La Thermomix

L’any passat vam anar de vacances a França! Llavors encara ens podíem moure amb prou facilitat només amb el Jan i la Ivet a la panxa, i vam passar 11 dies meravellosos perduts per les terres del nord. Va estar bé. Va fer fresca, sol, bon temps, vam veure coses boniques i pobles captivadors i, bé, vam menjar bé gràcies a la Thermo. Sí, va ser fantàstic portar-la perquè a l’apartament no teníem gaire res per a cuinar, ni en estris ni en espai. Reconec que va ser extremadament útil, i vam menjar de tot.

La thermomix, la revolució a la cuina.

Una revolució a preu d’or, que només serveix per situacions extremes. Dic només, perquè és el que penso jo, i pel que he anat veient, lluny ja de les primeres febres de grups d’intercanvi de receptes i altres trobades culinàries, i és el que comença a pensar molta gent que, arraconant l’eina, ja pensen en revendre-la a un preu acceptable. Que no cuina bé? Sí, no ho fa malament. No negarem les evidències. Si et mires aquest aparell amb amor i ets conscient de la manca de coneixement culinari de la població, generalitzant perillosament, és un aparell força útil.

Ara bé, que vol dir moro, si analitzem el que suposa cuinar amb la thermomix de manera habitual, les coses es compliquen. Tots els comentaris que sento quan en parlo giren al voltant de la paraules: rotllo, complicació, soroll, avorriment.

És emocionant el primer cop que hi cuines. Amb relativament poc esforç, vas seguint les receptes i vas mirant com la màquina ho va fent tota sola. És com fer pa a casa per primer cop, fa gràcia. Després, si no ets un fanàtic dels pans casolans, preparar, mesurar, posar i esperar per a fer un quilet de pa comença a ser empipador, cansat, monòton. És veritat que no has de tallar les verdures fines com si les cuinessis tu, i la màquina les tritura per tu, però les has de preparar igual, amb el ganivet i la taula. Anar preparant els ingredients com al “bona cuina” és divertit el primer dia, i el segon, i quan has variat unes quantes receptes, però quan comences a repetir-te i t’adones de la feinada que suposa, anar cuinant, obrir tap, tancar tap, treure, netejar, tornar-hi... al final esdevé un rotllo!

Perquè, cuinar jo davant els fogons, tallant i preparant les coses per anar-les posant al foc, posant el cronòmetre per cuinar-ho respectant els temps, i veure com també ho puc fer bé, seguint una recepta, i després netejant una olla, una paella o una batedora, tampoc és ni complicat ni feixuc. No és avorrit cuinar! És entretingut. És gratificant aprendre a fer-ho millor cada vegada. I fer-ho a través d’una màquina, reconeixeu-ho, és avorrit.

És complicat, perquè tot i que sembla d’entrada senzill, el fet que el got contenidor tingui unes mides limitades sempre et condiciona; vaig a fer el dinar per una trobada familiar: si la família te més de deu membres, ja et pots preparar! Milers i milers de receptes al teu abast, vaja, com de les altres, les que es cuinen a ma per entendre’ns. I cada una amb les mides exactes, els gramatges perfectes, les estones de cocció. Pots fer mil coses diferents que no t’atreviries a fer tu mateix amb el menatge de casa. La pregunta és, per què no? No és tant més complicat, i fins i tot és més senzill cuinar a casa. Potser trigues una mica més, potser has d’aprendre a fer servir més estris, però segur que et surt millor, a la llarga. Tot és qüestió de pràctica.

I el soroll. Ara n’ha sortit una nova, de més cara i digital i amb pantalla tàctil. El got és un xic més gran i deu ser la bomba cuinar-hi! Però no ens enganyem, és el mateix, amb menys soroll. Però no et treu ningú el constant anar fent, el “piropip” final que, si t’enganxa a l’altre punta del pis és emprenyador. Cada dia, deu, quinze, trenta vegades el “piropip” i el girar constant. Soroll. Cuinar no és sorollós.

Cuinar no és un rotllo, no és avorrit, no fa rebombori i per descomptat no és complicat. Cuinar, com deia la Montserrat Seguí, en pau descansi, és senzill. Només cal posar’s-hi, aprendre, tenir voluntat de madurar i evolucionar de la simple truita francesa. Treballar amb balança, got de mides i temporitzador no és tant complicat. Fer servir de tant en tant la batedora per triturar allò que ha de ser triturat. Aprendre a tallar bé, és útil per moltes coses. Fins i tot, segur que és plaent saber trinxar la ceba o preparar una bona bronoise per fer una crema.

Jo soc cuiner, de vocació i de professió, encara que no ho sembli. I no he dubtat mai que, com més tallo, com més cuino, com més oloro i tasto, més en se. No se’n sap mai prou i mai ets prou dolent per no poder fer qualsevol cosa.

La Thermomix no és el remei per als que no saben cuinar, ni l’eina inseparable de la bona senyora de casa. És una eina més que tritura com cap, això sí. I si vols deixar una crema amb la textura d’escuma no hi ha res millor a nivell d’usuari. I que la mateixa eina et serveixi per fer una salsa de suport a un bon peix al forn o per fer un sorbet de fruita per deixar amb la boca oberta a uns convidats sorpresa, és genial.

Però jo recomano estalviar-se els mil euros que costa un trasto d’aquests, i aprendre a cuinar poc a poc, i cercar l’excelència de les teves capacitats, siguin quines siguin.

I si no, digueu-me una cosa, bé, contesteu-vos-la en silenci. No és agradable cuinar quelcom i que surti bé, presentar-ho a taula i que la gent es llepi els dits i tot seguit poder dir, ho he fet jo! M’he passat tot el dia a la cuina... El primer dia que diguis que ho has fet amb la Thermo, els farà gràcia. Després ja no sorprendrà ningú, ni tant sols a tu mateix.

És la meva opinió, humilment. Pensa el que vulguis, cuina com vulguis. Però no cal substituir els fogons, el forn, el pímer o la cassola per aprendre a fer-ho bé. Us ben asseguro que si fem una competició, en sabor i varietat, a la Thermo la guanyarem 99 de 100 vegades.

Hi apostem? 

Ets el que menges?

Som el que mengem. Això diuen els que hi entenen. Si mengem molta carn, ens tornem més agressius, més animals; si mengem molta verdura ens tornem més passius, més tranquils; si mengem fauna ben tractada estem en pau amb la natura i si en mengem de mal tractada ens mengem els nervis i les tensions que han acumulat en el seu martiri. I com que no soc expert però n’he sentit campanes, en parlo poc i ho deixo aquí. Però és cert, som el que mengem. En tots els sentits.

També som el que aprenem a ser, encara que sembli obvi. Si prenem d’exemple certs esquemes educatius, farem que els nostres nois i noies del futur, infants del present, de grans tinguin interioritzat una manera de viure concreta. L’esquema educatiu de l’escola catalana, la nostra, la que els nostres avis van defensar i els nostres pares han treballat per aixecar i allunyar de la caspositat central per acostar-la a la modernitat europea, amb més o menys èxit –tot cal dir-ho-, és bastant clar. Un esquema d’anar sempre una o dues passes per davant, buscant l’excel·lència, encara que no la trobi. Una mica respon a la mentalitat i manera de ser d’aquí, buscar i millorar, innovar i evolucionar. A vegades ens la fotem, però seguim treb

allant.

