Adolescents a la xarxa!

Al meu entendre, humil i personal, la xarxa per als adolescents -la xarxa social, internet, facebook, instagram, snapchat, telegram, second life...- és una trampa. Una trampa comercial per enganxar-los de ben jovenets. Està feta per a nosaltres però curiosament qui en fa més us són els joves. I més que això, els que menys l'haurien de tocar, menors de dotze i jo m'atreviria a dir que de setze, són els que més l'usen.

Que és comercial, és evident: el consum que es dispara a partir d'ella, de la necessitat que crea i dels gatgets i despeses directes i indirectes que genera és espectacular! Només així s'entén el valor de les empreses que s'hi dediquen.

Que és una manera d'atrapar a la gent jove, és dissimuladament descarada.

Si tens menys de divuit anys, no entris! Per favor...

Atenció! Aquesta aplicació està prohibida a menors de 12 anys! Quants amics tinc al facebook que essent ex nanos meus a l'escola de primària dels darrers deu anys, tenen perfils de vint i tants, trenta anys? Feu números, no encaixa! En podria fer una llarga llista. Els anys passen de pressa, però no tant, collons!

Remuntem-nos una mica en el temps per entendre essencialment quin és el problema que hi veig jo. Com he fet referència alguna vegada ja, nosaltres -la generació de pares dels joves actuals, 40-50 anys- no teníem res d'això. La nostra xarxa més similar eren els bars i les places i els parcs. La relació social pell a pell. Ja llavors de joves, volíem ser com els guais de la nostra colla, de la nostra tribu social. Recordeu? Qui no es va posar la caçadora del que lligava més, o del que era més guai? Qui no en va fer alguna de grossa per amistat o acceptació? Això és ser i sentir-se adolescent: voler encaixar, voler volar de casa, separar-se física i mentalment dels pares, els opressors i els carques! Provar coses noves, tastar lo prohibit, mirar i ser mirat, gastar la vida i posar-la a prova.  Ser adolescent és fantàstic i alhora un mal de cap constant. Una muntanya russa de emocions i hormones. Un sense fi de probabilitats i possibilitats... Nosaltres vam ser joves i vam ser rebels. Els adolescents no han canviat! El que ha canviat és el mitjà de relació.

El pell a pell s'ha substituït per pantalles de leds i emogis impersonals que ens personalitzen més enllà de la realitat. Un adolescent amb un mòbil és una altra persona. Gaudeix de la deshinibició de la privacitat més pública possible! A nosaltres ens costa lo nostre adaptar-nos als canvis i tenim una sort que molts d'ells no tenen: sabem com és la vida sense tot això. I tot i així, necessitem un marge de maniobra; i ens equivoquem, i pengem fotos de la nostra vida, dels fills, dels viatges, del que mengem, del gos, del gat, de les plantes, dels llibres que llegim, de la nostra intimitat... i nosaltres som adults que podem processar millor el que ens passa i ens afecta. I reaccionem.

Ells, els nostres jovenets i jovenetes, en el seu fer diari, amb la seva permanent rebel·lia contra tot i tothom, que han de fer? Ens imiten! Volen marxar de nosaltres però fan servir les mateixes eines que els adults els posen a les mans. Són independents depenent absolutament dels likes que tenen a cada imatge, frase i opinió que pengen. Volen i creuen ser madurs i responsables, i nosaltres, que pretenem ser bons pares en un món que en gran part no dominem i en part, sabem massa bé els perills que comporta, els posem a les mans cada cop més eines fetes per, enganxar-los, bàsicament.

Com reaccionen ells? Fan el que poden! La pressió és brutal. Els amics, el grup, l'entorn; que faríem nosaltres en el seu lloc, amb aquestes eines a l'abast?

Jo les faria grosses! Us ho ben asseguro. Ni millors ni pitjors, però no me n'escaparia.

La feina dels pares, amb els joves de casa, és la més difícil de totes les edats. Diuen els experts que si has fet bé la feina de petits, si els has donat les eines adequades per triar bé el dia que ho hagin de fer, en contra de la teva voluntat, ho faran. Que triaran bé. Que marxaran però que tornaran a tu. Això diuen.

Jo no els tinc tant grans encara. Nosaltres estem en la fase de posar bé els maons perquè sigui un feliç retorn, però, treballo amb adolescents i pre-adolescents. Veig com pensen, com actuen, com fan les coses, que opinen dels seus pares i dels adults en general. Escolto converses i observo comportaments. Repeteixo, la feina dels pares amb els joves de casa, és la més difícil de totes les edats. Diguin el que diguin.

Una eina no és mai dolenta per se, la fa dolenta l'ús que se'n fa. Però jo no estic d'acord amb aquesta afirmació al cent per cent. Una eina molt bona a una mala edat, és una eina dolenta, encara que la intenció i la voluntat siguin les millors.

Jo tendeixo a mal fiar-me de moltes coses. Diguem que no crec massa en la bona fe de tot allò que reporta beneficis extraordinaris a una minoria. Soc un observador. Escolto, llegeixo, paeixo. "Com no has de comprar-li el mòbil a la filla quan tots els seus amics en tenen!!", sentia l'altre dia per la ràdio. Està de moda dir això.

Ei! Pots no fer-ho! S'enfadarà amb tu? Pot ser. Ja li passarà. La cuidaràs, li faràs entendre. Li posaràs exemples de tot allò dolent que els passa als altres. Coses que no els haurien de passar si no els tinguessin. No? Li deixaràs el teu i podrà jugar de tant en tant. Madurarà la situació i segurament, seguirà vivint i estimant-te igual, o més!

Quan era petit, recordo perfectament que els meus cosins, uns d'ells, no tenien tele mentre tots els altres -inclosos nosaltres- en teníem. I no era una qüestió de diners. Van comprar la primera, si no m'erro, quan la gran va fer els divuit. Potser van tenir algun dia de mal rotllo a casa, alguna emprenyada, segur. Però van viure amb allò.

És possible. Sí.

I si li dones el mòbil? Passen coses, bones o dolentes; afrontem-ho madurament. Però sempre pensant que la culpa no és d'ella, ni d'ells. La culpa la te l'aparell que està a les seves mans abans d'hora!

Un aparell que ens dona tranquil·litat, que ens aporta seguretat. Que ens fa gastar una ma de pasta i que ha creat del no res, la necessitat més immediata que tenim avui en dia.

És realment necessari?

Pensem-hi, reflexionem-hi.   

Plany nocturn

I si demà no em despertés? Que durant aquesta nit hi hagués un terratrèmol i una biga mal acabada em sepultés al llit tot descansant? O el destí funest em tingués preparada una mort ràpida, o lenta a causa d'un mal lleig, i amb prou feines tingues el temps justet per acceptar que els quatre dies de la vida, els famosos quatre, ja me'ls he menjat... què?

El que queda darrera meu estaria prou endreçat per deixar-me bé? Per fer les paus amb el món en nom meu; o abandonaria la vida per la porta falsa, la del darrera, amb més mals records i un "ja era hora!" que no pas lloances a la vida que he viscut.

El normal és, certament, pensar bé d'un mateix; fer-li cas a l'ego que ens mal aconsella que sense nosaltres no gira el món, i que la vida és llarga, que s'ha de viure el dia a dia però assegurant el futur... què collons! que tots volem tenir-ne, de futur! Però qui pensa realment que tot es pot acabar de cop, inesperadament? Seria insà, seria viure del terror a morir, i aquest mal viure ens faria, segurament, tenir un mal morir quan fos, tard o d'hora.

Paradoxal, com sempre...

Tard o d'hora tots hem de fer-ho. Jo també. Que quedarà de mi? Paraules escrites i mal escrites en algun blog com aquest, o anotades en llibretes mal endreçades que es llençaran sense més ni més? Hauré pogut dir tot el que volia dir? Dono per fet que no hauré fet tot el que volia fer...

Hauré estat un fidel amant de la vida que volia? O hauré tastat tantes olletes, que la pròpia línia erràtica del meu camí sigui impròpia dels meus anhels; llunyana del meu esperit; traïdora a la meva pròpia causa?

Hauré aconseguit ser bon espòs, bon pare, bon amic, bon fill?

Que diran de mi? Que pensaran?

Espero que els que m'estimo em trobaran a faltar, tant almenys com jo els trobaré a faltar a ells, si puc lligar la meva consciència a l'energia que volarà de mi. De ben segur que les llàgrimes trigaran a eixugar-se en alguns ulls propers, i potser, en alguns de llunyans també però, i la resta? Amb tot els respectes per la resta de persones que no conec i no m'importen... però sí, i la resta? Els demés?

Vosaltres.

Desconeguts que em llegiu i em coneixeu a través de quatre ratlles, de mitges veritats i mentides fabulades o veritats senceres camuflades entre ambigüitats expresses...

Que pensareu de mi?

I de vosaltres, que pensarà la gent?

El veí, l'amic, la parella o l'amant; els mestres, el barman, els cosins, germans, pares, fills...

Som tant efímers com una rosa i tant volàtils com la pols del desert, i tenim tant poc temps per aprendre a fer bé les coses que, costa treure's del cap totes les que hem fet malament. Mai curem prou ferides ni arreglem tots els temes pendents.

Som delicats com un cristall de sal format al fil de la vida, penjats del got infinit i profund del passat, present i futur. I vivim buscant quelcom tant difícil de trobar... d'on; qui; cap a on...

Pensem, existim, estimem, odiem, mal pensem, subsistim, patim, morim; total perquè?

Per arribar al final sense plantejar-s'ho, sense temps, amb tot per fer, per acabar, a mitges...

Joder! Com diria el savi.

No hi deu haver res més fotut al món, que marxar abans d'hora!

Bib! Tinc un Wats!

Apostaria el meu sou (que no és gaire, tampoc ens passem), a que més d'un cop heu escrit un wats innocent de resposta a algú, amic, conegut o familiar, i us heu posat en un jardí d'aquells que, o no us en sortiu ben parats o heu de desconnectar amb aquella frase de "val, adéu...!", i es podria acabar d'omplir amb silenciosos improperis i d'altres expressions per l'estil.

I és que sembla mentida com, tot i que tots sabem que les paraules es poden mal interpretar i que tots som possibles mal interpretats, caiem una i altra vegada en la mala lectura de les frases i expressions alienes. Estic convençut que no és la nostra intenció, però hi caiem de quatre grapes. I llavors es produeixen situacions incòmodes en les que el teu amic, germana o conegut (per no dir pares, cosins, avis i demés parentela), us retreu quelcom que no ve a lloc perquè, li llegiu les frases de la pitjor manera... o que s'ha descuidat unes comes i això origina comprensions errònies, o que sembla, només sembla, que esteu a l'espera que la caguin per saltar-los-hi a la jugular. I al revés.

