferència amb aquell que se sent Espanyol. Som nacions diferents per més que vulguin negar-ho. Les persones intel·ligents saben apreciar aquestes diferències. Catalans, Vascos, Espanyols, Gallecs… Som diferents. 

Però ser Català i sentir-se’n també inclou un deix de caràcter que ens fa forts, no l’oblidem. Sabem resistir. Com no pot ser d’una altra manera, oprimits com hem estat com a poble, tenim un caràcter que no sap perdre, que no li agrada. En qualsevol altre lloc del món potser ja seriem residuals, extingits… Jo penso que l’Espanyol fa el Català i el Català fa l’Espanyol. 

Igual que ETA feia al PP i al PSOE en el seu moment, i sense ells ETA no tenia sentit. 

Som un poble acollidor i de pau (tret de quan hem tret les forques i les espases, només cal repassar l’història). 

I resistim. Resistim perquè no ens ha quedat altre remei, gràcies als pactes successius que han obrat els nostres governants, condemnant-nos a ser una regió en un país mal fet, estructurat sobre guerres que no es tanquen des de fa segles. 

Però resistim.

I seguirem resistint, jo ho veig així. Jo defenso el punt de vista, i ho he fet en altres escrits i sempre ho remarco, que l’estat veí no s’aturarà davant de res, i farà servir tot el que estigui al seu abast per intentar aniquilar-nos. Aniquilar-nos com a adversari polític. Volen que tornem a ser tant residuals com quan a les manis de l’onze erem quatre gats i llençàvem ampolles tot cremant contenidors. Volen que desapareixem com a grup. I sabeu perquè tenen tant interès? Perquè tenen por! Por de la força que tenim. I de lo sorprenentment resistents que som.

Ningú posa tant interès en resoldre a la força quelcom que no molesta, que no fa por. Uses la força quan no et queden eines racionals. 

Per això seguirem resistint, perquè tenim eines i temps i paciància. No passa res, només el temps.

La seva llei ens posa els presidents a la presó i ens insulten posant la persona non grata més odiosa que han pogut trobar com a encarregada de la província? Passiència. 

La seva llei vol eleccions en les que aixecaran ells el crit de Vull Votar i tornaran a haver-hi urnes legals i a tots els pobles, i no hi haurà pressió policial ni abusos de poder, tortures i altres perversions policials? Passiència.

Jo no se si em fa ràbia o em fa riure la Soraya presidenta. Jo segueixo sentint-me independent. Segueixo sense rei. I evidentment no sento gens meva les persones que ens han tractat com animals, que ens han obviat com a problema sistemàticament, que ens han insultat, violentat, menyspreat i atonyinat. 

Resistim i no oblidem. Seguirem sumant gent a la causa, perquè la força de la raó és amb nosaltres, però no hem de defallir.  

El problema Espanyol és que pensen que tancant els ulls desapareixerem. 

Jo segueixo sent aquí. 

I vosaltres? 

Doncs seguim endavant! Amb pas ferm. Si aquesta oportunitat que semblava tant clara, no era la bona, en tindrem més. Jo estic orgullós del nostre govern i la gent que ha fet possible això, perquè ho hem intentat tot de la manera més cívica possible i sense violència. Seguim així. 

Decebut? Gens ni mica. Desanimat? Mai. 

Resisteixo, sento, estimo i visc. Visca Catalunya! 

PD: Vosaltres heu sentit als dirigents de PSOE, C's i PP com han encarat aquesta baixada de bandera per les eleccions del 21D? Parlen de tornar a la legalitat, de guanyar-les!!! Discursos de cara a la galeria Espanyola, són discursos per a la seva parròquia. O algú dubta que si hi ha eleccions i els Catalans votem, el PP seguirà essent residual, el PSC a la cua i C's potser, aconseguirà ser el partit de l'oposició?? Clar, potser pensen que no anirem a votar, i deixarem que governi la Generalitat la Inés o l'albiol. L'Iceta ja no el compto. Viu als mons de Iupi i encara no s'ha enterat que tothom li diu Cacauet. 

Odiar el Català

He mirat moltes imatges d’abans i de després de la senyora aquesta que surt per la televisió, la Soraya. D’abans, d’abans que fós la segona del govern central, d’abans que fos la persona que mana tant, que te tant de poder, aquesta que destila tanta mala baba. 

Perquè abans, reia, era cordial, fins I tot era afí a certes idees nacionals, vaja, com tots. En Rajoy demanava referèndums, la Soraya feia bromes, i l’Aznar parlava català en la intimitat.

Jo ara m’imagino la Soraya parlant en veu baixa, abans d’anar a dormir, amb les mans juntes així de genolls, mirant al cel i dient, “Rajoy, carinyo! lo hemos logrado! Lo que perseguían nuestros ancestros con todo el peso del régimen lo hemos logrado ahora con quatro jueces y quatro leyes en nombre de la constitución!! Nos estamos cargando a los Catalanes!!”

Me la imagino. El somni humit de tot falangista. 

Quan parla, quan es dirigeix als catalans o es refereix a qualsevol tema que es refereix a Catalunya se li marca una mirada, una expressió que és pura ira, odi, embestida. Tota ella es tensa i no hi ha ni un bri de perdó, acertivitat, empatia, humilitat, amor, tendresa, cordialitat… Bé, no entraré a valorar si és més papista que el papa, però està clar que és la viva imatge de la Catalanofòbia que tant prediquen que no existeix. Que tot és a fi de bé dels españols i de la majoria de Catalans que pateixen. 

Amb polítics així, carregats d’ideologia negativa és impossible fer res, im-possible dialogar, im-possible asseure-s’hi i fer un cafè tranquil·lament. 

Jo, quan era jove i actiu en el món de l’escoltisme sempre tenia aquell eslògan al cap, aquell que venia dibuixat en el llibre de l’escoltisme per a nois, un Im-possible amb el nen xutant l’im per convertir-ho tot en possible. No, amb aquesta gent no hi ha res possible. Res positiu.

Nosaltres ens hem enrocat en la nostra línia, és cert. Però és que quan d’agredeixen, acostumes a arraconar-te. Quan no paren d’agredir-te, t’arracones, t’enroques. 

No es pot entendre des d’una perspectiva no catalana o no nacional catalana. Evidentment no puc entendre la agressió si crec que el castellà és el dogma i la raó de tot. Que Espanya és la Nació, el principi i la fi de tot. Però jo sempre ho poso en exemples pràctics que es poden entendre: vaig a l’abacus a buscar llibres i no tots els que m’agraden són en català, i a mi m’agrada llegir en Català, però m’he de fotre. I no em fa res: se parlar, llegir i escriure perfectament en castellà, i hi he viscut mitja vida a Barcelona (que és com dir que tot és en castellà), i ho vaig estudiar tot en castellà gràcies a la meva escola no immersiva, La caixa, graciós el nom. Però m’agrada llegir i imaginar en el meu idioma. I vull veure una peli i, cony! no la fan en català. I vaig a una botiga i collons, no m’entenen ni m’atenen en català. I vaig a les oficines de l’Inem i collons, res de català… Bé, viure a Catalunya i sentir constantment parlar castellà a tot arreu i intentar fer una vida catalana és difícil; a vegades només demanem això, poder viure en l’idioma que estimem, que pensem, que somiem… sort que ens hem menjat el castellà. 

Però ja ho dic, no s’enten si tu penses que això son nimietats. Però si aquesta Soraya o el Rajoy o qualsevol altre que pensa així, els passés això mateix a ells, que volguéssin senzillament viure en castellà i no poguèssin, potser ho entendríen. Però no poden concebre-ho perquè són fills del gran regne d’espanya, una grande y libre; perquè vagin on vagin poden treure pit i dir que el seu és el tercer idioma més parlat al món i que són una gran nación. No conceben que al costat de les seves fronteres hi ha diferències; que dins les seves fronteres hi ha diferències. Perquè la història que neguen parla de països diferents que s’uneixen per casaments reials i absorcions doloroses, però això no importa perquè son uno de los paises democràticos más ejemplares que existe. No mostren cap empatia perquè no els cal i a més, no fer-ho els dona vots, molts. I és segurament el que més llàstima em fa de tot. 

Odiar lo Català dona vots. 

Està tot previst. Segueixen un patró, un patró que ve de lluny. Jo recordo que quan l’Aznar va treure majoria absoluta, vaig dir: ai, que patirem! Llavors vam començar a patir i hem anat veient com llei rera llei, actuació rera actuació, aquesta empatia que abans notàvem en altres governs, s’ha anat esvaint i només queda odi. Odi i rancúnia. 