Som el que aprenem, estudiem, ens transmeten i ens ensenyen, i si ens ensenyen a anar a l’escola amb uniforme, resar la verge cada matí, creure en els contes de la bíblia i els miracles de tots els Sants del santoral, a obeir cegament els preceptes de la Deitat inventada per uns quants, que es fan a mida les idees a mida que el món va desmuntant cada precepte; pensar que l’home ha nascut per a treballar i la dona per a procrear i obeir, i no decidir sobre el seu cos. Sona fort, però és tant cert com tot el que la política central del país que ens governa aplica i vol aplicar sota la dreta més rància espanyola. Ensenyament únic, pensament únic. Llei d’avortament restrictiva i humiliant. Recolzament obert i renovat a l’església, sobretot les noves tendències. Això és el que ens ve del centre, del govern espanyol, de les escoles d’elit que volen marcar la diferència, la marca espanya.

Cada u pensa el que pensa, i jo per sort o per desgràcia, vaig ser educat en castellà a l’escola, en una escola amb uniforme de vestir i uniformitat d’idearis, resant cada matí a la verge i fent el pare nostre cada cop que marxàvem cap a casa. Aixecant-nos a cada entrada de professor i rebent cops a la punta dels dits amb un regle per alçar la veu, discutir, discrepar, xerrar, xiuxiuejar, copiar, malparlar, jugar massa o massa poc, menjar xiclet... Això forma part de la meva casposa memòria, i pot formar part del futur dels nostres nens si no ho anem aturant, si no ho anem tallant de soca rel.

Ara bé, si això és el que voleu...

L'aranyeta

"Tu tens una malaltia que no se com es diu, però te'ns alterada la percepció de la realitat"

Quan vaig sentir dir que això ho havia dit un senyor que conec, no em va sobtar gens. No em va sobtar que una persona que es dedica a convèncer a tothom que la seva és la única veritat, i l'opció més bona a triar, busqui ara desacreditar a tot el personal que se li posa en contra amb una malaltia adequada per a cada cas. 

Jo no insultaré la teva intel·ligència, i no diré que estàs malalt. Tot i que no penso gens com tu, i no comparteixo en absolut les teves creences ni objectius. Però en una cosa coincidim, hi ha persones que no estan en el seu lloc. Algun dia, i llegeix bé entre línies, per sobre i per sota, algun dia et miraràs aquest poble de lluny i et preguntaràs quina part de la estratègia no va funcionar. Potser, subestimar la capacitat de resistència i lluita de les persones que et creus inferiors a tu?

Vaig usar la paraula "pseudo" amb tot el sentit, i la seguiré usant. Ets un gran xarlatà, no en tinc cap dubte, parlant amb tu vaig veure que saps portar la gent al teu terreny i dominar les converses, analitzes bé la jugada i contra ataques amb tenacitat, però no et fa ser millor ni menys mentider, per això lo de "pseudo cristià", aprofites el desgavell que hi ha al món capgirat dels catòlics per fer-te un foradet i aparèixer com el bo de la pel·lícula. Però el bo de la peli no abusa del teu poder amb els febles: amb els que pots, els converteixes i amb els que no, els matxuques fins que es veuen tant petits davant teu que marxen amb la cua entre les cames o venen a tu, per que els consolis. 

Està bé com a estratègia temporal, però fins i tot als depredadors més ben camuflats, les seves víctimes els acaben veient el truc, i només els despistats cauen als paranys. 

Aquí comencem a no estar tant despistats. 

Se't veuen els fils... aranyeta. 

Privada Vs pública

El meu fill va a una escola pública. La meva dona treballa en una escola concertada, religiosa. La meva nena petita va a una guarderia privada. Jo treballo en un bar.

A casa, no us enganyaré, no pensem igual en tot; sobre educació tenim diferències. Jo soc fill d'una família molt humil i nombrosa i la meva dona és filla única en una família que no li va faltar mai res. La vida és així, tothom viu les coses de diferent manera, i les experiències sumen, no resten, al meu entendre. No pensem igual en maneres de passar les estones d'oci i no pensem igual en molts altres temes que ens poden afectar als dos o a la família en un moment puntual. 

Això és diversitat. La meva dona i jo no som la mateixa persona. Som dues persones amb vides individuals que hem unit i hem duplicat i enriquit les nostres vides, per formar una família. Ho farem millor o pitjor, però de tot es pot parlar i arribar a un consens que, no sempre satisfà els dos, però acceptem les regles del joc. Això és diversitat. 

Per què decidim una cosa o una altra, és un fet complex que pot començar amb una conversa que s'allarga en el temps, i tot i que jo parlo molt i ella menys, i jo imposo més i ella menys, els dos estils donen fruit de llarga durada. Les coses primer s'exposen, es mediten i es parlen, i després s'executen. Diguem que som els pares, els reis, els consellers, els bufons i els serfs del regne, tot alhora. 

I per què tanta retòrica? Us ho podeu preguntar. Per evidenciar-vos que, malgrat tot el que pugui semblar, pensem diferent, actuem conjuntament. 

Per què el nostre fill va a una escola pública, treballant la meva dona a l'alternativa concertada del mateix poble? En principi concertat vol dir que la generalitat paga les nòmines dels mestres, i la resta de despeses del centre s'han de finançar amb mitjans privats. O el que és el mateix, en el moment que les escoles privades, en la seva majoria religioses, deixen de ser rentables perquè l’església i les donacions dels fidels ja no les poden suportar, l'estat es fa càrrec de la part més grossa, que és la nòmina del mestre. A partir d'aquí, un es pregunta si lo privat, d'entrada, és millor que lo públic. La rumorologia i la tradició diuen que sí. La història juga en contra de l'escola pública, amb tot allò que l'ensenyament públic per a tothom no pot garantir el nivell que s'ha d'assolir, que no es manté el mateix nivell de disciplina, que el personal de la pública és menys compromès, etc. S'ha dit de tot. 

L'escola privada és per definició, concertada o no, una entitat que gaudeix de capacitat de decisió plena, que pot enfocar la seva línia, ideologia i currículums cap a la banda que més li interessi malgrat la societat o la norma general dicti o pensi una altra cosa sobre determinades qüestions. La privada gaudeix d'un reconeixement d'etiqueta que no te la pública: el meu nen va a la privada. Jo els porto a una pública, no pago res! Tots aquests prejudicis, és a dir, judicis previs fan que, d'entrada sembli que sí, que és millor lo privat.

Però comences a mirar el detall i t'adones que, hi ha escoles i escoles. Que hi ha centres privats amb pedigree que han evolucionat i s'han adaptat i han seguit donant el nivell que se n'espera i compleixen les expectatives, i escoles privades que s'han perdut pel camí, amb grans pretensions, promeses irrealitzables, discursos banals i objectius tant eteris que semblen desigs de Nadal. Això els passa sobretot a les escoles Cristianes. On amb l'excusa de la moral i els valors que, es fan propis i intransferibles, mantenen idearis més lligats a l'hora de la missa que a l'hora d'estudi, i garanteixen una disciplina autoritària i ferma que manca als altres centres. 

Per contra, l'escola pública, tants anys vilipendiada i acusada de tots els mals de la societat, va escalant posicions en qualitat, professorat competent, serietat en la línia d'acció, innovació en la presentació del projecte escolar com quelcom fluid i canviant i, poc a poc, està transformant el pensament que molts teníem sobre lo públic. Jo mateix, m'hi incloc. Em trec el barret amb la manera de treballar de les escoles públiques del poble on treballo. Evolucionen, proposen coses sensates sense manca de risc, que funcionen. Una proposta adaptada a la majoria de la població, a la manera de ser de la gent, de pensar, de sentir. Fuig de la disciplina per la força i el crit i evoluciona cap a la motivació pel projecte, la llibertat (autèntica) de créixer i potenciar les qualitats dels infants, obre realment la participació de les AMPES a viure plenament del creixement dels seus fills, sense intervenir excessivament en el projecte. 

Segur que això és la meva manera de pensar. Influenciada per la meva experiència. És evident. Però cada dia que passa veig més clar que, en el poble on visc, hi ha el canvi i el retrocés, l'estancament i l'evolució, la xarrera buida i la feina silenciosa. Tenim de tot, i pots triar en funció del que més t'agradi. 