Moments en que no sabeu com ha passat, però heu generat un caos similar a les aturades matinals de RENFE, i sortir-ne es fa difícil d'imaginar.

I és que, com va dir el professor nou de Merlí al primer capítol, una coma pot salvar una vida, però també la pot complicar molt!

Reconeixent-ho, tot i que el Watsapp ens ha portat a una vida més fàcil i aparentment més ben comunicada amb tot el nostre entorn, també ens ha portat el caos, els malentesos i les baralles més absurdes per voler tenir una resposta al moment, immediata, sense pensar. No veiem els ulls, no mirem la cara ni l'expressió del rostre d'aquell o aquella que ens està parlant, i això és molt més que les paraules. Obviem que aquell és un bromista crònic, o que és un cínic per naturalesa, o que ja cara a cara, te les colava una sí, una altra també.

Viure per veure la pantalleta, les cometes blaves, la careta somrient o aquella mà amb el polze enlaire. Si les imatges ens fascinen, ens atrapen i ens enganxen, anar xerrant tot el dia amb tanta gent com xerrem sense veure'ls mai la cara, es despersonalitzar totalment la relació, i quan despersonalitzem, convertim en lletres a tothom, sigui qui sigui, per igual. Ens costa posar-hi no només la cara, també els sentiments, les emocions, la persona que hi ha darrera.

Un Wats! Pling! He rebut un wats... Què fas? Parlo per wats. Ei, has obert un wats amb aquella de l'altre nit? Ara ens estem watsapejant...

Tot un món de realitat i ficció que te difícil separació. Quants de nosaltres ens relacionem millor per escrit que en persona? Quantes teniu grups que feu servir cada dia amb gent que no veieu gairebé mai, i que quan ho feu, la fredor i la distància és notable i estranya. Quants de nosaltres hem tancat un grup de wats dient que en tenim masses i en canvi, mantenim tres o quatre grups amb persones repetides però variant-ne un o dos o tres membres que van apareixent i desapareixent. Els bons, els dolents, l'equip, família, els d'aquí, els d'allà, els de la feina, els de la feina sense el jefe, els de la feina sense el jefe i la seva amiga... Hem creat un autèntic submón virtual que te més importància per a nosaltres que la pròpia realitat, molts cops.

Increïble però cert, no?

Ara mateix no tinc el mòbil aquí, perquè em distreu si estic escrivint, però segur que quan acabi, encara que no ho vulgui, encara que estigui gaudint del meu moment de soledat, tard o d'hora l'obriré de manera inconscient segur, i miraré si tinc un numeret verd sobre la icona. I si no és el wats, el face i si no, l'insta, o el telegram, l'snap... tot per estar connectats. Connectats i sols.

Diuen que és dolent. Però ara seré dolent jo, i una mica sincer, i qui no pensi com jo, així en la intimitat i sense que ningú ho sàpiga, per mi és un heroi: Mola estar sol i tenir el món a l'abast; però estar sol, amb la llibertat de no haver de respondre si no es vol, de no haver de ser-hi si no es vol. De dir: bueno, piro i vaig a dormir, bona nit a tothom!! i posar-te la tele o llegir un llibre, o mirar les estrelles i estar dues hores a la teva. És curiós com ens mentim a nosaltres mateixos per acomodar la realitat a la ficció per que la realitat sigui com volem.

Tot i que a vegades, la mal interpretem.

Tot i que a voltes, en caguem moltes!...

No ho se, és complicat l'encaix del món virtual amb el món real, suposo que els que hem viscut un món que no tenia res d'això encara ens és més difícil. Entendre que és el futur però que hi ha una altra manera de viure, que ja no existeix i, o passa quelcom extraordinari i inimaginable, no existirà mai més. La tecnologia se'ns està menjant. Bo, dolent. Són termes relatius, paraules.

I ja sabem que les paraules se les emporta el vent, o arriben fent un sorollet al mòbil...

Bzzzzzzzz! Bzzzzzzz! 

Els de la Caixa vam anar a sopar

Aquest escrit el vaig fer després de la primera trobada sopar amb els ex companys de classe de La Caixa, promoció del 74. L'He trobat avui remenant l'ordinador per fer neteja... ni el recordava! Bé, aquí el deixo per si algun vol refrescar la memòria o posar-se al dia del que va passar una nit, vint anys després...

"Había una vez, un barquito chiquitito… Así empezaba esa cancioncita que

cantábamos año si, año también en cada festival, fiesta grande, fiesta mediana, desfile

ocasional y tardes donde supongo, Bascuñana no debía traer la programación hecha, y

tiraba de ella para rellenar… y supongo que yo debo ser de los últimos en caer en la

cuenta de lo que realmente quería decir aquella estúpida e inocente cancioncita; al

menos en una de sus posibles lecturas. ¡Nosotros éramos aquel barquito! Siempre lo

fuimos, y me di cuenta claramente el otro día, cenando y bailando (aunque lo de bailar

lo podríamos haber dejado para cuando hagamos la fiesta de jubilación, que nos volverá

a ir la marcha). Éramos los barquitos chiquititos que esperaban navegar por los mares de

la vida, luchando contra vientos y mareas, y creciendo y llegando a la madurez.

Precioso. Una metáfora al fin, pensada y calculada por el profesor de gimnasia más

“batukero” de la historia de los colegios privado/públicos de nuestros tiempos. Y es que

no hay que decirlo: al final, ¡navegamos!

Han pasado muchos años, demasiados quizás por el buen ambiente que se vivió

en la cena, previamente y más tarde; pero quizás también fueron los años justos y

necesarios para reencontrarnos con tan buen calado y con ¡viento en popa a toda vela!

(venga, ¡a ver quien la recuerda entera!) Yo no creo mucho en el destino ni esas cosas

patrañeras que intentan atar nuestro libre albedrío a algo cósmico, e incluso místico,

pero mucho de lo vivido íntimamente aquella noche de reencuentros fue muy místico, e

incluso cósmico. No hay que decir que cómico también lo fue, sobre todo de la mano

del inagotable Pardo, el de siempre y tan feliz como siempre… ¡encantador!

La cena en si misma, bueno… ¡no fue la hostia! El pica pica bien, el segundo

condicionado, por no decir otra cosa (tuve la extraña sensación de notar una pistola

apuntando a mi nuca a la hora de decidirme por el cordero o el entrecot… no, perdón,

cordero o cordero…) y el vino… bueno, como dijo Diego, vino que del cielo vino (y esa

noche no llovió mucho precisamente). Algo cara. Aunque en el fondo, la mejor de la

cena estaba sentado encima de las sillas y eso, no tiene precio.

Fuimos 18 al final, un montón dadas las circunstancias; acudimos desde Madriz,

Sabadell, Manresa, Gavà… hasta incluso, ¡vino alguno/a desde el barrio mismo!! Otros

se excusaron por imprevistos inoportunos y algún que otro parto reciente, pero creo que

no faltó nadie, al menos en las conversaciones; recordamos a profesores ilustres,

alumnos ilustres, ilustres tardes e ilustres momentos de gloria. Abrimos el baúl de los

recuerdos (que no la caja de Pandora) y salieron uno tras otro, decorados con sonrisas

maduras que reflejaban rostros ¡joviales! ¡Por que ese fue el mejor efecto especial de

todos! Han pasado 20 años, costaba al principio relacionar caras con nombres, pero solo

fue al principio; segundo tras segundo se fueron disipando las dudas y las arrugas (¡¡no

sus deis por aludidos!!) y salieron a relucir esos compañeros de toda la vida, esos con

los que te pelabas las rodillas, apostabas canicas y te apaleabas en las horas muertas;

¡cuantos potros y polis y cacos nos han contemplado! Cuantas pelotas de plata hemos

chafado… cuantas hostias contra el plinton nos hemos dado… y visto el resultado, casi

ninguna en balde. Me recuerda al típico discurso del Bascu, aquel que soltaba de vez en

cuando para recordarnos que algún día le agradeceríamos los palos recibidos… aquel

bofetón!... ¡Pom! Pom! ¡A la fila! ¡Pom! ¡Pom! Casi parece que lo oigo en mi cabeza

aun…

¿La verdad? Que no me recordaba tan joven como me sentí entre vosotros; no

me recordaba tan inocente como me sentí, sentado de nuevo entre vosotros. Estaban

Luís i Sanchez a mis lados (ambos como entonces, cerca el uno del otro) y la Merche y

la Mari Carmen (guapísima) enfrente de mi (como casi siempre, ¿no?). Y la Ester

(bonísima noia!), y mi amiga Saida (que sí, que és verdad, ¡que éramos grandes amigos

entonces!), Carlitos (que grande, ¡pero literalmente y en todos los sentidos) y Guti

(cuantos miles de buenos recuerdos)… y Susanna, Elsa, Paquito, Camarero, Pros, Ivan

(siempre juntos entonces…). Me agradó ver al Milena de siempre (mejorado con los

años) y que Pardo no haya cambiado (ya lo dije, verdad??) No me dejo a la Belén, gran

culpable de todo el montaje, encantadora y mucho más divertida de cómo la recordaba.

Es curioso de lo que se da uno cuenta cuando mira hacia atrás y se asoma a su propia

crueldad (comentario personal extensible a todos los niños del mundo que se ceban

siempre con sus teóricos inferiores). Una pena fue perder las dos horas finales bajo el

yugo de los tambores tribales porque todos nos perdimos muchas charlas, para poder

intimar algo más; Un recuerdo para los que no pudieron llegar como Maria o Garri o

Guillem y para los que, como Marco Antonio que no llegó ni tarde (para variar), no

hemos localizado o no quisieron venir; ahí va la memoria para David Fernandez,

Bárbara Vidal, Sílvia Palomero, Judith Álvarez, Francisco Alcaraz, Amalia Rey, Jaime

Galcerán, Eva (¿Susana?) Jover (esta me baila), Miquel Ventura, Carlos Cenya y…

bueno, me descuento pero seguro que falta alguien.

