La Reunificació

Tot i que no m'imagino al Relanyo fent un article favorable a la independència, o al Roncero lloant el joc del Barça, ni al senyor Guerra fent un discurs a favor de l'entesa i la cordialitat política, a mi m'han demanat que faci un exercici per mirar les coses des d'un punt de vista que no és el meu. I accepto el repte, tot i així, l'accepto tenint en compte la realitat en la que vivim.

Imaginem un futur hipotètic, que molts teòrics seriosos ja han imaginat, amb una Catalunya que ha passat per un procés llarg, difícil, dialogat i complex, i ja és un país amb ple dret, reconeixement internacional i amb una constitució pròpia, lleis pròpies, institucions amb ple rendiment i intentant sortir del forat, del sot de la crisi tota sola i amb totes les dificultats del món, que com els teòrics han expressat, així serà. 

Imaginem doncs, que Catalunya és un país independent i la població ha acceptat democràticament que així és. Evidentment, en tots els processos hi ha partidaris i detractors. Jo imaginaré i em posaré a la pell dels detractors. Dels que no volen, sota cap concepte la independència, i tot i així, se l'han de menjar amb patates i es converteixen doncs, en ciutadans emprenyats amb la seva realitat. És així?

Jo penso que hi haurà una massa social que no vol ni voldrà mai aquesta realitat, i si així es dona, lluitaran sense descans per tornar a deixar les coses com estaven. Això em genera la pregunta de si és possible mitjançant la política reunificar un país que s'ha separat, a l'estil de les polítiques habituals i les lleis que tiren els partits endavant, quan governen amb majoria, que quan arriba l'altre se les carrega i es torna a començar. Ho ignoro.

Reconec que és possible, òbviament, que un cop independitzats, hi hagi personal que vulgui incansablement annexionar de nou el país, amb tot el dret, doncs la seva idea d'Espanya i de Catalunya no han anat mai per camins diferents. Per a un Espanyol criat i educat sota les idees pròpies del regne d'Espanya i de la grandesa del seu país, dominador del món en aquelles glorioses etapes de descobertes d'Amèrica i campanyes a l'Àfrica, ha de fer mal que una de les teves conquestes militars se sublevi i se separi. Però és així, Catalunya és una conquesta més del regne de Castella. Catalunya abans de l'arribada massiva de la immigració que la va ajudar a aixecar després de la guerra civil espanyola, era un poble debilitat i vençut. els immigrants la van aixecar amb el seu esforç i els fills d'ells, i ara també els nets, ja formen part d'aquest teixit. Alguns d'ells ara són més independentistes que alguns dels catalans que ho són de "pura sang" si és que es pot fer servir aquest terme tant obsolet; prefereixo dir de generacions seculars. 

Bé, tenint en compte aquesta realitat possible, i tenint en compte que hi ha gent que per cultura, herència i ideologia mai voldrien un estat independent català, entenc que si es produeix, vulguin treballar incansablement per reunificar les coses. Ho entenc, és raonable.

Ara bé, s'ha de fer amb la mateixa pau i harmonia en que s'ha portat a terme el procés separatista. 

Ja se que alguns consideren que això no ha estat així, però ja que em demanen a mi que faci l'esforç d'entendre i captar l'altra banda, l'altra banda ha de fer l'esforç de reconèixer que les coses s'estan fent bé, s'estan fent pacíficament -tot i les continues provocacions, ja m'agradaria veure que passaria al revés-, s'estan fent democràticament -encara que alguns diguin que això no és democràcia-, s'estan fent comptant amb tothom -encara que molts diguin que no se'ls escolta; potser no parlen prou, ni clar ni quan se'ls ha demanat que ho facin. 

Jo ho veig així, som independents, treballem per sortir de la crisi -com la nostra veïna Espanya, que també ho haurà de fer sense la economia catalana i assumint que, potser anirem a la par en recuperació, encara que mantinguin que naltros acabarem fatal i ells ens miraran des de lluny i amb un somriure-, treballem per construir un país nou, diferent i que respongui a la societat catalana, al seu tarannà, a les seves inquietuds. Treballem per tornar a Europa, d'on suposadament ens n'hauran fet fora pels segles dels segles, amb humilitat i empenta. Treballem per seguir sent un país d'acollida com sempre ha estat Catalunya i normalitzant el que tanta gent te por que no passi: la convivència d'un idioma oficial i un altre de parla comuna, amb naturalitat, com és ara mateix. Televisions, ràdios, partits, esport, cultura, teixit social: tot com fins ara, no te per que canviar res, pluralitat i opinions diverses -encara que es digui que en aquest país som manipulats constantment, només s'ha de veure la quantitat de partits que hi ha al parlament, amb veu i vot i finestra multimèdia, la quantitat de ràdios i televisions, diaris i opinions diverses, l’ús de xarxes socials i internet com a font d'intercanvi, informació i comunicació global; Catalunya no te res a envejar en pluralitat i dinamisme a Espanya, bi-manipulada i totalment direccionada amb canals televisius i ràdios públiques i privades amb un criteri quasi únic i immutable. Qui no vulgui veure que Catalunya te un futur brillant, que costarà, que treballi perquè així no sigui. Però seguint les normes. Que en parli, que convoqui manifestacions, que ompli carrers amb banderes, que faci tòrcer l'opinió pública majoritària cap a la seva banda i que finalment, aconsegueixi tenir una majoria parlamentaria prou gran per declarar l’annexió a Espanya, democràticament. 

Sincerament, m'estranyaria que passés. Amb tots els respectes pels que creuen que és possible, tot el que m'ha demostrat el tarannà hispànic és contrari a la democràcia, des de fa molts anys.  

Però tot i així és possible. I si passés, i democràticament, amb els anys, i perquè així ho pensa una part majoritària de la població que viu i treballa a Catalunya, en un futur després del futur hipotètic en que Catalunya s'independitza, Espanya es reunificaria, i el país veí ens acolliria amb els braços oberts i un gran somriure...

No?