Jo no els odio, no encara. Però em fan por. Por perquè detecto que són capaços de molt, i tenen molts factors a favor per fer molt. Collons si poden fer! Ara, tenir por té un costat positiu. Et fa estar atent, alerta. Els accidents venen quan no tens por. 

Som més de dos milions de persones, molts més, els que volem democràcia. En aquest país està en joc la democràcia, no la independència. Hem de demostrar que som més de dos milions, perquè dos milions són molta gent. Molta força. No cal sortir al carrer sempre, no cal fer-ho tots alhora. Només cal no defallir. L’objectiu és aturar-los. Aturar la barbàrie. 

Ells venen a bombardejar Barcelona (ara de manera política i judicial) per tornar-nos a tenir al terra Durant quaranta anys més, i nosaltres no ho permetrem. Hem de tenir al cap que ells, els polítics españols del govern central, tenen les idees clares i no s’aturaran a no ser que es trobin davant els dos milions de catalans amb les idees també ben clares. 

No aquest cop. 

Aquest cop no!

Aquest cop no!

No passaran.

Mai més.

Rajoy, que haces hijo!

Rajoy!! Cógete fuerte que vienen curvas!!

Estás haciendo todo lo que te han dicho que no hagas. Tu mismo!

Preparate para conocer la capacidad de resistencia de la gente de este pueblo que menosprecias. Aquellos que hacen cosas, no pararemos hasta verte desde lejos, no pararemos!

Y no es una amenaza, es una realidad. 

Agárrate! 

Catalunya se pone en pié y serás recordado como aquel que la levantó! 

Saludos desde un país independiente. 

Adeu Espanya

No estic indignat, no estic molest, no estic enfadat. Estic de colònies.

M’agafa lluny de casa acompanyant al meu fill en uns dies de joc i convivència, de pau i de concòrdia, lluny de la política, lluny de la violència verbal que ens acompanya darrerament.

Però estar de colònies i lluny de tot no vol dir no assabentar-se de res, sobretot en aquest món global. Evidentment, les noticies de la resposta del president i la rèplica del senyor del país veí i les detencions dels responsables de l’ANC i d’Omnium ens han arribat. 

I no estic indignat, no estic molest i no estic enfadat. Estic a l’espera.

Espero l’inevitable. Espero que passi el temps, que sortim al carrer, que paralitzem el país, que parem màquines, que demostrem que som un poble capaç de tot. Capaç d’acceptar que hem passat de pantalla. Jo he passat de pantalla. 

Fa uns dies escribia que preferia esperar, esperar la resposta dels europeus, dels españols conscients, de la gent de bé que havia vist el que havia passat a Catalunya. Fa uns dies estava dubtós de la resposta del país veí. Pensava que s’ho rumiarien però no. Veig que prefereixen desenmascarar-se totalment i demostrar l’estil i la calanya de gent que són. 

Jo ja no espero això. Em sembla bé la independència a la brava. Pel dret.

Ja no crec en política de pactes, s’ha acabat el temps de la treba. 

Som un poble cansat de rebre. Ara ens toca a nosaltres. 

No amb violència com fan ells. Si envien tancs, rebran flors. Si envien homes de negre, rebran mans enlaire. Si paralitzen comptes… rebran boicot. Tenim el poder i la força de paralitzar mig país almenys, ja que no som tants com voldríem ni tant pocs com ells volen fer creure. 

Parem-lo. 

Ajudem-nos. Perquè això no pot seguir així. No vull que els meus fills a qui no he menjat mai la bola perquè pensin de cap manera sobre res referent a la politica, visquin ni un minut més del necessari en un país com el veí, amb tant d’odi, amb tanta brutalitat i violència en el seu sí. Fart de veure com gent que conec justifica aquest odi i aquesta violència amb la bandera o amb l’idioma, ignorant totalment que això no és una qüestió només de banderes. 

Això és un tema de dignitat. A mi no m’hi veuran mai més per les espanyes, no m’hi trobaran als foros hispans, ni a les teles, ni a les ràdios, ni per curiositat de sentir que diuen. No m’interessa. Ja fa temps que no practico el zapping, però ara encara menys. 

Estic esperant que caigui la fruita madura, pel seu propi pes.

I no trigarà gaire. 

Preparem-nos. 

Els ous ja s’han trencat, i ara s’han de batre per fer la truita. 

I si hem d'anar a menjar a l'espai exterior, doncs abriguem-nos, ja trobarem un altre planeta més amable, cívic i acollidor.

Adeu Espanya. A mi ja no em recupereu. Espero que sigui un més d'una llarga, llarguíssima llista.

Pues bueno, pues vale, pues adiós!

Jodidos Catalanes

Vamos a explicarlo fácilmente a ver si lo entendemos. 

Los independentistas Catalanes son unos Nazis.

Bien, situémonos: Nazis fueron los alemanes de la segunda guerra mundial que perpetraron un genocidio sin precedentes en Europa, en el pasado siglo 20, hace menos de 100 añitos. Los Nazis accedieron al poder de Alemania democráticamente y se convirtieron en el partido mayoritario de una Alemania hegemónica para intentar con su potencia militar dominar Europa y pasar por la piedra a todo aquel que fuera, negro, judío, musulmán, gitano… 

Bien, Los Nazis tuvieron muchos aliados potenciales en Europa que le brindaron apoyos de unas u otras maneras y con los que hicieron tratos de favor de todo tipo. Tu me prestas unos aviones para bombardear tal pueblo, yo te cedo mi espacio para controlar las fronteras; vaya, tratos de favor entre Nazis y otros países Europeos (Japón y países no europeos al margen), la Francia de Vichí o la Itália de Musolini. La dictadura de Franco no era aliada pese a sus muchos parecidos y se mantuvo neutral en la gran guerra Europea. Yo no te molesto, tu no me molestas, pero nos hacemos foticos, nos ponemos al día con los prisioneros, te cedo algunos soldaditos azules, etcétera.  

Los Nazis y los Fascistas tuvieron su momento. Los Nazis perdieron la guerra, perdieron sus líderes, y el mundo los juzgó. Los Fascistas Italianos perdieron la guerra y el mundo les juzgó. Los Japoneses, bueno, ya sabéis la que les cayó del cielo a los Japoneses. Los Falangistas españoles, listos como anguilas sobrevivieron por neutrales, se toleró su dictadura, se protegió el régimen ya entonces por una Europa destrozada y vivió otros treinta años más hasta que murió su gran líder. 

Luego, lo que ya sabemos, todo cambió de la noche a la mañana y no había nadie en este país que fuese Falangista, Franquista o anti demócrata. Viva el Rey, viva España y aquí no ha pasado nada. Constitución y a vivir.

Durante la dictadura del señor Franco contemplada y protegida por Europa y Estados Unidos, se intentó aniquilar lo diferente, y lo diferente eran las nacionalidades no Castellanas: Catalunya, País Vasco, Galicia, Baleares, Valencia… Vaya, todo lo que no hablara Castellano, no animara a la roja y no fuera a los toros. Con todo mi respeto a la Roja o a los Toros -que aburro y creo personalmente que no tiene lugar en este siglo- pero el régimen Falangista no protegía precisamente la cultura, y aún menos la pluri culturalidad. Durante esa época, ya pocos la recuerdan, se perseguía el Catalán, que tenia que ser hablado y escrito en la intimidad y a escondidas. Se torturaba, se encarcelaba, se callaba al personal, se separaban familias… Se fomentó, como se hace ahora a la inversa con las empresas, que los trabajadores fueran a Catalunya a trabajar, entre otras cosas porque la población Catalana estaba muy mermada y había sufrido mucho durante la guerra civil y los años siguientes. Castellanizar Catalunya no era solo un hecho casual: si se llena de gentes de Andalucía y Extremadura, poco a poco no va a quedar nada, el Catalan morirá, se extinguirá. Eso pasó y no se estudia mucho, me temo. La famosa memoria histórica, o la desmemoria histórica. 

Pero ese plan no funcionó, no del todo. Hay un pósito muy grande de gentes que no se han “catalanizado”, nunca ni lo harán. Pero debe dar mucha rabia que aun con un plan tan bien tramado y tanta jodienda, los putos catalanes sigan tocando los cojones con su cultura de mierda, su idioma de mierda y sus demandas de mierda. 