Daré por sentado que cuenta con nuestra bendición el aparato moerno que nos ha

permitido reencontrar en estas fechas, y solo levantaré un ruego al futuro, para que nos

trate tan bien como aparentemente nos ha tratado hasta ahora, porqué…

…Siempre he oído decir que en las cenas de este calibre, con tanto reencuentro y

tanta dispersión, la gente aparenta haber triunfado, aparenta ser mejor y tener una vida

mejor de la que tiene, para quedar bien; para restregarle a algún antiguo “amigo o

enemigo” lo bien y mejor que le va a uno. Las apariencias seguro que engañan, pero no

percibí ningún juego de ese tipo en nuestra mesa. No percibí rencores, envidias o malos

comentarios. Quizá ese tiempo que ha pasado nos ha pulido bien en la distancia y es

mejor así. Quizá aprendimos a ser personas entre nosotros y sin darnos cuenta, ese

bendito sábado pusimos en práctica ese buen ser. La verdad y para terminar, es que para

mi, ese día quedará en la memoria marcado con el más grande de mis cariños, por que

fue una noche perfecta. Todos sabemos que la perfección no existe; solo los momentos

pueden ser perfectos cuando cuadran en el firmamento los elementos adecuados para

ello. Lástima que para que sea así, mejor es que sea corto, breve y finito. Quizá lleguen

más. Este, ya no nos lo puede quitar nadie.

…Y si esta historia os parece corta, ¡volveremos, volveremos a empezar!

Con mis más sinceros recuerdos,

Ciscu (el Badia)

Promoción del 1974, Clase B (¡¿¡Pijolandia!?!)"

Fenomens paranormals a la xarxa elèctrica

Vull parlar d'un fenomen que he observat. És un fenomen que per a mi, és paranormal. El fenomen elèctric. M'explico.

No entro a valorar cap factura ni el detall de la mateixa, per dir que pago més per allò que contracto que per allò que consumeixo, tot i que possiblement és veritat en alguns mesos de l'any. No entro a valorar com treballa la companyia que em subministra el servei elèctric, tenint en compte els beneficis que té i el personal que destina per evitar que, de tant en tant, em vingui una factura disparada perquè és la lectura estimada, doncs aquell mes no han pogut passar a mirar el comptador; comptador que ara ja és intel·ligent (no se fins a quin punt) i que se suposa que ho te tot gravat, fins al més mínim detall.

- Obro aquí un parèntesi aquí per explicar una anècdota que em ve al cap. Em va comentar un dia un senyor que hi entén en això de l'energia, que els comptadors nous capten allò que fins ara, els vells no acabaven de captar. És a dir, que tot això que els comptadors nous estan fets per ser més eficients i comptar realment el que consumeixes en benefici teu i de la companyia, es veu que no és ben bé cert del tot. El benefici és tot seu. Tu pagues més, perquè els nous comptadors agafen fins i tot la petita i insignificant despesa que abans no feia girar la roda, com petits leds d'electrodomèstics, que ja gastaven un reten per estar en standby, però que ara a sobre et gasta aquell minúscul llum que abans no ho feia... quants minúsculs llumets tenim a casa?

Bé, dit això, el fenomen que he observat és el següent: suposadament hauria d'estalviar energètica i econòmicament com a consumidor conscient i eficient que soc, i tot i que m'hi esforço, no ha estat així. malgrat tot. Sabeu quants diners em vaig gastar l'any passat en llums nous per totes les làmpades de casa, per canviar incandescents i de baix consum per leds? gairebé dos cents euros, si fa o no fa. Jo, aquests diners, els considerava ben gastats i recuperables, perquè pensava innocentment que la factura baixaria, com m'indiquen als llibrets de propaganda de les elèctriques i les botigues on et venen aquestes boniques bombetes. Però la meva eco consciència no s'acaba aquí: fins fa poc, ho reconec, era dels que no patia pels "standby" de casa. Tele, ordinadors, música, dvd, consoles, forn, quadres digitals, aparells diversos..., que no hi patia gens vaja. I ara, doncs, ja fa molts mesos que faig cabal d'aquests consums i els apago, wifis incloses. Tinc interruptors per tot arreu que apaguen gran quantitat de coses. Tot queda desconnectat. De nit, durant el dia quan no hi som, de vacances...

Tot i els meus progressius intents d'anar reduint consum i hores de consum, m'he trobat que la factura no ha baixat, mai. Ha anat pujant. I sí, direu, és que han anat apujant els impostos i moltes coses que segurament si tingués lo antic, encara pagaria més. Cert. O no! Que cassualitaaat (com diria el Gonzalo Bernardos) que cada cop que surten campanyes d'estalvi energètic (bombetes, interruptors, electrodomèstics AAA...) en el que implica gastar una porrada que se suposa inverteixes per deixar de pagar, t'apugen la factura per una altra banda i no només es compensa, sinó que hi surts perdent. Soc un malpensat, ho se. La meva ment recargolada em diu que els homenets de les elèctriques i per extensió, d'altres companyies així, diguem-ne monopolistes, calculen els seus beneficis en funció de les baixes d'ingrés que poden tenir per les noves tecnologies, que consumeixen menys i cada cop són més eficients. 

M'he gastat dos cents euros que no recuperaré, perquè la factura de la llum no para d'augmentar i, els leds em duraran el que durin fins que surti quelcom, més barat de fabricar però més car en definitiva, i sant tornem-hi??

Jo només se una cosa. Fa molts anys que intento reduir despeses, aquestes generals que en diuen, per poder dedicar a altres coses aquests diners i no, no hi ha manera. I com que a més, soc ecologista i penso en el planeta, doncs apa, a comprar leds, que no són barats!

Res, pour parlé, que diuen. Ja veieu, el meu fenomen no te solució... rebaixar la factura de la llum és una quimera més del català modern.

Ei! Que si algú ho ha aconseguit, que m'ho expliqui, per favor!!

Gràcies i bona nit! 

Capellans caducats

Avui, un dia ix qualsevol dels meus dies de vacances, m’arriben via facebook unes notícies que em posen. Que em posen, no calent sexualment, sinó que només llegir-les i escoltar-ne els àudios i veure’n els vídeos per assegurar la veracitat del tema, m’exciten les neurones per agafar llapis i paper i escriure quatre ratlles. Dedicades, una vegada més, a la extensa i respectable llista de capellans caducs que s’haurien, com a mínim, de jubilar.

Dic jubilar com podria dir qualsevol  altre cosa, senzillament, dic el que m’està permès dir i ser políticament correcte, tot i que potser no en aquest cas, però si en d’altres, enviaria a dida a molts d’aquests senyors. I dic senyors, perquè segurament el problema més gran que te l’església catòlica és que són quasi tot senyors. Senyors grans, amargats, amagats i caducs.

Cito textualment una primera perla: “Hace 30 años había mucha incultura, y a lo mejor un hombre se emborrachaba, llegaba a casa y pegaba a su mujer, pero no la mataba como hoy, hoy la mata. ¿Por qué? Porque antes había un sentido moral y hoy no lo hay” i segueix “ahora hay más crímenes, más violencia, más droga, más asesinatos, más violencia de género , mas de todo... antes había unos principios cristianos y antes había unos valores, y antes se vivía en los mandamientos y una persona tenía una formación cristiana, y aunque se emborrachara, había un quinto mandamiento que decía: no matarás!” Citem-ne una altra: “A les dones us toca quedar-vos a casa i ser submises als homes, com Maria” Una altra? “El matrimoni homosexual és com la unió entre un home i un gos o un home de setanta anys i una recent nascuda de tres dies” ...

Dos capellans i un bisbe són els cracs d’aquestes frases maleïdes. D’aquí al costat de casa, a casa nostra - aquest país que volem que sigui millor-, de Malaga i de Canena, Jaén. Els capellans en qüestió, aquests paios que diuen el que diuen amb total impunitat, són pastors de les seves ovelles, sembren amb les seves paraules els cors i les ments dels seus feligresos, que els escolten, i potser se’ls creuen. Un d'ells, en una missa de comunió amb nens i nenes innocents al davant seu i totes les seves famílies, els commina (si arriba el cas!) a pegar però no a matar, que el cinquè manament ja ho diu, gràcies al cel! (a veure, una pallissa de tant en tant és comprensible... ai l'às!!, i després ens diuen bàrbars als que no anem a missa i juguem a la play a Modern Warfare.) L’altre senyor -avui en dia-, ens diu que els gais i les lesbianes són atrocitats tant impossibles com horripilants! I el tercer, senzillament li diu a les dones, aquestes dones que poc a poc estan guanyant drets i capacitats i demostrant que el món podria ser diferent i de passada comencen a arraconar a molts soques (homes) a les tenebres -d'on no n'haurien de sortir!-... Ostres, que em perdo! Aquest senyor capellà els diu a les dones que es quedin a casa, que el món és nostre, dels homes, dels seus marits!

Jo, m’ensorro. Veig això i m’indigno, al·lucino! M’indigno en nom dels homes que no pensem això i que lluitem cada dia per trencar tots els ponts que ens uneixen amb aquests ancestres bàrbars i neandertals, i en nom de totes les dones i nens que estan ajudant a fer d’aquesta merda de món mal fet, una mena de món millor i més humà. M’esparvero en nom de tots aquells que pensem que aquests senyors de negre i alçacoll blanc, haurien de tancar-se a casa i reflexionar molt i molt. Tancar-se, pensar i obrir després les finestres i decidir que fer: deixar que entri la llum a les fosques tenebres de la seva ment recargolada i pervertida o, aprofitant l’obertura i l’alçada,  volar cap al seu senyor Déu.

Amén!

Ep! No em mal interpreteu! Existeix la llibertat d’expressió, la mateixa que em permet a mi escriure el que penso, ells també la tenen per pensar el que pensen, i dir-ho. Però de la mateixa manera que gràcies a ells i persones com ells, el món és com és –i reconeixeu-ho, el món és molt millorable, des de tots els àmbits-, hi ha d’haver gent com jo, que pensem diferent i tenim el valor de dir-ho i atacar aquests estaments enquistats a la nostra societat, que viuen com paràsits, que sempre ho han estat, i que fonamenten la seva existència en la por i la donació desinteressada dels altres.

Jo torno a repetir per enèsima vegada que no estic en contra de la religió, com a concepte. El reforç emocional i espiritual que pot oferir a la gent que creu en quelcom més enllà, és tant vàlid ara, com ho ha estat tota la vida. El que no entenc, de cap manera, és la creença establerta i estancada de que només creient en un Déu o vivint seguint la fe d’una religió en concret, la societat organitzada i amb valors, és possible. Els valors humans pengen dels drets humans, no de la biblia o dels seus manaments. Per sort! Que potser una cosa també es despenja de l'altra? Potser sí, però no justifica que avui en dia, una cosa tant etèria i poc seriosa com la religió -fe cega en quelcom que no existeix ni s'ha demostrat mai-, sigui el dogma a seguir en el nostre dia a dia.

