Comunista per vocació

Jo soc cuiner per vocació. Que caram vol dir això? Que no soc cuiner mercenari? No ho faig pels diners que em paguen o per un intercanvi vàlid de la meva feina per una quantitat igual de prestació de serveis? Ho faig perquè m’agrada, perquè ho he volgut ser des de petit. És el que més he volgut ser. Cuiner.

I llavors, quan treballo de cuiner, no vull cobrar diners? Si la vida no estigués muntada com ho està, i no tot girés al voltant de la nòmina que es te, sí: treballaria gratis. I si treballés gratis hauria de percebre quelcom per viure, pel simple fet d’haver nascut. Un sou per existir sense justificar-lo treballant? Això és molt comunista! Soc un comunista per vocació, doncs.

Perquè, és clar, amb la configuració política/social que tenim muntada, la societat del benestar que hem construït, sobretot a occident, el comunisme és l’antítesi del que es pretén. Somiar en un món on tot es reparteix per igual, i cada ciutadà amb dret de naixement treballa sobre el seu potencial, per aportar el gra de sorra per que l’economia se sostingui, és una fal·làcia. Una faula des del principi fins al final, perquè implicaria que els que governen també tinguin sous equiparats a la classe a la que governen; i les classes riques desapareixen, repartint la seva riquesa entre la resta, i s’equipararia a la classe social, no mitja ni baixa ni alta, a la classe social. Quin ric es deixaria fer això sense passar per la pedra? I quin governant voldria ser-ho sense corrupció, ni benefici pel càrrec, ni privilegis per l’altura de la seva figura a nivell internacional. I més coses que caurien, si hi hagués un comunisme real. Que no és possible perquè els que manen i els que manen als que manen, no volen, diguem-ho clar!

Jo soc un Treki, que vol dir seguidor o fan de la sèrie Star Trek. Per posar un toc de ficció total sobre l’assumpte, en aquesta sèrie futurista i totalment inventada, la humanitat s’adona que no està sola a l’univers, que és enorme i està ple d’altres cultures, cada una amb la seva realitat i el seu desenvolupament evolutiu propi. La humanitat enterra la destral de guerra entre les nacions, i primer la desenterra per enfrontar-se amb els alienígenes, però finalment, s’alia amb la federació i treballa per una pau total entre totes les races. La humanitat enterra les destrals i les creences religioses perquè entén que són segregadores, elitistes i poc intel·ligents. Creure en coses que no existeixen ni es poden demostrar, per justificar una manera de ser, de pensar o d’actuar davant altres cultures, és barroer, és medieval, és bàrbar. Al món Treki, la riquesa passa a ser un record, doncs com que no es valora la feina com a justificació d’un sou, no es valoren els luxes com una cosa per a una elit concreta, ergo, la riquesa i els rics deixen de tenir sentit en un món on la felicitat es valora per sobre del que val tenir-la. Un punt de lògica no li falta a la manera d’enfocar la filosofia de la sèrie: un món alliberat d’ideologies polítiques, econòmiques i religioses, troba el treball beneficiós per si mateix, la societat útil per el seu dret a néixer i aportar lliurement el seu esforç i la creença en el que es pot veure i tocar com a part fonamental del que te relació amb l’existència més pura: lluitar i defensar la vida per sobre de tot, en totes les seves formes. No és d’estranyar que sigui una sèrie de culte i de frikis pel sol fet de trencar tabús i enfocar les coses des d’un altre punt de vista.

La nostra manera de viure s’estableix sobre la base del diner, i atorga una importància laboral corresposta amb un sou per a cada nivell; que decideix què és important, què és imprescindible i què és banal, en funció d’uns estereotips basats en una escala social heretada d’èpoques antigues; que divideix les ciutats i els pobles entre part alta i la resta, perquè les classes no es barregin, reservant les zones més tranquil·les i benestants als “nobles” i els suburbis per als pobres, treballadors i renegats; que estructura el preu de les coses no pel que costen realment, sinó pel valor “virtual” que se li dona en una moqueta de manipuladors de la realitat, el sistema borsàtil. La vida que tenim especula amb tot, amb coses, persones i eteris. L’eteri més especulador del nostre univers de realitat és la religió: tot ho manega, tot ho controla, i si no ets creient ets un descregut, no tens moral, no tens lògica i estàs fora de tot, per no tenir no tens ni futur, ets finit. La religió especula amb la realitat que li ve donada, i se n’aprofita llargament: les religions s’enforteixen del teixit social empobrit i degradat, oferint solucions i futurs millors que la realitat que viuen; s’aprofita del teixit enriquit, oferint protecció a vicis i perversions, a canvi d’uns diners que van molt bé per finançar obres de caritat per aquells que no tenen futur; s’aprofita del sistema polític per jugar a favor o en contra dels corrents de cada moment, i seguir en el poder a l’ombra; s’aprofiten del sistema mal muntat o molt ben muntat, segons es miri, per subsistir malgrat que tot el que diuen i en tot el que es basen, són il·lusions de prestidigitador que arrenquen de rumors i llegendes manuscrites en un temps prou avançat i prou llunyà per convertir-se en realitat. Repetir fins a la sacietat que som creacions de Déu i que el seu únic fill veritable va sacrificar-se per salvar les nostres ànimes, durant més de dos mil anys, ha fet de la nostra realitat una gran paràbola dels creguts. Pensar que l’únic fill d’un ser suprem se sacrifica per salvar les creacions del seu pare, és la mar de normal i sensat. Perquè pensar que durant l’era més dura de la vida d’un poble al nord d’Àfrica, hi va existir un revolucionari que es va envoltar de companys de revolució i van buscar la manera d’incidir en el pensament col·lectiu -com ha passat i passa sovint en les nostres societats-, és infantil i és reduir la Divinitat de la qüestió a un fet mundà; no te ganxo vaja. És clar, vista la repercussió de les idees que estaven inculcant en el sí del poble, els romans, que eren la força d’ordre de la regió, se’l van carregar -com també ha passat i passa molt al llarg de la nostra història-. Però això és ser massa agosarat, massa realista. És millor pensar un conte de fades que dura i dura, i manté l’estatus quo.

Ser comunista, pensar en la comunitat per sobre de tot és un mal rotllo. Per ser-ho de veritat ens hauríem de carregar massa coses que ningú, cap dels que manen, estan a dalt, tenen diners o pensen tenir-ne, volen. I tots els idealistes que ho pensen, quan arriben a un punt prou poderós per poder-ho portar a terme, s’adonen que en el fons, el que percebrien a canvi d’un canvi de visió política seria fantàstic.

El problema de la societat que tenim és la mateixa societat. I és per això que, la tossuderia i la passivitat absoluta de la mateixa ens portarà al límit. I quan siguem davant el barranc, amb les puntes dels peus sortint enfora i l’equilibri precari en funció del moviment dels nostres braços, veurem de quina pasta estem fets tots plegats. Si de la que protegeix la vida per sobre de tot o de la que s’ajeu a resar perquè la caiguda no sigui massa dolorosa.