El Petit Príncep

Ostres, són tres quarts de dotze de la nit, i ja s’acaba el dia. Un dia especial per mi per què he fet anys, he passat un dia al calendari i oficialment ja soc una mica més vell, encara que en realitat només hauran passat vint i quatre hores i jo ja he estat preparant aquest esdeveniment durant els darrers tres cents seixanta cinc dies anteriors. Però no em sento pas més vell; potser més savi, més expert, més cansat. Cansat de tot un dia d’emocions que ha començat amb un despertar d’hora, amb cafè, magdalenes i sorpresa; un paquet embolicat en una prestatgeria, sobre el llit del Jan: un llibre! I no un de qualsevol, no! Una versió il·lustrada en tres dimensions i amb els dibuixos originals de l’autor, del Petit Príncep. Els pocs que em puguin conèixer aquesta petita debilitat, saben que és el meu conte preferit. Quan era petit ja l’escoltava gravat en un disc de vinil que tenen els meus pares, i de més gran en vaig aconseguir una versió en disc compacte per ordinador, interactiva. Però tot i la tecnologia, res pot igualar a tenir el llibre a les mans, veure els dibuixos com salten de les pàgines mentre rellegeixes aquelles frases tant cèlebres que t’han acompanyat el créixer, que t’han guiat a les fosques quan no aconseguies el son...

Recordo que quan era petit i em posava el disc, m’aprenia els diàlegs i imitava les veus dels personatges ; em sabia el text quasi de memòria i volia entendre el que realment significava aquella narració. Llavors no ho podia entendre del tot, per que jo veia un nen i un problema amb una rosa, i amb un xai; i veia un home gran perdut en el desert que volia arreglar un avió i es topava amb un problema més important que tornar a casa: el nen, el xai i la rosa.

Ara em veig a mi mateix dins el conte, fent-me gran i mirant el nen de lluny, cuidant la meva rosa i procurant ser-ne responsable, mirant de tenir cura que el xai no se la mengi... el temps que perdo per la meva rosa és el que la fa tant important... soc responsable d’allò que he captivat. Ja ho diu la guineu...

A vegades, m’aturo i soc conscient que soc molt poc responsable de totes les guineus que he i m’han captivat. I els meus xais s’han menjat moltes de les meves roses. Suposo que a tots ens passa i és inevitable que al llarg de la vida, molts dels nostres lligams més forts s’afluixin i es trenquin; és trist però és la vida. Forma part del créixer, madurar, avançar; el Petit Príncep ho sabia, no podia tornar al seu petit asteroide portant el cos feixuc d’un altre però li deixava el seu record, i els seus estels riallers.

Sempre ens queden els records, oi amics? Bons o dolents, i sense el desig de ser melancòlic, recordar-los ens fa saber, posant els peus a terra, d’on venim, qui érem i en què ens hem convertit. Els records tenen la virtut de tenyir de llum els punts foscos i emboirar els espais oberts i clars, convertint tota la vida passada en una pel·lícula antiga de tons pastel, on tot passa a ser, relativament dolent o bo. El passat passat està, però és bonic mirar els estels i somiar que per un moment, tots riuen dolçament.

I així, passen els minuts i ja són les dotze! I el dia del meu aniversari s’acaba. Els meus dos tresors dormen ja fa estona i jo, jec aquí sol, escrivint sobre vells amics oblidats i nous contes retrobats, mentre s’acaba la pel·lícula que he posat a quarts d’onze. Harry Potter i les relíquies de la mort, segona part. Soc grandet per mirar-la, oi? Però és clar, jo vaig començar a llegir-me els llibres ja fa molts anys; encara no en tenia ni vint i cinc; era un altre cercle que calia tancar.

Tot i que, potser em prengui la llicència un altre dia i la torni a mirar; la dedicaré al nen que sempre, portaré a dins. Bona nit.

Tots som una mica hipòcrites!

Avui veient la televisió, he pogut copsar que estem molt sensibilitzats per tot el que fa a les desgràcies del món que ens envolta. Som la societat, possiblement, més sensibilitzada i pietosa que hi ha hagut mai al llarg de la història de la humanitat envers els problemes dels altres. Som tant sensibles, que ens afecta sobremanera veure les imatges dels resultats de les guerres, revoltes, atemptats, injustícies i altres successos que ens ensenyen a les notícies de tots els canals de les nostres televisions. És a dir, per que jo m'entengui: si la majoria de problemes que tenen aquests països on passa tot això han estat creats, en part, per la nostra influència armamentista i política i d'interessos econòmics, i la majoria de les imatges que veiem són gravades, programades, retransmeses i visionades per nosaltres mateixos... on està el problema? Ara seré sarcàstic, però, no potser que ens estiguem passant un xic de voltes tots plegats amb tanta sensibleria i hipocresia?

El món no és just. Això ho sabem nosaltres i pràcticament el 99% de la població mundial que és conscient que un altre món és possible. Però, no tot el món és conscient d'això; hi ha moltes persones que viuen ignorants de la nostra “tant avançada” civilització. O potser, el pitjor de tot, és que s'adonen de cop i volta que hi ha dos mons completament diferenciats i volen formar part del nostre sense passar per tot el que nosaltres hem hagut de passar per arribar-hi, i sempre tenint en compte que el nostre sigui el bo, de món...

Ens omplim els pulmons i les boques proferint discursos de cooperació, enviant diners i menjar a zones empobrides, enviant soldats "en missió de pau" a àrees del planeta on es maten per un pam de terra o un plat d'arròs, o el que és pitjor, es maten salvatgement per no ser dels uns o dels altres. Ajudem a pal·liar la fam seva i la nostra consciència, per què, som nosaltres mateixos que tanquem els ulls o mirem cap una altra banda, mentre els omplim els magatzems d'armes i pólvora per que segueixin matant-se. Cooperem amb ajuda humanitària mentre neguem el dret al poble autòcton a revoltar-se contra els seus torturadors, dictadors i altres polítics de mala factura que possiblement són al seu lloc, gràcies també, a nosaltres.

Som els responsables materials i immaterials, directa o indirectament de la majoria dels mals que hi ha al món actualment, però no suportem veure les imatges del que a través dels nostres canals de televisió, i per interès d'audiència i econòmic, ens posen a l'hora de dinar.

I sobretot, que no ho vegin els nostres nens!! Que estem creant monstres!

Però quanta hipocresia que gastem, no?