Per mi, el canvi real i veritable de tota la societat del futur, occidental o no, passa obligatòriament per eradicar tota mena de fonamentalismes religiosos i evitar, el més aviat possible, que un paio vestit de negre o no, tingui el dret de pujar a un altar i des de l’empara eclesial, ens evangelitzi a la canalla amb idees com aquestes o similars. I quan dic canalla, no només em refereixo als més petits. Que n’hi ha uns quants de granadets que, davant d’una creu, perden la capacitat de pensar i tornen a creure en contes de fades.

En un món més just, és necessari deixar que els Déus (i els seus representants a la terra) passin a formar part dels moments d’introspecció més íntima, i entre tots, dedicar més temps als vius i al temps present, encarant el futur per als que seguiran i no pas estar pendents dels morts i el que ens queda per marxar a tornar-los a veure.

És paraula de Ciscu... amen?

No! Per Déu! ;)

Tercera guerra mundial

Ja tornem a estar en guerra, oficialment. I no una guerra qualsevol, una de mundial. Com la primera contra l’alemanya imperial, i la segona contra l’alemanya nazi. Ara és contra Estat Islàmic. El món unit contra uns fanàtics que estan sembrant el terror més pur allà per on passen. I jo, assegut al meu ordinador, aliè a tot, me n’assabento gairebé de rebot, mentre me’n vaig a dormir. Tranquil.

El meu món no es sacseja prou encara.

Ho veig, ho sento, o percebo, però no ho noto a la pell.

Som al·lèrgics al dolor dels altres, i mirem de no empatitzar massa amb els què pateixen, que la vida ja és prou dura. I jo trio no mirar.

No miro les notícies, no escolto la ràdio, no llegeixo diaris. No veig el que passa i així és més senzill. Podria fer tot això que no faig i preocupar-me molt, posar-me nerviós, estar en un estat de pre-pànic davant el perill imminent que se suposa podem patir en qualsevol moment... però trio no assabentar-me’n.

És la meva obligació està al cas de tot, o el meu dret no deixar-me influir per totes aquestes barbaritats que passen a uns quants centenars de quilòmetres o a milers d’ells. És el meu deure preocupar-me pels refugiats, perquè la meva cultura és en part responsable del seu estat, o és el meu dret no immisqüir-me en assumptes que jo no he generat.

Jo, activament no contribueixo en tot aquest mal. Segurament, d’una manera indirecta en soc infinitesimalment responsable. Però jo no ho veig així. Perquè m’ha de coartar la meva llibertat una responsabilitat que no crec meva?

Soc tant innocent d’això com de la matança dels creuats a la seva era o de la guerra d’Iraq, la primera i la segona. I soc tant culpable de no fer res com la majoria de la població que, molt ben informada, tampoc fa res.

Sabeu que passa? Jo escullo no mirar perquè mirar em fa mal. Mirar i escoltar i entendre, que entenc com funciona el món que hem fet entre tots, és dolorós. Jo lluito cada dia per que els meus fills tinguin un futur millor i em debato ferotgement entre la vida a la ciutat petita on visc o la possibilitat de marxar a viure al camp i fer vida de poble. Lluito i treballo per fer una vida sana i cuidar-me molt per arribar a vell, tant vell com pugui, per veure’ls creixer i esdevenir persones de bé, en un món que imagino serà bell. Lluito i m’esforço i se que la meva dona ho fa igual, per llavors, parar, mirar i desesperar-nos. Val la pena l’esforç?

Quantes vegades m’he preguntat si val la pena tot això. Moltes.

Quantes vegades m’he assegut davant la televisió i he vist, horroritzat, la capacitat humana de fer mal, de causar terror, de gaudir amb el dolor i la mort de persones, la gran majoria innocents, filles, fills, mares, pares.

Quantes vegades he pensat, que estem fent? Fins on en som causa, efecte, raó... fins quan podrem dir que som els “bons” sense que ens caigui la cara de vergonya.

Fins quan podré jo, mirar als ulls dels meus petits i mantenir viva la idea del món bonic que vull per ells, veient tot això...

No vull caure en el tòpic de dir que la religió és la culpa de tot. Soc ateu, i avorreixo als extremistes religiosos, per sobre de moltes altres abominacions humanes, que n’hi ha moltes. Però tampoc és tant senzill com això. Tant de bo fos tant senzill. Però no. Aquí parlem de maldat, de poder, d’influències, de joc cruel, d’aprofitats, de fanàtics, de pirats i de víctimes. Moltes i diverses. De tot arreu, de prop i de lluny. De les que ens afecten més i de les que ens rellisquen bastant. Parlem de països que s'alien en nom del món occidental que no són innocents del tot, contra un món abandonat i sovint intervingut que ara s'ha rebelat contra aliats i invasors passats. Parlem de coses tant complexes que ni els més experts es posen d'acord en de que va tot això. Parlem d'odis irracionals i d'excuses i pretextos religiosos seculars, podrits i enquistats. Parlem d’això, i de futbol i lligues i pilotes d’or. I de Master Chefs i Pokemon Go, d’olimpíades i de qui farà el triplet l’any vinent. I mentrestant, algú salta pels aires brutalment mentre un altre s’encomana a un Déu que suposo, si existís, es posaria les mans al cap de veure el que es fa en nom seu.

I jo, no vull mirar.

Si miro, si llegeixo, si entenc... la vida és un infern.

Jo no vull un infern per als meus petits.

Però l’és.

Que difícil és tot. I se que sona infantil i poc adult, però el meu cor d’home, de persona humana, està trist... i això que decideixo que no vegi res.

Encara busco la Dori

Ja se que jo no soc cap crític de cine, i no tinc el nivell per contradir cap crític professional que te el cul pelat de veure cinema i aportar la seva sapiència al setè art. Tot i així, darrerament he de dir que estic decebut amb algunes valoracions que s’han fet sobre pel·lícules que he anat a veure al cinema, amb els meus fills, més concretament.

Fa poc vaig anar a veure “Buscant la Dori”, guiat sobretot per la crítica positiva que en van fer els dos experts de Rac1, un divendres a la tarda. Els dos coincidien en dir que la pel·lícula era quasi tant bona com la primera part, “Buscant Nemo”, salvant les distàncies amb una obra mestra com era la primera. Que tot i no ser tant brillant, narrava amb astúcia la recerca de la Dori que s’havia perdut buscant els pares que tot de cop, havia recordat que tenia. Bé, i van apuntalar la crítica dient que al principi hi havia una escena impressionant!

Nois! Quina barra, no?

La pel·lícula està bé. Però no passa d’aquí. Ni és similar a cap obra mestra ni li arriba a la sola de la sabata de la seva predecessora. Hi ha molts errors tàctics i de guió per ser una bona pel·lícula infantil, i ja no dic, per adults amb cor d’infant.

Per començar, és massa llarga. Començo a veure ja en massa pel·lícules infantils que està passant el mateix mal que pateixen les seves germanes adultes amb efectes especials. Per colar-nos una meravella de no se quins avenços digitals, ens fan empassar sense beguda trossos de pel·lícula sobrant, repetida i previsible. El viatge en sí mateix, passant per marxar del mateix punt de partida, passant altre cop per les tortugues i el seu corrent marí, travessant una zona perillosa amb un “dolent” espeterrant (el calamar gegant), que va acollonir literalment la meva filla contra la butaca, i acabant amb tot el periple d’escapada d’on les circumstàncies fiquen la Dori, fins arribar al mar altre cop. Meeeeec! Ha repetit esquema totalment!

Després, si la veieu, trobareu que les absències de la Dori, essent a la primera pel·lícula coherents i divertides, aquí pesen, s’encallen i avorreixen. La depressió creixent de la pobra peix per no recordar els seus pares i tenir memòria de peix, des del principi de la cinta fins al final, és angoixant. Tant aviat recorda tot el que li passa sense explicació, com no recorda gairebé ni que està fent. I tota la repetitiva i esgotadora presència de petxines a la sorra recordant el caminet... El mag d’Oz, el Polzet, Hansel i Gretel, i ara, la Dori. Benvinguda al club dels desmemoriats!

Des que la vaig veure fins avui, la única escena “espectacular” que recordo al principi, és la migració de les Ratlles. Suposo. Que voleu que us digui.

És llarga per ser infantil, no fa gaire gràcia en general, sobren personatges i no aporta res de nou. Bé, un pop esquizofrènic que està bé, però és millor, comparant pops, en Dave dels pingüins i la seva boja aventura en solitari, i fet un pop, vistos tots. Fins i tot els esbirros d’en Dave són més divertits que el mateix pop d’aquesta obra menor.

Ja veieu que no la deixo gaire bé. És la meva opinió, clar. Però jo també n’he vistes moltes de cintes. I començo a estar bastant tip de sentir meravelles de coses que després, sincerament, em fan malpensar.

Critiquem o orientem? Jo hagués dit: la companyia Disney ha omplert l’espai que hi ha entre Frozen, Inside out i Arlo amb un producte passable, aprofitant una antiga i exitosa pel·lícula del passat. No us deixeu enganyar amb la recaptació, que és fruit directe de la despesa desorbitada en marketing que proposa la factoria amb cada llançament, aconseguint un efecte crida massiu, valgui o no la pena finalment.

Cercant la Dori, per passar l’estona. Tenint en compte el preu d’una entrada, espereu que surti en DVD i llogueu-la a casa. Ment en blanc i a gaudir del viatge!

Gràcies i bona nit!

Almenys així, no enganyen a ningú...  

Felicitats Pititotto!

Fa cinc anys que vas canviar les nostres vides. Fa cinc anys que tot el meu món, va girar de dalt a baix i de dreta a esquerre. Des del primer alè ens vas portar de corcoll i amb el teu primer plor vas deixar clar que venies a aquest món perquè et sentíssim bé. Cinc anys de tu, de Jan. Cinc anys de Pititotto, de Janotto, de Jan Pitit, de Cutxurrucutxucu... Cinc anys d'aprenentatge continuat, de classes fora d'hores, de màsters en medicina, psicologia i magisteri.

Dissabte en fas cinc, i ja entres en el grup selecte dels múltiples fàcils de comptar. Després ja no serà res tant gran com els deu, i els quinze i no diguem els vint!! Tot just l'any passat aprenies a jugar sol, i enguany ets una font de preguntes, reflexions profundes, perquès inesgotables i energia imparable.

Dolç com un terrós del sucre que no menges perquè és dolent i distant com el pare que et va parir. Cautelós, prudent i observador, constant, lluitador i obstinat; contradictori, cridaner, imaginatiu, juganer, peliculero, reflexiu... que he de dir, guapo, ben plantat, gegant entre els més xics i petit entre els més grans.