Jode. Y jode que encima sean trabajadores y soporten la economía, y sean un motor. Como debe joder que lo hagan en Catalan, para muchos de esos hijos del camuflado Falangismo liberal. 

Joder como jode. 

Y los Nazis són los catalanes, claro. 

Porque en España no hay hegemonía política y de pensamiento. No. 

Claro. 

Que va…

Ja estan institucionalitzant-se!

Avui he baixat amb els meus bonics fills al cole, com cada matí, però dues setmanes després de començar el meu horari nou de feina i, constatant que l'Ester, la meva estimada dona i la seva mare, passa més hores fora que a dins, m'he adonat que aquest any hem entrat en una nova dimensió. 

Vivíem molt bé, suposo. Érem uns privilegiats sense saber-ho, però ara hem baixat a la terra. 

Des que han nascut els nens, sis anys i mig del Jan i tots els gairebé quatre de l'Ivet, han viscut amb un o l'altre pare per ells en les hores de lleure, moltes hores de dinars, caps de setmana complerts per ells i amb ells. 

Però això s'ha acabat. El papa no hi és mai els capsde, i la mama desapareix durant la setmana. Es tornem en les tasques d'atenció primària delsn nostres fills, però de moment, se'ns han acabat durant una bona temporada les sortides de cap de setmana, les visites a casa els avis a Barcelona, els mini viatges per descobrir el món tots junts...

És complicat. No em queixo, bé, una mica. A causa de la capacitat de diversió d'alguns, hi ha un sector de gent que no gaudeix del mateix, i no te n'adones d'això fins que tens fills i veus lo importants que són aquests moments, sobretot si els has tingut, i els has perdut.

Se que no serà per sempre, però també se que, tot el temps que no dedico ara a ells, és temps perdut. Aprofitat per guanyar diners i aprendre i perfeccionar en el meu ofici, però perdut al final. 

Perquè no hi ha res més important, que la família. Res.

És curiós que per fer-la feliç, hagis de fer-la infeliç a la vegada. 

La humanitat és complexa i dual, és ben cert.

Bon dia. 

Els collons de William Wallace

Si alguna vegada heu vist la pel·lícula Bravehard, recordareu l'escena final, on en William Wallace està al patíbul essent torturat i mutilat pel seu botxí. En aquest moment Wallas mor desmembrat per haver tingut la gosadia d’aixecar-se en armes contra l’imperi Britànic, però no per no haver tingut opcions reals de guanyar al terreny de batalla, sinó per haver estat abandonat pels nobles i els poderosos escossesos que li havien jurat suport. És una peli, però ja reflecteix bé el que passava i passa en alguns casos: els rics, els poderosos, homes i dones que rendeixen tribut només a una cosa, els diners, juguen sempre sobre segur i no arrisquen res que puguin perdre, si veuen que ho poden perdre. No s’arriba a ric regalant els diners, tampoc s’hi arriba de la ma d’un projecte d’estat que lluita a pedrades contra les espases de l’imperi. 

Això és Bravehart, això és Escòcia. Un altre món en una altra època més violenta i sanguinària. 

Bé, altres sangs I altres violències corren aquests dies en un procés que s’accelera i a molts ens agafa vertígen. 

Uns, els del poble que hi estem a favor i poca cosa podem perdre, tenim vertígen perquè no sabem si fer-ho pel dret, pactant, debatent o cantant. Altres, els “rics” i  els “nobles” de la causa, comencen a moure fitxa, comencen a decidir cap a on volen jugar-se els quartos. El poder espanyol clama des de Madrid i alguns comencen a tremolar, i les conviccions s’afebleixen davant les amenaces subtils o les temptacions pràctiques. Cada u sap el que fa. 

Parlem d’empreses, de bancs, de famílies amb empreses, de famílies amb bancs. 

Catalunya és terra d’empreses. Ja en temps de Franco i la dictadura es va veure com les empreses i empresaris tiraven endavant de la ma del règim. Alguns malgrat, altres gràcies a. Els de les gràcies, continuen tenint-les totes, les gràcies, vull dir. Els del malgrat… bé, algun encara deu quedar, suposo.

Jo no dic pas quí és o no és seguidor d’una causa o d’una altra. Només exposo que això passa, ha passat i passarà. I pels collons de William Wallace que serà així, molts dels que ara són dalt del baixell independent saltaran a l’aigua. A l’aigua no, a la xarxa que ha llençat un estat molt atent a la pesca de capitals.

Nosaltres ja ho sabem que només ens volen pels diners que generem. No cal remoure més el tema. No són banderes, no són idiomes, no són folclores. Són diners. I els diners els generem nosaltres, treballant. Ens els paguen per treballar. Empreses grans per les que traballem o empreses petites que gestionem nosaltres mateixos. I els tenim en bancs grans que mouen molts diners arreu, i en bancs petits que ho fan amb menys capital i més concret. I televisions d’aquí que no ens agraden però parlen el nostre idioma o televisions d’allà que xerren castellà i ens agraden menys, o no. 

La llibertat la tenim a la ma, accedir-hi no sembla tant difícil. Canviar de banc, canviar d’empresa on anar a comprar, canviar de canal. Hi ha qui canvia l’oficina de lloc, i hi ha qui canvia d’oficina, no se si m’enteneu.

En Wallace ho va aprendre tard, això de confiar en aquells que tenen els diners. Aquestes 400 famílies d’aquí, que són parentes llunyanes o properes de les altres tantes d’allà. Aquestes persones bones, que senzillament miren per la seva butxaca i els seus interessos, molt més que no pas la bandera ni l’imne que sona al seu ajuntament. 

Jo ho tinc clar. No vull que em desmembrin per idiota, per confiar la sort del meu futur en els diners. No en tinc gaires, però si puc contribuir a fer-los disminuir d’allà on no vull que siguin, doncs, perquè no?

De fet, de teles de fora ja fa temps que no me les escolto, d’empreses on anar a comprar ja fa temps també que les procuro triar de la vora, i per guardar els diners, ja que els he de guardar per collons (i no els dels Wallace) en un banc, miraré ben aviat de triar un lloc que me’ls guardi sense tanta estrella. Qui diu estrella diu mala pell. 

Tot queda a casa.

Salut.

Esgotador

Ostres, estic fet pols. Em fan mal tots els ossos i els múscles del cos, i no se ben bé perquè deu ser. A mi no em van picar els polis, tot i així, dec tenir mal per simpatia. 

Tinc el cap fet un bombo i el cos magullat. Com deia avui l’Andreu, cansa molt construir un país. I és el que volem fer, construir un país. No volem dinamitar-ne cap, no volem carregar-nos res. Volem que se’ns reconegui com el poble peculiar que som, ni millors ni pitjors, senzillament diferents.

Un poble capaç d’anar a votar malgrat la obstinació del gran estat Espanyol per impedir-ho amb tota la seva força i mala llet. 

Un poble capaç d’imaginar mil estratègies diferents per vurlar simpàticament l’esforç policial i de control absolut per fer arribar urnes, papers i llistes als llocs prohibits. 

Un poble que es manifesta en pau, que viu en pau, que vol la pau, i peculiarment, surt a les notícies del seu propi estat com un poble vèlic, perillós, violent i antisemita. Ens manifestem amb les mans enlaire i en silenci i ens foten cops, amenaces i fins i tot els volen tancar l’aixeta de la seva democràcia perquè som el que no hi ha.

Som el dimoni, no trigaran a dir-ho: laics i lliberals, plens de gays i lesbianes entre els nostres polítics (fins i tot d’entre els que fan la gara gara a l’estat), amb una joventut implicada i amb opinió pròpia, amb un teixit social envejable i exportable… som perillosos. Un país com Catalunya no trigaria massa temps a fer ombra a la petita i plorosa Espanya trencada i dividida. Que us penseu, que darrera nostre no saltarien els Bascos? Que no començarien a alçar-se veus entre els Gallegs o els Valencians? Els pobres Balears, perquè ja estan ben cardats i no poden ajuntar gaire autòctons en un mateix lloc, que si no…

Som gent de pau… però ells no. 

Estan el·laborant un teixit que contrarresta el nostre teixit social i pacífic. Un teixit de mentides i realitats paraleles que estan vestint un discurs que està calant entre els seus votants. I quan dic seus, vull dir els votants de dreta i esquerra que omplen Espanya de sud a nord, i que cada dia més creu necessari acabar amb aquests cessessionistes perillosos. Compten amb el suport explícit de la Unió Europea, aquell estat d’estats que vam ajudar tant a crear des d’aquí, els més euro fans de la fallida España. Goita, ja l’he escrit amb ñ. 

