Segons...

Ara porto uns dies sense publicar res. Alguns us podeu haver preguntat perquè, o si més no haureu pensat que aquest paio, jo, ja s’ha cansat del seu blog i ja s’ha acabat l’energia inicial, i per tant, ja no hi ha res més a llegir. El cert és que no, no és ben be això.

M’he pres una distància, un temps de descans, uns dies per pensar, per observar. He apartat la mirada del teclat i l’he fixat més en la pantalla, he rellegit el que jo mateix a vegades em sorprenc pensant, he esperat per veure si valia la pena seguir amb els mínims, pocs lectors que tinc... He fet una mica com aquell membre de la parella que no veu les coses clares i demana a l’altre una mica de distància: necessito temps per pensar; sovint una burda excusa per agafar embranzida i saltar del matrimoni, o agafar-se uns dies per tirar-se a Déu i sa mare i comprovar si és feliç amb allò que te. A vegades, és cert que es necessita aquest temps, aquest parèntesi. A mi m’ha anat bé, he estat pensant.

I penso que si que val la pena seguir amb aquest blog encara que els lectors només en siguin un, o en siguin set cents mil i no pari de rajar la meva compta de crèdit amb tanta publicitat! Val la pena seguir per què no ho faig per mi, ni per tu, ni per el meu compte corrent. Escriure el que sento i em passa pel cap i de la manera que ho faig, a vegades caòtica, a vegades contundent, a vegades tendre i a vegades còmica, és la millor manera que he trobat per connectar amb l’infinit, aquella part eterna del temps. Podem seguir molts anys sobre aquesta bola de fang i aigua, vivint o mal vivint, i no poder fer arribar a enlloc el que ens passa, o intentar-ho de la manera que sigui. Així no només ho intento, ho aconsegueixo...

El món no ha parat pas quiet mentre jo mirava; el meu país segueix essent, malgrat les eleccions, un paradigma de la democràcia i de la convivència! La crisi és cada cop més potent, senzillament per què no desapareix i nosaltres cada dia que passa, estem una mica pitjor; fa més fred, plou més i sembla que s’acosta ja l’hivern: a Manresa glaça.

Jo torno a escriure, el temps segueix passant i tot segueix igual i canvia a la vegada. Val la pena, encara que sigui només per dir: MERDA! I seguir escrivint sobre la vida de les persones normals, la gent com jo que, quan es pren un temps, no sempre és per engegar-ho tot a rodar.

Ens veiem!