Els simuladors de la fam

Jo puc entendre moltes coses. Soc capaç de posar-me a la pell de cada persona que conec i intentar posar-me en el seu lloc per entendre les decisions que pren, les coses que fa i diu. És un exercici d’empatia molt interessant, doncs ajuda a entendre després perquè prens tu les teves, a mirar més enllà del moment i reflexionar sobre moltes coses que passen a la vida. Per això, soc capaç d’entendre un senyor de dretes enfadat pels moments que vivim a Catalunya, i soc capaç d’entendre un àrab que busca la llibertat del seu poble i religió, encara que sigui llevant vides o la seva pròpia per un ideal.

El problema aquí, sempre o sovint, és que hi ha minories molt minoritàries i generalment adinerades que aprofiten aquesta capacitat que te la gent d’enfadar-se, de voler lluitar per ideals, de fins i tot donar la vida per ells, i els exploten fins a les últimes conseqüències, sense jugar-s’hi gaire a canvi. Són els que mouen els fils del destí dels altres, els que signen ordres, els que es reuneixen molt lluny dels conflictes, els que des d’un punt elevat miren el camp de batalla i mouen els peons...

D’aquests n’hi ha a gran escala i són capaços de generar molta violència amb les seves influències, i n’hi ha de petits i que passen desapercebuts en ciutats i pobles, amb interessos més xics, però no per això menys perversos.

Jo entenc que, a la vida de cada u hi ha necessitats que s’han de cobrir. I per tenir satisfetes les bàsiques fem el que calgui, en general. També entenc que més enllà de les bàsiques i necessàries, n’hi ha de no essencials que també ve de gust cobrir, que són les més immediates en la llista de coses que tenim o fem i que es desprenen del plaer, del gust de fer, de rebre o de donar. Els petits plaers de la vida, del menjar, del beure més enllà d’alimentar-se; del veure més enllà de la realitat com el teatre o el cine o l’art en general; d’escoltar els sons meravellosos que som capaços de crear els humans –alguns privilegiats, és clar-; de sentir a la pell o d’olorar les essències de la vida. Els plaers mundans que consumim, amb més o menys valor econòmic ens fan ser “millors” o pitjors persones en aquest món del consum absolut. Necessitats no necessàries que per consum es converteixen en imprescindibles per mantenir la vida en un nivell acceptable i acceptat. Sinó, imagineu ara mateix que us despreneu de tot el que sobra per estalviar i viure millor, sense patir tant a final de mes: fora tele i canals privats, fora consum de música i d’art, fora mòbils i internets, fora bars, fora restaurants, fora vehicles de luxe –i per luxe vull dir amb totes les comoditats automatitzades i tornar a aixecar els vidres a ma o escalfar el cotxe amb aire calent-, fora petits capricis mundans i grans despeses a les botigues de roba (fins que peti, i després de genolleres i sargits...).

Jo he calculat el que significaria en una economia familiar i seria contundent. Possiblement es podria viure amb un sou petit i encara sobrarien diners. No caldria treballar els dos i sacrificar mitja vida; ep! I sense renunciar a alimentar-se com és degut i abrigar-se prou per no passar ni fred ni calor.

Però no ho fem. No volem renunciar a res. I això comporta necessitar cobrir-ho tot, sigui com sigui. I cobrir tanta despesa demana molt ingrés. I ingressar molt demana moltes hores de sacrifici i/o un sou superior. I guanyar molt és a l’abast de molts pocs per tant hem de treballar més, i com més es treballa menys es viu i menys es comparteix el plaer amb els altres. I si no comparteixes el plaer que generes, de que serveix tant sacrifici? Un peix que es mossega la cua.

Aquesta és la reflexió gratuïta del text d’avui. La grossa, com la de Nadal, avui me la inspiren els que a l’ombra gaudeixen de l’espectacle, i col·laboren a engruixir-les les folrades butxaques a costa nostra.

No hi ha res que se n’escapi, pràcticament. Sempre es pot fer l’exercici de mirar qui guanya més amb les meves accions, i normalment, el que menys hi guanya ets tu.

Esclaus de la modernitat, dirigits i governats com si fóssim petits ninotets de lego, amb una ma que ens col·loca a cada lloc on hem de ser dins la gran ciutat de legoland. Escapar és una fal·làcia, una quimera que ens pinten possible amb petites dosis de felicitat absoluta quan et toca la loteria o el sou per a tota la vida del cafè de torn. Aconseguir que el nen sigui un crac mundial de futbol o de bàsquet o que la nena sigui famosa cantant en un programa de la televisió. Jo, quan llegeixo novel·les que parlen de futurs apocalíptics on el món es governat per minories opressores que han llevat la llibertat de fer segons què per aconseguir la pau, i llavors apareix el divergent de torn i retorna la alegria al poble i les ganes de lluitar penso, però si això no cal imaginar-ho amb una catàstrofe ni can gran guerra pel mig! Si els jocs de la fam ja són una realitat des de fa centenars d’anys! No cal anar molt lluny en el temps per veure que som les víctimes d’una gran farsa, on la nostra vida és senzillament la moneda de canvi d’un petit nombre de grans fills de sa mare.

I mai més ben dit, perquè la maldat i l’opressió és hereditària.