S'acosta el Nadal

Ja el tenim aquí. El nostàlgic i bonic Nadal de cada any, carregat de records, de festa familiar i de retrobaments. Una data en el calendari nostrat, que si només fos això, un dia, un punt concret i especial, seria meravellós...
Però el Nadal és una trampa, un ham comercial per matxacar-nos les carteres temporada rera temporada; hem de ser generosos per Nadal; hem d'obrir el nostre cor, per Nadal; hem de deixar-nos la paga per Nadal, que la crisi està molt xunga i si no, l'economia no es recuperarà! Ara la crisi serveix d'excusa per a tot, fins i tot per que no parem de comprar per Nadal, que gràcies a això, tot se solucionarà. Bé, no se si ningú ho ha dit, però molts ho farien si poguessin.
És un tòpic i s'ha repetit molt aquella frase de: carai! estem molt malament però tothom es compra la tele i les consoles i no paren de gastar molts euros en coses totalment vanals i innecessàries. És sabut que el capitalisme consumista en el que vivim ens remet constantment a comprar per que no pari la roda de girar! Si les fàbriques paressin... el CATACLISME!
Però tot és fals. Tot és un muntatge. Si tot parés de girar per un moment i penséssim uns instants que estem fent, potser tot tornaria al seu lloc, de cop; sí, si que hi hauria un cataclisme, però seria un bon catacrac, un "volver a empezar!".
Diuen que la millor manera d'estalviar és comprar quan es te i no estirar mai més el braç que la màniga. Res de crèdits, res de targetes; les pagues extres ens les donen per gastar-nos-les en regals futils? Res de pagues extres, estalviem i no ens les gastem! Això voldria dir que aquest Nadal, ningú hauria de comprar massa res, només el necessari i algun detall il·lusionant; l'economia pararia i ningú faria l'agost, al desembre. Mirariem què és important i què no ho és, i segurament pocs sortirien a esquiar i les estacions d'esquí haurien de tancar per bancarrota i ho catalogarien d'hivern desastrós. Els anuncis de la tele serien estèrils, per què la gent pensaria i no deixaria que els inflessin el cap als seus infants, i renunciarien a les conegudes joguines que ho fan tot i no duren res. Els grans magatzems es quedarien amb els seus passadissos carregats de joguines de tots colors a les estanteries, joguines absurdes que no aporten res; molta gent al carrer, molta gent conscienciada d'altra banda, que això és el que hauria de passar... un daltabaix!
Tot aniria enrera, enrera però endavant! Si un sistema no està bé, s'ha de canviar, començant per enderrocar el que és incorrecte. Que descric una recessió? No n'he viscut mai cap, però no crec que s'allunyi massa del que hauria de passar. Però no l'hauríem d'anomenar així! Hauríem d'anomenar-ho "alliberament".
Però tant mateix, estariem millor tenint menys, i amb més temps per xerrar, jugar a jocs de taula econòmics i senzills -a cartes, per exemple-, celebrar amb les persones les festes de retrobament -no amb les màquines i consoles davant del televisor-, i finalment, encetar un nou any amb millors perspectives que les que teniem. Més pobres, menys avars però molt, molt més feliços.
Bon Nadal a tothom!

Sigues aigua, amic meu!

La llibertat és un concepte ben estrany. 

De fet, per mi no és un concepte, és un estat. Ser lliure és l’estat natural de les coses, i contra natura, els éssers humans, tendim a tancar-ho tot, a acotar-ho tot; ja sigui per por, per desconeixença, per desconfiança, passió, odi...

Tot el que hem tocat, des dels principis dels temps, ho hem tancat en uns determinats marges, o presons, o com vulgueu anomenar les barreres visibles o invisibles en les que tanquem, des de pensaments, fins a persones, animals i coses. Tot ho classifiquem de tal manera, que per això ens hem hagut d’inventar el concepte “llibertat”. I doncs, que és la llibertat? No crec que sigui tant senzill com dir “llibertat és fer el que ens roti, pensar el que es vulgui, actuar com es vulgui i morir com es vulgui”, però vols dir que està tant lluny d’això? Per que no pot ser això tant senzill, si tenim en compte que la nostra llibertat acaba allà on comença la dels altres? Jo puc ser tant lliure de fer i pensar, com em permeti l’espai que em deixin els demés... i aquest espai és molt més gran del que sembla a simple vista. A vegades simplifiquem les coses de tal manera, que els petits espais que tenim entre veïns, o els companys de classe o la mínima separació dels seients del tren, ens semblen els límits d’acció i pensar... però, no és l’espai en sí mateix un invent humà per delimitar allò que en realitat no entenem? 

L’espai és infinit. Per tant, la capacitat de ser lliure, també. La separació  entre tu i jo és tant gran, que mai, per més que pensem i actuem de manera diferent, ens hauríem de trobar si no volguéssim ... a no ser que atemptéssim contra les nostres respectives llibertats. Aquí és on està el límit. L’atemptat contra la meva manera de pensar, o la teva; si jo atempto contra la teva vida, t’estic tallant la llibertat i estic sobrepassant la meva.

La llibertat és doncs per a mi, un concepte ben clar: l’estat natural de les coses és tant lliure que ens ha obligat a nosaltres a enfosquir-les, acotar-les i posar límits allà on no n'hi havia; al crear les "presons" a tot el que ens concerneix, donem sentit al concepte.

Hi ha una cançó que cantava quan era petit. Diu així: “sigues lliure i camina cap a l’estel que vulguis guanyar... no pensis el que els altres et diran”... Això és per a mi la llibertat. Jo busco el meu estel, i els altres, que busquin i facin el que vulguin... Si hi ha molta gent que pensa com jo, tenim el dret i la llibertat d’unir esforços per aconseguir l’estel desitjat. Els altres tenen tot el dret i la llibertat de pensar que no estem en el bon camí, o que estem equivocats, o de buscar un altre estel... però no tenen la llibertat de canviar-nos la ruta, o de tallar-nos les ales; això seria atemptar contra la nostra capacitat de ser lliures! M’enteneu?

La llibertat és un concepte ben estrany, per què com tots els conceptes, els hem creat per entendre millor la realitat, i tots sabem que la realitat és tant relativa i variada com tants ulls se la mirin.

Vaja, penseu el que vulgueu, sou ben lliures...

36 Nadals sense en Franco...

Desembre de l’any mil nou cents setanta quatre. Barcelona. Un mes fred, com molt freds eren els mesos d’hivern en aquelles èpoques, no se pas si per causa climàtica, o per fer-li l’ullet a la dictadura, i així acabar d’esclafar les petites espurnes d’escalfor que s’enlairaven ací... i allà. Evidentment, el fred natural que feia llavors anava acompanyat de vent i pluja i, fins i tot de tant en tant, de neu; mai gaire, doncs a Barcelona mai ha nevat amb exageració, tret de la nevada del seixanta dos, la més gran del segle, que es recordi i se’n tingui constància. Aquell any, però, no va nevar. Va ser un hivern fred, sec, i segur que preciós... Un any aquell, el 1974, un any de generació nombrosa. La gent, reclosa dins casa seva per por, o per pobresa, o per temor de dir el que pensava o el que no pensava, devia passar moltes hores mortes pensant el que farien, i deixarien de fer... i entre xerrada i xerrada, una mica d’amor, que no manqui. Devia ser realment, una manera de despertar, de dir que ja n’hi havia prou, o que ja en tenien ganes. No ho se, jo no hi era, encara. Jo havia de néixer llavors, una setmana abans de Nadal...
Un Nadal que seria l’últim que passarien tots amb en Franco. No puc ni imaginar-m’ho, tot i que n’he sentit moltes històries. Com devia ser la sensació? Jo, que soc molt innocent, a vegades, crec que potser s’assemblaria a la actual vida de queixa constant contra els que manen, però sense queixa. Amb un soroll sord que devia aixecar-se sense prendre el vol, com si fos un estel... amb una cadena ven curta, no fos cas. La veritat, és que no puc, ni se imaginar la realitat de la situació. Em costa pensar com devia sentir-se la gent. Eren feliços, malgrat tot? Només el no poder parlar fora de casa el teu idioma, no deu ser tant dur, no? O potser hi havia un pànic contingut constant, una mena d’histèria col·lectiva que es generalitzava entre les famílies més fonamentalistes, mentre que a la resta del país, es vivia... simplement bé.
Això és el que intenten fer-nos creure molts, arreu del país veí, donades les circumstàncies, avui en dia. I... pot ser més absurd tot plegat, tenint en compte que sabem del cert, que els que ens manen ara, son els directes hereus d’aquells que tanta por van fer als nostres progenitors, és a dir, els hereus dels responsables de la dictadura que va portar quaranta anys d’endarreriment general i pena i injustícies per a molts. És com tenir la seva imatge, reflectida en pells joves a primera plana de les noticies, diaris i revistes; és com si el mal de llavors s'hagués reencarnat i s'aixequés sota l'hombra del passat. Quin mal profund pot arribar a fer a les entranyes d’aquells que realment, van sentir-se oprimits, i de tots els que hi van perdre companys, amants, fills, pares, nets... la pròpia vida.