El nostre fill va a l'escola pública perquè creiem que és la millor opció per al seu creixement, personal, mental, motriu, social i moral. Fins i tot, tenint una bona escola concertada a la vora. 

I no passa res.

Infància perduda

Avui ho parlava amb una clienta, però no és un tema nou per a mi. Ja quan treballava a l’escola, vaig escriure un article intern molt semblant, on criticava l’ús que estem fent de les noves tecnologies, sobretot amb els nens petits. Sempre que visualitzo ordinadors i nens menors de 10 anys penso, estem coartant el seu futur introduint-los en un món que se suposa que ha de ser la base pel seu futur? Quina paradoxa més interessant!

M’explico. A banda de molts estudis que estan fent, faran i han fet sobre les implicacions físiques de les ones dels wifis, telèfons mòbils, antenes i altres aparells que es connecten sense cables, n’hi ha molts i cada cop més que parlen sobre la influència negativa de les pantalles sobre els infants. Però de veritat que calen tants estudis per adonar-se, que no ho estem fent bé?

La tecnologia és una eina, molt útil ben usada i com totes les eines, comparant-ho amb una escopeta de caça, amb un mal ús pot ser letal. Les persones grans que defensen la incorporació cada dia més de les noves tecnologies a les aules, de l’ús d’ordinadors en edats precoces, de familiaritzar als infants amb la funcionalitat de les pantalles, grans i petites, van ser petites sense pantalles! I no s’adonen que ells han arribat on són i amb les capacitats mentals i físiques que tenen, sobretot gràcies a no tenir pantalles a la seva tendra infantesa.

El pervers món en el que vivim fa que els adults dissenyem el que “mengen” els nostres petits sense haver-ho tastat nosaltres mateixos; el perill és veure com després d’uns anys hi ha generacions “perdudes” que pagaran el preu; tot i així, no hi ha un canvi d'escenari i les coses segueixen igual, o empitjoren.

Publicitat directe, subliminal i indiscriminada per a l’ús de màquines de vídeo jocs per a petits i tota la família, joguines cada cop més complexes, mòbils per a infants amb control paternal, tauletes gràfiques per a l’escola, ordinadors per a l’ESO, pantalles tàctils a l’aula dels més xics. N’estem fent un gra massa?

Jo soc un fan dels ordinadors, en tinc cinc! Tinc quatre consoles de vídeo jocs; centenars de pel·lícules per veure amb la televisió LED i escoltar-les amb el sistema de so més sofisticat; Blue ray, DVD, ordinador connectat a la televisió del menjador, quatre o cinc mòbils entre els de casa i la feina... i m’aturo aquí perquè quan vam començar a tenir fills a casa els diners ja no donaven per més, no perquè no en volgués. Però hi ha un detall que tinc molt en compte: jo això ho tinc però, ho he anat acumulant des dels meus madurs vint i llargs anys fins ara. He tingut l’oportunitat de viure sense tot això. Sense veure una pel·lícula per a nens si no era els dissabtes al migdia i amb una sola opció; jugant a jocs tant bàsics com el lego o els famobils (llavors es deien així els playmobils); els jocs de taula eren la wii de la família i em renyaven constantment perquè sempre, sempre, arribava tard a dinar a casa: em quedava al Júpiter jugant a futbol a la porta de fusta lateral.

Sempre parlem de les oportunitats perdudes, de donar segones oportunitats, de tenir la oportunitat de fer això o allò altre, però no pensem massa en la primera oportunitat, la primera opció, la més bàsica, la que neguem als nostres petits que tinguin, oferint tot tipus de solucions ràpides, en comptes de posar el món real a les seves mans i peus perquè l’explorin bé, abans d'endinsar-se en el mòn virtual. La ignorància fa la felicitat, i no ets més ignorant que quan ets petit, no cal que li donis res per a ser més feliç que la seva pròpia imaginació i les ganes de fer-la servir; acompanyem als més petits, desconnectem els mòbils; diem bona nit al whats que tant ens condiciona quan arribem a casa; traiem la pols als jocs de taula, a les cartes, als memoris, al Qui és Qui, a la guerra de vaixells dibuixada en un paper, tornem a treure el Cinexin i que petin les pel·lícules davant la porta de l’armari... tornem la infància raptada a qui pertany, als nens i nenes, i no perdem la oportunitat de construir un món amb ells, perquè quan siguin grans, tinguin totes les opcions per seguir-ho fent amb els seus fills.

Si com a adults, els que tenim la paella pel mànec, no fem aquesta reflexió i actuem, creieu-me si us dic, que aquesta sí és una oportunitat perduda de veritat.

Irrecuperable.   

A robar carteras!

El dijous passat, apalancat davant el televisor després d’un llarg i dur dia de feina i tasques de la llar, vaig enganxar-me una estona al Punt Cat, el programa aquell que xerren amb experts i convidats sobre temes candents. No el miro mai, per diversos motius, no m’agrada l’estil de la presentadora i és massa tard també; això de l’horari per adults és un crim, perquè sembla que per mirar coses que t’interessen i ser adult, has de ser noctàmbul per obligació! Bé, feta aquesta breu i innecessària introducció, afegiré que m’hi vaig enganxar perquè parlaven de la corrupció espanyola. En general, no de dèficits ni comunitats. La corrupció espanyola i maneres o possibles estratègies per eradicar-la. De fet, era més parlar de lo malament que està la cosa, i les estratègies que tenen els que defrauden que no pas buscar solucions.

Perquè està clar que, en aquest estat, robar és un negoci molt lucratiu. Només has de buscar una plataforma que et cobreixi les esquenes, tipus partit polític o constructora o banc, i posar-t’hi. El perill? Si ho fas bé, el perill és que t’enganxin uns quants anys i milers d’euros després, i amb la dilació i lentitud dels processos judicials de la teva banda, una generació després entris o no a la presó, amb una pena que per bona conducta i l’edat que ja tens et torni a deixar fora en breu.

Evidentment, si tens sort. Pots ser un cap de turc i pagar l’ànec, i llavors seràs un desgraciat. Però els que ho fan bé...

Millet, Nuñez, Matas, Rato...

Ser ric i no haver transgredit les lleis és impossible, avui en dia. En Florentino, és un tros de pa, oi? Aquest ens acaba de robar 1.300 milions d’euros amb la cara destapada, i els que li han portat la bossa amb els diners han estat els segons del Rajoy. Fantàstic, no? En un país fet a mida, com apuntaven en aquest programa que he esmentat al principi, perquè els que manen i els seus amics es lucrin amb total impunitat de la manera més legal i il·legal possibles, els que no estafen, roben, extorsionen, subornen i enganyen són els idiotes.

I algú es pregunta encara, com aturar la corrupció?  

Pilotes

No ens enganyem, tota la vida hi ha hagut pilotes. Els tira levites, com ho deia el meu profe de català als escolapis, o els llepa culs, com se'n diu vulgarment. Persones que, en comptes de fer valdre la seva opinió i mantenir una manera de ser real (no fingida) davant els companys de feina, de grup o de copes, es dediquen a fer la gara gara al líder de torn, a riure-li les gràcies, explicar-li confidències dels altres per fer-los quedar malament, etcètere. és una manera de viure també, no ho negaré. Des del meu punt de vista, humil i poc pilotero, una manera de fer de baix perfil, de subsistir.

