Adéu 2014, arreveure Oriol.

Volia escriure un text que embolcallés l'any que acabem, a mode de comiat, però cada cop que he intentat començar-lo ha aparegut un tema recorrent, tacant de tristesa l'alegria que volia transmetre, i no se com acabar l'any content i feliç sabent que lluny d'aquí, una noia recent casada es recupera o no d'un accident de motocicleta i s'assabenta o no, que el seu recent espòs, l'Oriol, ha mort en el mateix accident. El 2014 acaba sense una persona que, com més hores passen més transcendent es fa la seva existència. I jo, reconec que fa temps que no hi parlava. Però m'ha fet retornar al passat. 

Un passat que queda lluny de la fama merescuda que tenies ara, amb totes les grans coses que has aconseguit, i tota la gent que has conegut i tots els concerts i festes i festivals i discos que has deixat orfes. L'Oriol que vaig conèixer caminava de la ma del David, amic que vaig tenir el goig de trobar en una foca d'aprofundiment experimental que unia quatre sectors, pels volts del 94, ja no ho recordo bé. Allà es van crear uns llaços que amb el temps s'han anat dilatant i allargassant com és natural que passi entre persones que prenen camins diferents. En aquells temps cantàvem cançons a la canalla a tres guitarres i tres veus, per que dormissin. Fèiem versions de la Macarena i rèiem fent plans de futur, muntant grups d'animació imaginaris. Em recordo completament inútil al teu costat, comparsa d'un xouman experimentat i totalment novell que es guanyava els nens amb una facilitat innata. Recordo l'aniversari del Sant Ignasi, amb dos excursionistes pallassos sobre el taulat. Recordo xerrades en bars, fent unes braves i unes birres, i fent plans que jo mai vaig veure acomplerts. Eren els teus, jo no hi figurava. Estaves predestinat. I sempre m'he n'he alegrat. L'últim cop que vam xerrar va ser per aquí, breument, per internet. L'anterior, en un concert de Kumbes, que et vaig agafar uns segons de la massa de fans i coneguts que volien xerrar amb tu. 

Recordo un dia que, caminant per la muntanya amb els meus gossets i l'Ester, vam sentir de lluny una veu masculina i una guitarra, un xou d'animació infantil, de lluny ens arribava. Era una casa de colònies a prop de Castellnou. Devia ser la festa final d'una escola o d'un agrupament, o ves a saber què. Però em vaig aturar i aquella veu, aquell timbre, aquella manera de parlar, de fer colla... mai sabré si eres tu o no, però vaig pensar que sí. 

Em sap molt greu, amic Oriol. Et devia un comiat, una abraçada i no podré donar-te-la. Però sempre has tingut la meva admiració per perseguir aquells somnis tant ferventment com per abastar-los. No tothom ho pot dir, no tothom ho pot fer.

Siguis on siguis, anima'ls molt! 

Poema de Nadal

Aquest poema rudimentari te una petita història. El vaig escriure fa just cinc hiverns, a Santpedor. Llavors, vivíem en una caseta preciosa amb l'Ester i els gossets, i vam convidar a passar el Nadal a la meva família i als pares de l'Ester. Vam fer un Nadal fred i típicament familiar, i jo em vaig atrevir a escriure un poema per a recitar-lo a taula. Això mai va succeir...

Avui, després de l'última celebració a casa la meva germana fa dos dies, a Mataró, he pensat que seria divertit comparar les cares de la família fa quatre anys (en una altra trobada temàtica de la família Badia...), els que hi érem i el que hem crescut, i els que encara no havien arribat. I em servirà d'excusa perfecte perquè vegi la llum aquest intent desesperat de fer un poema de Nadal, i dedicar-lo a la gent que més estimo, als meus... Bones festes a tothom!

“Avui és Nadal, una data senyalada, un dia de caliu.

I tot i que aquesta tradició no la tenim arrelada,

M’he proposat escriure i llegir unes ratlles; no patiu,

cosa curta, un poema a la família retrobada.

Aquí seiem una colla, velles cares familiars,

Cunyats, cunyades, fills i filles nou vinguts,

Recents sogres arribats, encara fan cara d’espantats!

Vaja, en resum, avis, pares, germans i nets, tots junts.

Celebrant com sempre, un dia sant, com diuen les escriptures!

Per a mi, en fan trenta cinc que soc aquí,

Pels altres, una mica més, cinc o deu o trenta, i no són conjectures,

Si dic que per tots plegats, és un dia especial, màgic, quasi diví.

Quan som junts, xarrupant les gambes, repartint-nos les escopinyes,

Assaborint el pollastre i les prunes, sucant-ho amb bon vi,

Sempre em ve al cap: compte, no tombis les copes! Vigila amb el colze del veí!

En fi, és un luxe poder dinar i gaudir, sense que acabem a pinyes!

Per què ja ho diuen, molta gent, convivint en espais petits,

és difícil, falta lloc, tens enveges i baralles, discussions i mals moments,

que si un frega massa, l’altre no no fa mai els llits...

ja veieu, hem crescut, hem volat. Enrera queden aquells temps.

Només vull dir, si em permeteu, i que no soni a repetit,

que jo en recordo més els bons, els jocs eterns, els dilluns i dijous, quin ambient!

que el pas del temps ens fa més vells, però sempre seré el xic,

i que no n’hi ha de dolents, som senzillament diferents!

És Nadal, un dia per a mi, molt especial, i us hem convidat a casa,

Per fer festa, per parlar, per riure i per jugar; que la casa es gran carai!

Llàstima que quan arribi l’hora haureu de marxar, a fora glaça!

Per tant, us desitjarem bon viatge però abans, permetent-me una llicència d’amfitrió,

Allargo aquest darrer verset, afegint com si res un últim desig rodó:

Que la pau i l’harmonia d’aquest dia, com tots els anteriors, duri sempre i no l’oblidem mai!

Bon Nadal a tots.”

Estimat Peter, segona part

Ja està, ja l'he vist. Si quan et vaig escriure la carta compartida amb l'amic George Lucas no havia vist la tercera part del Hobbit i potser parlava per parlar, ara sí que ja en soc un testimoni fidel i puc opinar fonamentat. 