Jo ho veig així, i no exagero gens quan ho dic, o més aviat ho escric, doncs és el que penso...

Tenim un país, ampli i divers, que està ple de particularitats i complexitats, diversitats que no es volen reconèixer pel simple fet que, si es fes, potser portaria la disgregació de l’estat, el trencament de la pàtria! La por de perdre les seves províncies és enorme, real; calla que potser, el que passa és que no volen devilitar l'economia, o senzillament no volen o no poden soportar que finalment els catalans siguin amos del seu destí, posant fi a tant odi i visceralitat centenaris que han donat sentit a la seva opressió...
Però, per que temen tant que marxem del seu recer, si potser ens està bé estar-hi, però amb la llibertat de gestionar-nos, de pensar i parlar en català, o vasc, o valencià, o gallec... de ser nosaltres, convivint amb els altres; tant difícil és conviure? Per que hem de pensar en marxar corrents, quan tot el que tenim és el que som, amb ells.
Jo crec que uns quants -pocs-, els més directes fills de la “españa de entonces”, aquella gran i única, aquell somni, estan profundament espantats, i exporten la seva por a una gran quantitat de gent que no ha disposat de la oportunitat de saber, el que va passar en el seu país, ara fa, tant sols trenta vuit anys. I segueixen cridant: que ve el llop!
Però el llop, per sort, fa trenta sis anys que va morir i, sincerament, tant de bo ho hagués fet molt abans.

Segons...

Ara porto uns dies sense publicar res. Alguns us podeu haver preguntat perquè, o si més no haureu pensat que aquest paio, jo, ja s’ha cansat del seu blog i ja s’ha acabat l’energia inicial, i per tant, ja no hi ha res més a llegir. El cert és que no, no és ben be això.

M’he pres una distància, un temps de descans, uns dies per pensar, per observar. He apartat la mirada del teclat i l’he fixat més en la pantalla, he rellegit el que jo mateix a vegades em sorprenc pensant, he esperat per veure si valia la pena seguir amb els mínims, pocs lectors que tinc... He fet una mica com aquell membre de la parella que no veu les coses clares i demana a l’altre una mica de distància: necessito temps per pensar; sovint una burda excusa per agafar embranzida i saltar del matrimoni, o agafar-se uns dies per tirar-se a Déu i sa mare i comprovar si és feliç amb allò que te. A vegades, és cert que es necessita aquest temps, aquest parèntesi. A mi m’ha anat bé, he estat pensant.

I penso que si que val la pena seguir amb aquest blog encara que els lectors només en siguin un, o en siguin set cents mil i no pari de rajar la meva compta de crèdit amb tanta publicitat! Val la pena seguir per què no ho faig per mi, ni per tu, ni per el meu compte corrent. Escriure el que sento i em passa pel cap i de la manera que ho faig, a vegades caòtica, a vegades contundent, a vegades tendre i a vegades còmica, és la millor manera que he trobat per connectar amb l’infinit, aquella part eterna del temps. Podem seguir molts anys sobre aquesta bola de fang i aigua, vivint o mal vivint, i no poder fer arribar a enlloc el que ens passa, o intentar-ho de la manera que sigui. Així no només ho intento, ho aconsegueixo...

El món no ha parat pas quiet mentre jo mirava; el meu país segueix essent, malgrat les eleccions, un paradigma de la democràcia i de la convivència! La crisi és cada cop més potent, senzillament per què no desapareix i nosaltres cada dia que passa, estem una mica pitjor; fa més fred, plou més i sembla que s’acosta ja l’hivern: a Manresa glaça.

Jo torno a escriure, el temps segueix passant i tot segueix igual i canvia a la vegada. Val la pena, encara que sigui només per dir: MERDA! I seguir escrivint sobre la vida de les persones normals, la gent com jo que, quan es pren un temps, no sempre és per engegar-ho tot a rodar.

Ens veiem!

Una Caminada

És tard, i no forçosament ha de voler ploure, però segueix essent tard. Això vol dir dues coses: he d’anar a dormir i el Cocu ha de sortir a fora, per què sinó, no està tranquil. La veritat és que a vegades ja m’agradaria que sortís sol, agafés el seu joc de claus del penjador i obris la porta per fer ell sol la feina; però evidentment, això mai passarà. El Cocu és el gos que viu amb mi, i per sempre més hi estic connectat, per tot lo bo, i per tot el que no és tant bo. És bàsicament la diferència que hi ha amb les persones, perquè amb elles t’hi connectes per a lo bo i per a lo dolent, sempre amb aquesta possibilitat que l’energia negativa ho espatlli, tard o d’hora. Com deia, però, amb ell això no passa. Les coses dolentes que et pot causar aquest animaló són efectes de la seva peculiar manera de dir les coses. Quan ell mossega alguna cosa, és per alguna raó! Possiblement la més obvia és, que aquell “alguna cosa” no era ben guardat a lloc. Altres raons poden ser la meva mania a sortir per la porta i deixar-lo tantes hores sol a casa; la seva compulsivitat a buscar la meva olor a totes les coses que hi ha per casa; i tot i que els científics asseguren que els animals no tenen sentiments humans i que no es poden avorrir, jo crec sincerament, que la tercera raó per agafar i treure coses de lloc per escampar-les per la casa, és l’avorriment! Que faríeu vosaltres si us tanquessin en una casa de trenta metres quadrats durant almenys dotze hores seguides, sense lavabo i per tant haver d’anar a buscar-lo fora i sense opció de sortir-ne sense vigilància i cadenes? Jo crec que m’avorriria.

És tota una aventura això de tenir un company de pis tant depenent de tu. Els seus horaris no són fixes, però no els pots trastocar gaire, i seria molt injust. S’ha de ser sistemàtic i comprensiu; quan un gos viu a casa, i ell és gran i la casa petita, l’ordre de tot allò que estimis és vital! No se si m’explico.

Així doncs, després de sopar jo, sopar ell, fer sobretaula i acabar de fer les quatre coses que tothom fa als vespres i que per tant, com que tothom les fa no cal que les expliqui, toca sortir una estona.