Tots n'hem conegut de pilotes, i fins i tot algú que em llegeixi ara mateix ho ha estat o ho és, en algun sentit o sector de la seva vida. Raspallar al que mana et dona poder, et dona capacitat d'influir al teu favor per aconseguir èxits personals que, d'una altra manera i per mèrits propis seria més difícil, per no dir impossible. Perquè, la característica principal dels pilotes, és que aparentment són molt eficients en la seva feina. Én realitat amaguen una incompetència força gran, que camuflen rere les llepades, per aconseguir estalviar-se feina i hores d'esforç, i arribar al mateix punt o més lluny.

Penseu una empresa, per exemple. Un lloc ple de gent que, treballa d'una manera determinada i de cop, canvien el cap de vendes! La majoria seguirà, honradament, treballant igual per demostrar les capacitats amb les que pot comptar el nou cap. Però sempre apareix algú que desentona, que porta més pastissos del compte per convidar a tot Déu, que agafa tanta feina com pot per demostrar una capacitat de sacrifici superior, que riu i plora com ningú les penes i alegries de la nova direcció. Alguns així, arriben lluny!! Més lluny del que mai haurien arribat d'una altra manera. Potser un bon pilota serà, que se jo, el nou responsable de márketing havent entrat a treballar de venedor substituint un que estava malalt. O potser altres arribaran a formar part del consell d'empresa; ja se sap, a la vora dels que manen, sempre hi ha d'haver uns quants rucs per fer-los sentir bé.

És el que hi ha. els pilotes estan a l'ordre del dia ara, que les coses a la feina estan malament, doncs s'ha de conservar a tota costa el sou, peti qui peti i sigui com sigui, malgrat t'hagis de rebaixar a fer mal a antics companys o treballar en contra dels teus ideals.

És raonable, i fins a un cert punt, respectable, és una manera tipus paràsita de viure, i tots els paràssits tenen les seves raons genètiques o mancances físiques per ser el que són. Només hi ha un problema, crec jo. Quan es fa tant evident que algú és un pilota, els altres comencen poc a poc a confiar-hi menys, fins al punt que, si les circumstàncies canvien, el pilota acabi relegat o al carrer, és a dir...

Que quan els Mourinyos cauen, els Caranques se'n van amb ells...

L'ex

Ahir vaig veure un ex. No me'l vaig mirar gaire perquè vam acabar malament, d'aquelles relacions que et fan mal, amb les que al final i al cap dels anys et sents traicionat.

Vaig compartir una estona amb ell, i altres persones, en un espai petit i enxubat. Vam haver de creuar-nos la mirada en alguna ocasió, però ni ell ni jo, vam fer cap esforç per dissimular que no ens tenim cap afecte. 

És més, ara que el veig de nou, em fa un cert repelús, i fins i tot em pregunto que caram i vaig veure.

No us ha passat mai?

A mi poques vegades, amb una persona amb la que he compartit coses importants. La veritat és que no soc una persona rancuniosa ni carregada de punyetes. Soc bastant un llibre obert, si em caus bé, em caus bé, si no, se'm nota molt. Hi ha gent, com ell, que ho sap dissimular molt bé. Dissimulen constantment davant de tothom ser una persona amable, respectuosa, cordial i amb conviccions fermes, però a l'hora de la veritat, són reservades, no s'impliquen i viuen només per el seu interès, agafant el que els importa dels altres i deixant-los tirats a la cuneta, si és necessari i en cas necessari.

S'han de tenir els ovaris ben posats, si senyor! Em trec el barret davant tanta hipocresia.

Però tranquils, és un tema personal, no transcendirà. Ni ell ni jo farem d'això una creuada i segurament, si ens tornem a creuar, com sempre, tornarem a fer veure que mai va existir cap tipus de relació.

Per què enganyar-nos? Quan una cosa no surt bé, no surt bé. Oi?

Els simuladors de la fam

Jo puc entendre moltes coses. Soc capaç de posar-me a la pell de cada persona que conec i intentar posar-me en el seu lloc per entendre les decisions que pren, les coses que fa i diu. És un exercici d’empatia molt interessant, doncs ajuda a entendre després perquè prens tu les teves, a mirar més enllà del moment i reflexionar sobre moltes coses que passen a la vida. Per això, soc capaç d’entendre un senyor de dretes enfadat pels moments que vivim a Catalunya, i soc capaç d’entendre un àrab que busca la llibertat del seu poble i religió, encara que sigui llevant vides o la seva pròpia per un ideal.

El problema aquí, sempre o sovint, és que hi ha minories molt minoritàries i generalment adinerades que aprofiten aquesta capacitat que te la gent d’enfadar-se, de voler lluitar per ideals, de fins i tot donar la vida per ells, i els exploten fins a les últimes conseqüències, sense jugar-s’hi gaire a canvi. Són els que mouen els fils del destí dels altres, els que signen ordres, els que es reuneixen molt lluny dels conflictes, els que des d’un punt elevat miren el camp de batalla i mouen els peons...

D’aquests n’hi ha a gran escala i són capaços de generar molta violència amb les seves influències, i n’hi ha de petits i que passen desapercebuts en ciutats i pobles, amb interessos més xics, però no per això menys perversos.

Jo entenc que, a la vida de cada u hi ha necessitats que s’han de cobrir. I per tenir satisfetes les bàsiques fem el que calgui, en general. També entenc que més enllà de les bàsiques i necessàries, n’hi ha de no essencials que també ve de gust cobrir, que són les més immediates en la llista de coses que tenim o fem i que es desprenen del plaer, del gust de fer, de rebre o de donar. Els petits plaers de la vida, del menjar, del beure més enllà d’alimentar-se; del veure més enllà de la realitat com el teatre o el cine o l’art en general; d’escoltar els sons meravellosos que som capaços de crear els humans –alguns privilegiats, és clar-; de sentir a la pell o d’olorar les essències de la vida. Els plaers mundans que consumim, amb més o menys valor econòmic ens fan ser “millors” o pitjors persones en aquest món del consum absolut. Necessitats no necessàries que per consum es converteixen en imprescindibles per mantenir la vida en un nivell acceptable i acceptat. Sinó, imagineu ara mateix que us despreneu de tot el que sobra per estalviar i viure millor, sense patir tant a final de mes: fora tele i canals privats, fora consum de música i d’art, fora mòbils i internets, fora bars, fora restaurants, fora vehicles de luxe –i per luxe vull dir amb totes les comoditats automatitzades i tornar a aixecar els vidres a ma o escalfar el cotxe amb aire calent-, fora petits capricis mundans i grans despeses a les botigues de roba (fins que peti, i després de genolleres i sargits...).

Jo he calculat el que significaria en una economia familiar i seria contundent. Possiblement es podria viure amb un sou petit i encara sobrarien diners. No caldria treballar els dos i sacrificar mitja vida; ep! I sense renunciar a alimentar-se com és degut i abrigar-se prou per no passar ni fred ni calor.

Però no ho fem. No volem renunciar a res. I això comporta necessitar cobrir-ho tot, sigui com sigui. I cobrir tanta despesa demana molt ingrés. I ingressar molt demana moltes hores de sacrifici i/o un sou superior. I guanyar molt és a l’abast de molts pocs per tant hem de treballar més, i com més es treballa menys es viu i menys es comparteix el plaer amb els altres. I si no comparteixes el plaer que generes, de que serveix tant sacrifici? Un peix que es mossega la cua.

Aquesta és la reflexió gratuïta del text d’avui. La grossa, com la de Nadal, avui me la inspiren els que a l’ombra gaudeixen de l’espectacle, i col·laboren a engruixir-les les folrades butxaques a costa nostra.

No hi ha res que se n’escapi, pràcticament. Sempre es pot fer l’exercici de mirar qui guanya més amb les meves accions, i normalment, el que menys hi guanya ets tu.