Se te n'ha anat totalment la pinça, oi? 

Just abans d’anar al cine, vaig llegir una crítica d'un diari (la Vanguardia) sobre la peli. La qualificava de millor que les altres dues, de final a l'alçada de la sèrie Tolkiendland i que malgrat es veia que deixaves anar la teva bèstia interior, arrodonies la pel·lícula barrejant la història d'amor de l'elfa i el nan amb la batalla dels cinc exèrcits i el poc protagonisme del petit hobbit Bilbo. Crec que el crític va ser injust donant-li tants mèrits. Què no m'agrada? No m'agrada que aparegui en Legolas, per lligar no se què i justificar no se quines històries; no m'agrada l'elfa, encara que sigui guapa i estigui bona i t'agradi dirigir-la; no m'agrada que en Saruman i la Galadriel i l'Elron apareguin i facin de les seves per seguir lligant la foscor del Senyor dels anells amb la llum del Hobbit. Aquesta és una bona expressió: perquè el Hobbit era un llibre que tenia llum malgrat les desventures, i l'has enfosquit fins a nivells terrorífics! 

No es pot negar que, tècnicament és impecable. La factoria Weta i tots els tècnics d'efectes n'han après molt! D'això no hi ha cap dubte. La impressionant (i totalment surrealista, sobrant i patètica) escena de Legolas lluitant amb el orc a la torre que prèviament, en una més encara delirant escena, un orc amb el cap travessat per una daga de l'elf la tomba, és més creïble que la de la baixada pel riu amb els barrils de la segona, o la persecució esbojarrada pels goblins dins les coves de la primera -però cap de les tres escenes calien ni així, ni tant llargues, ni tant irreals-. A cada pel·lícula, una o dues o tres fantasmades (d'això en dèiem a les pel·lícules del James Bond quan feia quelcom que s'escapava de les possibilitats reals) que no tenen lloc, que sobren, que no se encara perquè les fas! Dediques esforços irrecuperables en gastar cinta, minuts i paciència de l'espectador en escenes que senzillament, fan mal als ulls de lo dolentes que arriben a ser, per què??

Lo millor de la pel·lícula, el vol del drac i la seva mort a mans de Bard. Són els deu primers minuts, la resta, sobra!

Definitivament, així com amb la trilogia del senyor dels anells em vas deixar amb les ganes de més -encara que et vaig perdonar que no hi fos en Tom, que el retorn a casa fos com al llibre amb la mort de Saruman a mort dels Hobbits (com havia de ser), i encara que hi havia alguna "fantasmada" que donava un toc innecessàriament còmic-, ara amb la trilogia del Hobbit m'has esgotat la paciència. 

Ja està, faré un muntatge. Agafaré el llibre, m'he l'empaparé, i agafaré les teves tres pel·lícules i les treballaré per convertir-les en una de sola, consistent. Serà el Hobbit, el muntatge del lector. Espero que em cedeixis els drets per fer-me oblidar el mal gust de boca que m'has deixat.

Ho repeteixo, (i ahir, com que no m'ho podia creure vaig agafar el llibre just després de veure la peli i vaig fullejar les tres pàgines i quart que dura la batalla en la que tu bases més de la meitat de la pel·lícula), has agafat el que era un conte per a nens, divertit, graciós, èpic i simpàtic per a molts públics, i l'has convertit en un immenjable producte per a fans del gènere, i encara gràcies. No tens perdó.

Entenc, i ho reitero, que els hereus del seu pare no vulguin seguir amb la comèdia.

No cal veure com et carregues els contes del Tom ni agafes Els Fills de Húrin o el Silmarilion i els converteixes en productes de sèrie b, per oblidar.

Sempre s'ha dit que el llibre és millor que la pel·lícula, i en contades ocasions, la frase no és certa. 

Aquí no, Peter, aquí no! Com diria en Lluís Llach en els vells temps, companys, no era això, no era això...

Gràcies per acostar la màgia i ajudar a que s'allunyi altre cop.

Atentament,

Cesc

Com funcionen els Cielinos? (2a part, Modus Operandi)

La xarxa és plena d'articles que, basats en testimonis reals, expliquen moltes coses sobre com treballen els Cielinos. El més curiós és que, sigui veritat o mentida, tots els articles coincideixin en gran part de dades intrigants: autoritarisme, mestre dominant i poderós, control absolut del personal i evangelització ultra religiosa a tots els nivells. I si això, no només passés a Andalusia?

Article aparegut a la revista digital Andaluces.es el dia 16/12/2014

"Cuentan algunos sectores del clero de Granada que en los colegios del Patronato San Juan de Ávila, dependiente de la diócesis, obligan a profesores a asistir a las reuniones de catequesis y charlas religiosas. “El que no va, no sale en la foto”, relatan a andalucesdiario.es fuentes consultadas. En estos centros escolares, once en total, todos ellos concertados, el arzobispo de Granada, Javier Martínez, ha ido colocando a su gente, los ‘cielinos’, el movimiento eclesiástico al que pertenece el prelado. Ellos son los que controlan realmente las actividades extraescolares dirigidas al profesorado.

Los ‘cielinos’ son una versión más o menos actualizada de los Legionarios de Cristo. Forman un grupo de presión dentro de la Iglesia que busca tener presencia en las élites, en el mundo universitario y centros de enseñanza. En Granada nunca ha tenido fuerza, algo que ha obsesionado a Martínez y que ha tratado de remediar contratando a seglares del movimiento Comunión y Liberación en colegios, organismos dependientes de la diócesis, centros formativos que ha creado y sociedades mercantiles que él mismo ha promovido.

LA ÚLTIMA CONTRATADA, UNA SOPRANO

“Son empleados por cuenta ajena para el adoctrinamiento de la gente, la delación y el control de los centros”, aseguran las fuentes consultadas. Los ‘cielinos’ prácticamente inexistentes en Granada hasta que Javier Martínez llegó al arzobispado, están hoy en los colegios concertados del Patronato San Juan de Ávila, en la Escuela de Magisterio la Inmaculada (también, dependiente de la diócesis), donde el arzobispo echó a profesores para colocar a los suyos, en las oficinas administrativas de apoyo al arzobispado y, sobre todo, en la red de los costosos centros de formación y sociedades mercantiles que ha creado.