Em surt la bena castellana.

Estem perduts sinó som prou forts per aguantar el que vindrà, que serà dur. Amenaces, més encara. Cops d’efecte? tants com vulgueu. Discursos imperatius i ordres directes de la Soraya? Temeu-la. Europa mirant cap a una altra banda? Pujeu-hi de peus. 

Jo soc del parer de parar màquines i alentir el pas, per poder processar el que està passant.

Buscar aliats dins del país que acaben de veure coses que no els agraden abans d’intentar saltar del baixell sense bot, flotador ni corda. Si marxem ara, amb una declaració unilateral, els que s’han espantat amb el que han vist només tornaran al seu descans veient com els aixalebrats potser erem nosaltres, com sempre. Els que dubten ara, els que veuen que potser una mica de raó tenim, tornaran a canviar d’opinió quan vegin que tirem pel dret i els deixem tirats amb un estat opressor i dictatorial. 

I, en el millor dels casos, faran servir tot el que està al seu abast per impedir-ho, sense usar la violència. Paralitzaran comptes, tallaran serveis, deixaran moltes famílies sense suport… després de la crisi més crisi. 

I en el pitjor dels casos… bé, no m’ho vull ni imaginar, però tenint en compte el que han fet nomes 150 civils pels pobles, se m’ericen tots els pels del cos.

Poc a poc i bona lletra. Ara hem aconseguit aixecar la llebre, tenim una petita victòria i el món ens mira, fem que ens aguantin la mirada i acabem de desenmascarar l’estat opressor en el que vivim des de fa vuitanta anys, 40 amb un cap d’estat visible, i 40 amb molts invisibles caps a l’ombra.

Ull! 

Para Rajoy con cariño.

Sr. presidente del estado Español,

Me dirijo a usted en calidad de ciudadano disidente de su país, como seguramente calificará usted de escoria callejera, un pequeño número en un aún más pequeño número de disidentes periféricos y minoritarios de su gran nación. 

Me dirijo a usted con total educación y respeto, aunque su gobierno ha menospreciado, insultado y tratado con total desprecio a nuestro reducido grupo de independentistas, liderados según sus titulares periodísticos habituales, por esos de la Cup. 

Hago un inciso. Esos de la Cup a los que yo no voté, son un partido político lícito con ideas políticas lícitas en un país de una sola mirada i un solo recorrido. Entiendo que no lo compartan, no pueden, no tienen más capacidad. Lo siento en el alma. 

Señor Rajoy. Con todos mis respetos, le aborrezco. Aborrezco su persona y aborrezco su manera de hablar y de relacionarse con el pueblo, el que le votó y el que no. A menudo olvida que mucha gente, individuos con todos los derechos del mundo y con tanta importancia individual como usted mismo o como yo, no le votaron, no opinan como usted y no pertenecen al 33 por ciento de la población que les aupó en el cargo en las pasadas elecciones. El 33, repito. Solo un tercio de la población de su gran nación le votó. Y para usted es una mayoría suficiente para hacer, dictar y oprimir sin lugar a dudas.

Bien, yo formo parte de la minoría catalana que votó a ERC, englobada en JXS i que congregó un paupérrimo 39 por ciento de los votos de un país con más historia que el suyo, aunque se niegue a aceptarlo públicamente. 

Para mi, y parece que para algunos mas que yo que no podemos salir a la calle cada vez que nos sentimos convocados por alguna acción de su gobierno -tengo una vida que atender-, un 39 más un 8 de los "salvajes" de la Cup representa un 47 por ciento de una población, un porcentaje, ciertamente no mayoritario en términos generales, pero muy respetable en términos globales. Ese menospreciable 47 por ciento, y me dejo los decimales, no somos gentuza. No somos corderos o borregos que vamos al matadero de la mano de Puigdemón y sus secuaces de la Cup. 

NO SOMOS CORDERITOS, sr Rajoy.

Somos personas con opinión, que merecen respeto. 

Un respeto que su gobierno y antes otros y antes otros, nunca han brindado a la cultura y al pueblo catalán, pueblo conquistado varias veces y que solo se ponen en la boca cuando alzamos un poco la voz para quejarnos. Este estado Español suyo y de muchos otros no me representa porque nunca me he sentido unido a el emocionalmente, lejos de la infancia inocente cuando, en mi colegio solo se hablaba castellano y pensaba que el catalán era un idioma extraño que servia para mis padres y mis primos. Nunca, repito, nunca, España ha defendido los interesses culturales de Catalunya más allá de lo obvio y lo de interés nacional español. Pero igual que digo esto, podría hablar de la realidad de su país natal, guarda parecido usted con Ribera en esto, o la realidad Basca, o Valenciana o Balear...

No estoy aquí para darle lecciones de historia. Solo para recordarle que yo no le voté, ni aquí, ni en Espanya. Que no me representa, ni usted ni los otros paisanos suyos de otros partidos nacionales y nacionalistas españoles. 

No me representa, tengo mis representantes. Que no mis conciencias. Mi conciencia es mía. Y la uso libremente.

Por eso le digo a conciencia, que no cejaré en mis esfuerzos para votar, participar, gritar, sonreír y acabar con un país libre, diferente al suyo, al que usted quiere para los suyos, que no es lo mismo que lo que quieren muchos españoles que usted tampoco representa y no son catalanes ni independentistas. 

Yo, hablo por mi, tan importante como usted, me declaro unilateralmente independiente. Soc Català, amb molt d'orgull i cap vergonya.

Viva Catalunya, Visca Catalunya!! 

Siempre me tendra enfrente, aunque se ponga de lado!

Ciscu   

Atac al tabac

Ens tenen tant acostumats a pagar per tot una barbaritat que tot allò que suposadament forma part del luxe o dels articles que haurien de ser prohibitius es converteix en relativament car o barat. M’explico.

Quan jo era més jove que ara, recordo que les campanyes per lluitar contra el tabac eren impactants, segurament perquè mai s’havien fet així, impactants. Vam passar de veure els anuncis de Marlboro a la tele amb el cowboy galopant a tot drap amb el cigarro a la boca, a veure l’anunci simpàtic del Croiff i finalment les capanyes agressives, prohibicions en espais públics, bars, etcètera. Els paquets de tabac van passar de valer menys de cent pessetes a valdren gairebé mil avui en dia i dels dibuixets atractius i cridaners amb publicitat juvenil, ara ens ensenyen la cara més grisa i bruta de l’addicció: malalties, boques destrossades, pulmons ennegrits…

I tot això perquè? Doncs se suposava que per que s’anés reduïnt considerablement el consum de la droga aquesta, que empudega, que embruta, que ennegreix i que enlletgeix tot el que toca, persones, coses, espais. I s’ha aconseguit? Bé, els estudis diuen que una generació sí que ho ha anat deixant, conscienciada. Però ara també diuen que els joves tornen a fumar més que abans, les noies han augmentat el consum i tot es torna a disparar? La generació acostumada a rebre impactes televisius, lúdics i dimatges cada dia més fortes ja ni es mira els paquets amb angunia. S’han acostumat als paquests dissuassoris. 

La generació acostumada a pagar per tot una barbaritat, s’ha acostumat a pagar una barbaritat per un paquet de tabac de marca o un per liar, i ja no significa un luxe, com pretenien els preus que s’han anat posant. Però, és que si t’ho mires fredament, que són 5 euros per un paquet que et dura un dia o una mica més, si és el que val un sobre de cromos de futbol especial, o del poquemon go! Quin varòmetre econòmic han de tenir si per un cubata te’n claven 6 en el lloc més car, una birra de nit 2,5, una  entrada de cine barata 5 amb cèntims, un simple spinner en costa 10! 

És evident que el que no és pedagogia ben feta, el que es prohibeix i es multa i es castiga sense més explicacions no funciona. A la llarga es torna contra els que l’han prohibit i els afectats s’acaben rebotant, encara que sigui en detriment de la seva salud, butxaca o moral. I és evident també que les campanyes contra el tabac estan fracassant, bàsicament per la raó més senzilla, el tabac és un negoci que mou tants calers que no pot desapareixer, encara que s’emporti pel camí la meitat de la població, sobretot si per marxar van pagant tants calers a les arques de les tabaqueres i a les arques de l’estat.