Esclaus de la modernitat, dirigits i governats com si fóssim petits ninotets de lego, amb una ma que ens col·loca a cada lloc on hem de ser dins la gran ciutat de legoland. Escapar és una fal·làcia, una quimera que ens pinten possible amb petites dosis de felicitat absoluta quan et toca la loteria o el sou per a tota la vida del cafè de torn. Aconseguir que el nen sigui un crac mundial de futbol o de bàsquet o que la nena sigui famosa cantant en un programa de la televisió. Jo, quan llegeixo novel·les que parlen de futurs apocalíptics on el món es governat per minories opressores que han llevat la llibertat de fer segons què per aconseguir la pau, i llavors apareix el divergent de torn i retorna la alegria al poble i les ganes de lluitar penso, però si això no cal imaginar-ho amb una catàstrofe ni can gran guerra pel mig! Si els jocs de la fam ja són una realitat des de fa centenars d’anys! No cal anar molt lluny en el temps per veure que som les víctimes d’una gran farsa, on la nostra vida és senzillament la moneda de canvi d’un petit nombre de grans fills de sa mare.

I mai més ben dit, perquè la maldat i l’opressió és hereditària.  

La Reunificació

Tot i que no m'imagino al Relanyo fent un article favorable a la independència, o al Roncero lloant el joc del Barça, ni al senyor Guerra fent un discurs a favor de l'entesa i la cordialitat política, a mi m'han demanat que faci un exercici per mirar les coses des d'un punt de vista que no és el meu. I accepto el repte, tot i així, l'accepto tenint en compte la realitat en la que vivim.

Imaginem un futur hipotètic, que molts teòrics seriosos ja han imaginat, amb una Catalunya que ha passat per un procés llarg, difícil, dialogat i complex, i ja és un país amb ple dret, reconeixement internacional i amb una constitució pròpia, lleis pròpies, institucions amb ple rendiment i intentant sortir del forat, del sot de la crisi tota sola i amb totes les dificultats del món, que com els teòrics han expressat, així serà. 

Imaginem doncs, que Catalunya és un país independent i la població ha acceptat democràticament que així és. Evidentment, en tots els processos hi ha partidaris i detractors. Jo imaginaré i em posaré a la pell dels detractors. Dels que no volen, sota cap concepte la independència, i tot i així, se l'han de menjar amb patates i es converteixen doncs, en ciutadans emprenyats amb la seva realitat. És així?

Jo penso que hi haurà una massa social que no vol ni voldrà mai aquesta realitat, i si així es dona, lluitaran sense descans per tornar a deixar les coses com estaven. Això em genera la pregunta de si és possible mitjançant la política reunificar un país que s'ha separat, a l'estil de les polítiques habituals i les lleis que tiren els partits endavant, quan governen amb majoria, que quan arriba l'altre se les carrega i es torna a començar. Ho ignoro.

Reconec que és possible, òbviament, que un cop independitzats, hi hagi personal que vulgui incansablement annexionar de nou el país, amb tot el dret, doncs la seva idea d'Espanya i de Catalunya no han anat mai per camins diferents. Per a un Espanyol criat i educat sota les idees pròpies del regne d'Espanya i de la grandesa del seu país, dominador del món en aquelles glorioses etapes de descobertes d'Amèrica i campanyes a l'Àfrica, ha de fer mal que una de les teves conquestes militars se sublevi i se separi. Però és així, Catalunya és una conquesta més del regne de Castella. Catalunya abans de l'arribada massiva de la immigració que la va ajudar a aixecar després de la guerra civil espanyola, era un poble debilitat i vençut. els immigrants la van aixecar amb el seu esforç i els fills d'ells, i ara també els nets, ja formen part d'aquest teixit. Alguns d'ells ara són més independentistes que alguns dels catalans que ho són de "pura sang" si és que es pot fer servir aquest terme tant obsolet; prefereixo dir de generacions seculars. 

Bé, tenint en compte aquesta realitat possible, i tenint en compte que hi ha gent que per cultura, herència i ideologia mai voldrien un estat independent català, entenc que si es produeix, vulguin treballar incansablement per reunificar les coses. Ho entenc, és raonable.

Ara bé, s'ha de fer amb la mateixa pau i harmonia en que s'ha portat a terme el procés separatista. 

Ja se que alguns consideren que això no ha estat així, però ja que em demanen a mi que faci l'esforç d'entendre i captar l'altra banda, l'altra banda ha de fer l'esforç de reconèixer que les coses s'estan fent bé, s'estan fent pacíficament -tot i les continues provocacions, ja m'agradaria veure que passaria al revés-, s'estan fent democràticament -encara que alguns diguin que això no és democràcia-, s'estan fent comptant amb tothom -encara que molts diguin que no se'ls escolta; potser no parlen prou, ni clar ni quan se'ls ha demanat que ho facin. 

Jo ho veig així, som independents, treballem per sortir de la crisi -com la nostra veïna Espanya, que també ho haurà de fer sense la economia catalana i assumint que, potser anirem a la par en recuperació, encara que mantinguin que naltros acabarem fatal i ells ens miraran des de lluny i amb un somriure-, treballem per construir un país nou, diferent i que respongui a la societat catalana, al seu tarannà, a les seves inquietuds. Treballem per tornar a Europa, d'on suposadament ens n'hauran fet fora pels segles dels segles, amb humilitat i empenta. Treballem per seguir sent un país d'acollida com sempre ha estat Catalunya i normalitzant el que tanta gent te por que no passi: la convivència d'un idioma oficial i un altre de parla comuna, amb naturalitat, com és ara mateix. Televisions, ràdios, partits, esport, cultura, teixit social: tot com fins ara, no te per que canviar res, pluralitat i opinions diverses -encara que es digui que en aquest país som manipulats constantment, només s'ha de veure la quantitat de partits que hi ha al parlament, amb veu i vot i finestra multimèdia, la quantitat de ràdios i televisions, diaris i opinions diverses, l’ús de xarxes socials i internet com a font d'intercanvi, informació i comunicació global; Catalunya no te res a envejar en pluralitat i dinamisme a Espanya, bi-manipulada i totalment direccionada amb canals televisius i ràdios públiques i privades amb un criteri quasi únic i immutable. Qui no vulgui veure que Catalunya te un futur brillant, que costarà, que treballi perquè així no sigui. Però seguint les normes. Que en parli, que convoqui manifestacions, que ompli carrers amb banderes, que faci tòrcer l'opinió pública majoritària cap a la seva banda i que finalment, aconsegueixi tenir una majoria parlamentaria prou gran per declarar l’annexió a Espanya, democràticament. 

Sincerament, m'estranyaria que passés. Amb tots els respectes pels que creuen que és possible, tot el que m'ha demostrat el tarannà hispànic és contrari a la democràcia, des de fa molts anys.  

Però tot i així és possible. I si passés, i democràticament, amb els anys, i perquè així ho pensa una part majoritària de la població que viu i treballa a Catalunya, en un futur després del futur hipotètic en que Catalunya s'independitza, Espanya es reunificaria, i el país veí ens acolliria amb els braços oberts i un gran somriure...

No?

Repercussions

Estic sorprès per tot el rebombori que està causant el nostre acte anti constitucional, anti democràtic, fraudulent i excloent del diumenge passat. Ara comencen a sortir moltes veus que discorden amb la voluntat dels dos milions dos centes cinquanta mil persones que van participar, lliurement en aquesta farsa. I és clar, em pregunto, per què?

Per què ara, després de veure que no som quatre gats i desorganitzats, comencem a sentir veus de personalitats, artistes, polítics i articulistes que demanen sensatesa al govern central, per seure i parlar i recuperar un to d’entesa amb els catalans? Que sembla que marxem? Que fins ara anàvem en broma?