Las fuentes consultadas por andalucesdairio.es aseguran que Martínezha colocado a unas sesenta personas de la órbita de Comunión y Liberación. Una de sus últimas ocurrencias ha sido contratar a una soprano, Verónica Gosh, como salmista de la catedral. La soprano, también ‘cielina’, es uno de los tantos empleados del grupo ultracatólico en la diócesis de Granada.

TERMINALES PEDAGÓGICAS

Sueldos aparte, que son elevados en el contexto actual, los ‘enchufados’ de Martínez no salen baratos. Los centros de formación creados por el prelado se nutren de los fondos de la diócesis, que aporta de media un millón de euros al año para sostenerlos. En la liquidación de los presupuestos de 2012 queda constancia de que la diócesis granadina aportó ese año 292.392, 41 euros para el Instituto de Filosofía Edith Stein, un centro que, al parecer, solo tiene tres alumnos, que organiza conferencias y que ahora imparte un máster online de Estética, Lectura y Escritura Literaria. El mismo año, la diócesis aportó 138.182,16 euros para el Instituto de Teología Lumen Gentium, también ideado por el arzobispo, en el que hay 30 seminaristas, 7 religiosas y 3 seglares. Además, financió el Centro Internacional para el Estudio del Oriente Cristiano (ICSCO), con 119.199 euros, y el Centro Cultural Nuevo Inicio, con 45.489 euros.

‘CÁSATE Y SÉ SUMISA’

Estos centros no pagan renta y están gestionados por ‘cielinos’. Tienen su sede en locales de la diócesis, al igual que las sociedades mercantiles constituidas por el prelado: la editorial Nuevo Inicio, que publicó el polémico libro ‘Cásate y sé sumisa’, la agencia de Viajes San Cecilio y la librería Cruz de Elvira.

Una de las cosas más cuestionadas de la gestión de Martínez son los centros de estudios y sociedades que ha creado. Critican su elevado presupuesto y su nula rentabilidad social. Y creen que la diócesis está sufragando las veleidades seudo-culturales del arzobispo y de sus seguidores de Comunión y Liberación, a los que ha colocado como empleados por cuenta ajena para adoctrinar a la gente.

Todos los centros y sociedades creadas por el prelado tienen un objetivo ideológico. El arzobispo de Granada está en las tesis más radicales del ultracatolicismo. Sus críticos lo definen como un hombre autoritario, integrista y ultraconservador, que está obsesionado por el control económico de los fondos de la diócesis para poner el dinero al servicio de sus objetivos ideológicos."

40

Avui he llegit al diari que l’espanyol de futbol no ha guanyat fora encara en tot el que porta de lliga, i no passava això des de fa 25 anys.

Ostres, automàticament he pensat, si que fa temps que no passava, vint i cinc anys són molts; a veure, jo en tenia...

Caram! M’he sentit vell de cop, i ja se que no ho soc, però m’he fet gran d’una tacada. Per un moment se m’han passat moltes coses pel cap. Si fa vint i cinc anys jo en tenia quinze, ja era un adolescent fa aquest quart de segle. I quan comences a veure el temps comptant per quarts és que, has crescut.

Quaranta és una xifra màgica per a moltes cultures, i amb moltes connotacions religioses i d’altres índoles. Suposo que fa només cent anys, els quaranta ja eren en sí mateixos uns anys venerables, no tothom hi arribava. La quarantena és aquella porció temporal que has de passar per determinar que no portes o tens una malaltia; quaranta dies va passar Jesucrist al desert, meditant... Els lladres d’Ali Babà eren quaranta!

Segur que les estadístiques, si n’hi ha de fetes sobre el tema, parlen de mil mals i mil bens sobre l’arribada als 40 anys de vida. Per a les institucions és tota una data, propera als cinquanta i que consolida qualsevol firma o marca en un món tant efímer. Per a una persona, arribar als quaranta és un senyal d’alguna cosa; per a cada un, una cosa diferent. Potser és el senyal per començar una crisi –la famosa dels quaranta-, que durarà tant o tant poc com el cap i el cos ho permetin. Pot ser el senyal de maduresa que esperen alguns per assentar el cap, una maduresa que no arriba en anys sinó en xifres, una xifra mítica! Per a moltes dones és la data límit per a tenir el primer fill, allò de fer tard per al rellotge biològic. Uns quants homes, a partir dels quaranta busquen la joventut perduda i comencen una lluita contra el temps que els durà a viure una vida boja que trenca amb tot el que tenien. Els quaranta són, en definitiva la meitat de la vida per a un home, a nivell d’esperança mitjana, el doble de l’edat de les bojeries de la joventut. Quatre vegades la primera xifra de dos números que tot nen o nena celebra com una gran fita. Deu menys per arribar a les noces d’or, als meravellosos cinquanta. Quaranta, “l’ametlla amarganta” i les 40 hores “legals” que hem de treballar a Europa cada setmana. Quaranta és un número, una xifra. Un moment místic o senzillament un segon qualsevol en una carrera contra el temps.

Per a mi, els quaranta són, seran i hauran estat un moment preciós de la meva vida, envoltat dels que m’estimo, la dona que m’ha retornat l’amor per a la vida i les persones, els fills més preciosos que podia desitjar i la millor família del món en la distància i la proximitat. Haver viscut tant o tant poc encara, em fa tenir molts bons records –deixeu-me que avui em quedi amb els bons- i l’esperança de poder-ne viure molts més, sumant experiència, vivències, maduresa, somriures i plors.