Dissabte te'ns fas gran, tot i ser encara un petit projecte en desenvolupament. Una base de proves, la nostra prova constant. I malgrat tots els nostres defectes, sembla que vas creixent agafant les nostres coses bones. És un consol. Ho fem el millor possible, però som uns aprenents. Cada dia que s'acaba, és un maldecap més que hem superat, o no. Una prova constant per la nostra capacitat de créixer més del que pensem que ho hem de fer. Perquè ser pares és això, entendre que fins el néixer érem tant savis com després, tant rucs.

Cinc anys en els que també hem vist arribar la Ivet, la Putxurrunclins. La teva germaneta dolça i tremenda que has hagut d'aprendre a estimar des de la gelosia més innata. I te l'estimes com un tresor. I això encara et fa més gran, més admirable.

A vegades parlem de que hauria passat si haguéssiu anat al revés, si tu fossis el xic i ella la gran. De com seria tenir un pitit amb germaneta gran. De com seria el món si les coses no fossin com són... Però la veritat només és una; el món és millor des del dia en que vas arribar, millor encara quan la teva germana et va atrapar i res, per més trist o gros que sigui, podrà canviar aquest fet.

Dissabte, el meu Jan en fa cinc! Estic content de cada segon, és a dir, cent cinquanta set milions sis-cents vuitanta mil segons de felicitat compartida!

És una xifra fantàstica!!

Per molts anys, Petit meu! I felicitats a la mare, per la part que li toca!!

Bona nit!

Joc de Trons

Winterfell somiant que la alliberin! Dracs afamats lluitant contra gossos famèlics. Bastards acomplexats jugant amb les espases dels seus pares. Una rossa rinxolada al sud, un moreno rinxolat al nord, i al mig, els bessons Lanister aguantant totes les embastides. Déus contra Déus, els antics d'unes cases i els nous de les altres i al mig, el Déu venjatiu vermell que abandera el poble. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida, mort...

És Joc de Trons. M'enamora! No vull que s'acabi mai, però s'acabarà. Tard o d'hora. Cada any, deu capítols d'una hora que quan els comences a veure, si t'agrada, els acabes pensant que han estat curts, que falten trossos! I quan la setmana que ve, diumenge d'eleccions, s'acabi la temporada d'enguany, només quedarà el buit, el no res... fins la primavera vinent. Horrorós. Seguirà aquell? Morirà? Regnarà? Acabaran passant tots per les flames del mascle negre? Ja ha caigut l'últim gegant?...

Preguntes sense resposta que moren en les neurones esbojarrades d'uns quants guionistes i un escriptor que ha deixat anar la fera de dins i s'ha alliberat. Ara, la bèstia és de tots, ja no és només seva. La història es fa sola, creix i s'expandeix com una taca d'oli. Com la taca de sang fresca que s'escampa sota l'últim dels abatuts, que mira al cel amb els ulls buits. Els estendards ja s'han alçat per fi a les parets que tocaven, per quan de temps?

És Joc de Trons. Un serial televisiu.

És Joc de Trons. Una radiografia tenyida de vermell de la vida real, de les nostres batalles internes, de les nostres misèries externes. Un joc de fotografies maquillades de fantasia, on la crua vida real es desplega amb tot el seu esplendor.

És el nostre Joc de Trons. El món que coneixem, on els dracs són armes de destrucció massiva que deixen anar els exercits que volen en caces. Un món que avança a cop de traïció política, de traïció religiosa. Els grans bancs i les grans fortunes, les grans famílies, els nostres Lanisters, Frai o Targariens, els seus consellers i les seves titelles. Sang i fetge, honor, tradició, posada en escena, teatre, realitat, traïció, corrupció, amor, sexe, vida i mort.

Cada dia hi juguem i no ens n'adonem. O potser sí, que encara fa que sigui més cruel. Saber-se part d'un joc en el que et diuen, tu camina, no corris, gaudeix i no miris enrere. La vida són dos dies i te'ls permeten viure com puguis. El voler no és poder. És una fal·làcia, una mentida més que ens colen per fer-nos pensar que tenim la llibertat. La llibertat de què? De votar cada quatre anys o sis mesos als que ens governaran? La llibertat de canviar de vida quan descobrim que la que ens havíem marcat quan érem massa joves i inconscients, no ens agrada, no ens convé... no ens fa feliços. La felicitat, l'altre pastanaga del ruc! Has de ser feliç! La felicitat no és al cap d'amunt, és fa tot fent camí. La felicitat no existeix, és una paraula que descriu una pel·lícula, una història escrita, un conte d'infants que ens repeteixen des de xics per que pensem que és certa. Viure és una tómbola, en això tenia raó la cançó. La sort de néixer on et van parir, la sort de tenir la salut que tens, la sort de poder escollir bé el camí -l'agafis on l'agafis-. La sort de ser capaç, la fortuna... la capritxosa fortuna.

La capritxosa fortuna que fa que uns pocs siguin els escollits i la resta siguem els seus peons, els seus esclaus, les seves titelles.

Titelles en un Joc de Trons ben real, estereofònic i en tres dimensions.

Per tots els Déus antics i nous, prefereixo mil vegades lluitar contra el caminants blancs! Almenys, saps que ells són de fiar. Sempre van a per tu.

Bon dia!! 

Parets de paper

Una experiència en un càmping pot ser sempre gratificant. Un dia o una setmana envoltat de caravanes, bungalows, tendes i altres habitacles difícils de definir, amb tota la varietat haguda i per haver de persones que les omplen, que hi viuen.

És curiós com ens passem la vida insonoritzant la nostra llar, omplint-la de personalitat, de decoracions concretes i estudiades, assegurant la seguretat de les seves portes i finestres, convidant selectivament a les visites amb criteris d'amistat, familiaritat o interès... en fi, que treballem sense descans per aconseguir la singularitat dins les portes de casa i llavors, siguem capaços a la vegada, d'obrir les portes de la nostra intimitat a totals desconeguts i a coneguts de temporada, oferint les nostres vergonyes i virtuts en sabatilles i pantalons curts de temporades passades.

Sense anar més lluny, aquest cap de setmana passat he estat en un càmping! Us ho esperàveu, eh? Ens van convidar uns bons amics a passar una nit amb ells; bé, no de convidats amb ells, que resulta que és paradoxalment més car que si entràvem a mode d'inquilins d'una tenda en la parcel·la correlativa a la seva, coses de càmpings. El fet és que, amb tota la família hi hem estat la mar de bé. Només han estat 26 hores contades, és a dir, un dia i escaig amb les hores de nit incloses. Si feu números, no arribem a 18 hores d'activitat; però és igual...

Sabeu que signifiquen 18 hores totalment anòmales en una vida calculada al minut com la que tenim a casa? Són unes vacances!! No faré campanya per cap candidat a les eleccions del país veí, dient que no podem permetre'ns una setmana de vacances ni tant sols, però aniria per aquí la cosa. Bé, i també està la situació del Cocu, el gos, que està malalt i ens condiciona bastant el fet d'haver de donar-li medicació dia sí, dia també, i que deixar-lo a una residència canina per uns dies és més car que anar de càmping la família sencera, i que voleu que us digui, buscar-ne un que acceptin animals, per tenir-lo tot el dia lligat a un arbre, doncs tampoc. Vaja, quin pal!

Que mola molt sortir de la rutina i oblidar-se dels horaris les dietes i els sucs verds. Ei! Que m'he engreixat dos quilos només en 26 hores! En quatre àpats carregats de carn, sucre, beures alcohòlics i ensucrats i més extres que no calien però, que carai, calien, ens hem saltat totes les normes.

Ha estat com una orgia del menjar i la disbauxa! Però sense sexe.

Ja se sap, al càmping hi ha parets, però són molt fines.

Tot se sent.

Jo vaig tenir una necessitat nocturna. Bé, parlant finament, volia anar a fer de ventre i era una hora entrada del vespre. A aquestes hores, en un càmping ple d'estrangers europeus, el silenci és envejable. I per algunes coses, no va massa bé. Per veure la tele, per exemple, que la posis al volum que la posis sempre sembla que està a tota castanya! Com deia, vaig anar als serveis i estaven buits. Uns serveis grans, tipus romà, un quadrilàter amb plantes grans i verdes en jardineres centrals i les piques a una banda, les dutxes a l'altre costat i diferents estils de wàters a les altres dues parets del quadrat. Per pixar de peu, per canalla, per cadires de rodes i la tassa de tota la vida. La que necessitava jo. I buscant precisament això, silenci, em vaig tancar en un d'ells. Mentre faig la feina, reviso el mòbil, qui no? He de dir que soc molt discret! Soc d'aquells que pixa assegut per no fer soroll i no embrutar la tassa. Que no m'agrada cridar l'atenció d'allò que surt i cau a l'aigua, no se si m'enteneu. I amb aquesta idea, i sense entrar en detalls, em vaig concentrar en els wats endarrerits, fins que vaig sentir un soroll de petjades, d'aquell que arrossega la sabatilla a cada passa, i la respiració forçada d'algun senyor que entrava. Va escollir la porta del costat a la meva. Jo no em vaig moure. Com a aquelles pelis, quan la víctima és amagada al lavabo i entra el dolent, obrint una a una totes les portes...

Llavors començo a sentir la cremallera, el cinturó, una gometa que semblava ajustadeta i un petit gemec de plaer acompanyat d'un soroll de tapa contra tassa. I llavors, jo en el meu silenci sepulcral sento: aaaaa-aaah! Crutx! Cropp! Xof! aaaaaa-aaaah! Pffffffffff! Puuuuuueeeet! Preeeep! Xof! ...

No es pot descriure en paraules. Van ser vint segons? Mig minut? Minut i mig? No ho se. Esforç i descàrregues i llufes i sorolls desagradables amb mig centímetre d'aïllament tèrmic. I pobre home, no en tenia cap culpa, però segurament no sabia que jo estava allà, amb el meu mòbil, congelat.

Suposo que quan va sentir que just al costat algú s'aixecava de cop i tirava de la cadena, el devia deixar sobtat, o no. No se sap mai, és el que deia al principi, quan t'acostumes a la vida en un lloc tant transparent, tant accessible, tant públic dintre lo privat, coses que dones per íntimes a casa teva es converteixen en fets quotidians, i deixen de tenir sentit moltes normes socials establertes.

Jo, quan vaig tornar a la taula amb els meus i vaig explicar la ridícula situació, vaig riure molt. Potser ell també ho va fer, sanament amb els seus, i tots dos vam alliberar tensions, primer tassa avall, i després en bona companyia.