Bé, com sempre, és el que penso jo, segur que dec estar mig equivocat…

La corrupció és un sistema

Vaig a fer una mica l'anàlisi de la situació del nostre país en termes generals i sense entrar massa en detall. Sense tecnicismes que despistin ni demagògia barata que maregi al personal. Dient-ho d'una manera senzilla, vaig a parlar com parla la gent del carrer i mirant les coses des d'un punt de vista humà, simple, planer.

Anem a pams. Com diria en Vicent Sanchis: punt número u.

Aquí s'hi viu bé. Això ho sap des del més llest al més ruc i des del més ric al més pobre. De tots els països "civilitzats" del món, la península ibèrica, particularment la part de la costa mediterrània, reuneix unes característiques físiques, ambientals i climatològiques envejables.

Punt número dos. Viure aquí, tenint la vida arreglada, és podria dir que és la hòstia. Per tenir la vida arreglada necessites diners. Ja se que els diners no fan la felicitat i tots els tòpics habituals que se solen dir, però com diu sovint l'Ester, la meva dona, ha de ser tant alliberador no patir mai, mai, per arribar a final de mes! I si a sobre et pots permetre els petits luxes de la vida moderna, genial! no?

Punt número tres. Tenir diners, els diners que acabo d'esmentar a l'anterior punt, vol dir tenir-ne molts. Per fer molts calers has de fer trampes. Ningú es fa millonari jugant net. Bé, et pot tocar la loteria, a nivell tangible o resultes ser un geni en quelcom que et reporta beneficis extraordinaris simplement per ser tu. Per tot lo demés: master card. I la master card no s'omple essent honrat.

Les trampes són possibles en aquest país. És un indret peculiar on el més pobre saqueja i el més ric no és diferent. Només cal mirar la situació actual, repassar tots els judicis per corrupció política, empresarial i a tots els nivells més baixos per veure que, la implicació corrupta s'escampa com una taca d'oli. I és cert que et poden enxampar, però la majoria dels calers robats, no tornen.

Punt número quatre. Per evitar que t'enxampin i poder seguir fent trampes per permetre't una vida de luxe en aquest fantàstic país, s'ha d'estar cobert d'espatlles. I això és segurament el que ha estat fent tota la classe política, empresarial i fàctica dominant els darrers trenta o quaranta anys de sistema "democràtic". Jo, que em miro les coses de manera senzilla, penso que quan arribes a un lloc de poder, perdre'l ha de fotre. Jo, que soc simple de pensament, penso que quan t'has envoltat d'una vida de luxes, de xofers, d'hotels d'alt estànding, de servents, de viatges, de contactes, d'un cert glamour fins i tot, passar a un pla terrenal ha de ser decebedor. Mantenir el tipus costi el que costi és una prioritat per tota aquesta trepa. I com es manté tot això? Creant les condicions necessàries perquè ningú ho pugui tombar. Per entendre'ns. Si tu fas un castell de cartes súper, i no vols que ningú te'l desmunti, l'enganxes, oi? O el poses dins una vitrina. Però i si el poses dins una vitrina i l'enganxes? Doble seguretat. M'explico?

En aquest fantàstic país on s'hi viu tant bé i tenint diners és com està al paradís, hi ha un entramat de lleis, tripijocs burocràtics i escletxes legals suficient per marejar la perdiu durant anys i seguir amb la teva vida pagant petits peatges a canvi.

La resta de mortals, mentre passa tot això a uns nivells que no podrem arribar a entendre mai del tot, vivim, malgrat tot, força bé en aquest meravellós i tranquil país, fins que ens esgotem de treballar i de pagar. Llavors, com que estem esgotats lo únic que volem és acabar tranquils els nostres dies, remugant que tots són uns lladres i que aquest país és un país de merda, entre copa i copa o cafè i cafè. Anem perdent drets, pensions, propietats, herències i salut, però estem bé.

Tot el que s'ha anat construint al voltant nostre per a protegir els quatre de dalt, és tant sòlid, tant real, tant ben estructurat, que ni que ho veiem al davant amb lletres de neó dient-nos "US ESTEM ROBANT FINS L'ÚLTIM CÈNTIM I ALÈ DE VIDA", no ens acaba de sacsejar prou. No sortim a fer res que no sigui, seguir lamentant-nos entre cigarreta i cigarreta. Alcem la veu davant les notícies o llegint el diari. I si algú te els nassos d'alçar la veu perquè l'escolti una part important de població, per dir el que pensa, per cagar-se en Déu i sa mare... el sistema se'l menja i el converteix en agitador, en perillós. Trencar la serenitat està penat, tant, que els del voltant tornen a abaixar el cap i segueixen insultant en silenci, no fos cas.

Aquest sistema creat al país o república bananera d'Espanya és en realitat una fàbrica de potentats que trepitgen ferm sobre els caps de tota la població obrera (tots nosaltres) que ha de viure feliç i ignorant, gaudint del sol, el futbol, els toros, les sevillanes o els castells. Molta diferència entre la nostra democràcia i les dictadures inventades a les novel·les catastròfiques de moda de Jocs de fam o Lleials divergents, no hi ha. I a tots els contes d'aquest estil o situacions similars a la realitat no s'arriba a un final feliç a base de burocràcia i lleis. La solució final sempre és una revolta popular.

I en aquest país, ja sabem com es tracten les revoltes, com se solucionen les alçades de veu, com es tracten els dissidents.

Que a ningú se li acudeixi insinuar que necessitem agitar les masses per arreglar aquest merder.  

Ja ho deien a Màtrix, el sistema està pensat per arreglar-se a si mateix, eliminar les peculiaritats i seguir com ha de ser. Qui pensi que no està connectat, qui pensi que és lliure, qui pensi que te veu i vot, que es comenci a fer preguntes i s'adonarà que no.  

Ser o no ser: les vacunes!

Ara que està de moda el tema de les vacunes, encara que sigui per una notícia dramàtica que ens ha agafat per sorpresa a tots plegats, vull escriure quatre ratlles per expressar el que un pare com jo, pensa sobre aquest tema tant complex.

És complex per la quantitat d'informació que  hi ha surant en l'ambient, informació contraposada i en alguns casos enganyosa. Excés d'informació segurament deguda a les xarxes socials i a la premsa que no sempre és rigorosa ni informa de manera imparcial.

Hom tendeix a pensar que les coses que es diuen pels mitjans són certes, o això crèiem tots abans. Venim d'un món en "blanc i negre" que tenia pocs mitjans d'informació i t'empassaves el que et donava el metge de tota la vida i els pocs diaris o informatius televisius que hi havia. Del món de les vacunes, concretament, abans ningú es plantejava res. Et vacunaves i ja està.

Ara, seguint el calendari de vacunes pels teus fills, si el segueixes -perquè tens el dret de no fer-ho, dret teu però no sabem fins a quin punt és un dret pels infants en qüestió-, tens les de obligat compliment que entren per la seguretat social, i les que al haver-te de pagar tu de la teva butxaca entren diguem-ne, en el ample marc de la desconfiança. Desconfies perquè sents coses: que si tenen uns efectes secundaris pitjors que la malaltia que de la que protegeixen; que no estan prou testades i poden ser molt perilloses; que aquestes campanyes massives poden amagar intents de fer neteja per part dels poders fàctics... Desconfies de les farmacèutiques que estan en el punt de mira de tothom per ser grans multinacionals envoltades de misteris i de grans guanys econòmics. Dubtes de la seva transparència, del seu plantejament humanitari, del seu interès per la salut per sobre de tot. Dubtes per tant dels seus consells, perquè no n'estàs segur.

Llavors preguntes a pediatres, infermers i infermeres i vas reunint informació diversa. Uns t'aconsellen ferventment que les posis totes sense dubtar-ho. Uns altres et diuen, beeeeenooo... aquesta sí, aquesta potser no cal...

Busques per internet i trobes mil entrades, meitat d'un costat i l'altra de l'altre. Quedes convençut? Potser sí, potser no, i llavors...

Llavors hi ha un cas d'infecció greu amb la tràgica mort d'una nena de 9 anys o d'un nen de 4 o del que sigui, penses en les conseqüències i tornes a redefinir-te. Passes per un calvari de pensaments, et solidaritzes amb els malaurats pares d'aquestes criatures i no ho dubtes gens: els meus fills bé valen el petit risc que sigui.  

No dubtes uns dies, després vas a les farmàcies i et diuen que els preus s'han disparat, que la llista d'espera és llarga... i les alarmes es rebaixen i et tornen a arribar missatges de tranquil·litat, que tot està sota control, que amb les del calendari corrent ja n'hi ha prou... i tornes a començar. Ja és prou difícil fer de pare i mare les 24 hores del dia perquè a sobre, et facin fer de metge! Que no ens ho facin decidir!

