Que deu ser? Pensa la mare tota
plena d’il·lusió després d’espiar el seu fill des de la finestra; ell està
agafat amb la seva xicota i de cop s’emocionen visiblement i sol, deixant-la a
ella al carrer, puja cap a casa. La mare s’emociona. Fins i tot em prepara el
cafè! Està molt content... Estarà enamorat? Es casa? Estan esperant un fill? Li
ha tocat la loteria? El sou per a tota la vida del cafè? “Mama, papa, sabeu
aquella entrevista que vaig fer el mes passat? Començo demà! I tots s’abracen i
canten i salten i beuen cafè junts per celebrar-ho...
L’Antonio paga el cafè i li costa
vint-i-un euros, per què? Perquè el bàrman, li havia guardat la butlleta, i li
dona tancada en un sobre. De sobte el pobre home que estava al llindar de la
desesperació és milionari gràcies a un bàrman generós...
Hem passat de fer anuncis on,
arreglem les nostres vides, el nostre futur amb la màgia dels premis
milionaris, i marxem a buscar el Curro o estem tallant-nos els cabells somiant que cabalquem al Gran Nacional. Els del cafè per tota la vida, els de la loteria repartida a uns
pocs afortunats. Ara els publicistes busquen la llàgrima fàcil de la dura vida
que vivim: un noi –que possiblement te una carrera i
anys d’estudis i en circumstàncies normals treballaria feia temps per
subvencionar-se-, celebra com mai amb la família, el fet d'aconseguir una feina! La gran victòria dels
nostres dies, tenir feina!
I ja no parlaré de la immensa
generositat del cambrer que comparteix la gran sort de la rifa amb un client
habitual que, no havia comprat el número, per mandra, desídia, mala sort o el
que sigui. Ja no importa tant el premi, sinó la solidaritat infinita.
En un país que s’ajuden als bancs
i es mantenen els exèrcits, la publicitat destinada a la massa social posa en
un pedestal la generositat entre iguals i la sort de trobar una bona feina.
El missatge per mi, és clar.
Espavileu-vos vosaltres, i que tingueu sort, perquè el vostre país no mourà un
dit per ajudar-vos.
No?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada