Ahir vaig veure un ex. No me'l
vaig mirar gaire perquè vam acabar malament, d'aquelles relacions que et fan
mal, amb les que al final i al cap dels anys et sents traicionat.
Vaig compartir una estona amb
ell, i altres persones, en un espai petit i enxubat. Vam haver de creuar-nos la
mirada en alguna ocasió, però ni ell ni jo, vam fer cap esforç per dissimular
que no ens tenim cap afecte.
És més, ara que el veig de nou,
em fa un cert repelús, i fins i tot em pregunto que caram i vaig veure.
No us ha passat mai?
A mi poques vegades, amb una
persona amb la que he compartit coses importants. La veritat és que no soc una
persona rancuniosa ni carregada de punyetes. Soc bastant un llibre obert, si em
caus bé, em caus bé, si no, se'm nota molt. Hi ha gent, com ell, que ho sap
dissimular molt bé. Dissimulen constantment davant de tothom ser una persona
amable, respectuosa, cordial i amb conviccions fermes, però a l'hora de la
veritat, són reservades, no s'impliquen i viuen només per el seu interès,
agafant el que els importa dels altres i deixant-los tirats a la cuneta, si és
necessari i en cas necessari.
S'han de tenir els ovaris ben
posats, si senyor! Em trec el barret davant tanta hipocresia.
Però tranquils, és un tema
personal, no transcendirà. Ni ell ni jo farem d'això una creuada i segurament,
si ens tornem a creuar, com sempre, tornarem a fer veure que mai va existir cap
tipus de relació.
Per què enganyar-nos? Quan una
cosa no surt bé, no surt bé. Oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada