Adéu 2014, arreveure Oriol.

Volia escriure un text que embolcallés l'any que acabem, a mode de comiat, però cada cop que he intentat començar-lo ha aparegut un tema recorrent, tacant de tristesa l'alegria que volia transmetre, i no se com acabar l'any content i feliç sabent que lluny d'aquí, una noia recent casada es recupera o no d'un accident de motocicleta i s'assabenta o no, que el seu recent espòs, l'Oriol, ha mort en el mateix accident. El 2014 acaba sense una persona que, com més hores passen més transcendent es fa la seva existència. I jo, reconec que fa temps que no hi parlava. Però m'ha fet retornar al passat. 

Un passat que queda lluny de la fama merescuda que tenies ara, amb totes les grans coses que has aconseguit, i tota la gent que has conegut i tots els concerts i festes i festivals i discos que has deixat orfes. L'Oriol que vaig conèixer caminava de la ma del David, amic que vaig tenir el goig de trobar en una foca d'aprofundiment experimental que unia quatre sectors, pels volts del 94, ja no ho recordo bé. Allà es van crear uns llaços que amb el temps s'han anat dilatant i allargassant com és natural que passi entre persones que prenen camins diferents. En aquells temps cantàvem cançons a la canalla a tres guitarres i tres veus, per que dormissin. Fèiem versions de la Macarena i rèiem fent plans de futur, muntant grups d'animació imaginaris. Em recordo completament inútil al teu costat, comparsa d'un xouman experimentat i totalment novell que es guanyava els nens amb una facilitat innata. Recordo l'aniversari del Sant Ignasi, amb dos excursionistes pallassos sobre el taulat. Recordo xerrades en bars, fent unes braves i unes birres, i fent plans que jo mai vaig veure acomplerts. Eren els teus, jo no hi figurava. Estaves predestinat. I sempre m'he n'he alegrat. L'últim cop que vam xerrar va ser per aquí, breument, per internet. L'anterior, en un concert de Kumbes, que et vaig agafar uns segons de la massa de fans i coneguts que volien xerrar amb tu. 

Recordo un dia que, caminant per la muntanya amb els meus gossets i l'Ester, vam sentir de lluny una veu masculina i una guitarra, un xou d'animació infantil, de lluny ens arribava. Era una casa de colònies a prop de Castellnou. Devia ser la festa final d'una escola o d'un agrupament, o ves a saber què. Però em vaig aturar i aquella veu, aquell timbre, aquella manera de parlar, de fer colla... mai sabré si eres tu o no, però vaig pensar que sí. 

Em sap molt greu, amic Oriol. Et devia un comiat, una abraçada i no podré donar-te-la. Però sempre has tingut la meva admiració per perseguir aquells somnis tant ferventment com per abastar-los. No tothom ho pot dir, no tothom ho pot fer.

Siguis on siguis, anima'ls molt!