Quan jo dic sortir una estona, cal matisar les paraules. Em calço les botes, i m’abrigo bé. Ara cal fer-ho amb més raó perquè som a les portes de l’hivern i al Bages hi fa fred vora la mitja nit. Agafo el barret de llana, els guants gruixuts i el buf polar, i mentre intento cordar-me la jaqueta esquivo els petons que em llença el Cocu mentre m’envesteix carinyosament veient-me posar les eines per la caminada. Bé que ho coneix; em te clissat! Es torna molt fàcil la comunicació no verbal amb un animal de costums. I  compte! No pots pas fer-te enrera quan has començat el procés: el seu estat d’excitació és progressiu i si trigués més del compte, començaria per clavar-me el morro, després s’enfilaria per les cames i acabaria bordant-me per la meva incompetència.

Però en fi, ja som fora i sortim agafats de la ma, òbviament no literalment; jo l’agafo per la corretja i ell, estira que estiraràs fent via cap a la llibertat. Primer però, cal sortir del poble, i és per això que anem lligats, per què tenim un pacte amb la resta de mortals i no ens deixem anar fins a ser lluny entre els arbres, i sort que en tenim força a la vora de casa, sinó em faria figa el braç. Anem per la cera, ell davant i jo al darrera, però mantenint el control de la situació, bé, no gaire; quan alguna vegada ens hem creuat amb coneguts, fan la broma de qui porta a qui a passejar; jo sempre dic que quan sortim de casa ell, i quan tornem anem junts. I és una mica així. Suposo que si haguéssiu de buscar un tros de gespa adequat o un arbre concret per poder fer les vostres necessitats, també estiraríeu a qui fos per arribar-hi ràpid. I és que a més de preciós, el meu Cocu és tot un senyor: només fa les seves coses a l’herba o pel mig del bosc, mai a la cera o dins el poble. Els nostres veïns segur que ho agraeixen!

Però el Cocu i jo, com he dit fa una estona, no anem a fer un vol i simplement a evacuar esfínters, sinó que anem a passejar llargament pels boscos de Santpedor, donant una bona volta i pujant i baixant muntanyes. Ens agrada caminar de nits... és més interessant i tranquil que fer-ho de dia i no cal dir-ho, molt més fresc. Sortim més d’una hora normalment, i des del primer moment que toquem camp, la corretja em decora el coll a mode de collar i ell, va a la seva. És un gos d’horitzons oberts, i no es limita a seguir-me o anar circulant-me pel voltant; ell marca la distància, lluny enllà; si veu que no vinc, m’espera amb la llengua fora i quan em te controlat, torna a allunyar-se.

I jo estic content de veure com corre i com salta, com travessa els camps en uns segons i salta els marges i canyissars; tota la potència que desplega quan està lliure contrasta amb la tranquil·litat que te quan és a casa, estirat mirant-me. I em demostra intel·ligència cada cop que intento llançar-li un estri per que me’l porti, i no ho fa. A ell no li agraden els amos dominants; és el meu company i fem la nostra: jo camino per on ell va, i ell va per on vol. Cada u amb el seu pensament...

Quan jo crec que és l’hora de donar mitja volta, només he de fer un xiulet prou fort per què el senti, sigui on sigui i cridar: Cocu, anem cap a casa! La meva confiança és total en ell, tant que no espero que torni, jo dono mitja volta i al cap de pocs segons, potser una estona curta, em torna a passar rebent, sense dir ni una paraula, i enfilem el camí de tornada...

Just allà on la civilització treu el cap i hem de lligar-nos de nou, ell m’espera olorant floretes i plantes, segurament esperant que algun dia li digui “anem” sense haver-nos d’agafar; però aquest dia no arriba; quan toquem l’asfalt, la corretja torna al seu lloc, i llavors si, els dos tornem xino xano cap a casa, sense presses, sense tensions.

Així de bonic és passejar amb el Cocu. Així de senzilla és la vida per ell i així de senzilles les lliçons que aprenc cada dia al seu costat.

Viure no és tant complicat; viure és gaudir d’allò que tens, quan ho tens, i esperar amb delit que arribin aquells moments en que saps, que els horitzons s’eixamplen i pots córrer per assaborir-los; no és tant complicat viure, i no cal ser un gos per adonar-se’n.

Crec que tothom hauria de poder gaudir d’aquestes sensacions alguna vegada a la vida, i adonar-se d’aquestes petites meravelles, d’aquestes petites coses que, sense tenir cap mena d’estudis ni coneixement, aquests petits éssers que ens acompanyen ens ensenyen cada dia; quan són a casa observant-te des del seu llitet, i quan són lluny saltant com cabres, i et miren des de dalt com dient, tot és correcte, seguim allà on érem.

            

Abús de poder

Bona nit,
Ara mateix són dos quarts de dotze de la matinada del dia 20 de novembre de 2011. Això vol dir que som a les portes de les eleccions, a les portes del canvi, el dia després de reflexionar molt.
De fet, jo no penso anar a votar! Ostres, quina novetat! Un paio que es queixa dels polítics i que no va a votar! El meu pare sempre em deia que si no votava, no tenia dret després a queixar-me. Si no voto, és que no m'importa el que passa. Si no voto, soc un anti sistema, i per tant soc fora del sistema, i per tant, soc un indesitjable que fa que les coses no vagin endavant, i afavoreixo la majoria i, bla, bla, bla...
Ara mateix és tard i miro la ciutat com dorm als peus del meu balcó privilegiat, i penso, sort que podem dormir i desconectar de tota aquesta merda, per què si no, parariem realment bojos, sense cap mena de dubte!
La societat en la que visc, el meu país, la meva petita i ofegada nació catalana, el meu estat espanyol acollidor i amable, la nostra estimada europa i el nostre somni occidental, capitalista i consumista... tot, està podrit.
Podrit com ho està una poma en una cistella després d'estar-hi massa temps sense que ningú se la mengi.
Podrit com ho pot estar un cos mort després de passar massa temps al sol, a la intempèrie.
Podrit com només pot estar una societat acabada, manada per un clan endogàmic d'hereus de la noblesa aristocràtica, un gran imperi que s'enfonsa i com un escorpí, gira la cua contra si mateix per que se sent amenaçat des de dins!
Jo no voto per què el meu vot o el de qualsevol no farà que les coses canvïn; res que jo faci, o el meu veí, o la meva família, o totes les famílies del meu voltant fem, canviaran res del que passa; això només ho pot canviar una revolució, i no precisament silenciosa o pacífica, que és el que volen els civilitzats amos de les nostres vides. A occident ens hem mirat les revoltes àrabs pensant que això aquí no pot passar. És evident que no pot passar; ja hem viscut massa violència durant el segle passat... però a costa de què hem de seguir aguantant abusos dels poderosos?
El poder son persones carregades de duros que viuen tranquilament en mansions immenses allunyades de tothom. Només són persones! Gent feble i arrogant; persones tristes i corruptes que només aspiren a tenir, acumular i heretar-ho als seus; persones que mouen els fils de les titelles que nosaltres votem, i que per tant, ho fem a qui ho fem, l'efecte serà el mateix.
El poder fa fàstig.
El poder pud.
Jo no vull participar més d'aquest estúpit joc.
Ni en blanc, ni en verd; votar no és participar de la democràcia que tant ens ha costat d'aconseguir, com diuen alguns. Votar és fer el paperina cada quatre anys per què persones sense escrúpols juguin amb els nostres diners i esforços, se'n riguin de nosaltres i ens menteixin a la cara només per seguir on són, agafats dels fils dels que els belluguen.
Els nostres polítics no em representen. Cap pensa com jo penso i cap em mereix el més mínim respecte. Quan veig el circ que munten al senat o al congrés, com s'insulten amb educació, com juguen amb els aplaudiments dels seus i com s'inflen davant les càmeres, només veig una actors de la faràndula més; actors i dolents en la majoria dels casos; és veritat que n'hi ha algun de bo, i aquest és el que triompfa, però és el que és, un trist i ben pagat actor que representa el seu paper i para la ma per anar cobrant.
Mentres, els espanyolets de peu, treballem com rucs per quatre miserables cuartos que ens arriben justos per fer-nos la idea que estalviem a final de mes, i compte, no la caguem mai; no abaixem la guàrdia a la feina; no mentim als nostres clients descaradament; no portem el negoci a la bancarrota per què, ho perdem tot!
Un polític pot portar-nos a tots a la ruïna i tornar a presentar-se en un altre partit, moment, temps, càrrec...
Un polític pot destrossar un país i retirar-se dient: he fet el que he pogut, ara em toca mirar els núbols...
Jo no puc ni tant sols adormir-me un dilluns al matí...
He reflexionat prou temps en tot això i, sincerament, us ho regalo. Si voleu votar, voteu!
Jo, passo.

