“Aquesta setmana estrenen una de les pelis més esperades del darrer any! Hi podríem anar, no?” Ni que fos la pel·lícula més esperada del segle, o la darrera part d’una saga de pel·lícules infantils que ens ha acompanyat durant deu anys, o la primera gran pel·lícula de ciència ficció catalana amb èxit internacional; fa molt de temps que no anem al cinema, però tant se val. I no us diré quan temps fa que no anem a dinar o a sopar a un restaurant, bar, xiringuito, bufet lliure... Quan has tingut un fill, et replanteges totes aquestes coses i moltes més, perquè no hi ha més remei, perquè toca, perquè és el millor per tots o pel nen. Bé, que et sacrifiques per ell o ella, i tu ja has gaudit prou de la vida, no?
Els temps estan canviant, és cert. Avui en dia és difícil veure pares que es sacrifiquin pels fills, amb tot el respecte per tots els pares i mares del món, i posant-nos a nosaltres per davant, que ningú és perfecte. La paraula “sacrifici” ja fa mal a les orelles, mal d’ulls de llegir. Tots els que s’han sacrificat a la vida, que coneixem, han acabat ben malparats pel seu acte altruista! Fa por! Però que vol dir sacrificar-se pels fills? No és pas morir a la palestra, no és deixar-se matar per ells! És entendre que hi ha coses que no podràs fer, que hi ha coses que hauran de canviar, que la comoditat haurà de convertir-se en necessitat; si he d’escollir entre el millor mòbil del món o un que només fa ring, potser que pensi primer si tot el que és necessari està cobert i em quedo amb el telèfon fix, si cal.
Com deia, els temps estan, han canviat. Els pares i mares d’avui ja no són ni de lluny el que eren els seus pares i molt menys els seus avis. I de la mateixa manera i anant endavant, els avis ja no pinten res en l’educació dels nets, i els pares a vegades, ben poc. Releguem als demés aquesta responsabilitat, però la família no, si us plau, que no s’hi fiquin! És ben curiós... O no és veritat, que un consell dels pares ens el prenem com un retorn al passat, i estem tant marcats per la dura educació dels nostres pares... Aquelles bufetades! Jo no seré com ells...
La societat ens ha fet anar perdent les arrels familiars, els epicentres de residència i convivència, d’educació, d’exemple, de bones pràctiques, de respecte per l’edat i l’experiència; ens ha tret de la casa centenària dels avantpassats per dur-nos als petits però independents pisos de ciutats i pobles, on cada u fa la seva i no et fiquis on no et demanen; I a canvi que ens ha donat? Independència a quin preu?
Hem perdut els lligams amb el passat i vivim per futurs brillants i acomodats basats en un “statu quo” ple de falses necessitats cobertes; vivim d’una vida d’engany, bàsicament. I aquest engany constant ens fa més mal del que ens pensem, fins i tot essent conscients del mal que ens fa la vida moderna. Per què... ens hem parat a pensar que necessita realment el nostre fill o filla, abans de portar-lo al món?
Quan arriba una criatura et diuen, has de preparar els papers de l’hospital, els papers per presentar el nen en societat (registre civil, ajuntaments, assistència sanitària privada o pública), has de preparar els papers de la baixa i dels permisos de paternitat i maternitat, els controls rutinaris de vacunes, les visites al metge, la canasteta, la roba d’un mes, la de dos, a quina llar d’infants el duràs, a quina escola el penses matricular (pensa que si pot ser en la mateixa zona i així tindrà amics des de petit...), prepara l’habitació, el moisès, el llitet de baranes, l’humidificador, el xucla mocs, el coixí per que no es giri, el cotxet (que si d’etapes o complert o únic); escolta mil consells diferents sobre com alimentar-lo (natural, artificial, naturístic...), mira d’anar a un grup de pre mares i post part, i grups d’alletament, compra biberons i que et siguin adequats, bolquers (marques comercials o fets a ma, de cotó o amb tota mena de productes, vigila amb els parabents...), esponja o “toallitas”, xumets, gronxadors, parcs, joguines... objectes, objectes, objectes.