La veritat és que, ara que soc a casa, amb el meu ordinador, la meva tele, el meu internet i la meva porta tancada a pany i cadena, trobo a faltar les cremalleres i les cadires de plàstic, les pujades i les baixades a la piscina o la platja i sobretot, la possibilitat d'anar a algun lloc, i que em passin coses imprevistes que em facin riure i em facin veure que la vida, és molt més interessant quan et sorprèn amb els pixats al ventre.

I en el meu cas, mai més ben dit!

Que tingueu una bona nit, i un millor matí! 

Antecedents Penosos

Soc a casa, a les set de la tarda. Quarts de vuit, per ser exactes. Puc asseure’m a davant l’ordinador, mirar webs de viatges, reservar un avió privat per demà matí i pagar-lo via targeta de crèdit sense cap problema. Puc comprar qualsevol article d’Amazon, o un llibre a Abacus, o ordenar per demà matí la compra al súper i que me la portin a casa. Puc fer les gestions de la seguretat social, arreglar el meu atur des del mòbil, revisar les meves comptes bancàries, realitzar transferències aquí i a l’estranger. Puc pagar una entrada de cine, imprimir-la nominal i anar-hi després de sopar. I podria, si volgués i tingués diners per fer-ho, moltes més coses, sense moure’m de casa, amb total privacitat, seguretat i fiabilitat.

Ministeri de justícia, subsecretaría de justícia. Any 2016.

He de demanar els meus antecedents penals per poder treballar de la feina que fa temps que treballo, perquè resulta que a alguns centres docents i altres indrets dedicats als infants, no cuiden prou les formes i han despistat les mirades durant anys. Vaja, que ara han saltat totes les alarmes socials hagudes i per haver sobre els pervertits que treballen amb nens –no especificaré quin tipus, perquè n’hi ha de tots-, i tots estem sota sospita fins que no es demostri el contrari.

I no critico que es posi un punt més de seguretat en aquest àmbit, que la canalla és sagrada! Però clar, si demanes un paper d’aquests, posa facilitats, collons!

Com anava dient, he de demanar aquest paper, i puc fer-ho des de casa! Que carai, tinc la firma digital al dia i estic autoritzat a fer la demanda des de casa i a rebre sense moure’m els papers per correu. Fan-tas-tic! Visca la modernitat.

Començo. Entro a la web del Ministério de Justicia, apartat de antecedentes penales. Solicitar por internet. Clic! Llavors et surt un anunci gran i groc que et diu, “atención, si usted usa el navegador Google Crome bla, bla, bla... perfecte, no uso el crome. Segueixo endavant. Quina sort que tinc avui! Clic!

Paso uno, rellenar formulário. Relleno, relleno... Francesc Badia i bla bla bla, hijo de tal i cual, nacido el tal i residente en España, Barcelona, Manresa código tal... Banco cual, rellene los datos bancários, se le va a proceder a cobrar tal i qual... Entidad que le requiere los antecedentes: bla bla; motivo: tal i cual.

Aceptar.

Error! Ja hi som!!

Los datos introducidos relativos a su identidad són incorrectos. Por favor revise y acepte de nuevo.

Venga, els noms dels pares no estan com al DNI. Sense cognoms!! Que demana Nombres! Que ruc... Aceptar.

Error! Que passa ara?

No olvide clicar la pestaña de comprovación automática de datos del DNI... AH! I per què recollons no ho fan automàtic? Si és imprescindible, i no és part de cap tria... aix! Clic!

Aceptar!

Error! Nooooo! QUE HE FET MALAMENT ARA?

El telefono introducido no es correcto. A veure, repassem... Ah, clar, poner el número +34 delante. Clic!

ACEPTAR!

Error! Buaaaaaa!

No olvide clicar la pestaña de comprovación automática de datos del DNI... JODER! Perdoneu el meu llenguatge, aquí ja estava mosca. Clico la punyetera pestanya, reviso tot el document. Clic?

Aceptar?

...

Siiiiii! Resumen de la petición, Francesc Badia i bla bla bla... perfecte. Banco tal Ministério cual, motivo este... Aceptar.

...

Ahora se procederà al cobro del importe de la tasa de bla bla bla, por el que deberà firmar correctamente... Clic! Por fin.

Error!

Noooooooooooo!

Un error inesperado ha ocurrido antes de finalizar el procedimiento. Por favor revise la configuración de su ordenador y actualize Java.

No puc tirar enrere, el formulari no s’ha guardat. He de tornar-hi. Paciència, ara ja ho tinc per la ma. Revisaré el tema i llestos.

Torno a entrar. Reviso. Comprovación de compatibilidad de su ordenador.

Unidad no compatible! Per què?

Llista: navegador no compatible (no era crome!). Vaja, havia de ser només l’explorer 11. Bueno, solventable. Java no actualizado. Bé, no passa res. Còpia de wíndows no validada. Validada per qui? Només és valida la versió Windows 7.0... Jo tinc el 10. Hi ha dues versions i mitja pel mig, parlem de deu anys d’endarreriment? No pot ser.

Ah, a sota diu que de totes maneres ho puc tornar a provar, si només fallen alguns requisits... potser... ves a saber...

Obro el Internet Explorer 11, amb el Java al dia, reviso la firna, correcte, em detecta el Java... no! Joerrr. El windows segueix essent massa nou per ells, però ho provo.

Certament, no era el meu dia. Tots els passo altre cop, Aceptar i ... Error inesperado ha ocurrido antes de...

Ministerio de Justícia, any 2016.

Demà aniré amb el paper imprès, al banc a fer cua i a pagar, a l’ajuntament a fer cua i a compulsar documents i a correus a enviar certificat el paperet. Mitja hora llarga perduda avui, tot el matí perdut demà.

Ara només confio que no tingui cap antecedent penal que no sàpiga i m’esguerri el dia!

I després ens preguntem com és que la justícia va tant lenta. Si el que és estrany és que no estigui aturada del tot!

Apa, bona nit a tothom!!

A cop de Cup

Hi ha almenys tres motius pels que no m'agrada la Cup. Són extremadament lents, degut a la seva construcció democràtica assambleària. Són extremadament protagonistes, tot i ser la minoria dels independentistes i finalment, veure i percebre que el pes de les opinions de la Cup, sovint, és molt similar al pes i les opinions d'alguns i algunes de les seves dirigents. Clar, ells s'anomenen companys i companyes. 

No penseu que dient això em quedo tant ample, o que m'agradi massa. De fet, jo ni soc sospitós de ser de CIU ni de dretes, tinc un passat escolta que no he amagat mai, i per tant soc assembleari per definició, i m'agrada escriure i dir la meva, tot i ser ningú, per tant també tinc un cert afany de protagonisme. Bé, que podria ser perfectament de la Cup. Però no.

Tot i que els he votat.

Però no.

Tot i que ara m'ho pensaré dues vegades a l'hora de tornar-los a votar.

Perquè penso que una colla tant petita de gent que, popularment s'han unit per portar la veu de la minoria al parlament i aportar el seu gra de sorra a la democràcia, actua clarament de fre al propi procés que ells mateixos han anat accelerant a cop d'efecte. I això és contradictori. Van accelerar la declaració d'independència quan ells mateixos havien dit que amb el 47 per cent no n'hi havia prou per fer-la, i quan s'han de mullar per començar a fer funcionar el govern, que aquest tingui força i sigui sòlid, va i el frenen a cop de veto, malgrat que diuen que no, ara ho acaben de dir, no hi ha veto.

Jo tampoc m'he cregut mai als de CIU. Ho he dit per activa i per passiva, que no són de fiar. Però mira si soc cabut, el que més de fiar era per mi, era el que s'havia trastocat a nivell nacional i internacional i que més estava fent per internacionalitzar-nos: en Mas. I se'l van carregar a canvi de donar estabilitat.

És evident que cada dia que passa i a cada nova actitud bel·ligerant amb Junts pel Sí, només dona la raó a tots aquells que deien i diuen, que la Cup i JPS no eren compatibles, ni tant sols amb l'horitzó de la independència al davant dels nassos.

També penso que jo, que no soc de la Cup, tinc dret a ser escoltat i valorat. Com els gairebé dos milions que com jo, van confiar en una campanya que deia Sí a la independència, junts millor que separats... pel procés!

Pel cul ens esteu donant.

Primer ens heu fet fer el ridícul més espantós a nivell europeu amb el número post electoral. Això penso. Ens heu donat pel cul a tots els que vam confiar en vosaltres. Ens heu obligat a menjar-nos un polític que ningú havia triat enlloc del que anava amb velocitat de creuer i tenia tots els avals i el pes polític necessari per engegar un procés tant complex i potent com el que tenim. Després amb totes i cada una de les assemblees on doneu veu i vot a uns quants per actuar, o no, de fre de la majoria. Potser no fem assemblees però pensàvem que la independència era l'objectiu. I per assolir-la hi anàvem junts. Però no: junts, però depèn.

I llavors van sortint temes paral·lels d'Arran, que només els posa a l'alçada d'intolerants tant o més perillosos que els d'ultra dreta.

Jo no soc un intolerant. Jo no vull una independència a qualsevol preu. Jo no vull un país dividit en dos. Soc català, vull un país nou, fort i ben fet. Amb coses bones i que m'agradin, i coses que no m'agradaran, i coses que no seran bones. Perquè el món no és perfecte, no és quadriculat. Però no vull un país fet a cop de Cup. A cop d'amenaça i de veto. A cop de declaració i exigència. A cop de velocitat descontrolada i frenades a ran.

Som víctimes de la història i la història que tenim al darrera ens avala per fer les coses d'una manera pacífica, cívica i tranquil·la. Sense perdre gent pel camí perquè vagin les coses massa a poc a poc o amb massa pressa.

Hem de ser constants. Tocar la moral als castellans d'aquella manera que només sabem fer nosaltres.

Amb humor fi.

Al pas que portem, tot el crèdit que vam guanyar com a poble a cada Diada, el perdrem darrera cada baralla de parella. I amb cada independentista emprenyat hi ha un que es passa al bàndol de Podem. I Podem no vol la independència de Catalunya. Vol governar Espanya. No us enganyeu!

I al final de tot, quan tinguem un país, seguirem essent veïns de tots ells. I seguirem tenint molta gent que no creurà en Catalunya encara que sigui una realitat. I els seguirem tenint aquí. I poc a poc ens haurem d'anar convencent que no és tant mala idea ser Català.

Però ho haurem de fer tots junts. Amb maneres de fer de tots, de la majoria i també de la minoria. La minoria de la Cup. La minoria de Ciutadans. La minoria de Psc. La del PP... Aquestes minories també són catalanes. I també es mereixen respecte.