Per què ara, després de tres anys repetint una vegada i una altra a base d’actes massius però poc valorats, començo a sentir veus de persones que no se senten representades i es queixen de sentir-se ignorats? Que no podien venir a participar i dir que no volen el que volem nosaltres? Hi estaven tots convocats, per què no van venir? Aquesta majoria silenciosa, és anti demòcrata i no creu en l’expressió nacional? La democràcia només es visualitza cada quatre anys votant quatre partits polítics caducs i que no saben connectar amb la massa social?

Per què sento cada dia més, queixes del món empresarial, que sembla que són els que estan més contents amb l’estatus quo que hi ha actualment. Serà que en aquest país només es valora el teixit empresarial, però els que treballen per ell, no tenen cap importància?

Jo veig ceguesa i sordesa. Tossuderia i menyspreu.

Els catalans, i vull dir els ciutadans de Catalunya, tots, estem nedant en un debat d’idees que sembla que a uns quants els ha relliscat fins ara. I ara de cop els molesta que parlem sense la seva veu. Mai se’ls ha deixat de banda, s’han auto exclòs no participant voluntàriament en el procés. És curiós com, s’han esforçat tant en omplir places mítiques per la foto però després són incapaços de participar en el debat d’una manera activa, acceptant les regles del joc. És que el govern espanyol ja va dir que el referèndum era il·legal! No hi podíem participar! També ho he sentit. El referèndum el convoca el president d’un parlament, un dels més antics d’Europa, en nom de dues mega manifestacions que molts voldrien repetir al seu favor i no poden, i unes eleccions democràtiques en les que els partits guanyadors presentaven obertament i sense embuts un full de ruta que incloïa el referèndum. Per tant, és il·legal escoltar i obeir al poble que t’escull per una determinada feina? Que ens tanquin a tots, que em tanquin a mi!

El poble català no te sobirania... el poble català no pot decidir... el poble català, no és una nació... si feu això, anireu a l’infern! Bé, aquesta última és de collita pròpia, però segur que més d’un ho pensa. El poble català, la província espanyola de Catalunya, va dir-li al seu parlament a través d’unes eleccions democràtiques i ben vàlides, que convoqués una consulta, un referèndum per saber en quin punt estem, i lluny de debatre i permetre que això fos possible des de tots els punts de vista, l’han negat i ens l’han negat des del primer dia amb amenaces, insults, desconsideracions i el que és més greu, mentides: la més gran de totes és negar l’impuls i la gestació de tot el procés al poble, posant-lo en mans de polítics embogits.

Ara però, celebrat a ulls del món, tothom s’està posant les mans al cap. Uns perquè s’estan adonant que no era broma, que són la tira aquest gent. Uns altres perquè diuen que no se’ls ha consultat, que no hi havia opcions per a tothom. Altres que ens estimen molt i altres que mai, mai però mai, ens deixaran fer un referèndum sobre la auto determinació. Som de la seva propietat.

A mi em fa gràcia. El món sencer està veient i identificant per si mateixos, sense que haguem de fer massa esforços, qui és qui i com treballa cada u.
Jo ja he votat. Però no estic tranquil ni m’he creuat de braços. Això acaba de començar i serà llarg, però no penso defallir ni creure que el món s'acabarà amb nosaltres. Abans petarà per tot el mal que li estem fent entre tots, que veure com hi ha un cataclisme social per que Catalunya s'alliberi de l'estat Espanyol.  

No és obligatori

Amiga meva, hi he estat donant moltes voltes, fins i tot he començat un assaig llarg i feixuc, però quan estava a mitges, he parat, l’he rellegit i he pensat.

No tinc respostes per tot. Només tinc la meva opinió i penso que tots hauríem de ser lliures d’expressar-la sense por a cap represàlia. Però ja veus que aquest món no és just. Jo no he tingut la sort de viatjar pel món, aquest tant gran que tenim. No he visitat gran part d’espanya ni he pogut estar tastant cultures. Però he tastat la cultura de la gran ciutat del meu país i la de diversos indrets, més petits i més allunyats. He palpat el territori on visc pam a pam i he conegut molta gent diversa. M’agrada formar part d’una cultura petita però valenta que va pel món amb la cara alta i parlant un idioma de minories en un estat que si pogués, ja l’hagués exterminat del tot.

Aquesta és la meva realitat. Tothom te la seva. Però també conec molta gent que ha viatjat molt i creu en una Catalunya lliure. Per a gustos, colors. Ja se sap.

El que sí que he vist d’aquest món tant limitat o ampli que conec, depenent de com t’ho miris, és que hi ha moltes cultures diferents. I que cada cultura te unes característiques que l’identifiquen. I la gent fa la cultura i la cultura fa la gent. I si tu tens una bandera, i un sentiment, i no encaixa en el món que t’ha tocat o has escollit, i tens la oportunitat de canviar-ho, sincerament et dic que ho facis.

No és cap amenaça; no és cap represàlia; no és venjatiu ni és sectari: és realista i és per convicció. Crec fermament que has d’estar bé i ser feliç allà on siguis, i si alguna cosa t’ho impedeix, segur que en un altre lloc t’hi trobaràs millor, i això no és cap mal. És una conseqüència de la vida mateixa. Ens hem d’adaptar o morir, jo prefereixo que t’adaptis! Molt millor poder seguir xerrant amb tu, ni que sigui en la distància.

Les banderes haurien de ser un símbol d’unió, i a mi, la bandera que representa el meu país no m’hi ha unit mai, i quan veig a persones portant-la, no sento res, no em desperta res. No és cap mal, no atempto contra res per no sentir res al veure la bandera espanyola. És una cosa que em ve del cor. La bandera no em diu res, però la persona que la porta no m’ha fet pas cap mal, i no desitjo que per que jo pensi el que penso i ella el que pensa, ens n’acabem fent, de mal.

Per això, dic que no tinc respostes, però si que penso que un ha de ser conseqüent. En una hipotètica Catalunya independent, el que no se’n senti part, se n’ha de quedar al marge. I ull! No sentir-se’n part no vol dir no parlar català en la intimitat, o ser culer o del Lleida. No sentir-se part d’una cosa és molt més gros i greu que una qüestió de llengua o tradicions, perquè si fos així, ningú immigraria a enlloc, ni hi hauria indis als Estats Units ni xinesos a Austràlia.

Jo crec, humilment, que tots necessitem un lloc on assentar els peus quan naixem i creixem, però després hem de fer la vida en funció d’on ens sentim a gust. Si pel que sigui, i em sabrà greu, no estàs a gust aquí, el millor per tu serà marxar a un altre lloc. Si t’ho pots permetre...

Si no, sempre et pots adaptar. (quants catalans s’han hagut d’adaptar a no parlar en públic, no mostrar la cultura obertament, no poder llegir en la seva llengua o sentir la ràdio en català, no poder estimar en català, i han seguit vivint?) Pensa-hi.

Una abraçada.

Quina costellada!!

Alerta que venim els catalans! Desperta ferro!

Suposo que aquesta és la imatge que volen vendre de nosaltres els nacionalistes espanyols: som perillosos, som anti demòcrates i som intolerants.

Jo ara giraré una mica la truita per veure amb altres ulls als que ens critiquen tant, als que ara s’embolcallen amb la senyera i amb la nacional espanyola.

Ciutadans, està liderat per un senyor que guanyava tots els debats que feia a l’escola, a l’institut i a la universitat. Un demagog professional que aprofita clarament el vot desencantat de la dreta catalana i dels que no s’han sentit ni se sentiran mai catalans per voluntat de ferro de les seves arrels i conviccions polítiques. Durant molts anys ha estat emparentat, casat, ajuntat –ho ignoro i no m’importa- amb una senyora catalanista de família de pro catalana i adinerada. Un personatge així, s’atreveix a sortir al seu balcó mediàtic i dir que el que va passar ahir és un frau. Un frau a la democràcia i una estafa als catalans. Un personatge que mai ha defensat més diàleg que el que li ha interessat per discurs i que mai defensarà ni contraposarà idees amb altres que no pensin com ell perquè és, com he dit, un demagog de la política, un interessat que s’aprofita de la davallada d’altres partits per fer-se un lloc davant les càmeres i entrar així a l’òrbita de l’estat espanyol com a salvador de la pàtria. No és nacionalista català, segur, però no és nacionalista espanyol? No és perillosa la seva demagògia constant i el seu discurs sistemàtic en contra de tot el que no és de la seva corda?

