40

Avui he llegit al diari que l’espanyol de futbol no ha guanyat fora encara en tot el que porta de lliga, i no passava això des de fa 25 anys.

Ostres, automàticament he pensat, si que fa temps que no passava, vint i cinc anys són molts; a veure, jo en tenia...

Caram! M’he sentit vell de cop, i ja se que no ho soc, però m’he fet gran d’una tacada. Per un moment se m’han passat moltes coses pel cap. Si fa vint i cinc anys jo en tenia quinze, ja era un adolescent fa aquest quart de segle. I quan comences a veure el temps comptant per quarts és que, has crescut.

Quaranta és una xifra màgica per a moltes cultures, i amb moltes connotacions religioses i d’altres índoles. Suposo que fa només cent anys, els quaranta ja eren en sí mateixos uns anys venerables, no tothom hi arribava. La quarantena és aquella porció temporal que has de passar per determinar que no portes o tens una malaltia; quaranta dies va passar Jesucrist al desert, meditant... Els lladres d’Ali Babà eren quaranta!

Segur que les estadístiques, si n’hi ha de fetes sobre el tema, parlen de mil mals i mil bens sobre l’arribada als 40 anys de vida. Per a les institucions és tota una data, propera als cinquanta i que consolida qualsevol firma o marca en un món tant efímer. Per a una persona, arribar als quaranta és un senyal d’alguna cosa; per a cada un, una cosa diferent. Potser és el senyal per començar una crisi –la famosa dels quaranta-, que durarà tant o tant poc com el cap i el cos ho permetin. Pot ser el senyal de maduresa que esperen alguns per assentar el cap, una maduresa que no arriba en anys sinó en xifres, una xifra mítica! Per a moltes dones és la data límit per a tenir el primer fill, allò de fer tard per al rellotge biològic. Uns quants homes, a partir dels quaranta busquen la joventut perduda i comencen una lluita contra el temps que els durà a viure una vida boja que trenca amb tot el que tenien. Els quaranta són, en definitiva la meitat de la vida per a un home, a nivell d’esperança mitjana, el doble de l’edat de les bojeries de la joventut. Quatre vegades la primera xifra de dos números que tot nen o nena celebra com una gran fita. Deu menys per arribar a les noces d’or, als meravellosos cinquanta. Quaranta, “l’ametlla amarganta” i les 40 hores “legals” que hem de treballar a Europa cada setmana. Quaranta és un número, una xifra. Un moment místic o senzillament un segon qualsevol en una carrera contra el temps.

Per a mi, els quaranta són, seran i hauran estat un moment preciós de la meva vida, envoltat dels que m’estimo, la dona que m’ha retornat l’amor per a la vida i les persones, els fills més preciosos que podia desitjar i la millor família del món en la distància i la proximitat. Haver viscut tant o tant poc encara, em fa tenir molts bons records –deixeu-me que avui em quedi amb els bons- i l’esperança de poder-ne viure molts més, sumant experiència, vivències, maduresa, somriures i plors.

Els meus quaranta es poden dividir en quatre, quatre dècades que m’aporten el que soc i crec que fan una base sòlida i prou ample per viure’n quaranta més amb fermesa, toquem ferro. Els deu primers anys són els de la infantesa a casa, amb la família més propera els tiets i els cosins i els avis, fantàstics i màgics. Dels deu als vint, la bogeria, l’EGB i l’insti i l’hosteleria, el cau i la colla del barri, els primers amors i les primeres borratxeres. Dels vint als trenta la primera maduresa, anys de cap, de formador, de pedagògic, de roler i de nòvies serioses; els primers intents i les grans decepcions amoroses; els primers grans mals i els primers grans somnis –i les grans patacades-, la joventut pura i la falsa maduresa. I aquí he d’obrir un parèntesi, perquè aquestes tres dècades, grans i importantíssimes, són les últimes que passaré a Barcelona com a decorat de fons. La última dècada ha estat meravellosa, plena d’aprenentatges i d’experiències que m’han donat forma i polit l’escorça. Fora de la gran ciutat he crescut jo sol, m’he fet a mi mateix, he caigut i m’he aixecat, he començat i he acabat i finalment, he trobat l’harmonia. La meva vida ara, m’agrada, sona bé. Amb totes les grandeses i les baixeses del món de la parella i la família, i amb totes les penes i les alegries que es generen. Dels trenta als quaranta, puc dir que finalment he madurat, i ha estat la dècada de l’assentament. De l’Empordà a Manresa passant per Santpedor.

La màgia, la bogeria, la joventut i la maduresa dels quaranta. Benvinguts siguin. Que en passin molts més.

Gràcies a tots els que m’heu acompanyat i m’acompanyeu encara, i gràcies sobretot a l’Ester, tot el que vull, tinc i necessito. Gràcies per aquests fills tant magnífics i imperfectes. Gràcies a la vida, gràcies a l’amor, i gràcies a la mala gent que m’ha ensenyat com n’és d’important la que és bona.

En definitiva, val la pena fer-se gran si ha de ser a costa de tenir el cap ple de vida i el futur ple d’esperances.