Els meus quaranta es poden dividir en quatre, quatre dècades que m’aporten el que soc i crec que fan una base sòlida i prou ample per viure’n quaranta més amb fermesa, toquem ferro. Els deu primers anys són els de la infantesa a casa, amb la família més propera els tiets i els cosins i els avis, fantàstics i màgics. Dels deu als vint, la bogeria, l’EGB i l’insti i l’hosteleria, el cau i la colla del barri, els primers amors i les primeres borratxeres. Dels vint als trenta la primera maduresa, anys de cap, de formador, de pedagògic, de roler i de nòvies serioses; els primers intents i les grans decepcions amoroses; els primers grans mals i els primers grans somnis –i les grans patacades-, la joventut pura i la falsa maduresa. I aquí he d’obrir un parèntesi, perquè aquestes tres dècades, grans i importantíssimes, són les últimes que passaré a Barcelona com a decorat de fons. La última dècada ha estat meravellosa, plena d’aprenentatges i d’experiències que m’han donat forma i polit l’escorça. Fora de la gran ciutat he crescut jo sol, m’he fet a mi mateix, he caigut i m’he aixecat, he començat i he acabat i finalment, he trobat l’harmonia. La meva vida ara, m’agrada, sona bé. Amb totes les grandeses i les baixeses del món de la parella i la família, i amb totes les penes i les alegries que es generen. Dels trenta als quaranta, puc dir que finalment he madurat, i ha estat la dècada de l’assentament. De l’Empordà a Manresa passant per Santpedor.

La màgia, la bogeria, la joventut i la maduresa dels quaranta. Benvinguts siguin. Que en passin molts més.

Gràcies a tots els que m’heu acompanyat i m’acompanyeu encara, i gràcies sobretot a l’Ester, tot el que vull, tinc i necessito. Gràcies per aquests fills tant magnífics i imperfectes. Gràcies a la vida, gràcies a l’amor, i gràcies a la mala gent que m’ha ensenyat com n’és d’important la que és bona.

En definitiva, val la pena fer-se gran si ha de ser a costa de tenir el cap ple de vida i el futur ple d’esperances. 

Qui són els cielinos? (capítol 1: orígens i dades empíriques)

Jo podria respondre a aquesta pregunta, però deixaré que ho faci un article molt complert publicat al diari Público.es aparegut el 18/09/20112. Aquí s'explica bé qui són i amb qui s'identifiquen a nivell polític i ideològic. Hi ha linkades un munt de pàgines que expliquen en bona manera, des de dins i des de fora la realitat actual d'aquest moviment. Bona lectura.

"La asociación de algunos miembros del PP con sectores extremistas de la Iglesia católica no es algo reciente. Desde la identificación de la actual alcaldesa de Madrid, Ana Botella, como seguidora de los Legionarios de Cristo, a la asociación como cielina de Lucía Figar, consejera de Educación de la comunidad y posible sucesora de Esperanza Aguirre, son muchos los que creen que sus políticas sociales y educativas se basan en sus ideologías religiosas.

Pero... ¿qué significa ser cielina? Los cielinos son los seguidores del grupo ultracatólicoComunión y Liberación (CL), fundado por el italiano Luigi Giussani en 1954, que empezó a impartir su propia doctrina cristiana dando clase de religión en el instituto Liceo Berchet de Milán. Su intención entonces era "mostrar a los chicos el carácter razonable de la adhesión a la fe" y la "necesidad de volver a los aspectos elementales del cristianismo", explica en una entrevista publicada en la propia página web del movimiento.

CL "es un movimiento eclesial cuya finalidad es la educación cristiana madura de sus propios seguidores y la colaboración con la misión de la Iglesia en todos los ámbitos de la sociedad contemporánea[...] Un instrumento fundamental de formación de los seguidores del movimiento es la catequesis semanal denominada Escuela de comunidad", continúa el portal.

Una "Escuela de comunidad" que pretende luchar contra"un ambiente cultural y escolar que tiende a marginar el hecho cristiano como hipótesis de lectura de la realidad" e implicar a "los nombres más ilustres de la cultura" en la promoción de sus ya asentadas "editoriales, fundaciones e institutos". Asimismo, los cielinos pretenden influir, a través de sus seguidores más afamados, en las cuestiones políticas para defender su libertad, "amenazada" por la tendencia individualista moderna del Estado. 

Su actual presidente, el sacerdote español Julián Carrión, insiste en esta idea y enumera los nuevos retos del movimiento ultracatólico en una entrevista en la revista Alfa y Omega. "Nuestro desafío fundamental es educativo: ver si el cristianismo está en condiciones de generar un sujeto unido en el que la fe afecte a todas sus dimensiones: el trabajo, el afecto, el ocio..."

Los cielinos son junto a los kikos -nombre que reciben los seguidores del Camino Neocatecumenal  en honor al fundador del grupo, Kiko Argüello-, una versión moderna de los Legionarios de Cristo, grupo que desde que se descubrieron los abusos sexuales cometidos por su fundador, Marcial Maciel, ya no cuenta con las mismas simpatías por parte del Vaticano. Todos ellos son primos hermanos del histórico Opus Dei, que, al igual que los cielinos, también extiende su red a través de sus propios colegios e instituciones."

Els Visitants

Arriben de l'espai en unes imponents naus circulars que tapen la vista i la llum del sol talment núvols negres venint de l’horitzó. Aparentment, i situant-se sobre totes les ciutats importants de tots els continents, sembla que vulguin carregar-se tothom d'entrada, una gran destrucció es veu avenir. Però no. Els invasors tenen plans, i aquests plans passen per fer-se amics nostres.

Necessiten aliment. Són depredadors. Les seves intencions són fosques però ben camuflades. Ofereixen la pau, i per demostrar-ho, ens cedeixen gratuïtament allò que més anhelem els humans, la curació de totes les nostres malalties. La seva tecnologia és fantàstica. Ens donen salut, ens donen una energia que no s'esgota i que és neta amb el planeta, ens permeten pujar a les seves naus per veure la terra des de l'espai amb un cost zero per a la nostra economia i el nostre ecosistema; la seguretat de sortir, mirar i tornar sense perill. No estem sols i a sobre, són els nostres salvadors! Fantàstic. I quin és el preu?

