Ets el que menges?

Som el que mengem. Això diuen els que hi entenen. Si mengem molta carn, ens tornem més agressius, més animals; si mengem molta verdura ens tornem més passius, més tranquils; si mengem fauna ben tractada estem en pau amb la natura i si en mengem de mal tractada ens mengem els nervis i les tensions que han acumulat en el seu martiri. I com que no soc expert però n’he sentit campanes, en parlo poc i ho deixo aquí. Però és cert, som el que mengem. En tots els sentits.

També som el que aprenem a ser, encara que sembli obvi. Si prenem d’exemple certs esquemes educatius, farem que els nostres nois i noies del futur, infants del present, de grans tinguin interioritzat una manera de viure concreta. L’esquema educatiu de l’escola catalana, la nostra, la que els nostres avis van defensar i els nostres pares han treballat per aixecar i allunyar de la caspositat central per acostar-la a la modernitat europea, amb més o menys èxit –tot cal dir-ho-, és bastant clar. Un esquema d’anar sempre una o dues passes per davant, buscant l’excel·lència, encara que no la trobi. Una mica respon a la mentalitat i manera de ser d’aquí, buscar i millorar, innovar i evolucionar. A vegades ens la fotem, però seguim treb

allant.

Som el que aprenem, estudiem, ens transmeten i ens ensenyen, i si ens ensenyen a anar a l’escola amb uniforme, resar la verge cada matí, creure en els contes de la bíblia i els miracles de tots els Sants del santoral, a obeir cegament els preceptes de la Deitat inventada per uns quants, que es fan a mida les idees a mida que el món va desmuntant cada precepte; pensar que l’home ha nascut per a treballar i la dona per a procrear i obeir, i no decidir sobre el seu cos. Sona fort, però és tant cert com tot el que la política central del país que ens governa aplica i vol aplicar sota la dreta més rància espanyola. Ensenyament únic, pensament únic. Llei d’avortament restrictiva i humiliant. Recolzament obert i renovat a l’església, sobretot les noves tendències. Això és el que ens ve del centre, del govern espanyol, de les escoles d’elit que volen marcar la diferència, la marca espanya.

Cada u pensa el que pensa, i jo per sort o per desgràcia, vaig ser educat en castellà a l’escola, en una escola amb uniforme de vestir i uniformitat d’idearis, resant cada matí a la verge i fent el pare nostre cada cop que marxàvem cap a casa. Aixecant-nos a cada entrada de professor i rebent cops a la punta dels dits amb un regle per alçar la veu, discutir, discrepar, xerrar, xiuxiuejar, copiar, malparlar, jugar massa o massa poc, menjar xiclet... Això forma part de la meva casposa memòria, i pot formar part del futur dels nostres nens si no ho anem aturant, si no ho anem tallant de soca rel.

Ara bé, si això és el que voleu...