Per la família

Hi ha moltes coses que les fem per la família. Per la família ens embarquem en projectes que aportin estabilitat, sou i benestar. Seríem capaços de fer moltes coses per la família, moltes i sorprenents. Segur. Perquè per la família, si te l'estimes, faries qualsevol cosa, encara que fos una bogeria. 

Avui no parlo de bogeries, parlo de realitats. La realitat m'ha colpejat fort aquest matí quan m'he llevat i he observat en un moment la meva vida, el meu passat recent i el meu futur recent amb el rol que porto, el que aporto a casa. La meva família no gaudeix de mi, gaudeix de la meva cuina perquè els faig el sopar i a vegades el dinar. Em veuen el pel a curtes estones i quasi sempre em veuen cansat, esgotat, amb ganes de seure al sofà i ulleres permanents. Em veuen amb mal humor, potser per estar somrient tot el dia, al final el cansament et borra les faccions i et deixa amb la més bàsica al rostre, una mirada plana. El sou que aporto per compensar és mínim, no compensa. No serveix de substitutiu, no el podem aprofitar. El que te un negoci ha de guardar, no pot arriscar els beneficis, perquè vindran més magres. La casa, casa nostre que hauria de ser un temple de pau, harmonia, netedat; un refugi! És el refugi del caos d'una família que no te massa temps per dedicar-se a si mateixa. Sempre amb presses, sempre corrent.

De retruc, jo no puc gaudir de la meva dona, ella també va com pot. Treballa una jornada normal, més curta que la meva, cert. Però ella sola carrega amb els nens. Al matí tots dos per a ella, jo ja no hi soc. A la tarda, ves a buscar-los a tots dos i compra o ves al parc, jo no he acabat encara la jornada. Quan arribo ella ja els està banyant i jo m'hi apunto. Llavors els dos, cansats i esgotats ja, acabem de fer el que podem per equilibrar les hores de dispersió. No gaudim de la parella, ni en lo més bàsic ni en lo més complex. I els nens, no els veig créixer. Els veig a estones i no puc gaudir de lo meravellosa que és la infantesa. Jugar més amb ells, llegir més amb ells, ballar més amb ells, riure més amb ells. 

Una família no és un contracte. És un vincle, és un món, és un regal i és un deure. La família és l'única cosa que tens quan tot lo demés falla i quan li falles a la família, el dolor és tant gran que no hi ha res que ho pugui guarir. 

Paro. Aquí m'aturo. Vull el millor per la meva família, ja ho he dit. I el millor per tots és un breu retorn al passat amb un toc de modernitat. Deixo de treballar. M'ocupo de la casa, de la compra, del menjar, de la roba, de la neteja, dels nens i de tot mentre la dona treballa i aporta un bon sou que administrarem a l'antiga. No estic cansat de servir cafè ni de fer menjar pels altres. Estic cansat que tot això no serveixi per millorar la família. I aquest era l'objectiu, no?

Per ella, per ells. Per l'Ester, el Jan i la Ivet. Per mi. Tanco una persiana però obro tot un univers. 

Trist però content. Avui és oficial, em traspasso el bar. 

Un petó.