Totes les coses estan equilibrades en aquest món. La generositat complerta, el cent per cent no existeix, i ni tant sols en un noranta. L'univers equilibra les coses, totes, precisament perquè és la única manera de subsistir. Res no pot predominar massa per sobre de lo altre, perquè es trenca la màgia natural. I els visitants no en són l'excepció. Només uns quants es pregunten, perquè han fet el llarg viatge amb tota aquesta flota de naus meravelloses: només per salvar-nos de la destrucció? El per què de tot plegat és una cosa que ens ha de fer pensar sempre sobre les intencions de les persones, i més dels alienígenes que venen de lluny. Si venen, és perquè d'entrada alguna cosa passa allà on eren. Si venen, deu ser també perquè els agrada allà on van, o si més no, tenen alguna intenció oculta que no diuen.

Tenen gana. Els invasors ens estan preparant, sanejant, no volen menjar en mal estat. Volen un bon lloc on viure i alimentar-se, sanament. I som el súper mercat perfecte. Podrà la humanitat amb tota la seva feblesa egoista sobreviure? Perquè, som tant creguts que essent el centre de la creació -fins i tot quan tenim visites que demostren que potser no-, segueixen pensant que se salvaran per obra i gràcia d'un ser suprem. Els extra terrestres no són dolents, són una altra creació del gran personatge que ens posa a prova!  

Llàstima que aquest serial no s'acaba com hauria d'acabar, perquè veuríem clarament retratat el que en realitat, resulta passar en una invasió d'aquestes característiques. Normalment, els envaïts no hi tenen res a fer. Perquè crèduls al principi obren les portes de casa seva perquè els nou vinguts passin i vegin fins l'últim racó del pis, i dues vegades crèduls, deixen que els portin remeis i solucions que segur seran la pera! Tot el que podien desitjar, els ho porten de fora, sense l'esforç. I totes les invasions, que no colonitzacions, han acabat igual a  la història real de la humanitat: els pobles envaïts han desaparegut o quasi del tot, relegats a una reserva on se'ls mira com si fossin en un museu. Quan una civilització molt avançada ha topat amb una civilització que està a les beceroles de la competència tecnològica, aquesta última cau segur, no te opció.

La invasió, normalment, se'n surt.

A no ser, que la resistència trobi el punt dèbil de l'enemic. I sovint, el punt feble de tota mascarada és desemmascarar-la. Posar llum allà on no n'hi ha. Fent públic allò que s'esdevé privat. Només es pot vèncer la ignorància amb informació, el silenci amb soroll i les mentides amb veritats. 

Feu-me cas, si us han enganyat, la millor manera de lluitar és reconèixer-ho i actuar! No cal rebolcar-se en la merda, només aixeca més flaire. Actua! La por és la millor aliada dels invasors.  

Estimadíssims Peter i Jeorge,

Srs. Peter Jackson, Jeorge Lucas, i un llarg etcètera de noms il·lustres del cinema mundial. Mundialment famosos, sobretot, per adaptar grans obres literàries a la pantalla gran, amb grans expectatives i grans decepcions per part de fans del gènere, fans de la literatura fantàstica i fans de les històries ben explicades, en general.

Us dirigeixo aquestes línies perquè, ja estic fart de decebre’m quan vaig al cinema, i visiono les vostres creacions. I no és pas perquè estiguin mal executades tècnicament o tinguin una mala fotografia, o la banda sonora no estigui lluïda, o els actors no ho facin el millor possible sota les vostres batutes. No, bàsicament em queixo de la famosa “adaptació” lliure que feu de les grans obres, seguint un criteri que, sovint i casualment, segueix més uns instints efectistes que no pas argumentals, i els resultats són històries carregades d’èpica innecessària i sobrants fantasmades continues.

Soc un fan de la novel·la fantàstica. Trobo que narrar la veritat és fantàstic, és difícil i és necessari, però narrar lo imaginari i enganxar al públic, a milions de lectors, és encara més difícil. I el que feu vosaltres, salvant totes les distàncies, és traslladar aquesta fabulosa feina de l’escriptor al setè art, per enganxar encara a més gent, des dels que no han gaudit de la fama temporal del llibre fins als que mai han tingut la paciència de llegir-lo. Fins aquí, cap problema.

Però, adaptar una obra literària que està rodona, acabada, ben redactada i ben descrita, i començar-la a carregar amb personatges inventats per introduir històries d’amor inexistents, o inventar escenes interminables per lligar trilogies on no s’han de lligar, o sobrecarregar d’escenes llargues i tedioses amb efectes especials totalment sobres i absolutament increïbles, o allargar exageradament moments intranscendents per donar pausa a una batalla extremadament llarga o escurçar punts clau de les novel·les fins a fer-los desaparèixer en favor de metres de cinta que no aporten més que confusió al relat, no és ni bo, ni necessari ni pertinent.

Penso que vostès, fan una gran tasca, que és aportar les grans faules dels nostres temps al món de l’art visual, i popularitzar unes històries que d’altra banda quedarien per l’oblit i els frikis del mundillo. Però s’obliden que els mateixos frikis estan enamorats d’aquestes històries i els nous clients als que volen captivar, també esperen trobar la coherència narrativa que hi hauria d’haver en tota novel·la gràfica.

Les pel·lícules d’acció que només basen el seu èxit en els efectes especials i les increïbles peripècies dels seus protagonistes, acaben caient en l’oblit del calaix de les produccions pretensioses.

Senyors, que existeixi una tècnica nova o concreta per explotar, no vol dir que s’hagi d’usar per força, fins i tot a costa de la mateixa història que intenteu explicar.

Jo, que sempre he sigut fan del llibre anomenat medieval fantàstic, sempre espero que algú s’encarregui de portar al cinema col·leccions que podrien fer les delícies de la taquilla: cròniques de dracs que encandilarien el món sencer o secrets de les millors partides de rol que s’han viscut mai sota les masmorres amb les millors tècniques cinematogràfiques que existeixen. Però veient el que he vist en pel·lícules seves, em fa por que, arribi al cinema algun dia la Dragonlance, per exemple, i em trobi amb una sèrie de sis pel·lícules interminables per trilogia, i acabi penedint-me d’haver-ho desitjat.

Jo era un fan del conte del Hobbit. Fins avui. Em declaro un decepcionat seguidor de les tres pel·lícules, a causa sobretot, d’aquests moments de personalisme que es carreguen la història, desvirtuen la narrativa i en definitiva, converteixen el que era un bonic conte per a nens en una interminable història per a no dormir, plena de cares fastigoses, sang i fetge a tones i personatges sobrers que no venen a cuento. Peter, estic decebut. I no m’estranya que els hereus d’en Tolkien no vulguin més adaptacions.