Espanya o el naufragi del Titànic

James Cameron va portar al cinema una història de veritat, un drama dels nostres temps que va ser considerat el punt d'inflexió dels temps de la revolució industrial: tot més gran, més potent, més capacitat, més lluny i sense importar les despeses ni les repercussions. El gran transatlàntic Titànic va ser un gran fracàs; una màcula en el poder i dominació occidental. I si alguna cosa va fer bé en Cameron, va ser captar l'habient, l'esperit del moment, la realitat de les diferències socials i els diversos finals que van tenir en aquell desgraciat però espectacular accident.
En el Titànic hi viatjaven més de dues mil ànimes, entre treballadors i passatgers, i com un bon reflex de la societat on vivien, la major i més luxosa part del vaixell estava destinada a un petit grup de privilegiats i els seus criats, l'altre gran part estava reservada per les grans maquinàries que podien moure aquell aparell mariner i per les enòrmes bodegues plenes, en gran part, de propietats de la minoria adinerada. La resta i nombrosa representació de les classes mitjes i baixes tenien camarots petits i estrets i alguna sala d'esbarjo carregada de fum i de diversió autodidàctica. Ni tant sols les misses estaven pensades per a tothom; Déu sempre viatja en primera classe.
Quan el Titànic es va començar a enfonsar, quan la tripulació es va adonar que allò no tenia remei, es van començar a prendre mesures per salvar els mobles, i no precisament l'immobiliari. Primer van tancar una gran part del passatge de segona i tercera dins les seves dependències, per assegurar que la primera classe pogués anar fent una evacuació tranquil·la i controlada. Òbviament no hi havia bots salvavides per tothom! Aquells que ja viatjaven amb més comoditat van poder enbarcar-se amb més comoditat i sense barrejar-se amb els altres, i mirant esglaiats amb les mans al pit, van anar observant com s'enfonsava aquella immensa mole sobre les tranquil·les aigües de l'atlantic. Finalment, quan la cosa va precipitar-se al fons, set cents passatgers i els afortunats remers van veure, segurs i allunyats, com mil cinc centes persones morien directa o indirectament dins les glaçades aigües...
No tots els supervivents van ser de primera classe; no tots els morts van ser de tercera; però la proporció guarda relació amb la realitat social, com sempre passa, en la majoria dels àmbits de la vida. Per què aquesta vida, aquest món, i tot el que hi fem i ens passa, segueix un patró constant que no es trenca mai, per més gran que sigui la desgràcia. Només una pandèmia natural o una catàstrofe a escala planetària és capaç de no discriminar entre classes socials.
Per això, ara mateix el que està passant en aquest país, encara que molta gent vulgui amagar-ho, camuflar-ho o distreure la atenció cap a d'altres bandes, respon també a aquest patró; és com un fractal que es repeteix constantment fins l'infinit. Ara estem amb el cul del baixell enlaire, sobresurt tant del mar que, un sol cop més de les onades faran que es parteixi en dos i precipiti la caiguda al fons.
Espanya s'enfonsa i els rics ja estan als bots salvavides mirant com se'n va el somni de continuar vivint en un país avançat per tornar a ser els rics terratinents de les nostres ànimes en lloguer; les ànimes dels que sobrevisquin a la patacada, és clar. Per que uns quants milers, milions de persones no sortiran gaire ben parades de tot aquest assumpte. És així, diguin el que diguin els que manen.
No els importa en absolut l'estabilitat de la seguretat social, ells ja tenen els seus metges privats.
No els importa en absolut que els petits i mitjans emprenedors tirin endavant, amb crèdits o sense, per què les seves fortunes i grans empreses sobreviuran, assegurant-se el crèdit per ells.
No els importa en absolut que peti tot el teixit social, d'ajuda a les persones i d'organitzacions no guvernamentals, per que ells viuen tranquils en les seves barquetes i amb les espatlles cobertes.
A ells no els importo jo, ni tu ni ningú, i el baixell s'enfonsa igualment. Qui sobrevisqui amb el xaleco ja farà prou mentre ells s'esglaien veient com se'n va tot a la merda...
Però no els importa. Ja construiran un altre baixell, encara que sigui amb capital estranger.

D'Europa a Europa

Avui he sentit que han trobat una bossa d'aigua al satèlit de Júpiter, Europa. Aigua líquida i per tant, noves possibilitats de trobar indícis de vida extraterrestre en el nostre sistema solar. Vida segurament ínfima i minúscula, parlem de bactèries o similars... 

Altrament als Estats Units d'Amèrica, el seu president, fa quatre dies va fer un anunci amb tota la pompa i cerimònia habitual, assegurant que mai han tingut cap contacte ni oficial ni extra oficial amb cap extra terrestre i que totes les llegendes que parlen sobre la cèlebre àrea 51 no són certes...

Les noticies de la descoberta de possible vida a Mart, acompanyada de la presència d'aigua gelada, s'han anat diluïnt en el temps i sembla que la possibilitat d'anar-hi algun dia, trepitjant la terra marciana amb peus humans és quasibé una utopia irrealitzable. 

Totes les nostres il·lusions posades en la possibilitat d'assegurar que no estem sols en aquest univers s'esvaèixen sempre molt de pressa, sobretot per què tal i com estem, passar de la ficció a la realitat seria massa car, massa esbojarrat, i per a molts, donades les circumstàncies, una pèrdua de temps.

Vivim a la Terra des de sempre i malgrat totes les ficcions que hem passat dels llibres a la pantalla gran, sembla que seguirem vivint aquí una llarga temporada; llarga i avorrida. No podem sortir a esbrinar el que sospitem o ens agradaria que fos possible, i no ve ningú a donar la raó als "creients", i aportar una mica d'esperança a l'espècie. 