El PP, encarnat aquí per la Camacho i a les espanyes ja no se ben bé per qui, Soraya, Rajoi, Catalan, etcètera, són l’antítesi de la democràcia. Viuen del conte de la constitució que ells no van votar ni recolzar i la defensen com si fos l’únic vestit que han portat mai. Segurament perquè, és l’únic vestit que impedeix a la resta jutjar-los i sentenciar-los pel mal que li van fer a tot Déu durant quaranta anys. Dit això, que no és poc, el PP representa la massa social no catalanista (que potser sí catalana) que ni per sentiment, ni per experiències passades i ni per educació familiar, pensarà mai en positiu sobre la possibilitat d’un estat català. Ells que tant atien el foc de l’educació anti espanyola, són els principals promotors, aquí i a espanya de l’educació anti catalana, per activa o per passiva. La famosa frase a la que s’agafen molts individus del PP per intentar tirar per terra la seva anti catalanitat és aquella que diu que Catalunya ha avançat més que mai en auto govern i institucions culturals durant els quaranta anys de democràcia, i en part és gràcies als seus governs. Sí, hem avançat, com la resta d’espanya, no fotem, i tot el que s’ha anat endavant ha estat per acció dels governants d’aquí que, sempre demanant (frase també molt típica quan s’han d’intentar tirar per terra les pretensions catalanes), han anat fent forat i buscant pactes que en els seus governs sovint, han estat a canvi de favors cap a les seves intencions. Si per ells fos i per iniciativa pròpia, ja tornaríem a ser prop dels anys setanta en estat del benestar, atribucions institucionals i altres temes culturals; sort que no tot el que proposen els surt bé o ho tiren endavant! És a dir, que gràcies a ells, res de res! Sempre hem estat uns torre collons els catalans, i per això hem avançat...

El PSOE, hauria de representar les esquerres espanyoles per sobre de tot, i el que fan és, més aviat defensar les empreses que tenen interessos en polítiques d’esquerres, que són poques, i amb la imatge del texà i la camisa sense corbata van fent com la resta, xumar tant com  poden i aprofitar qualsevol desgavell a la catalana per atraure vots a les espanyes. Quan interessa, com va dir ahir el seu líder, ens estimen i volen una Catalunya amb espanya i una espanya amb Catalunya; quan interessa es raspallen les pretensions catalanes en forma d’estatut, auto govern o el que faci falta.

Els nous Cívics catalans, aquests ja ni em mereixen cap respecte. Neixen en un poble que a banda de veure-hi néixer el timbaler del bruc i en Guardiola, també va votar ahir més del 80% de la població i amb un resultat de Sí, Sí en un 88%. Ja se sap que, allà on hi ha les corrents més fortes a favor d’unes idees, és on poden néixer amb més força la contraposició, encara que sigui en format testimonial i a través d’un senyor, en Bosch, amb un passat molt relacionat amb la idea romàntica de l’Espanya Franquista –pregunteu pel poble, pregunteu!-. És curiós que vesteixi el seu discurs amb la senyera per recuperar el seny... perquè, això no és nacionalisme espanyol heretat per educació familiar, oi?

Jo només veig nacionalisme espanyol per tot arreu, amb idees radicals, amb intencions opressores i retorns al passat, amb intolerància absoluta a la diferència, i amb clares intencions de seguir així per molts anys, venent una falsa imatge d’un país democràtic i unit davant el món. Espanya mai ha estat una nació com sí ho ha estat i és Catalunya. Espanya és un bunyol, i de vent!

Aquí no hi ha ni hi haurà unes idees xenòfobes, excloents ni holocàustiques, per més que ho vulguin vendre així, els del PP, el de Ciutadans, els Cívics i els del PSOE. Aquí, els garants de la democràcia no són cap d’aquests, i ull! Tampoc dic que ho siguin els nostres. Ni CIU, ni ERC ni IC ni la CUP, però a ells ja els ataquen per tot arreu. Fins i tot ens els carregarem nosaltres quan arribi el moment. Forma part del tarannà català. Tot sigui per ser millors, com a poble i com a idea democràtica.

Ahir vam fer una costellada, com diuen. La costellada més gran de la història de la humanitat. I com a costellada democràtica i pacífica no hi ha igual al món; i la lliçó que hem donat va acompanyada d’un missatge: volem canviar les coses. I els que vulguin ignorar que així va ser i és, passaran a la història com això, uns ignorants amb poca volada.  

9N

Potser al final, tindran raó els que diuen que als catalans, ens preparen des de petits per voler ser independentistes. Per no voler ser espanyols. Potser és cert, perquè negar-ho a aquestes alçades. Jo des de petit, he estat planejant aquest cop de demà, amb deliberada i conscient cooperació dels meus pares, amics i germans.  

I és que demà, el nou de novembre, els catalans adoctrinats sortirem al carrer com zombies responent a una crida programada. En Mas és un líder d'aquells que quan us se'l mira només pot obeir i seguir cegament. Això farem tots.

No, és mentida!

Jo, quan era petit, a l'escola, només parlava català a l'hora de català i amb alguns i comptats companys de classe. La meva escola resava l'Ave Maria i el Padre Nuestro. Amb els anys, les coses han anat evolucionant, però la meva generació, els que en tenim quaranta ara, els fills de la democràcia -tot i que nasquéssim just abans que morís el gran home-, no hem mamat precisament catalanisme. En el meu barri, la Verneda i Sant Martí de Provençals, els Gallecs, fills de policia nacional i immigrants de mil regions d'Espanya han estat els meus companys de joc de tota la meva infància i joventut. I només al cau i tímidament, vaig començar a sentir coses sobre independències i similars, però mai en clau d'adoctrinament. Apreníem a estimar el país, començant pel barri, la ciutat, la terra propera i la fraternitat universal amb tots els pobles de la terra. Aquesta era i és la idea.

Aquesta és ara la idea que jo com a català defenso, i no xoca amb voler un país millor per viure, un país millor per als meus fills. Un país que, ho dic clar, no vull que sigui governat com és ara ni pels partits que hi ha ara, tal com són, perquè en part són responsables del que no m'agrada de l'Espanya immovilista que no permet tenir un país millor. Vull un país que, començant pel poble, el barri, les ciutats i la terra en general, respecti les persones, permeti créixer les famílies, motivi els joves, fomenti el treball i l'esforç i recompensi la vida, per sobre de tot.

Els catalans no som millors que els espanyols, però volem un estat propi per a créixer millor del que el govern espanyol volen que creixin els seus propis conciutadans. Ja sabeu la dita, futbol i toros i ole! I mentre estan entretinguts seran ben rucs i ignorants. És la màxima d'un país que, durant quaranta anys va patir la dictadura de les dretes intolerants i durant quaranta anys més ha patit l'espoli sotamà de les mateixes dretes "reformades" i les esquerres "reformistes" de la democràcia.

Senzillament, volem intentar ser millors, persones, pobles, ciutats i país. Si això no s'entén com un acte profund de renovació, no funcionarà. I tindran raó els mandataris espanyolistes que diuen que només ho fem pels diners i un cop separats, les coses no ens aniran millor. Si només ho fem perquè fa tres cents anys ho vam intentar i vam fracassar, tampoc serà correcte, perquè ho estarem fent per raons romàntiques que moren amb la realitat.