Lucas, ja se que t’ho han dit molt, però a cada pel·lícula nova que fas d’Star Wars, aportes un parell de quarts d’hora de cara a la galeria que si no hi fossin, guanyaries credibilitat, i al contrari multipliques per dos cada fracàs.

A tots els altres, us dic el mateix, de lector i aficionat al cinema a directors i adaptadors professionals: agafeu un llibre, llegiu-lo, imagineu-lo i porteu-lo a la pantalla. Sigueu fidels i us sorprendreu de lo fàcil que és arribar  a la gent sense posar centenar d’efectes especials per tot arreu.

Torno a repetir que us agraeixo la feina, però el vostre ego és tant gran que penseu que podeu millorar la història amb un toc personal, i és que tots tenim el nostre petit dimoni, que ens acostuma a mentir a l’orella. O algú es creu tant llest d’adaptar una obra de Mozart o Bach o Vivaldi i millorar-la a base d’afegir estrofes musicals de collita pròpia?

Atentament, Cesc,

PD: Si no és cosa vostra, i és qüestió de guionistes, acomiadeu-los per a la propera. I si ho torneu a intentar, estaré esperant. Ànims!

Comunista per vocació

Jo soc cuiner per vocació. Que caram vol dir això? Que no soc cuiner mercenari? No ho faig pels diners que em paguen o per un intercanvi vàlid de la meva feina per una quantitat igual de prestació de serveis? Ho faig perquè m’agrada, perquè ho he volgut ser des de petit. És el que més he volgut ser. Cuiner.

I llavors, quan treballo de cuiner, no vull cobrar diners? Si la vida no estigués muntada com ho està, i no tot girés al voltant de la nòmina que es te, sí: treballaria gratis. I si treballés gratis hauria de percebre quelcom per viure, pel simple fet d’haver nascut. Un sou per existir sense justificar-lo treballant? Això és molt comunista! Soc un comunista per vocació, doncs.

Perquè, és clar, amb la configuració política/social que tenim muntada, la societat del benestar que hem construït, sobretot a occident, el comunisme és l’antítesi del que es pretén. Somiar en un món on tot es reparteix per igual, i cada ciutadà amb dret de naixement treballa sobre el seu potencial, per aportar el gra de sorra per que l’economia se sostingui, és una fal·làcia. Una faula des del principi fins al final, perquè implicaria que els que governen també tinguin sous equiparats a la classe a la que governen; i les classes riques desapareixen, repartint la seva riquesa entre la resta, i s’equipararia a la classe social, no mitja ni baixa ni alta, a la classe social. Quin ric es deixaria fer això sense passar per la pedra? I quin governant voldria ser-ho sense corrupció, ni benefici pel càrrec, ni privilegis per l’altura de la seva figura a nivell internacional. I més coses que caurien, si hi hagués un comunisme real. Que no és possible perquè els que manen i els que manen als que manen, no volen, diguem-ho clar!

Jo soc un Treki, que vol dir seguidor o fan de la sèrie Star Trek. Per posar un toc de ficció total sobre l’assumpte, en aquesta sèrie futurista i totalment inventada, la humanitat s’adona que no està sola a l’univers, que és enorme i està ple d’altres cultures, cada una amb la seva realitat i el seu desenvolupament evolutiu propi. La humanitat enterra la destral de guerra entre les nacions, i primer la desenterra per enfrontar-se amb els alienígenes, però finalment, s’alia amb la federació i treballa per una pau total entre totes les races. La humanitat enterra les destrals i les creences religioses perquè entén que són segregadores, elitistes i poc intel·ligents. Creure en coses que no existeixen ni es poden demostrar, per justificar una manera de ser, de pensar o d’actuar davant altres cultures, és barroer, és medieval, és bàrbar. Al món Treki, la riquesa passa a ser un record, doncs com que no es valora la feina com a justificació d’un sou, no es valoren els luxes com una cosa per a una elit concreta, ergo, la riquesa i els rics deixen de tenir sentit en un món on la felicitat es valora per sobre del que val tenir-la. Un punt de lògica no li falta a la manera d’enfocar la filosofia de la sèrie: un món alliberat d’ideologies polítiques, econòmiques i religioses, troba el treball beneficiós per si mateix, la societat útil per el seu dret a néixer i aportar lliurement el seu esforç i la creença en el que es pot veure i tocar com a part fonamental del que te relació amb l’existència més pura: lluitar i defensar la vida per sobre de tot, en totes les seves formes. No és d’estranyar que sigui una sèrie de culte i de frikis pel sol fet de trencar tabús i enfocar les coses des d’un altre punt de vista.