Però és clar; vols confiar en ells, els pediatres. Aquells professionals a qui acudeixes quan el tresor de casa teva té un problema mèdic, i quan surts de la consulta reculls la propaganda del costat de la porta on recomanen esmorzar Actimel o menjar galetes de dinosaures carregades de sucre i oli de palma i penses... m'estan prenent el pel o només em volen fer ballar el cap?

A qui has de creure?

Al metge de tota la vida que avala amb la seva associació de pediatria productes que estudis seriosos t'estan dient que són porqueria pura, pèssims enemics de la salut dels teus fills, perquè els hi donis per esmorzar, la base nutritiva del seu primer àpat.

A les farmacèutiques que saps del cert, que busquen un benefici econòmic per engreixar les butxaques dels seus comercials i directius?

Als amics? Als parents? Als telenotícies? Ens deixem emportar pels pànics de torn i anem a cop d'entranya?

Jo ho entenc. És difícil. No em vull ni imaginar, de fet procuro no empatitzar amb els pares que perden un fill a aquestes edats per no vacunar-lo; i em fa pànic pensar que no el o la van vacunar, pel pensament i caràcter d'un dels dos de la parella, buff! Senzillament m'ho imagino, jo en el seu lloc, i ja ploro. Però ha de ser un infern... per conviccions, des del meu punt de vista tant errònies, te la jugues així. Les estadístiques, els números diuen que les vacunes salven vides, milions.  

Però hi ha l'altre costat. Diuen que les vacunes estan causant molts problemes secundaris que ara surten a la llum amb noves malalties que no controlem, al·lèrgies descontrolades i massives, problemes amb els TDH i els TDA i els Celíacs i alteracions alimentaries, i que no deixen que el cos es reguli de manera natural i s'immunitzi amb cada malaltia i per tant, es faci més fort... Vaja, que resulta que molta vacuna també respon a la manca de temps dels pares per quedar-se a casa vetllant al seu fill malalt: millor que no s'hi posi.

Tenim por de la malaltia, encara que sigui la típica varicel·la que tots hem passat.

És complicat. Tot i que reconec que tinc bastant clara la meva opinió, també em fa ballar el cap. I si tenen raó? I si l'ésser humà s'està excedint buscant la perfecció, prevenint tant que estiguem creant generacions descafeinades de nosaltres mateixos i ens estiguem auto immolant sense adonar-nos-en?

Val la pena jugar-te la vida dels teus fills per una creença així? Bé que hi ha seguidors de moltes religions que als metges no els volen veure i la voluntat Divina és innegociable. Ells també se la juguen.

I els que convivim amb ells, la majoria -els rucs? el ramat?-, tenim dret a prevenir-nos d'ells, a segregar-los perquè no posin en perill als nostres infants supra vacunats?

Ostres, ostres, ostres. Com deia aquell oriental: Aquí hi ha marro tu!

Jo t'entenc Adam Martin

Fa un temps, pel Facebook, un company meu d'EGB em "renyava" perquè era independentista tot i que quan érem petits havíem arribat al cole celebrant la golejada d'Espanya a Malta que la va classificar pel seu mundial. Jo he vist marrecs amb la samarreta del Barça i al dia següent amb la del Madrid per, finalment, aparèixer amb la del Bilbao o de l'Espanyol. Quan som xics, vivim el moment i ens anem adaptant al que volen els pares, al que senten els companys i al que passa al món sense importar-nos si tenim o no tenim criteri, som originals. Per desgràcia en molts aspectes, i per sort en alguns (molts) d'altres, anem agafant criteri i ens definim en allò que pensem, allò que som, allò que volem, allò que aconseguim i allò que mengem. Sempre, som allò que mengem, com fan servir d'eslògan per alguns indrets. I certament, encara que sembli mentida, allò que ingerim es converteix en una religió sense saber-ho; que no ens ho toquin! Som talibans de la nostra dieta, i qualsevol comentari, consell o teoria que ens ensorri el nostre status quo culinari és un atac a la línia de flotació del nostre ésser.

Jo t'entenc Adam Martin. Ratifico cada experiència estranya que estàs vivint portant el teu coneixement al món sobre una nova nutrició. Les converses sobre el menjar arriben a un punt de surrealisme quan algú intenta aportar una visió diferent de les coses. A mi, tot i no ser un extremista radical en temes culinaris, m'han dit de tot simplement per comentar: "no menges massa carn?" a algú que fa quatre o cinc àpats a la setmana d'animal, o beu la beguda de la felicitat cada dia i li faig notar o, senzillament, explico el que esmorzo als matins en comptes del típic Cafè amb llet i magdalenes, per dir alguna cosa corrent.

Ja fa temps que he deixat coses enrere, per salut, per comoditat, per que em faig gran, no ho se. Tot va començar amb la llet del cafè amb llet. En feia tres o quatre al dia tot just fa tres o quatre anys. Vaig llegir que provocava mucositat. M'encanta la llet, el gust i la textura. Sola o acompanyant begudes, batuts, cremes, postres... Però vaig deixar de prendre'n i vaig notar un canvi. M'hi vaig agafar. Va ser positiu per mi i quan ho explico m'he sentit dir de tot. No obligo a ningú a deixar de fer-ho, només ho explico a fi de bé. Però amb el temps, no gaire per cert, el cafè sol que em prenia el vaig canviar per infusions diverses, i tes de tot tipus. Per què? Anant llegint, vaig saber que l'estimulant del cafè, la cafeïna, era una mica perjudicial en excés i el sucre... bé, el sucre ja te un escrit dedicat de mi. Vaig triar canviar. Per provar. No hi perdia res! Primer vaig passar a prendre molt te, a primera hora del matí, a mig matí, al mig dia, a la tarda, abans d'anar a dormir alguna infusió...: "prendre te ajuda a aprimar i porta antioxidants i molts beneficis pel cos". Bé, poc a poc, he racionalitzat això i ara prenc un parell de tes al dia i alguna infusió, o no! Ho faig perquè vull i quan vull, no per despertar-me perquè em desperto sol: estic sempre ben viu al matí! El te és la beguda calenta -sense sucre, òbviament- que m'acompanya els cereals (ecològics, integrals, amb fruits secs i alguna pansa, regats amb una beguda vegetal) o la poma quan esmorzo. Però no és una religió! Puc fer-me un suc verd i no prenc te. A vegades, algun dia, em ve de gust fer un cafè amb llet. I el faig i no passa res. Ara sí, tinc llet ecològica certificada que gasto de tant en tant amb un bon cafè soluble i sucre, de panela és clar. El sucre blanc, com veieu, també ha marxat de la meva vida. I la sal fina de taula, aquella blanca i refinada, també. Per cuinar sal grossa de l'Himàlaia o d'escates o aigua de mar.

I només menjo carn, si pot ser ecològica, un cop a la setmana, per gust, i si em cal. No cal dir que ja fa temps que la Cola, els Donuts, el fuet a carretades o les patates fregides sistemàtiques han quedat en el passat i sabeu una cosa? Quan arriba un dia que fas un aperitiu i et posen totes aquestes viandes al davant, no s'acaba el món, ni per menjar-ne ni per no fer-ho.  

Soc estrany. Adam, ets estrany. I totes les persones que amb tu, a través de tu o gràcies en part a escoltar-te, seguir-te i llegir-te a tu, o a d'altres com tu, són estranyes. Hem descobert una moda, com diuen alguns coneguts meus -que passarà-, que ens fa sentir bé, que ens aporta el que necessitem per viure bé, estar sans, i de passada i de rebot, ens aporta la seguretat de lluitar per un món més just, més sostenible, més natural i més respectuós amb animals, plantes i persones.

Tot està lligat! No soc budista ni faig ioga ni em considero vegà; ni tants sols soc vegetarià 100%, però se que tot està lligat i que el camí que seguim com a conjunt ens porta a un atzucac, a un final terrible que no volem veure; preferim tenir la panxa plena i la boca feliç que mirar cap al futur que ens estem marcant.

M'agradava menjar de tot i ara, el que faig és menjar de tot, conscientment, no per costum. I la meva consciència m'ha dut a mirar les etiquetes, llegir una mica més sobre el que ingeria i eliminar molts productes de la meva dieta que, només m'aportaven satisfacció al paladar i res més. No tinc cap intenció d'avorrir-me el que em queda de vida i dedico els meus esforços i hi poso tot l'interès del món a apassionar-me per variar la meva dieta seguint uns altres preceptes.