I algú et parla de temps? Algú et diu: tranquil·la mare, que quan al pare se li acabi el permís de paternitat, fliparàs! Tranquil pare, que quan més enamorat estiguis del teu bebè, et tocarà fer d’home i ja l’hauràs vist prou! Algú et parla del que realment necessitarà el teu fill, i en quantes dosis li hauries de donar, per anar bé?
El temps, aquest bé preuat que la nostra societat ha convertit en or i que l’hem d’omplir amb banalitats i cines i sopars i plays i wiis per anar bé; aquest escàs concepte relatiu segons Einstein; allò del que el nostre fill hauria de gaudir més amb els seus pares, és allò del que menys disposa.
I és per això, alguns pares fem rucades com per exemple, arribar tard de treballar i allargar la “vida en vetlla” de la criatura, per poder-ne gaudir, trastocant els seus horaris per caprici; o portant el nen amb nosaltres al bar a fer unes copes per no perdre els costums, tot petant la xerrada amb els col·legues i rient-li les gràcies al nou vingut; fins i tot pretenem seguir fent la nostra vida tot i ser conscients que a partir d’ell ja no és la mateixa, i això vol dir encolomar-lo amb qualsevol (avis, amics, veïns, llars d’infants...) per tal de veure aquella pel·lícula d’abans o fer el sopar dels divendres, o anar de compres, com sempre. No cal dir que les festes s’han de celebrar igual, i si cal tenir el nen en males condicions per cap d’any o la nit de Nadal, doncs no passa res, ja ho recuperarà el dia següent...
Som egoistes a més no poder? O només fem el que ens han ensenyat a fer, i no en sabem més?
Els avis ens podrien ajudar amb els seus consells, però són les persones que menys ens escoltem, només les volem de cangurs, i si pot ser, sense avisar amb massa temps. I ells, despresos de la necessitat de formar, descarregats del pes de ser els portaveus de la saviesa, es dediquen a gaudir de nou dels petits, com abans, però sense la pressió d’haver d’educar, d’haver de ser rectes, d’haver de dir: no.
Tot està capgirat, i el sacrifici no està a l’ordre del dia.
Però tenir un fill compensa el que perds per tot el que ha de venir! És així. La vida que comença amb ell et farà reviure a tu el que tu no pots recordar dels teus anys d’infantesa, i això no te preu! Què són uns quants sopars, cines, compres o luxes de menys al costat de tornar a emocionar-te jugant amb el Lego o fent corre cotxes per l’estora? No cal fer-nos de cap lliga contra el progrés ni tornar a reviure els temps de la televisió en blanc i negre i un sol canal. La vida és com és, però ens podem adaptar per què les noves generacions comencin una mica de zero, i els ensenyem el valor del temps viscut plenament, tot redescobrint-lo nosaltres mateixos.
Els meus dies ara tenen menys hores, vaja, tenen les mateixes però van amb horari infantil. Em llevo a l’hora d’anar a treballar o a l’hora que es llevi el nen, és a dir, cada dia a la mateixa hora, més o menys. Si és feiner, quan torno em trobo feina per fer, criatura per gaudir, horaris que respectar; si és festiu el mateix, però amb el matí pel mig. A les vuit, el nen ja dorm, i llavors, acabes la feina de la casa, fas rentadores, rentes bibis, prepares el sopar, sopes i... bé, si encara estàs amb esma veus una mica la televisió amb ulls de son, per no anar a dormir a les deu... allargues per dignitat!
I és que tenir un fill és molt més que signar papers i buscar cangurs per fer la teva vida més còmode però en família! És pensar que a partir d’ara, tornes a començar; no fas un reset, canvies el sistema operatiu! Passes de Windows a Mac, de digital a analògic, de la play als jocs de cartes, de ser tu el primer, a ser tu l’últim mico...
I és que no hi ha volta de full si volem educar els fills amb una mica de seny, o no és això el que volem?