Per tot això no m'agrada la Cup. Es miren el melic, diuen que són els més demòcrates dels demòcrates, però només s'escolten a ells i els que vesteixen com ells. Que no són anti-sistema, però el sistema que tenim no és bo. El bo és el seu. Quin és? Si ja costa entendre aquestes votacions d'empats que es desempaten misteriosament o de 26-29 i tres abstencions; quins números més casualment aparellats. Sempre la balança se'n va cap a la minoria. Com que són ells, i saben que ens tenen agafats per les pilotes. Que als que ens agafeu les pilotes no són només convergents!! Que som tots!

I tots estem veient que des del 27S, ja farà aviat un any, tot va igual o pitjor que abans. I clar...

És culpa de Junts pel Sí, oi?

A prendre pel Cup! 

Enganxats al sucre

SOC UNA VÍCTIMA DEL SUCRE!!

Sí noies i nois, i ho dic cridant, perquè és així de cru. I com totes les víctimes, dolces en aquest cas, em sento agredit, violat, assetjat!

El que te despertar a una nova dimensió de l’alimentació, és adonar-se que, com a la pel·lícula, estem dins de màtrix. En aquest cas, la xarxa del sucre, entre d’altres coses. I un Morfeu qualsevol m’ha donat la pastilla verda, i he despertat la meva consciència a una realitat que cada dia que passa, m’horroritza més. Exagero?

Si teniu temps, el mateix que es necessita per veure un capítol de Joc de trons, Anatomia  de Grey, CSI, Bones o el Comisario Montalbano, podreu investigar vosaltres mateixes la veracitat del que començo a denunciar!

Un petit apunt del que em vaig assabentar fa poquet: per menjar la quantitat de sucre que hi ha en una llauna de cocacola, la xispa de la vida, ens hauríem de menjar uns dos metres aproximadament de canya de sucre. A veure que ho visualitzem. El que ens costa prendre’ns una llauna de beguda refrescant i ensucrada, seria el mateix que menjar-nos dos metres interminables de canya de sucre, grossa i pesada. El sucre refinat és un verí, un verí que ens serveixen a quilos i barat, que ens el posen a tot arreu, que ens potencia el gust de quantitat immensa de coses que mengem alegrement, sense adonar-nos-en. Perquè el posen? No és prou bo tot plegat, sense sucre?

Quan conduïm amb el cotxe, de nit, i estem cansats, amb un caramel podem aguantar el ritme. Sí, és cert! Un caramel desperta de cop, perquè et provoca una pujada sobtada del sucre a la sang, i és com un xut de droga dura! Però alerta, després ve la baixada, i com amb l’alcohol i les drogues dures, la baixada t’aplatana i et deixa fatal. Millor seguir amb el puntillo. És una altra manera de veure-ho. Tenim sucre a gairebé totes les receptes que comprem elaborades. Hi ha sucre a les pastes, al pa, al tomàquet fregit, a les sopes, a les llaunes de paté, als embotits, a les begudes... a tot arreu! I a sobre, quan fem cafè, te, llets diverses, pastissos, galetes, gurmanderies, xocolata, ens en mengem més, per suplir el que ens falta, com si ens en faltés! Anem dopats de sucre!

Sí senyores i senyors. No exagero ni un pel. La indústria ja fa temps que va descobrir que els aliments que porten sucre i potenciadors de sabor i aromes afegits, agraden més que els naturals. Que agrada molt més un suc de poma que una poma, i dius, però si hauria de ser el mateix, no?

Els dentistes, una professió de la que es diu que no s’ha inventat vacuna perquè dona massa rendiments, viuen parasitàriament de les fàbriques de menjars preparats! Imagineu-vos-ho d’aquesta manera, gràfica. L’empresa de menjar preparat, vosaltres i en un pal de la llum, com voltors esperant la presa, un parell de senyors amb bata blanca...

Vivim en un planeta dominat per uns poquets que tenen més riquesa que tota la resta junta, i seguim deixant que ens donin la xispa de la vida en fascicles, i nosaltres els comprem alegrement. Però alerta! No estem sols!

Hi ha molts professionals i amateurs que estan preocupats per tot això, i ens van donant pistes. Són menys atractives que els anuncis de les begudes refrescants. El marketing encara pot millorar, per fer arribar el missatge a tothom, i començar a canviar les consciències de molta gent, gent com tu o com jo, que poc a poc, ens anem prenent la pastilla que ens ofereix la possibilitat de despertar i arrencar-nos els suports vitals de la anomenada civilització occidental.

Clar, que també pots tranquil·lament, agafar l’altre pastilla i seguir endollat. Una culleradeta de sucre i endavant, que la vida són quatre dies i s’han de viure a tope!

Oi?

Passa't al costat verd!

 Avui puc dir que, em trobo de conya! Em fan mal menys coses que fa un parell de mesos enrere, puc sortir a córrer dos o tres cops per setmana i anar agafant fons, dormo bé i no em llevo amb mal d'esquena, estic pletòric d'energia, jugo amb els nens al menjador, jugo amb els nens a casa, he perdut tres quilos bons de volum i greix de la panxa. I tot això, a quin preu?

Un preu car, tot sigui dit.

I a quina conclusió em porta tot plegat?

A que, si no tens diners, ho tens fotut per caminar cap a la cultura del vegetarià i cuina energètica, els super-foods i els sucs verds. I aquest és el canvi que hem fet a casa, i és arrel d'aquest canvi d'hàbits alimentaris sobretot, que el meu estat físic i mental ha canviat molt, darrerament.

Puc dir que és cert el que escriuen i diuen les defensores i defensors d'aquest estil de vida; ho puc dir per mi, per la meva dona i per les dues persones properes que conec, que estem duent a terme aquesta revolució a la dieta tant física com alimentària.

I també puc dir, que jo estava del tot equivocat. M'hi sentia obligat! Era com un deute a la meva formació acadèmica culinària, com una lluita interna entre el que havia de ser, per collons, i el que podria ser si obria la ment.

I per fi, suposo que amb el temps d'estovar la idea, i meditar-ne les conseqüències i potser també perquè, que carai, per provar-ho tampoc passa res, vaig abaixar la guàrdia, vaig dir als meus soldats que anessin a dormir, vaig obrir el pont llevadís i vaig deixar entrar "l'enemic" i l'aire fresc a dins...

La veritat, tot sigui dit, és que en els darrers anys ja he/hem anat canviant petites coses a casa: jo, personalment vaig deixar la llet (que m'encanta, que me la bevia a litres i que mai m'ha anat malament) perquè vaig llegir que provocava moltes mucositats. El cafè, va ser la conseqüència següent, perquè jo era un fan del cafè amb llet, dos o tres al dia, i el cafè sol no em venia de gust; em vaig passar al te i bé, s'ha convertit en un company inseparable. La cultura del bon te, també donaria per un escrit a part, però no és el cas. Ja cuinem a casa, molt i amb primeres matèries, cosa que deixa els productes elaborats lluny de la nevera, però, quan mires el rebost, i saps llegir entre línies, t'adones que tot o gairebé tot el que comprem i consumim alegrement, és un perill.

Però això, jo no ho sabia llavors, o potser sí que m'ho havien dit, però no ho volia escoltar. No era el moment per mi, encara.

Finalment, tot va precipitar un dia, escoltant l'entrevista que li va fer el Jordi Basté a la Carla Zaplana. La Carla és una jove eminència en el sector dels sucs verds, podríem dir que la mediàtica de torn, amb tots els meus respectes. Amb ella va començar tot! Als dos o tres dies, vam provar el primer suc verd a casa, al matí. En comptes del te i les magdalenes, o el pa amb embotit, o el cafè amb llet i galetes o cereals: suc verd. El vam fer amb la Thermomix, per provar. Colat dues vegades. Sorprenent! La paraula per definir-ho és aquesta. Sorprèn el gust, la capacitat de saciar-te que té, l'energia que ens va donar... El dia següent vam repetir. Tres dies vam trigar a comprar la màquina que extreu el suc en fred i abandonar les fulles d'acer de la Thermo.

Després van començar els llibres, els vídeos per internet, un taller a Vic amb la Leire Piriz -una altra experta en això d'alimentar-se bé amb els sucs i polpes de les fruites i verdures combinades amb llavors i altres toppings-, i fins al dia d'avui. Seixanta i escaig sucs després, molta més cultura vegetariana i pinzellades de veganisme o vegetalisme, ens han deixat en un estat de voler-ne més! A menys no hi volem anar!

Cada dia que passa, enyoro menys un bon bistec o un entrecot. Cada setmana que camino m'allunya més de qualsevol cosa que sigui pre-cuinada, envasada, conservada, tractada o manufacturada. I cada segon que passo en aquest camí, més m'adono que no el podrem conservar gaire temps, si no volem arruinar-nos! O aconseguim una feina més remunerada o aconseguim que més gent faci el pas com nosaltres, i tot baixarà de preu! És just. I és més fàcil la segona opció, perquè enganyar-nos! No hauria de ser un privilegi menjar sa i bé, però tal i com estan els preus i els sous, per desgràcia, la realitat converteix en elitistes els que poden seguir aquestes dietes. I jo no vull pertànyer a cap elit, trobo tant poderós el canvi que vull, no, no vull: necessito exportar-lo, fer-lo conèixer!

Per això llenço el crit al cel, aixeco les mans a l'estil Son Goku i vull acumular l'energia del planeta per fer explotar les idees que tenim tots ficades al cap, i ajudar a canviar el món! Perquè és possible!

És real i tangible! Podem adoptar una cultura culinària diferent, més amplia, més rica; per salut, per benestar, perquè és bo de gust! Quan abandones els colorants artificials, els aromes afegits i els sucres i potenciadors de sabor, t'adones de lo bons que són els gustos naturals, de les peculiaritats que tenen, de les notes de color que donen a la vida. És una mica com, mirar el cel de nit amb lluna plena o sense la lluna tapant-ho tot. La lluna és bonica, però només és una bola erma al bell mig del cel que eclipsa la magestuositat de la Via Lactea i dels milers i milers d'estrelles que giren al nostre voltant. La capacitat industrial dels homes ens ha dut a un món saturat de sabors que emmascaren la crua i bona realitat al nostre paladar... i sembla que sense això, el món és avorrit i insípid. Ara és l'hora de la revolució humana de les dones, deixeu-m'ho dir així, i no podem deixar passar aquest tren, sense pujar-hi almenys algunes estacions i mirar, degustar, provar. No sentiu curiositat?

