Infància perduda

Avui ho parlava amb una clienta, però no és un tema nou per a mi. Ja quan treballava a l’escola, vaig escriure un article intern molt semblant, on criticava l’ús que estem fent de les noves tecnologies, sobretot amb els nens petits. Sempre que visualitzo ordinadors i nens menors de 10 anys penso, estem coartant el seu futur introduint-los en un món que se suposa que ha de ser la base pel seu futur? Quina paradoxa més interessant!

M’explico. A banda de molts estudis que estan fent, faran i han fet sobre les implicacions físiques de les ones dels wifis, telèfons mòbils, antenes i altres aparells que es connecten sense cables, n’hi ha molts i cada cop més que parlen sobre la influència negativa de les pantalles sobre els infants. Però de veritat que calen tants estudis per adonar-se, que no ho estem fent bé?

La tecnologia és una eina, molt útil ben usada i com totes les eines, comparant-ho amb una escopeta de caça, amb un mal ús pot ser letal. Les persones grans que defensen la incorporació cada dia més de les noves tecnologies a les aules, de l’ús d’ordinadors en edats precoces, de familiaritzar als infants amb la funcionalitat de les pantalles, grans i petites, van ser petites sense pantalles! I no s’adonen que ells han arribat on són i amb les capacitats mentals i físiques que tenen, sobretot gràcies a no tenir pantalles a la seva tendra infantesa.

El pervers món en el que vivim fa que els adults dissenyem el que “mengen” els nostres petits sense haver-ho tastat nosaltres mateixos; el perill és veure com després d’uns anys hi ha generacions “perdudes” que pagaran el preu; tot i així, no hi ha un canvi d'escenari i les coses segueixen igual, o empitjoren.

Publicitat directe, subliminal i indiscriminada per a l’ús de màquines de vídeo jocs per a petits i tota la família, joguines cada cop més complexes, mòbils per a infants amb control paternal, tauletes gràfiques per a l’escola, ordinadors per a l’ESO, pantalles tàctils a l’aula dels més xics. N’estem fent un gra massa?

Jo soc un fan dels ordinadors, en tinc cinc! Tinc quatre consoles de vídeo jocs; centenars de pel·lícules per veure amb la televisió LED i escoltar-les amb el sistema de so més sofisticat; Blue ray, DVD, ordinador connectat a la televisió del menjador, quatre o cinc mòbils entre els de casa i la feina... i m’aturo aquí perquè quan vam començar a tenir fills a casa els diners ja no donaven per més, no perquè no en volgués. Però hi ha un detall que tinc molt en compte: jo això ho tinc però, ho he anat acumulant des dels meus madurs vint i llargs anys fins ara. He tingut l’oportunitat de viure sense tot això. Sense veure una pel·lícula per a nens si no era els dissabtes al migdia i amb una sola opció; jugant a jocs tant bàsics com el lego o els famobils (llavors es deien així els playmobils); els jocs de taula eren la wii de la família i em renyaven constantment perquè sempre, sempre, arribava tard a dinar a casa: em quedava al Júpiter jugant a futbol a la porta de fusta lateral.

Sempre parlem de les oportunitats perdudes, de donar segones oportunitats, de tenir la oportunitat de fer això o allò altre, però no pensem massa en la primera oportunitat, la primera opció, la més bàsica, la que neguem als nostres petits que tinguin, oferint tot tipus de solucions ràpides, en comptes de posar el món real a les seves mans i peus perquè l’explorin bé, abans d'endinsar-se en el mòn virtual. La ignorància fa la felicitat, i no ets més ignorant que quan ets petit, no cal que li donis res per a ser més feliç que la seva pròpia imaginació i les ganes de fer-la servir; acompanyem als més petits, desconnectem els mòbils; diem bona nit al whats que tant ens condiciona quan arribem a casa; traiem la pols als jocs de taula, a les cartes, als memoris, al Qui és Qui, a la guerra de vaixells dibuixada en un paper, tornem a treure el Cinexin i que petin les pel·lícules davant la porta de l’armari... tornem la infància raptada a qui pertany, als nens i nenes, i no perdem la oportunitat de construir un món amb ells, perquè quan siguin grans, tinguin totes les opcions per seguir-ho fent amb els seus fills.

Si com a adults, els que tenim la paella pel mànec, no fem aquesta reflexió i actuem, creieu-me si us dic, que aquesta sí és una oportunitat perduda de veritat.

Irrecuperable.