La Thermomix

L’any passat vam anar de vacances a França! Llavors encara ens podíem moure amb prou facilitat només amb el Jan i la Ivet a la panxa, i vam passar 11 dies meravellosos perduts per les terres del nord. Va estar bé. Va fer fresca, sol, bon temps, vam veure coses boniques i pobles captivadors i, bé, vam menjar bé gràcies a la Thermo. Sí, va ser fantàstic portar-la perquè a l’apartament no teníem gaire res per a cuinar, ni en estris ni en espai. Reconec que va ser extremadament útil, i vam menjar de tot.

La thermomix, la revolució a la cuina.

Una revolució a preu d’or, que només serveix per situacions extremes. Dic només, perquè és el que penso jo, i pel que he anat veient, lluny ja de les primeres febres de grups d’intercanvi de receptes i altres trobades culinàries, i és el que comença a pensar molta gent que, arraconant l’eina, ja pensen en revendre-la a un preu acceptable. Que no cuina bé? Sí, no ho fa malament. No negarem les evidències. Si et mires aquest aparell amb amor i ets conscient de la manca de coneixement culinari de la població, generalitzant perillosament, és un aparell força útil.

Ara bé, que vol dir moro, si analitzem el que suposa cuinar amb la thermomix de manera habitual, les coses es compliquen. Tots els comentaris que sento quan en parlo giren al voltant de la paraules: rotllo, complicació, soroll, avorriment.

És emocionant el primer cop que hi cuines. Amb relativament poc esforç, vas seguint les receptes i vas mirant com la màquina ho va fent tota sola. És com fer pa a casa per primer cop, fa gràcia. Després, si no ets un fanàtic dels pans casolans, preparar, mesurar, posar i esperar per a fer un quilet de pa comença a ser empipador, cansat, monòton. És veritat que no has de tallar les verdures fines com si les cuinessis tu, i la màquina les tritura per tu, però les has de preparar igual, amb el ganivet i la taula. Anar preparant els ingredients com al “bona cuina” és divertit el primer dia, i el segon, i quan has variat unes quantes receptes, però quan comences a repetir-te i t’adones de la feinada que suposa, anar cuinant, obrir tap, tancar tap, treure, netejar, tornar-hi... al final esdevé un rotllo!

Perquè, cuinar jo davant els fogons, tallant i preparant les coses per anar-les posant al foc, posant el cronòmetre per cuinar-ho respectant els temps, i veure com també ho puc fer bé, seguint una recepta, i després netejant una olla, una paella o una batedora, tampoc és ni complicat ni feixuc. No és avorrit cuinar! És entretingut. És gratificant aprendre a fer-ho millor cada vegada. I fer-ho a través d’una màquina, reconeixeu-ho, és avorrit.

És complicat, perquè tot i que sembla d’entrada senzill, el fet que el got contenidor tingui unes mides limitades sempre et condiciona; vaig a fer el dinar per una trobada familiar: si la família te més de deu membres, ja et pots preparar! Milers i milers de receptes al teu abast, vaja, com de les altres, les que es cuinen a ma per entendre’ns. I cada una amb les mides exactes, els gramatges perfectes, les estones de cocció. Pots fer mil coses diferents que no t’atreviries a fer tu mateix amb el menatge de casa. La pregunta és, per què no? No és tant més complicat, i fins i tot és més senzill cuinar a casa. Potser trigues una mica més, potser has d’aprendre a fer servir més estris, però segur que et surt millor, a la llarga. Tot és qüestió de pràctica.

I el soroll. Ara n’ha sortit una nova, de més cara i digital i amb pantalla tàctil. El got és un xic més gran i deu ser la bomba cuinar-hi! Però no ens enganyem, és el mateix, amb menys soroll. Però no et treu ningú el constant anar fent, el “piropip” final que, si t’enganxa a l’altre punta del pis és emprenyador. Cada dia, deu, quinze, trenta vegades el “piropip” i el girar constant. Soroll. Cuinar no és sorollós.

Cuinar no és un rotllo, no és avorrit, no fa rebombori i per descomptat no és complicat. Cuinar, com deia la Montserrat Seguí, en pau descansi, és senzill. Només cal posar’s-hi, aprendre, tenir voluntat de madurar i evolucionar de la simple truita francesa. Treballar amb balança, got de mides i temporitzador no és tant complicat. Fer servir de tant en tant la batedora per triturar allò que ha de ser triturat. Aprendre a tallar bé, és útil per moltes coses. Fins i tot, segur que és plaent saber trinxar la ceba o preparar una bona bronoise per fer una crema.

Jo soc cuiner, de vocació i de professió, encara que no ho sembli. I no he dubtat mai que, com més tallo, com més cuino, com més oloro i tasto, més en se. No se’n sap mai prou i mai ets prou dolent per no poder fer qualsevol cosa.

La Thermomix no és el remei per als que no saben cuinar, ni l’eina inseparable de la bona senyora de casa. És una eina més que tritura com cap, això sí. I si vols deixar una crema amb la textura d’escuma no hi ha res millor a nivell d’usuari. I que la mateixa eina et serveixi per fer una salsa de suport a un bon peix al forn o per fer un sorbet de fruita per deixar amb la boca oberta a uns convidats sorpresa, és genial.

Però jo recomano estalviar-se els mil euros que costa un trasto d’aquests, i aprendre a cuinar poc a poc, i cercar l’excelència de les teves capacitats, siguin quines siguin.

I si no, digueu-me una cosa, bé, contesteu-vos-la en silenci. No és agradable cuinar quelcom i que surti bé, presentar-ho a taula i que la gent es llepi els dits i tot seguit poder dir, ho he fet jo! M’he passat tot el dia a la cuina... El primer dia que diguis que ho has fet amb la Thermo, els farà gràcia. Després ja no sorprendrà ningú, ni tant sols a tu mateix.

És la meva opinió, humilment. Pensa el que vulguis, cuina com vulguis. Però no cal substituir els fogons, el forn, el pímer o la cassola per aprendre a fer-ho bé. Us ben asseguro que si fem una competició, en sabor i varietat, a la Thermo la guanyarem 99 de 100 vegades.

Hi apostem?