La nostra manera de viure s’estableix sobre la base del diner, i atorga una importància laboral corresposta amb un sou per a cada nivell; que decideix què és important, què és imprescindible i què és banal, en funció d’uns estereotips basats en una escala social heretada d’èpoques antigues; que divideix les ciutats i els pobles entre part alta i la resta, perquè les classes no es barregin, reservant les zones més tranquil·les i benestants als “nobles” i els suburbis per als pobres, treballadors i renegats; que estructura el preu de les coses no pel que costen realment, sinó pel valor “virtual” que se li dona en una moqueta de manipuladors de la realitat, el sistema borsàtil. La vida que tenim especula amb tot, amb coses, persones i eteris. L’eteri més especulador del nostre univers de realitat és la religió: tot ho manega, tot ho controla, i si no ets creient ets un descregut, no tens moral, no tens lògica i estàs fora de tot, per no tenir no tens ni futur, ets finit. La religió especula amb la realitat que li ve donada, i se n’aprofita llargament: les religions s’enforteixen del teixit social empobrit i degradat, oferint solucions i futurs millors que la realitat que viuen; s’aprofita del teixit enriquit, oferint protecció a vicis i perversions, a canvi d’uns diners que van molt bé per finançar obres de caritat per aquells que no tenen futur; s’aprofita del sistema polític per jugar a favor o en contra dels corrents de cada moment, i seguir en el poder a l’ombra; s’aprofiten del sistema mal muntat o molt ben muntat, segons es miri, per subsistir malgrat que tot el que diuen i en tot el que es basen, són il·lusions de prestidigitador que arrenquen de rumors i llegendes manuscrites en un temps prou avançat i prou llunyà per convertir-se en realitat. Repetir fins a la sacietat que som creacions de Déu i que el seu únic fill veritable va sacrificar-se per salvar les nostres ànimes, durant més de dos mil anys, ha fet de la nostra realitat una gran paràbola dels creguts. Pensar que l’únic fill d’un ser suprem se sacrifica per salvar les creacions del seu pare, és la mar de normal i sensat. Perquè pensar que durant l’era més dura de la vida d’un poble al nord d’Àfrica, hi va existir un revolucionari que es va envoltar de companys de revolució i van buscar la manera d’incidir en el pensament col·lectiu -com ha passat i passa sovint en les nostres societats-, és infantil i és reduir la Divinitat de la qüestió a un fet mundà; no te ganxo vaja. És clar, vista la repercussió de les idees que estaven inculcant en el sí del poble, els romans, que eren la força d’ordre de la regió, se’l van carregar -com també ha passat i passa molt al llarg de la nostra història-. Però això és ser massa agosarat, massa realista. És millor pensar un conte de fades que dura i dura, i manté l’estatus quo.

Ser comunista, pensar en la comunitat per sobre de tot és un mal rotllo. Per ser-ho de veritat ens hauríem de carregar massa coses que ningú, cap dels que manen, estan a dalt, tenen diners o pensen tenir-ne, volen. I tots els idealistes que ho pensen, quan arriben a un punt prou poderós per poder-ho portar a terme, s’adonen que en el fons, el que percebrien a canvi d’un canvi de visió política seria fantàstic.

El problema de la societat que tenim és la mateixa societat. I és per això que, la tossuderia i la passivitat absoluta de la mateixa ens portarà al límit. I quan siguem davant el barranc, amb les puntes dels peus sortint enfora i l’equilibri precari en funció del moviment dels nostres braços, veurem de quina pasta estem fets tots plegats. Si de la que protegeix la vida per sobre de tot o de la que s’ajeu a resar perquè la caiguda no sigui massa dolorosa. 

La gran Liga BBVA

L'altre dia es va jugar el gran clàssic, el Derbi català. El Barça contra l'Espanyol. El resultat és enganyós pel que es va veure al camp, sobretot a la primera part, però per a mi, el resultat i altres valoracions futbolístiques no tenen importància, quan et fixes en quin horari es va jugar aquest partit de màxima audiència al nostre país. A les cinc de la tarda d'un diumenge de pont, dilluns era festiu.

Jo recordo, quan era petit i no tant petit, que els partits de futbol no estaven marcats per l'horari que posaven  les televisions, ni els països llunyans a qui els interessava programar la Liga a horaris de màxima audiència. Recordo quan la lliga de futbol de cada país era per a la gent de cada país i es jugava en horaris que anaven bé a la gent de cada país. Aquí al nostre, com que som com som, i tanquem les botigues a les nou de la nit, i els sopars són entre les vuit i les onze i anem a dormir a les tantes, aquí, com deia, els partits es feien a partir de les vuit i els últims es jugaven a les deu. Si no m'erro, tots es concentraven en dos dies i hi havia un parell de partits en obert els dissabtes i la resta es jugaven diumenge. Després van arribar les teles, el plus i d'altres, i poc a poc s'han anat esponjant, fins ara, que van des del divendres fins al dilluns. En horaris tant diversos com, les dotze del migdia d'un diumenge, o les deu de la nit d'un dissabte. 

Gràcies a això, la lliga s'ha diversificat, ara tothom se la mira amb moltes ganes. Els grans aficionats a la lliga miren tots els partits del calendari, un darrera d'altre, i si n'hi ha dos o tres a l'hora, ara Movistar TV ofereix veure'ls a pantalla partida. FAN-TAS-TIC. Oi que és així?

Jo ara, em dedico a posar partits al meu negoci. Poso només els del Barça perquè ja he intentat programar algun altre partit que no sigui el de l'equip culer però no hi ha quorum. Els partits que es juguen a les vuit del vespre de dissabte, són tot un èxit, de públic, de consum i d'ambient. Els partits de les nou ja costen més, però si són de dissabte encara omples un xic. Els de les deu, ja són difícils, fins i tot per mi que tancant a les dotze i arribant a la una a casa et queden cinc hores per dormir. Però, els partits a les quatre, a les cinc, a les sis, i fins i tot a les set de la tarda, a quin públic i amb quina mena de negoci es volen lligar? En un Derbi com el Barça Espanyol, vaig fer quinze euros de caixa! 

Jo em dedico a fer diners amb les coses que ofereixo, i suposo que el Canal Plus o Movistar TV i les plataformes i empreses que gestionen els drets televisius també volen fer negoci amb això. Ara molta gent te accés a la televisió per cable. A casa qui no en te? Abans era diferent, però ara?

I sabeu que els bars no tenim opció de comprar un partit en concret com es feia abans, oi? Jo he de pagar el pac complert per donar els partits del Barça. I he d'eixugar el pagament amb partits com el de diumenge passat? O els partits a les quatre de la tarda, on els clients, amb tot el dret del món -i els pocs que venen- demanen cafès i mengen quatre pipes. Si és un Derbi encara, però quan juga el Barça i el Almeria, sabeu quanta gent ve?

Jo entenc que es digui que a Anglaterra o França ja es juguen partits en aquests horaris i la gent va als camps i als bars. Però diguem-ho tot, a Anglaterra o a França o a tot el nord d’Europa, amb tradició futbolística, fan uns horaris totalment diferents als nostres. A les set del vespre sopen, a les cinc de la tarda són com les vuit del vespre nostres, per entendre'ns. Hi fa més fred, hi plou més i hi neva més. Potser els horaris que fan són necessaris i estan adequats al que viuen. Nosaltres hem de dir que sí, com sempre, i abaixar-nos els pantalons, els calçotets i deixar que ens la fiquin ben endins perquè sí? Perquè som "la millor lliga del món"?. 