El que és evident, és que passi el que passi en els propers anys i dècades al voltant del nostre sistema solar, la vida sobre el nostre bonic planeta serà cada cop més complicada, i si poguèssim fer una volada espacial i acostar-nos des d'Europa a Europa, descobririem que potser són més intel·ligents i viuen millor les bactèries que hi ha dins l'aigua embossada del planeta que no pas tota la massa social del vell continent. 

Tot sigui per teoritzar, però, jo crec que si hi ha vida fora del nostre planeta, i alguna vegada han estat a prop d'aquí i han vist el pa que donem, hauran girat cua i, tot tornant cap a casa, hauran marcat el sistema amb un cartell hologràfic a la vora de Saturn que diu: Prohibit passar, perill. Raça humana en perill d'extinció.

Jan

Em torno a llevar al matí, com cada matí per anar a treballar. És la monotonia de la vida diària per un home com jo, que encara tinc feina i puc aportar un sou a casa. I malgrat la meva gran fortuna, ara mateix desitjaria no tenir feina i haver-me de quedar revisant ofertes. És que soc un manta? No ben bé. El que passa és que m’agradaria poder estar unes hores més, esgarrapar el temps del temps per poder passar unes hores més amb el meu fill i la meva dona. Tot just fa quatre mesos i escaig que vas néixer i m’has capgirat tota l’existència, com tothom deia, i amb raó.

            Per què és veritat que l’instint de pare no ens ve donat. Ens ve donat l’instint de procrear, és a dir, l’instint sexual és íntimament lligat als cromosomes masculins, però no el de responsabilitzar-se de les conseqüències que els fets consumats comporten. Jo tinc la sort d’estimar la meva parella, i tinc la sort que ella m’estimi, i tinc encara més sort de voler i poder tenir fills; però et ben asseguro, que tot i així, l’instint paternal estava en mi en letargia, tant en desús que ja havia penjat el cartell de “for sale” i prendre consciència del que m’esperava durant l’embaràs va ser una missió fallida; només me’n vaig adonar quan et vaig veure aparèixer!

            I quin moment! T’expliquen tantes coses; et diuen tantes coses i sents comentaris de tantes classes i cadències emocionals, que sembla que ja ho hauries de tenir fet, oi? però res de res et fa preparar per el xoc emocional que t’espera... i quan hi ets, i el veus sortir... buf! És extraordinari. Tant extraordinari i ple de sensacions per segon que és difícil de definir en paraules. Suposo que deu ser per això que pocs pares expliquen mai als seus fills el que va representar tenir-los; suposo... Jo he intentat des de llavors captar sobre el paper el que ha estat aquesta experiència. Per què curiosament no vaig escriure massa sobre el fet de tenir l’Ester embarassada; de fet, res de res. I per què? Doncs possiblement per allò que deia abans, no era cosa meva, bé si però no. Anava i no anava amb mi... i en el fons, també pensava que el part, seria una cosa que aniria més amb ella, que jo seria un actor secundari llegint la rèplica.

Estava equivocat.

            Podria dir que tot va començar amb dolor i control. Només això. Anàvem preparats per passar hores i hores allà, esperant; Jo havia fet un paquet amb la consola portàtil i música i un llibre; vam pensar en llegir en veu alta i posar música per passar l’estona; passar l’estona? No vam estar esperant, vam estar patint la teva arribada poc a poc, contracció a contracció...

Encara no et coneixíem del tot però en aquells moments et vas fer tant present i tant nostre, que ja mai més podríem posar en dubte l’amor que et tindríem. Del control del dolor vam passar a la tensa i emocionant dilatació final, llarga, dura, humida i sagnant; sense treure cap importància a la feina de les professionals que allí eren, i no eren pas poques, ens vam quedar l’Ester i jo sols, respirant i empenyent amb totes les forces, comptant els segons per conèixer el nostre Jan. Va costar i ens van ajudar molt. Primer els cabells, després més ajuda; no volies sortir, estaves tant bé allà dins amb la mare... Mai podrem oblidar aquell moment tant intens, amb una barreja de les més grans emocions mai viscudes. Vas sortir plorant fort i tremolant, tot xop i brut i et vam rebre immediatament sobre el pit de la mare; ella t’agafava i jo vaig enganxar la meva galta a la teva esquena i mirava l’Ester, amb els ulls anegats de llàgrimes i amb una rialla ploranera que es barrejada amb la teva, ens vam fondre en un de sol, durant uns instants curts que van semblar eterns. Ja eres aquí Jan petit. El nostre petit tresor.

            Des d’aquell moment i pràcticament fins al dia d’avui, deu setmanes d’estiu, no ens hem separat. Hem tingut cura de cada segon de la teva petita i bellugadissa vida. Hem controlat les caques i els pipís; la temperatura i la son; el plor i la rialla. T’hem fet milers de fotografies i enregistraments de vídeo; hem passejat i hem presumit orgullosos de tu; ho hem fet tot per tu, i seguiria així fins que fessis la universitat si calgués... però no puc! Hem de treballar i allunyar-nos de la coseta més bonica del món, per que aquest món és així d’injust. Bé, suposo que així ha de ser tard o d’hora, però et ben asseguro que és, de les coses més difícils que he hagut de fer mai: separar-me del meu nen petit per anar a treballar...

Ser o no ser

Menjar o no menjar carn, menjar o no menjar peix, menjar o no menjar qualsevol cosa que hem menjar des de temps immemorials els éssers humans, és una elecció lliure, o així hauria de ser. I per tant, partim de la base que les eleccions són accions lliures que fem els éssers humans amb capacitat d’escollir i pensar amb coherència (si és que tots els éssers humans que som capaços de pensar som coherents, és clar). Deixem doncs els menors d’edat a banda o dit d’una altra manera, els petits, per què entenem que ells no tenen aquesta capacitat decisòria tant ben desenvolupada (hi ha molta gent gran que pensa com el cul, parlant en plata, i molts joves que arriben a pensaments molt elevats; com en tots els casos, de tot n’hi ha). Ja només triem els grans. I que triem?

Triem en funció del coneixement que tenim avui en dia, i de la realitat que vivim. Sempre hem fet això, en major o menor mesura, hem triat el que ens han deixat triar els temps que ens ha tocat viure, però pel camí se’ns ha coartat la llibertat de fer-ho bé, a base d’imposicions des de les cúpules de poder (polític, econòmic, religiós... fàctics de totes les menes, tot el mateix –la meva àvia diria, tots, la mateixa merda-).

Uns pobles trien en funció de la història que tenen. Altres pobles trien en funció de les conviccions que se’ls imposen; no hem d’oblidar que al món hi ha més cultures que pel·lícules de l’Alfredo Landa, i ja és dir! I cada cultura la seva pel·lícula particular, amb la seva realitat i les seves penes i alegries, i nosaltres, al mig. Nosaltres, els occidentals alliberats i agnòstics, practicants hipòcrites i neo-espiritualitzats per substituts del dogma cristià en caiguda lliure, podem fins i tot triar la creença que volem i la feina que desitgem (això fins ara, ja veurem després de la crisis global que ens afecta), i la parella que estimem (o no, sempre ens en podem divorciar!), i la casa (pis, quartet, despatx, antre, pou...) que volem... com dic, nosaltres que podem gaudir del privilegi d’escollir pràcticament tot el que volem, també triem, òbviament, el que mengem.