I se que així, soc una persona menys a menjar animals maltractats i sobre explotats.

I se que així, soc una persona més a consumir vegetals cultivats a petita escala, sense sobre explotar la terra ni empudegar l'aire o l'aigua.

I se que així, em sumo una mica a l'esforç col·lectiu per netejar el medi, perquè no consumeixo menjar preparat o processat, amb tot el que això comporta a tots nivells.

I se que així, els meus fills veuen que és possible una altra manera de viure.

I se que així, tot i que estic exposat a un final com el de qualsevol altra persona al món (he estat exposat durant els molts anys que vaig seguir una dieta esbojarrada amb tots els extres viciosos que us pugueu imaginar), hauré contribuït a deixar-lo una mica millor de com el vaig trobar.

Res, una miiiica miqueta. Ho se. No em considero gaire important, lo just.

Però és just intentar-ho.

I si per això em diuen estrany o radical, doncs que així sigui.

Respecte per als infants

Hi ha dies, avui no és el cas, que quan vaig a dormir repasso alguna mala estona que he passat amb el Jan o amb la Ivet. Ara, per edat i energia desbocada, mes sovint em passa amb ell, però em dolen les dues situacions per igual. Els que sou pares o mares m’entendreu segur; aquells moments que, malgrat la preparació «ZEN» que hem de portar en tot moment, el teu infant fa alguna cosa que us treu de polleguera, aquella goteta -segur que insignificant- que fa vessar el got. I és clar, això va a caràcters, quan el volcà està adormit i fa una sacsejada, les roques i el fum arriben on arriben.

Jo soc com soc. De petit, quan tenia l’edat del meu gran ara, diuen que era «moooolt» pitjor. Coincideixen els pares i els germans o sia que, els dono un vot de confiança! És broma. Sí, jo era un element i ara, he estat pare i m’he transformat; m’he passat al costat fosc i els meus fills em volen redimir a base de sotragades. Sort en tinc de l’Ester que m’està ensenyant una altra manera de fer les coses perquè sinó, jo faria el mateix que vaig aprendre a casa: la guerra es combat amb guerra! El crit amb més decibels i els cops amb càstigs i alguna bufetada!

Sí, sort. Tinc sort perquè amb ella anem aprenent a cercar cada dia les maneres per trobar l’equilibri entre els «seus» estirabots i la nostra paciència.

I no, no he volgut pas dir que a casa meva, quan era petit, fóssim uns bàrbars. Tot el contrari. Però la tendència i l’estil educatiu de fa 40 anys eren una altra cosa. I viure com vivíem nosaltres, en 60 metres quadrats, vuit persones apinyades competint per un espai de tranquil·litat era, a part d’un mèrit enorme vist amb ulls d’ara -seríem un pis patera-, era la guerra diària. Una guerra pacífica que ens va ensenyar i curtir per la vida, prou bé, vistos els resultats. Però, no és ni de lluny el paradigma de casa nostra en la actualitat.

I això és el que em comporta més maldecaps alhora d’educar els meus fills. Les evidents diferències entre els estils educatius. El que vaig mamar jo, el que va mamar l’Ester i el que volem i ens sembla més adequat per als nostres fills.

Millor? Així ho pensem nosaltres. Encara que sobre el paper comporta més temps per a veure’n els resultats. Educar respectuosament comença per assumir que els infants han de ser infants i que la majoria «d’errors» que cometen són experiències i lliçons que han de viure, afrontar i superar. Tot allò del càstig i el control amb aquest mètode és un error. Renyar, castigar i cridar per haver fet quelcom que han de fer per aprendre com funciona la vida és contradir el mateix principi de la prova-error. Són ells que, observant els resultats i les conseqüències, han d’anar encaminant la seva pròpia experiència. I això, com es pot intuir, és més llarg i costa més esforç que un cop sec sobre la taula, un crit, un «ves a la teva habitació» o el que sigui amb un altre mètode més expeditiu.

I la figura d’autoritat dels pares on queda? Algú s’ho pot preguntar. Tenir autoritat no és sinònim de ser autoritari i manar per la por. Els pares segueixen tenint tota l’autoritat a casa, però ha de ser des de la presència, des del recolzament. Ser allà per mostrar l’error o l’èxit i donar un cop de ma o ajudar a descobrir les eines per superar l’atzucac, identificar sentiments, repartir abraçades, comprensió...

Evidentment, si s’ha de donar un toc d’alerta, també s’ha de fer! Però els infants, per norma general, no fan coses perilloses, busquen els seus límits! Aquests a vegades també coincideixen amb els nostres i és llavors que ens hem d’adonar que ells, no ho fan expressament, forma part de la seva experiència de vida, un lloc o situació que nosaltres ja hem explorat abans, i no per això els hem de tallar les ales o els hem de donar la solució tancada. Ells fan la seva i nosaltres, hem d’estar allà per quan s’espantin, quan es puguin passar de la ratlla, quan corri perill la seva preciosa vida...

En el fons, escriure això per mi és una teràpia perquè soc el primer que m’equivoco. I quan ho faig, he de ser prou hàbil i ràpid per demanar perdó a temps. Això també és molt important per mi, i pels que aprenen de mi. La lliçó d’equivocar-se bé, ser assertiu i empatitzar amb els altres.

Som un exemple, l’exemple a seguir. Allò que fem bé i allò que fem malament està sent gravat a foc en les seves ànimes. Essent conscients que no ho fem pas bé tot, i rectificant i reaccionant a temps, donem més bones lliçons que amagant-nos en el nostre orgull d’adult. Perquè, els nostres infants s’equivocaran prop de les nostres faldilles, i creixeran i es tornaran a equivocar, i aniran millor o pitjor i quan no hi siguem ens buscaran en el seu palau mental i ens trobaran allà, preparats per ensenyar-los la importància dels perdó i de l’amor incondicional.

Quantes coses ensenyem parlant i quantes n’ensenyem fent? Com diu la dita, les paraules se les endú el vent, amb això ja responc bastant la pregunta.

I costa. És molt esgotador. Sobretot quan arribes cansat a casa de treballar, i haver comprat, netejat, endreçat, viatjat, llegit, escoltat... vaja, després d’un dia normal en que a un adult se li acaben les piles i pensa en la tranquil·litat de la seva dolça llar i es troba amb els fills, carregats inesgotablement d’energia, que et posen a prova.

Buff! Hi ha dies de tot. Que us he d’explicar. Hi ha dies que pots seguir el ritme. N’hi ha que no. I que fas?

Respira! Recorda que la teva resposta ensenya més que el que diguis quan obris la boca. Els infants no són aquells «éssers capritxosos i mal girbats» que et volen fer patir. Són personetes petites que volen créixer, aprendre, fer el que tu fas. Respecta’ls. Aprèn de les seves respostes també, i et veuràs reflectit en les seves maneres, en les dolentes i també en les bones, i podràs seguir creixent tu també.

Difícil, sí. Impossible? No. Llarg? Sí. Útil? Nosaltres pensem que sí. Cada nova experiència ens diu que anem bé. Però hem de mirar el conjunt, no el moment. L’ara és la immediatesa, i no hi ha res més immediat que un crit o una plantufada o un «ves a la teva habitació i pensa sobre el que has fet!».

En una vida llarga i plena d’interrogants que encara no sabem quines preguntes tancaran ni quantes respostes generaran, els infants han de tenir un llibre de navegació gran i en blanc perquè es puguin escriure ells la seva ruta, nosaltres els hem de donar una bona brúixola i una barca robusta i resistent. La resta del camí, l’han de fer sols. Malgrat que el nostre orgull de pares i el nostre amor incondicional sempre estarà allà, patint per ells.

Tinc pressa!

«Inventamos una montaña de consumo superfluo, y hay que tirar y vivir comprando y tirando. Y lo que estamos gastando es tiempo de vida, porque cuando yo compro algo, o tú, no lo compras con plata, lo compras con el tiempo de vida que tuviste que gastar para tener esa plata. Pero con esta diferencia: la única cosa que no se puede comprar es la vida. La vida se gasta. Y es miserable gastar la vida para perder libertad.» Això ho deixa anar un petit gran home, José Mujica, expresident d’Uruguay, com qui no vol la cosa. És una reflexió curta, senzilla i totalment encertada que resumeix perfectament el capitalisme consumista extrem que ens regeix les existències. Jo no ho podria dir millor, ni més clar.

És miserable gastar la vida.

