No és obligatori

Amiga meva, hi he estat donant moltes voltes, fins i tot he començat un assaig llarg i feixuc, però quan estava a mitges, he parat, l’he rellegit i he pensat.

No tinc respostes per tot. Només tinc la meva opinió i penso que tots hauríem de ser lliures d’expressar-la sense por a cap represàlia. Però ja veus que aquest món no és just. Jo no he tingut la sort de viatjar pel món, aquest tant gran que tenim. No he visitat gran part d’espanya ni he pogut estar tastant cultures. Però he tastat la cultura de la gran ciutat del meu país i la de diversos indrets, més petits i més allunyats. He palpat el territori on visc pam a pam i he conegut molta gent diversa. M’agrada formar part d’una cultura petita però valenta que va pel món amb la cara alta i parlant un idioma de minories en un estat que si pogués, ja l’hagués exterminat del tot.

Aquesta és la meva realitat. Tothom te la seva. Però també conec molta gent que ha viatjat molt i creu en una Catalunya lliure. Per a gustos, colors. Ja se sap.

El que sí que he vist d’aquest món tant limitat o ampli que conec, depenent de com t’ho miris, és que hi ha moltes cultures diferents. I que cada cultura te unes característiques que l’identifiquen. I la gent fa la cultura i la cultura fa la gent. I si tu tens una bandera, i un sentiment, i no encaixa en el món que t’ha tocat o has escollit, i tens la oportunitat de canviar-ho, sincerament et dic que ho facis.

No és cap amenaça; no és cap represàlia; no és venjatiu ni és sectari: és realista i és per convicció. Crec fermament que has d’estar bé i ser feliç allà on siguis, i si alguna cosa t’ho impedeix, segur que en un altre lloc t’hi trobaràs millor, i això no és cap mal. És una conseqüència de la vida mateixa. Ens hem d’adaptar o morir, jo prefereixo que t’adaptis! Molt millor poder seguir xerrant amb tu, ni que sigui en la distància.

Les banderes haurien de ser un símbol d’unió, i a mi, la bandera que representa el meu país no m’hi ha unit mai, i quan veig a persones portant-la, no sento res, no em desperta res. No és cap mal, no atempto contra res per no sentir res al veure la bandera espanyola. És una cosa que em ve del cor. La bandera no em diu res, però la persona que la porta no m’ha fet pas cap mal, i no desitjo que per que jo pensi el que penso i ella el que pensa, ens n’acabem fent, de mal.

Per això, dic que no tinc respostes, però si que penso que un ha de ser conseqüent. En una hipotètica Catalunya independent, el que no se’n senti part, se n’ha de quedar al marge. I ull! No sentir-se’n part no vol dir no parlar català en la intimitat, o ser culer o del Lleida. No sentir-se part d’una cosa és molt més gros i greu que una qüestió de llengua o tradicions, perquè si fos així, ningú immigraria a enlloc, ni hi hauria indis als Estats Units ni xinesos a Austràlia.

Jo crec, humilment, que tots necessitem un lloc on assentar els peus quan naixem i creixem, però després hem de fer la vida en funció d’on ens sentim a gust. Si pel que sigui, i em sabrà greu, no estàs a gust aquí, el millor per tu serà marxar a un altre lloc. Si t’ho pots permetre...

Si no, sempre et pots adaptar. (quants catalans s’han hagut d’adaptar a no parlar en públic, no mostrar la cultura obertament, no poder llegir en la seva llengua o sentir la ràdio en català, no poder estimar en català, i han seguit vivint?) Pensa-hi.

Una abraçada.