Com he dit al principi, triem per que podem, i triem amb raó per fer-ho. I hauríem de ser conscients que ho fem per a nosaltres, que és una elecció personal. Com els gustos de vestir o a qui ens emportem al llit, cada u ha de poder-ho fer, en el seu moment, quan estigui preparat i gaudint de la llibertat de fer-ho, sense imposicions i pressions de cap mena; vivim en l’estat del benestar i de la llibertat, i que no ens la toquin!

Menjar o no menjar carn, es converteix doncs en una guerra actual contra la realitat globalitzada d’alimentar les 24 hores del dia els supermercats (que no les persones) amb carn fresca i de primera (de primera aparentment) o per la neteja de la consciència individual: jo no menjo la carn dels meus germans animals. El món que ens ha tocat, el nostre (ara mateix les 20:37 del dia 6 de setembre de 2011), està molt mal parit! Hem topat amb una paret que ens està dient: nois, noies! Que la cosa està molt malament, poseu-hi remei, ja! D’entre les coses que estan molt malament unes que salten a la vista són les que fan referència al menjar, com el tractem, com l’aconseguim, com ens el mengem... Fem un abús de tot, i no en tenim mai prou! Això és cert i no goso ni contradir-ho, ai de mi! Però també hi ha retòrica anti-carnívora que s’agafa a noves tendències espirituals, ens parlen del Karma i de les energies positives i negatives, tota una explicació que ens porta altra cop al principi, ens condicionen amb funestes repercussions per menjar la carn dels animals que sofreixen; ens parlen de nous inferns, purgatoris i penalitats disfressades d’altres parracs més espirituals i menys divins, però tant mateix, más de lo mismo, no ens deixen triar lliurement, ens imposen condicions. Parlem de les nostres capacitats biològiques per menjar carn: si els humans no tenen ullals o incisius per menjar carn i que no tenim el sistema digestiu ben adaptat per fer-ho, per què hem arribat fins aquí? No tenim la capacitat de pensar i usar les mans per substituir moltes debilitats, i hem acceptat que així és amb altres coses (subsistència al medi davant depredadors molt més durs, capacitat de sobreviure a climes molt radicals, adaptació i superació de malaltíes que en altres espècies haurien acabat amb l’extinció...) per què no ens hem pogut adaptar al menjar? Menjar la carn dels altres animals ens converteix a nosaltres en bèsties, sí, i que no ho som? Teoritzem sobre la quantitat de bons substituts de la carn, en altres aliments no tant agressius amb el medi.

És necessari realment canviar la carn per altres coses, o potser cal canviar la manera com la tractem? La qüestió és substituir un dels aliments de la piràmide bàsica consensuada per tots com a vital per el bon creixement i desenvolupament del cos humà per altres o grups d’altres aliments amb el mateix objectiu i que no pateixin tant en el procés de preparació; fabriquem la carn. Ja és possible, no ho fem per què és massa car, no interessa o, per què prefereixo menjar-me un animal que se que era viu, que no una massa de proteïna creada dins una proveta?

En comptes de prohibir el tabac, en dificultem la venta.

En comptes de prohibir la gasolina, n’apugem el preu.

En comptes de prohibir i castigar el frau fiscal... tenim els advocats!

Si és dolent menjar carn, que es prohibeixi. Si és dubtosament dolent, que se’n busquin les veritats, es demostrin i llavors, s’actuï en conseqüència. Si només és una qüestió espiritual, que cadascú triï el que vulgui, com he dit abans, però que no es remeni més o massa la perdiu, i no fem una guerra absurda sobre els sentiments o patiments dels animals. Dins aquesta mateixa guerra hi entren tots els éssers vius del planeta, i per mi, tots els éssers vius tenen els mateixos drets, no només els animals de “carn”. Peixos, crustacis, aus, ous (ocells que no han arribat a néixer...), vegetals (grans i extenses són les arrels i implicacions de les plantes amb l’entorn que habiten, per que són menors els seus patiments? Per què tenen el sistema nerviós menys desenvolupat? Un cec és menys persona per que no hi veu?...).

Molt sovint llegeixo comentaris, opinions de molta gent que deixa de menjar carn per qüestions ètiques, i em sembla molt bé, però jo no entraria a argumentar-ho massa més enllà del que fa referència al tracte que donem als nostres animals de consum, a la majoria, més enllà els arguments es perden i entrem en lo desconegut (i per fer un debat sobre el més enllà, ja tenim els teòlegs!).

Tot el que és viu orgànicament parlant, quan mor de forma sobtada, pateix. O no tallem milions de flors cada dia, només per ornamentar les nostres llars, i les tenim i olorem i veiem lo boniques que són? És la mort lenta personificada; es van marcint fins que abans just que es comencin a podrir, les llencem com qualsevol altra cosa...

Si entrem a discutir el paper de l’ésser humà en el seu entorn, fem-ho a consciència. Entenguem el nostre trencament amb l’equilibri natural des de fa generacions i entenguem que, possiblement, molts dels que ara ens plantegen si menjar o  no menjar carn és ètic o anti-natural, potser no seríem aquí pels camins naturals...

Si els animals són els nostres germans, anem a conviure tranquil·lament amb ells, entre ells, i a veure que passa.

Molt complicat

(Aquest article és enrevessat i poc clar, si estàs de peu dret, millor seu)

Ahir escoltava la ràdio mentre feia la ruta de servei, treballant. Sempre l’escolto, per mantenir-me informat. Lo just, tampoc us penseu, amb una mica al dia n’hi ha prou per saber per on van els trets. Entre programa i programa, propaganda electoral. La sola paraula propaganda ja fa una mica de por, canviaria l’emissora si no tingués les mans fortament subjectes al volant (o el dial espatllat i per això, millor no tocar-lo).

Només em venen al cap quants diners gastats per pagar pensadors, actors i executants de tanta publicitat fraudulenta, per guanyar o perdre quatre vots en unes eleccions; clar que quatre vots representen uns anys més a dalt, o seguir a baix mirant de reüll el poder...

I aquí volia anar a parar jo, el poder corromp, no descobreixo pas res, oi? El poder polític en aquest país, fa que una colla minoritària de lladres i xarlatans vestits d’Armani, es tornin el ceptre de la cobdícia una i altra vegada i així, en el fons, que no canviï gaire res.

I és que en aquestes eleccions està passant un curiós fenomen que caldria ser analitzat per científics, i deixat escrit per la posteritat a mode d’exemple de lo increïble i estúpida que pot arribar a ser la política espanyola (i dic la espanyola per què és la que conec més, però segur que més d’una i de dues es podria incloure en el pack...)

Intentaré fer un dibuix sense perdre’m.

Crisi! Estem en crisi, una crisi mundial (dels països rics, que de rebot afecta a tots els països pobres), que a Espanya està fent trontollar tota l’economia, el propi concepte de les comunitats, dels pactes fiscals i de tot en general. Referint-me ja només aquí, la crisi va començar per l’especulació, del govern de dretes dels anys d’Aznar. Recordem que van ser ells qui van vendre les grans empreses públiques, que sustentaven bona part del teixit empresarial espanyol, a uns amics i col·legues seus; també van facilitar als bancs i caixes i empreses constructores els elements necessaris que van disparar l’especulació de les classes mitjanes per arribar on som, a la ruïna total.