I la realitat és que Catalunya no ha estat mai tant gran i tant forta com ara, que pacíficament ha aconseguit més coses i amb més seguiment que amb la força de les armes fa tres cents anys. I la realitat és que, ara jo no em sento espanyol, però no odio ni menyspreo als que se'n sentin, siguin d'aquí o d'allà. Però comparteixo amb molta gent, més de la que per les espanyes i no tant lluny volen acceptar, el delit i les ganes de construir de nou, un país més just, més solidari i amb més potencial del que tenim i tindrem mai de la ma de la mal construïda Espanya.

Aquesta és la meva humil reflexió. Demà votaré per tota la gent que ja no hi és i alguna vegada va somiar amb una Catalunya independent, per la mateixa força de la gent que se sent catalana, siguin o no nascuts aquí. Per ells, per mi, pels meus fills i per tots els espanyols que se senten espanyols, demà votaré.

No m'agrada el món que tenim. El que ens han deixat en herència i el que, acceptem-ho, una mica hem contribuït a crear entre tots els que ara ja tenim una edat. Però les coses poden i han de canviar. Si algú no vol que les coses canviïn, aquest és el que viu millor que la resta. I els que viuen millor que la resta, ja els està bé el mon tal i com és. Per alguna raó serà.

El món occidental tal i com el coneixem, la base, va aparèixer al voltant del mediterrani. On millor que al seu voltant per començar a canviar-lo de nou? 

El canvi comença demà, creieu-me!

Ei! tens un whats!!

La gran notícia del dia, entre d’altres, és que a partir d’avui ja sabrem quan han llegit o no els nostres missatges del whatsapp. Aquesta és la gran novetat de la aplicació de comunicació més usada a casa nostra, i sembla ser que és el remei de tots els mals.

Hem passat, bàsicament d’enviar cartes sense saber quan tindríem la resposta i acostumats a esperar, a enviar un missatge impersonal i carregat d’emoticones i voler saber immediatament si l’han rebut, llegit i respost correctament.

I si no em respon, per què?

La immediatesa de la comunicació és un problema. És un problema perquè, no tothom funciona de la mateixa manera. No tothom te la necessitat vital de llegir, respondre i correspondre a la necessitat vital que tenen alguns, amb el tema de la missatgeria instantània. Hem arribat a un punt, que l’espera, la paciència i la naturalitat a l’hora de comunicar-nos s’ha canviat per el “ja”, la manca de serenitat i atenció, la falta absoluta de reflexió i la necessitat de respondre encara que no es tingui res a dir. Segurament per això, molta més de la meitat de la informació que rebem i enviem per whatsapp és absolutament innecessària. Tinc un bar, ja us n’haureu adonat per algun altre escrit que he fet, i aquí hi veig de tot. Però el que més veig, és l’ús indiscriminat del mòbil, a totes hores. Poques són les persones que no estan acompanyades d’un aparell multimèdia, ipad, portàtil o mòbil –les que més-; si van soles, llegir o no llegir el diari o la revista a canvi d’això, és comprensible; però el que preocupa és quan van acompanyades i les veus, mig atents a la pantalla i a la companyia, o pitjor encara, dos o més persones assegudes en una taula sense aixecar la vista de l’aparell. La wifi és la salvació! La companyia és lo de menys si tinc mig món a la butxaca.

I jo dic: i si no em ve de gust contestar ara? I si ho vull fer tranquil·lament assegut al sofà de casa? Truca’m, parla amb mi! Les trucades nacionals són gratuïtes! Fixeu-vos en la paradoxa: tota la vida volent parlar més per telèfon quan les trucades eren revisades pels pares perquè més de dos minuts ja era una ruïna, i ara que són gratis, quasi ningú es truca al fix. I això que els fixos ja són mòbils, inalàmbrics i anatòmics!

Que és més immediat que parlar amb algú? Escriure-li un whats! Dius el que vols, el que et passa pel cap, i esperes. Si triga poc, és que estava connectat, que parlava amb algú altre? Tenia el mòbil a ma? És que no fa res en tot el dia? Si triga massa, és que no li interesso? És que no vol parlar amb mi, per alguna raó? Li hauré fet alguna cosa? El terme mig no existeix i lo normal és tenir entre quatre i cinc focs encesos alhora, i haver d’anar adaptant-te a cada tema, intentant seguir el fil dels 65 missatges acumulats en cinc minuts per quatre eixelebrats que no tenien res millor a fer.

Així és el Whats. Així és la comunicació ara. Instantània com el colacao, i si fa grumolls no ens agrada.

I ara, ja no tenim ni excusa per dir: ah perdona! És que tenia el mòbil en silenci!

Estàs ticat!

La vida no era això...

El dia te 24 hores. És un fet empíric indiscutible. Jo, he calculat que dormo al voltant de set hores, no faig les vuit perquè no tinc temps, i quan acabi, potser m'entendreu. 

M'aixeco a tres quarts de sis del matí, surto de casa a un quart de set í arribo a la feina a dos quarts. Preparo el bar per obrir a les set en punt, i m'hi estic fins dos quarts de set de la tarda, si no hi ha imprevistos. Si tot va bé, tanco la persiana entre tres quarts i les set, i si no he d'anar a comprar, torno a ser a casa entre les set i un quart de vuit del vespre. Em trobo els meus fills i la meva dona que esperen el papa amb ganes i jo amb més ganes de veure'ls, just per començar dutxes i sopars. Quan hem acabat amb tots els rituals del vespre i hem fet l'estona de joc reduïda de rigor per establir els lligams mínims de qualitat amb els meus fills, els posem a dormir, primer una, després l'altre, i seguint un horari més o menys fiable, entre dos de nou i les nou ja són tots dos al llit. Mitja horeta per rentar els plats del dia que s'han acumulat del esmorzar (l'horari de l'Ester és igual d'estressant però amb els dos nens pel mig... ), preparar un sopar ràpid, xerrar de quatre coses del dia i intentar relaxar-me en el sofà una estona davant del televisor, desconnectar i preparar el cos per anar a dormir, cap a dos quarts d'onze, les onze. El dia que vaig d'hora, dormo aquelles set hores, sinó, no hi arribo, i estranyament faig les vuit algun dia de la setmana. Això cada dia, de dilluns a divendres.

La meva situació no és excepcional, no soc ni em considero un màrtir, però si soc una víctima, perquè hi sumo que, a resultes de la crisi, aquest horari de bojos va acompanyat de no tenir un sou per compensar les hores invertides. Els beneficis del negoci són justos per cobrir despeses i poca cosa més. Perquè donés més rendiment, hauria d'obrir també a la franja de tarda vespre, per no dir la nit. Però com podeu comprendre, les meves hores, neurones i músculs ja no donen per a més.

La meva família ho és tot per mi. Representa tot el que vull, aspiro i desitjava. Per els meus fills donaria la vida i la salut si fes falta. Però jo ho faig per que tinguin la millor qualitat de vida possible, i ara mateix, el meu horari, feina i ingressos només genera pèrdua: la pèrdua del pare que no veuen més enllà del cap de setmana, de la mare que va estrebada i boja havent de carregar amb tot el pes familiar, la pèrdua de poder adquisitiu per poder donar el necessari (el mínim) als meus fills, i la pèrdua de la salut en hores de cansament i son acumulades que només fa que la tensió creixi i el bon humor baixi.

Si això és vida, si això és la vida que hem de tenir els ciutadans d'aquesta terra, d'aquest país, que vingui el Mas, el Masculell, el Rajoy, la Soraya, el De Guindos i el Montoro i tots els que facin falta per explicar-m'ho, i que ho entengui. en fila, un per un; a veure si soc capaç d'entendre-ho. 

Vosaltres ho enteneu?