Privada Vs pública

El meu fill va a una escola pública. La meva dona treballa en una escola concertada, religiosa. La meva nena petita va a una guarderia privada. Jo treballo en un bar.

A casa, no us enganyaré, no pensem igual en tot; sobre educació tenim diferències. Jo soc fill d'una família molt humil i nombrosa i la meva dona és filla única en una família que no li va faltar mai res. La vida és així, tothom viu les coses de diferent manera, i les experiències sumen, no resten, al meu entendre. No pensem igual en maneres de passar les estones d'oci i no pensem igual en molts altres temes que ens poden afectar als dos o a la família en un moment puntual. 

Això és diversitat. La meva dona i jo no som la mateixa persona. Som dues persones amb vides individuals que hem unit i hem duplicat i enriquit les nostres vides, per formar una família. Ho farem millor o pitjor, però de tot es pot parlar i arribar a un consens que, no sempre satisfà els dos, però acceptem les regles del joc. Això és diversitat. 

Per què decidim una cosa o una altra, és un fet complex que pot començar amb una conversa que s'allarga en el temps, i tot i que jo parlo molt i ella menys, i jo imposo més i ella menys, els dos estils donen fruit de llarga durada. Les coses primer s'exposen, es mediten i es parlen, i després s'executen. Diguem que som els pares, els reis, els consellers, els bufons i els serfs del regne, tot alhora. 

I per què tanta retòrica? Us ho podeu preguntar. Per evidenciar-vos que, malgrat tot el que pugui semblar, pensem diferent, actuem conjuntament. 

Per què el nostre fill va a una escola pública, treballant la meva dona a l'alternativa concertada del mateix poble? En principi concertat vol dir que la generalitat paga les nòmines dels mestres, i la resta de despeses del centre s'han de finançar amb mitjans privats. O el que és el mateix, en el moment que les escoles privades, en la seva majoria religioses, deixen de ser rentables perquè l’església i les donacions dels fidels ja no les poden suportar, l'estat es fa càrrec de la part més grossa, que és la nòmina del mestre. A partir d'aquí, un es pregunta si lo privat, d'entrada, és millor que lo públic. La rumorologia i la tradició diuen que sí. La història juga en contra de l'escola pública, amb tot allò que l'ensenyament públic per a tothom no pot garantir el nivell que s'ha d'assolir, que no es manté el mateix nivell de disciplina, que el personal de la pública és menys compromès, etc. S'ha dit de tot. 

L'escola privada és per definició, concertada o no, una entitat que gaudeix de capacitat de decisió plena, que pot enfocar la seva línia, ideologia i currículums cap a la banda que més li interessi malgrat la societat o la norma general dicti o pensi una altra cosa sobre determinades qüestions. La privada gaudeix d'un reconeixement d'etiqueta que no te la pública: el meu nen va a la privada. Jo els porto a una pública, no pago res! Tots aquests prejudicis, és a dir, judicis previs fan que, d'entrada sembli que sí, que és millor lo privat.

Però comences a mirar el detall i t'adones que, hi ha escoles i escoles. Que hi ha centres privats amb pedigree que han evolucionat i s'han adaptat i han seguit donant el nivell que se n'espera i compleixen les expectatives, i escoles privades que s'han perdut pel camí, amb grans pretensions, promeses irrealitzables, discursos banals i objectius tant eteris que semblen desigs de Nadal. Això els passa sobretot a les escoles Cristianes. On amb l'excusa de la moral i els valors que, es fan propis i intransferibles, mantenen idearis més lligats a l'hora de la missa que a l'hora d'estudi, i garanteixen una disciplina autoritària i ferma que manca als altres centres. 

Per contra, l'escola pública, tants anys vilipendiada i acusada de tots els mals de la societat, va escalant posicions en qualitat, professorat competent, serietat en la línia d'acció, innovació en la presentació del projecte escolar com quelcom fluid i canviant i, poc a poc, està transformant el pensament que molts teníem sobre lo públic. Jo mateix, m'hi incloc. Em trec el barret amb la manera de treballar de les escoles públiques del poble on treballo. Evolucionen, proposen coses sensates sense manca de risc, que funcionen. Una proposta adaptada a la majoria de la població, a la manera de ser de la gent, de pensar, de sentir. Fuig de la disciplina per la força i el crit i evoluciona cap a la motivació pel projecte, la llibertat (autèntica) de créixer i potenciar les qualitats dels infants, obre realment la participació de les AMPES a viure plenament del creixement dels seus fills, sense intervenir excessivament en el projecte. 

Segur que això és la meva manera de pensar. Influenciada per la meva experiència. És evident. Però cada dia que passa veig més clar que, en el poble on visc, hi ha el canvi i el retrocés, l'estancament i l'evolució, la xarrera buida i la feina silenciosa. Tenim de tot, i pots triar en funció del que més t'agradi. 

El nostre fill va a l'escola pública perquè creiem que és la millor opció per al seu creixement, personal, mental, motriu, social i moral. Fins i tot, tenint una bona escola concertada a la vora. 

I no passa res.