Però no passa res, per què les urnes i Al Caeda van arreglar-ho i els socialistes van agafar el timó de la reforma cap a lo social, i van posar ordre al desgavell, amb gran populisme i alegria del poble (els socialistes renovats sense els González i Guerra per donar una altra imatge, sanejada i honrada). Vuit anys després, mentides per totes bandes posen el govern contra les cordes i la crisi els esclata a les mans; mal planejada per els d’abans (PP) i mal conduïda per ells (PSOE), la situació es torna econòmicament insuportable i comencen a demanar retallades, reducció del dèficit i demés ajustaments. El Govern espanyol es posa les piles i demana a les comunitats autònomes que se les posin també, però només una, la de sempre, se les posa de veritat, Catalunya. Les eleccions catalanes tornen a CIU al timó després d’uns anys d’oposició; el nou govern  es troba les arques buides i a sobre li demanen que torni el canvi!

Tot són crítiques i en ZP ja és el pitjor analista de la història d’aquest país, un fracàs, un total fracàs... Europa demana caps! I Espanya celebrarà eleccions, mentre el govern sortint segueix retallant i escanyant el poble. El PSOE s’escindeix, i mentre en ZP i la Salgado es van immolant políticament, el bo d’en Rubalcaba obre una alternativa que critica les polítiques restrictives del seu propi govern, com si no hi hagués participat mai, i s’erigeix en la única solució per que no guanyin les dretes, que segons totes les anàlisis, arrasaran segur. Unes dretes formades en gran part, per les mateixes persones que van submergir el país en la disbauxa econòmica que l’han portat on és, i amb un líder que guanyarà amb la, més que provable, majoria més àmplia de la història recent, quan encara ara és un dels polítics menys valorats pels espanyols.

Mentrestant les comunitats autònomes que no són Catalunya, com que són o del PP o del PSOE, encara no han desplegat les retallades i aguanten com poden, per arribar a les eleccions com els bons: mireu Catalunya, com retallen i no paren de queixar-se!

En resum, uns ens roben tant com poden i es reparteixen la nostra economia (1996-2003), els altres ens salven dels uns per topar amb la crisi i quedar com uns inútils (2003-2011) i donar el testimoni un altre cop als uns que diuen que els altres han estat uns incompetents... i així anar fent. Com deia la Trinca, In secula Seculorum, Amen!

No se vosaltres, però jo, m’he perdut... 

La fàula del senyor Florencio

Quan jo era petit, hi havia un petit comerç al meu barri, sota de casa, on un bon dia, vaig anar a comprar les meves primeres "chuches" amb els meus germans i germanes. Des de llavors i fins que l'home es va jubilar, em vaig convertir en un habitual de la seva clientela, tant, que cap al final podia acostar-m'hi ben d'hora, ben d'hora, i demanar un canya pel tren i que me l'apuntés per pagar-li a la tarda quan tornava de l'insti de Calella. Era un bon home. Un honrat treballador, home de barri i que feia barri; amable, divertit i rialler. Baixem un moment al Florencio! Dèiem tot cridant per casa, i sortíem rebent per la porta, baixabem a tot drap per l'escala i ens plantavem allà per comprar xiclets de pela, palotes, cheiws de duro i núbols de 6 o 12 pesetes. Ell sempre ens rebia amb la seva mirada estràvica i somriure radiant i deia: un pipilote! En fa de temps...
No se pas on ha anat a parar el senyor Florencio i la seva dona, eren grans llavors i si encara són vius, déuen ser ja uns avis simpàtics i riallers. L'ultramarinos va deixar de ser el que era per nosaltres, tota una generació de jovenets xupa sucres, i recordo com si fos ahir el dia que vam veure que ja no hi era. Ostres, no ens vam poder acomiadar d'ell. Era com un tiet més: un pipilote! He he he!
Et passes tota la vida currant honradament, i fins i tot pots representar algú important per a molta gent que ni tant sols saps com es diuen, però ells conèixen perfectament el teu nom i t'enyoren un temps quan desaparèixes. Tot per cuatre duros i una jubilació que llavors, essent un negoci petit, debia ser ben pírrica, pobre home. Tants anys treballant sense estafar ningú, sense enganyar ningú, tornant bé els canvis i els somriures; tants i tants quilos de sucre venuts des de la seva petita porta al món i no cobra cap pensió vitalícia per haver estat algú estimat; per haver fet barri; per haver-nos ensenyat honradesa.
El senyor Florencio hauria de tenir un monument a la porta del barri de Sant Martí, al costat del monument al senyor Sánchez o de la senyora Josefa.
Almenys un monument a tota una vida treballant, a canvi de no rebre cap més reconèixement per part de l'estat que ha alimentat tota la vida amb els seus impostos i esforç emprenedor. Ni tant sols això...
Som diners per el nostre govern, sigui del color que sigui. Som butxaques que s'han de tenir mínimament contentes, només per què no ens rebelem i seguim pagant; tots som Florencios; uns ningú qualsevols que no valem més que els diners que podem deixar al darrera, i si pot ser en forma de pagament pòstum quan palmem!
I encara, beneits, ens arribem a plantejar anar a votar el dia 20!

Benvinguts i ben trobats!

Ho se! Se perfectament que rebre al personal amb aquesta alegria enèrgica i motivadora, en els temps que còrren és agosarat, però no hi puc fer més! M'estreno aquí, decididament a fer soroll, a criticar a tot Déu i sa mare, a no deixar-ne cap de dret; amb energia i en positiu!
Per què, tant se val si estem en crisi, o si tenim feina o no en tenim, o si el que passa al món ens afecta o no; el que és important és que ens importi o no, tot plegat ens toca bastant els collons i els ovàris, i no hi podem fer res; bé... res?
Jo m'he proposat xerrar. Cada dia obro els ulls en un país més deprimit, en un món més caòtic, en un planeta més estrany i tic ganes d'expressar el que em fa sentir. Tanta decepció amb els que manen no pot quedar així: polítics, banquers, manipuladors professionals, poderosos corruptes (difícil separar aquests dos conceptes)... tots són part del problema i també, com no, de la solució. Com deia un llibre que vaig tenir a la estanteria durant un temps, Tots som humans; i tant! Però es veu que uns ho són més que d'altres, com en temps pretèrits!
Però les barbaritats i bagenades no passen només a escala planetària. Visc en una ciutat petita o un gran poble amb molt ciment que és Manresa, i vinc d'un poble petit com Santpedor (un poble molt mediàtic darrerament); però no hi vaig néixer al Bages, no. Abans venia de l'Empordà, concretament de Mollet de Parelada i Pontós i més abans encara, i allà on em van parir, de Barcelona, la gran urbe del Mediterrani. Per tant, donant un tomb he arribat on soc i pel camí, m'he trobat moltes coses, he topat amb molta gent i he vist món, com diuen. Ara soc pare recent i fill de sempre, espòs i treballador amb sort, en un món que trontolla i està ferit. No tot és dolent, però hi ha molt nala gent per aquests averanys. Si voleu acompanyar-me, jo us prometo que tant com pugui, us deixaré conèixer el meu humil punt de vista sobre lo dolent i lo bo que veig en aquest petit i gran planeta blau...
Encara és blau, no?