He descobert la xocolata del lloro, la sopa d'all, el tresor amagat, la guinda del pastís! I resulta que no soc l'Indiana Jones, ni soc el segon ni el tercer ni tant sols, dels primers. Soc un més que cau de la figuera de cop i s'adona que el que hem i estem fent amb les nostres vides i els nostres estómacs és molt dolent. I cada segon que em trobo millor, m'ho confirma.

Només volia posar-vos al corrent.

Com que és un món obert i nou que m'aporta alegria i vitalitat, en seguiré parlant. No se si amb quaranta anys viscuts normativament parlant hauré cavat ja la meva tomba, perdoneu que ho digui així; però treballaré per allargar la vida dels que m'envolten tant com sigui possible. Una vida llarga i sana, bona i gustosa.

Sense colorants ni conservants!

Bon profit i bon dia!

Viu!

Ja tinc una edat! No soc ni vell ni jove, per molt que els que són més grans que jo, insisteixen a dir-me nen o: que dius tu ara, si ets molt jove encara!

No, ho puc dir clar i català, tinc una edat. Almenys, prou edat per entendre moltes coses, per haver vist moltes coses, per esperar dels altres i de mi mateix, moltes coses... o potser no tantes.

Quan superes la barrera dels quaranta, és quan comencen a donar-te senyals estranys, que delaten d'altra banda que, tens una edat. T'has de cuidar més! Et diuen uns. Vigila amb els excessos, diuen uns altres. Ja t'has anat a mirar el tema de la pròstata? Com més abans es comença, millor! No t'ho diuen als trenta, ni als vint-i-cinc. És ara, quan t'adones que, ja has fet una part important del camí. Important, no la més. Important, no menys que cap altra.

La infantesa tendra i dolça als braços de la mare, si encara tens mare, la pots recordar a través dels seus records, d'alguna foto, d'algun vídeo si has tingut sort. La infància, l'escola, els companys, els jocs i les primeres baralles; queden lluny! Tots som pares ja? Potser en queda algun que no, potser algun ja no hi és... La joventut, l'eterna joventut és a tocar, però ja no hi és. Mires fotos, vídeos, parles amb uns i altres i recordes patrons, moments, instants congelats; somrius...

A partir dels quaranta, si estàs casat i tens fills, t'adones de lo important que és seguir endavant i amb salut per ajudar a pujar la canalla, forta, sana, educada, segura, acompanyada. Que important que és acompanyar-los! I acompanyar-los amb la parella, que importantíssim que és això!

Has superat la crisi dels nens petits? Segueixes endavant? No pateixis, nens xics, problemes xics; nens grans... Ja vindran més crisis. De família, de parella, de govern i de país. Però tu has de mirar endavant, segur, ferm, sòlid, acompanyat. Agafat de la ma de la mare o el pare dels teus fills i lluitant contra tot i tothom per viure bé, tenir el necessari, estalviar, assegurar el futur. I tot, contra els elements.

Quantes coses has superat ja, amb quaranta anys? Quantes n'han de venir? Vindrà alguna cosa dolenta de veritat o tindrem una vida estable. Viurem els ràpids o seguirem a l'estany? Abans dels quaranta, psicològicament no ho pensaves, senzillament. Ara, t'ho replanteges tot. I tot segueix igual. Visca la paradoxa. Però hi penses. Penses en la mort, bé, penses en no morir-te, en viure plenament. Però no pots evitar de creuar-t'hi. La mort ens envolta constantment. Accidents, malalties, atemptats, imprudència, mala sort...

Per això, i contràriament al que pugui semblar, a partir dels quaranta jo no ho veig tot negre, ni penso que ho pugui ser. Veig que ja he fet una part brutal i que em queda per recórrer una part encara més increïble, apassionant. I la vull fer cada dia al màxim.

És per això que em tinc més cura. No tinc por, tinc esperança!

És per això que soc més prudent. No tinc por, vull gaudir de la vida que tinc!

A tope! Però un "a tope" ben diferent del que cridava i abanderava la meva vida de jove! No vull cremar res, vull il·luminar el cel per mi i els meus! No vull patejar-me la pasta, vull aprofitar-ne cada cèntim per fer feliç la meva gent.

Vull... i puc. Per que voler és poder, cada dia, cada nit.

La política, la religió, l'esport, les afeccions, els conflictes; tot això són coses que passen i que no puc controlar o evitar. Formen part de la vida, sí, però no em marquen l'agenda. La vida en si mateixa, la que passa davant dels meus ulls, la que em regalen els somriures i els plors dels meus nens; la que visc de la ma de la meva dona, amb totes les penes i totes les alegries; la que recullo de cada visita als meus pares, als meus germans; la que desprenen les paraules de cada conversa amb els meus amics... això és la vida. Això és important.

Això és de veritat. Tot lo demés, no és mentida, però no importa. 

El Run, run, run

Ara li  hem de dir running, abans en dèiem córrer. Vens a córrer? Surts a córrer?

Avui no aniré a córrer, estic cansat.

Ei, vens a fer running? No tio, passo, estic so tired!

Suposo que això va així. Volem ser independents, volem ser un país normal, i això comença per adaptar-nos d'una vegada per totes a anglo saxonitzar el nostre idioma, com a tots els països normals, que carai!

I és que, això del córrer és cansat, però fer running, és guai!

I mira que hi ha molts tipus de runners, i jo ignorant de mi, no ho sabia. Es veu que es pot córrer amb la punta, i hi ha tot un moviment empresarial/aficionat que propulsa aquesta tècnica, teoria. Run sense recolzar el taló, aprofitant l'impuls i la "molla" que dona la sola flexió del turmell. I hi ha sabates esportives, perdó, hi ha trainers que tenen la sola diferent a les normals per afavorir aquest detall tant important. Bé, perquè ens entenguem plàsticament, córrer en pla i en baixada, com si corréssim en pujada, tota l'estona.

Si ja ho diuen que la ignorància fa la felicitat.

Jo, que només corro des que, buff, em perdo en el temps només de pensar-hi, no en tenia ni idea, ni de run, ni de run style, ni de trainers.

Quan vaig començar, ho feia amb unes J'Hayber blanques, i sortíem per la ronda de Sant Martí -la ronda paral·lela al tren del meu barri matern-, amb alguna germana i els cosins, guiats tots per la tieta. I no fèiem running. I no érem els únics! Però clar, eren altres temps. Anàvem a córrer, amb pantalons curts de batalla esportiva diversa i samarretes de cotó, normals i corrents. Un més o dos abans de la cursa de torn, cada vespre. No recordo quants anys teníem, el primer cop. Nou? Deu? vuit?

Primer, curses de la Mercè, després combinàvem amb la del Corte Inglés, la de Sants... A partir d'aquí, alguns vam seguir fent-ho cada dia, això de córrer, i amb tot el peu! És clar: taló, planta, punta i repetir... milions de passes devem haver fet. I totes equivocades! Asfalt, muntanya, camp; curses curtes, curses llargues. Pista d'atletisme, platja, via del tren...  

Collons!

Si ho se, segueixo amb les Hayber, que eren planes, m'haguessin ajudat a veure la veritat del meu error! He he he!

No me n'enfoto! Només ric una mica amb mi i de mi; i un pèl dels altres, que carai! Encara que alguns es pensin que han inventat la sopa d'all, en el fons, em sembla fantàstic que estigui de moda el que sempre he defensat: que córrer és més barat que anar al gimnàs, més accessible i dinàmic, i fas molta més salut (a no ser que et toqui córrer per depèn quins llocs).

Si home, sí! Ànims! No defalliu Runners!

Quedeu per fer Running, que jo seguiré anant a córrer.

Salut i bon dia!

Pare egoista

Ara he estat estirat al llit amb el meu fill. Pur egoisme patern. Pura necessitat de vida. I com cada nit, li he explicat un conte. Sempre li explico un conte quan va a dormir, i normalment, no acaba mai d’escoltar-lo, que ja respira feixuc i somia. Mai sent el final.

A vegades, li explico contes clàssics, els de sempre. A vegades contes més moderns, d’aquests més pedagògics i educatius. A vegades, només a vegades, m’invento contes nous, a partir d’alguna cosa que ha passat durant el dia, per allò de: a veure si ho entendrà amb un conte?

La veritat és que avui, no li he explicat ben bé una història. M’he estirat al seu costat i li he explicat el dia que va néixer. El dia que va venir al món. Li he explicat, a cau d’orella i xiuxiuejant, com vam anar a l’hospital la mare i jo, perquè el Jan no volia sortir de lo bé que estava a la panxona, i que els metges el van obligar a sortir. Però com que era un tossut ja llavors, i estava meravellosament bé, van haver de caldre nou persones a la sala de parts per fer-lo sortir.

Però que ho va fer. I que era petit. Era petit però molt gran; i que just després de sortir el van posar al pit de la mare i tots tres, vam plorar com mai, d’alegria, de l’esforç. Cada u plorava pel que plorava. Però allà hi havia lo més gran que ens havia passat mai, fins llavors. Aquí, el Jan ja dormia. I he aprofitat per acabar la història recordant que la primera nit que vam estar junts, també va dormir molt, i ens va deixar descansar.

Que sempre dorm molt bé el Jan.

I que per això és tant gran, i tant fort.

I en un dia com avui, tot recordant una mare que se n’ha anat, amb fills xics com el nostre Jan, o la nostra Ivet... em pregunto com pot ser que al món, hi hagi la possibilitat de ser tant feliç senzillament al costat d’un fill, i que hi hagi gent que no ho aprofiti.

Tot pensant que hi ha nens que avui no podran ja dormir a prop de la seva mare, i que hi hagi gent que no gaudeixi, tant sols d’una carícia, d’un sospir, d’un son tranquil a la falda.

En un dia com avui, que ha començat amb una notícia que ens ha colpit amb l’adéu de la Txell, no puc més que recordar lo privilegiat que soc, que som, de ser pares, estar bé i poder viure cada dia al costat dels fills. Amb tot lo bo i tot lo dolent. El pac sencer.

En això soc un egoista. Ho reconec.

Ho vull tot.

No us enganyaré, jo no la coneixia. Vaig treballar amb el seu germà i em va caure molt bé. L’Ester s’havia fet molt amb ella en un passat recent. No entraré en detalls, senzillament, ni és just ni és justificable sota cap concepte de cap mena, que una mare hagi de marxar així.

Humilment, i des d’aquí, una abraçada molt gran a la família, als pares que no els tocava veure-ho, al marit que ha de tirar endavant, al germà, que perd una part de si mateix i, com no, una de ben gran per als seus tres fills, que puguin captar la seva energia i recordar-la, atrapant en el temps coses tant senzilles com un conte a la vora del llit, abans d’anar a dormir.

Descansi en pau.