I la gastem. I ho fem amb pressa, com si ens interessés certament anar esgotant segons valuosos amb tasques que no aporten res a la nostra vida més íntima. Vivim de la mentida socialitzada que hem de ser útils i que hem de participar del sistema per poder-ne gaudir els beneficis, Esclavitzem les nostres capacitats que en la majoria de vegades no coincideixen amb els nostres anhels o aficions també útils, però potser més artístiques o creatives. Segurament l’ésser humà es podria difinir com a ésser creatiu i la majoria de nosaltres no tindrem mai temps per crear res valuós o atemporal, senzillament perquè haurem gastat el temps en coses més «importants», com treballar tota la vida.

Correm sempre, uns més i d’altres menys, per fer totes les coses que un dia a dia ens exigeix. Si tens família, per pujar-la, per assegurar-ne el futur; encara que sigui precàriament. Si estàs sola o sol, corres per altres motius, per l’agenda, per la competència dels altres al teu lloc de treball o pels estudis i la feina que has de compaginar. Mantenir endreçada la casa, tinguis el temps que tinguis, és prioritari per viure a gust. Comprar, fer el menjar, rentar la roba, ocupar-se dels més propers, ocupar-te una mica de tu, treballar en una o dues feines, participar de la vida social, descansar. Tot, a una velocitat que no permet massa gaudir del temps. Una velocitat que no ens permet adonar-nos que la vida marxa, que segueix, que no s’atura ni quan nosaltres pretenem aturar-nos.

Jo tinc temps de portar els meus preciosos nens a l’escola però no tinc temps d’estar-me abraçat a la meva nena l’estona que ella necessita o la que jo mateix busco. Veig el meu nen i vull corre a fer-li petons i recordar-li que l’estimo, però no em deixen, ens mirem de lluny al passadís i he de respectar les normes. La classe ha de començar. Tampoc tinc el temps suficient de seguir passejant fins a cansar-me amb el gos mentre llegeixo entre els camins de Castellnou, envoltat d’arbres i cants dels ocells. He de mirar el rellotge, he de fer el recorregut que se que em durà de tornada al cotxe per arribar a temps a casa i donar un cop de ma amb la feina que l’Ester s’ha quedat fent, per mantenir aquell ordre que tant busquem i els nens tant s’entesten en desmuntar. Tinc el temps just d’escriure quatre ratlles, que necessito explicar, però no tinc temps per a més, les reviso i les publicaré en un moment o altre, amb pressa i a una altra cosa.

Corro, tinc poc temps malgrat viure i moure’m en un entorn rural. Les feines m’esperen. I treballaré corrents, amb presses; faig menjar els nens en mitja hora i cap al pati. Ells jugarien tot el dia però jo tinc el rellotge a ma i soc conscient que el temps passa. Que l’estan perdent.

L’estan perdent? Ells i elles són els únics que no el perden. I per això es queixen, i per això no volen entrar, no volen fer cas. No volen deixar de jugar, de participar, de relacionar-se. De viure la vida al màxim, cada segon. Per a ells el temps no existeix. Per això estic jo, per anar-los fent adaptar al temps real, al de la vida real. Aquella que diu que el temps és or, i que tot s’ha de fer segons un horari, un horari que s’enriqueix amb la nostra vida, mentre nosaltres som cada segon, una mica més pobres...

Tanta pressa tenim per morir?

«Tu hijo dejará de tener rabietas cuando le digas esto»

«Tu hijo dejará de tener rabietas cuando le digas esto»

Llegint el títol d’aquest article que m’ha enviat l’Ester (seguiu l'enllaç següent http://www.vix.com/es/imj/familia/166405/tu-hijo-dejara-de-tener-rabietas-cuando-le-digas-esto ) i que ha trobat al Facebook, un pensa: Vinga! Dóna’m la solució! Per fi. Llavors, començo a llegir-lo i poc a poc se’m van posant els pels de punta. Entra suau, proposant un diàleg ras i curt on l’infant no pot entrar i acaba amb xantatges al més pur estil dictatorial. Si no em fas cas per les bones...

Aniré a pams. Estic convençut que hi ha moltes persones -que em mereixen tot el meu respecte- al món, que pensen encara que la canalla són uns canalles, per fer-ho gràfic. Que els nens i les nenes des que neixen fins que es guanyen un sou són, en definitiva, uns manipuladors consumats que van per la vida fent xantatges als papàs i a les mamàs -sobretot-, i que el que cal és ma dura, intransigència, disciplina i contundència. Ep! Que no violència física! No ho he dit, ni ho insinuo. Per això he començat dient que em mereix el meu respecte la manera de pensar de molta gent, perquè és amb la que ens han educat a la majoria. És el que hi ha, oi?

Reproduir patrons és el que se’ns dona més bé als humans.

Però en aquest segle que vivim i els temps que corren, cada dia hi ha més pedagogs, psicòlegs, professorat, educadors, mares i pares i fins i tot, alguns governs de països punters en l’educació contrastada, que apunten en direccions diferents. Venen a dir, resumint, el següent: els infants són només petits de mida, però tenen tots els drets que tenim tota la resta d’adults del planeta. Dret a queixar-se, a ser feliços, a estar tristos, a enfadar-se, a jugar, a no fer-ho... a ser. I els pares, sobretot nosaltres, i els adults en general tenim l’obligació d’entendre aquests drets per sobre dels nostres. Aquesta persona -que no he pogut identificar i que ha escrit el text en anglès originalment- comença l’article dient que davant d’una rabieta al supermercat li molesta la «inhabilitat dels pares per educar els seus fills» i que «aquests nens es convertiran en un mal de cap per la societat» i és llavors que dona la resposta màgica, quatre frases en realitat: «ja t’he respost», «no discutirem això», «aquesta conversa s’ha acabat» i «la decisió està presa, si tornes a esmentar-ho hi haurà conseqüencies». Parlem d’un infant, no d’un adolescent. Un infant que vol quelcom que veu i li agradaria tenir-ho i nosaltres el deixem cridant a terra, incompetents!

Segons l’article, i seguint aquestes pautes, que acaben amb la retirada de privilegis i converses amb una paret per part de la pobre criatura, aconseguiràs que de gran, aquesta personeta sigui feliç, no sigui una lacra per la societat i respecti, suposo, per sobre de tot l’ordre i la disciplina.

Lluny queda l’esforç de l’adult per empatitzar amb la criatura, per entendre els sentiments de frustració, per acompanyar en el dolor i el plor aquella personeta que no compren. L’adult l’ha de fer callar, si és que no és que no i sinó, et quedes sense tele, sense mòbil, sense dibuixos... Càstig o premis. D’acord, ell o ella parla de conseqüències, però els exemples que posa són conseqüències no directes, són càstigs a tots els efectes, per tant.

Jo no hi puc estar més en desacord, tot i que soc el primer humà que peco a vegades de manca de paciència. Però els infants són infants. Aprenen a base d’equivocar-se i d’encertar-la i la millor manera que aprenguin a afrontar el món, de petits i de grans, és guiar-se per uns adults que els comprenen, que els acompanyen, que els estimen i que els raonen les coses, encara que en un moment determinat no siguin capaços d’expressar la gratitud que et deuen per això.

I vaja, que per principis no has de fer-li a ningú quelcom que no vols que et facin a tu, encara que aquest algú sigui un infant, el teu fill, la teva filla o el d’algú altre.

Sinó, i per riure una mica, posem aquests exemples lapidaris que usa ell o ella en un altre context, amb dues persones grans, no ho se, una parella, per exemple. Imagineu:

-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!

-No, ho sento, avui no en vull.

-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!

-Ja t’he respost abans.

-Carinyo? Que només és una Pantera Rosa!?

-Ja t’he respost abans.

(i així fins la fi del temps...)

O aquest altre...

-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!

-No, ho sento, avui no en vull.

-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!

-No discutirem això!

-Carinyo? Que només és una Pantera Rosa!?

Però el carinyo ja no t’escolta perquè ha marxat en una altra direcció donant-te l’esquena.

O finalment i per acabar...

-Carinyo! Mira! Agafem un paquet de Pantera Rosa? Mmmmm!

-No, ho sento, avui no en vull.

-Vaaaa, que serà només avui! Per recordar els vells temps!

-La decisió està presa, si tornes a esmentar-ho hi haurà conseqüencies

-Per una Pantera Rosa?

-Avui dorms al sofà.

-Nen, que t’has vegut l’enteniment?

-I no veuràs la tele!!

...

Ridícul, no? Pensem-hi!