Jo sempre dic el mateix. Encara no he vist un partit de la NBA a les vuit del vespre a casa, en directe, perquè són la millor lliga del món. El logo del plus és: dormiresdecovardes, no ho oblideu. 

Però aquí, no. Aquí pringuem tots. Els aficionats que no poden veure els seus equips perquè tenen família i els toca el mig del dia, o al mig d'un pont, o a les dotze, quan juguen els fills. Els professionals que perdem diners pagant a les plataformes, si o si, per poder fer quatre euros a la caixa. Els veïns, que aguanten estoicament que facin futbol des de divendres fins a dilluns, i si sumem els compromisos internacionals de champions i altres, tota la setmana han d’aguantar els bars i els sorolls que se'n desprenen. Això sí, ens fotem tots.

A sant de que??

Dels Xinesos? Dels Americans? És RI-DI-CUL. 

Per la família

Hi ha moltes coses que les fem per la família. Per la família ens embarquem en projectes que aportin estabilitat, sou i benestar. Seríem capaços de fer moltes coses per la família, moltes i sorprenents. Segur. Perquè per la família, si te l'estimes, faries qualsevol cosa, encara que fos una bogeria. 

Avui no parlo de bogeries, parlo de realitats. La realitat m'ha colpejat fort aquest matí quan m'he llevat i he observat en un moment la meva vida, el meu passat recent i el meu futur recent amb el rol que porto, el que aporto a casa. La meva família no gaudeix de mi, gaudeix de la meva cuina perquè els faig el sopar i a vegades el dinar. Em veuen el pel a curtes estones i quasi sempre em veuen cansat, esgotat, amb ganes de seure al sofà i ulleres permanents. Em veuen amb mal humor, potser per estar somrient tot el dia, al final el cansament et borra les faccions i et deixa amb la més bàsica al rostre, una mirada plana. El sou que aporto per compensar és mínim, no compensa. No serveix de substitutiu, no el podem aprofitar. El que te un negoci ha de guardar, no pot arriscar els beneficis, perquè vindran més magres. La casa, casa nostre que hauria de ser un temple de pau, harmonia, netedat; un refugi! És el refugi del caos d'una família que no te massa temps per dedicar-se a si mateixa. Sempre amb presses, sempre corrent.

De retruc, jo no puc gaudir de la meva dona, ella també va com pot. Treballa una jornada normal, més curta que la meva, cert. Però ella sola carrega amb els nens. Al matí tots dos per a ella, jo ja no hi soc. A la tarda, ves a buscar-los a tots dos i compra o ves al parc, jo no he acabat encara la jornada. Quan arribo ella ja els està banyant i jo m'hi apunto. Llavors els dos, cansats i esgotats ja, acabem de fer el que podem per equilibrar les hores de dispersió. No gaudim de la parella, ni en lo més bàsic ni en lo més complex. I els nens, no els veig créixer. Els veig a estones i no puc gaudir de lo meravellosa que és la infantesa. Jugar més amb ells, llegir més amb ells, ballar més amb ells, riure més amb ells. 

Una família no és un contracte. És un vincle, és un món, és un regal i és un deure. La família és l'única cosa que tens quan tot lo demés falla i quan li falles a la família, el dolor és tant gran que no hi ha res que ho pugui guarir. 

Paro. Aquí m'aturo. Vull el millor per la meva família, ja ho he dit. I el millor per tots és un breu retorn al passat amb un toc de modernitat. Deixo de treballar. M'ocupo de la casa, de la compra, del menjar, de la roba, de la neteja, dels nens i de tot mentre la dona treballa i aporta un bon sou que administrarem a l'antiga. No estic cansat de servir cafè ni de fer menjar pels altres. Estic cansat que tot això no serveixi per millorar la família. I aquest era l'objectiu, no?

Per ella, per ells. Per l'Ester, el Jan i la Ivet. Per mi. Tanco una persiana però obro tot un univers. 

Trist però content. Avui és oficial, em traspasso el bar. 

Un petó.

La sort canvia

Que deu ser? Pensa la mare tota plena d’il·lusió després d’espiar el seu fill des de la finestra; ell està agafat amb la seva xicota i de cop s’emocionen visiblement i sol, deixant-la a ella al carrer, puja cap a casa. La mare s’emociona. Fins i tot em prepara el cafè! Està molt content... Estarà enamorat? Es casa? Estan esperant un fill? Li ha tocat la loteria? El sou per a tota la vida del cafè? “Mama, papa, sabeu aquella entrevista que vaig fer el mes passat? Començo demà! I tots s’abracen i canten i salten i beuen cafè junts per celebrar-ho...

L’Antonio paga el cafè i li costa vint-i-un euros, per què? Perquè el bàrman, li havia guardat la butlleta, i li dona tancada en un sobre. De sobte el pobre home que estava al llindar de la desesperació és milionari gràcies a un bàrman generós...

Hem passat de fer anuncis on, arreglem les nostres vides, el nostre futur amb la màgia dels premis milionaris, i marxem a buscar el Curro o estem tallant-nos els cabells somiant que cabalquem al Gran Nacional. Els del cafè per tota la vida, els de la loteria repartida a uns pocs afortunats. Ara els publicistes busquen la llàgrima fàcil de la dura vida que vivim: un noi –que possiblement te una carrera i anys d’estudis i en circumstàncies normals treballaria feia temps per subvencionar-se-, celebra com mai amb la família, el fet d'aconseguir una feina! La gran victòria dels nostres dies, tenir feina!

I ja no parlaré de la immensa generositat del cambrer que comparteix la gran sort de la rifa amb un client habitual que, no havia comprat el número, per mandra, desídia, mala sort o el que sigui. Ja no importa tant el premi, sinó la solidaritat infinita.

En un país que s’ajuden als bancs i es mantenen els exèrcits, la publicitat destinada a la massa social posa en un pedestal la generositat entre iguals i la sort de trobar una bona feina.

El missatge per mi, és clar. Espavileu-vos vosaltres, i que tingueu sort, perquè el vostre país no mourà un dit per ajudar-vos.

No?