divendres, 7 de desembre del 2012

Agafar cada segon...


Atrapat en el temps. És una pel·lícula que hauran fet mil vegades per la televisió, i tot i així, m'agrada. I no només a mi, agrada a moltes persones per més vegades que la repeteixin, i és que te alguna cosa especial que la fa agradable a la vista, al gust, a la memòria i a l'esperit. És una pel·lícula ruca i carregada d'un humor senzill, però el fons és genial. Atrapat en el temps... Qui no voldria trobar-se en la situació d'aquell home desesperat que acaba descobrint lo important que és cada segon de la vida quan l'aprofitem bé, i lo desesperant que pot arribar a ser cada minut mal viscut. A la seva manera ens ajuda a valorar el nostre temps, la nostra manera de viure la vida, ens serveix de mirall per saber si anem per bon camí, o pel contrari ens "suïcidem" cada nit després de veure lo poc que hem aprofitat el temps...
Perquè sigui relatiu, o continu, o fictici o real; ens el mirem per on ens el mirem i ens creguem o no totes les teories hagudes i per haver, d'una manera o d'una altra, el temps se'ns esgota cada dia una mica més. I no és per posar pressió, tot el contrari, és per recordar-nos que l'hem d'aprofitar. Que si tot va bé i va com ha d'anar, en una vida plena tindrem temps de sobres, quasi infinit, per fer tot allò que volem i podem fer, amb qualitat i quantitat. Que si agafem cada segon, minut i hora que tenim per fer les coses amb els cinc sentits, o no fer res amb tota l'atenció, veurem com el temps si que sembla que s'aturi, que no passi, que malgrat el sol i la lluna girin al firmament, aquells instants curts i llargs no s'acaben, perduren en el present i en el futur, sempre amb nosaltres i tot el que ens envolta.
A mi m'agrada deixar-me atrapar pel temps. El temps dels moments que visc plenament m'acompanyen per sempre, i no són cap llast, no m'ancoren en un lloc fix. Venen amb mi, de bon grat. Es barregen amb noves sensacions, i formen nous colors amb els que pintar la meva vida, la tela que no vull que s'acabi mai, encara que un dia, el temps per mi, acabi passant de llarg.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Els ulls del meu fill

Suposo que a tothom li passa, i deu ser el més habitual del món, però com que jo soc un pare novell, és a dir, el Jan és el meu primer fill, per a mi és una novetat; i és que miro als ulls del meu fill i veig com creix, minut a minut, i això m'entristeix de felicitat. 
Veure que és totalment inevitable que creixi, que deixi de tenir aquell somriure total, aquella felicitat eterna cada cop que em rep després de l'escola, quan es lleva al matí, quan agafa el "bibi" a l'hora d'anar a dormir, és demolidor. Em desmunta l'ànima pensar que un dia, no voldrà que li mengi a petons les galtones i li faci peterrons a la panxa; un dia m'apartarà quan intenti fer-li un d'aquells petons tant dolços als llavis que només ell sap fer-me. 

Ja ho se, soc un il·lús i un beneit; això arribarà abans del que m'espero o potser vindrà més tard i només m’atabalo, perquè tot va tant de pressa; que esbojarrats viatgem cap al futur sense moure’ns del sofà.
Ara que no tinc tant temps com fins ara, i que no el veig cada dia les hores que fins fa quatre dies li dedicava, veig que és una personeta petita que va perdent la mirada de nadó, i ara fa la del curiós que vol descobrir el món que fins ara li hem tingut esperant. Aquesta mirada és un regal i un càstig. Un càstig que ens fa el temps, que no s'atura ni a les fotografies. Les fem per recordar com érem, i cada cop que les veig em punxa a l'ànima que tots aquells records tant presents estiguin passant a formar part d'una pantalla o d'un paper enganxat a la paret. 
Ostres, de veritat que soc molt feliç de veure créixer el meu fill, i alhora em fa molt trist reconèixer que aquell petit que depenia tant dels meus braços està marxant, cada segon és més independent...
De ben segur que vindran temps nous, i moments molt importants per tots, però el meu fillet, el meu Jan Pitit s'està fent gran, ja és un homenet; el més bonic del món...
Aix! Soc una bleda...

dilluns, 3 de desembre del 2012

Fem una festa?


-Ostres, ara que ve l'aniversari del nen, podríem organitzar alguna cosa; no se, alguna festeta a casa amb la família, no?
-Doncs si. Si que podríem, però haurà de ser una cosa senzilleta eh? que no estem per llençar coets!
-És clar, tens raó... Estem en crisi! Te'n recordes de com era tot abans?
-Vaja! Recordo perfectament com funcionaven les coses abans que passés tot plegat. Abans de la crisi tot era diferent...
"Recordo que gran part de les famílies del país vivien en un estat de benestar molt agradable. Podien gastar el que volien en menjar, roba, electrodomèstics, capricis. Tot era més barat perquè tot era més fàcil de pagar. Els sous no eren res de l'altre món, però tothom en tenia! I si no arribaves, tenies el crèdit. Qui no tenia una targeta, en tenia dues! I les feia servir normalment per pagar tot allò que no es podia pagar. Després ho cobries amb interessos i a seguir vivint. Tot era més senzill. Hi havia feina, empreses, inversió, futur... També recordo que qualsevol podia fer una festa d'aniversari com la que volem fer, però ho feien en un McDonalds o el Viena... o llogaven tot el Chiqui Parck! Quins temps, eh?"
-Molt bonic si, però jo volia dir abans. Abans de l'abans. Quan les coses eren normals...
"Quan la majoria del país vivia amb el que tenia. Que anar al cinema era una cosa excepcional de cap de setmana; un regal era un tresor i la tele es canviava quan era vella, quan ja no funcionaven els botons i l'havien reparat diverses vegades. Vivíem en un món més just, en tots els sentits. No just de justícia; just, de treballar per arribar a final de mes. Recordo decorar la casa amb quatre cartolines enganxades per Nadal, fer tapetes amb paper i penjar-los als vidres en comptes de la neu artificial; un arbre era un luxe i les bombetes del pessebre les feia el pare amb una pila de petaca i quatre porta làmpades. Potser era rudimentari, però era més autèntic. Viure amb el que es tenia era apreciar tot el que hi havia a l'abast. Qualsevol cosa... I tenir una bona pilota de futbol o una nina nova era la cosa més preuada del món per un infant...
Recordo que, tenia algun amic que per l'aniversari feia una festa a casa amb els companys de classe, i tots li portaven regals. Recordo la mare dient-me que ho feien per que podien pagar la festa! I jo no hi anava perquè no li podia comprar un regal; el menjar i la beguda eren cars... la cocacola era un luxe! Ho recordes?"
-Uff, jo no ho recordo gaire la veritat. Jo soc més jove que tu. La meva memòria no és tant llunyana i el meu món era diferent, ja ho saps... A casa teníem més diners i tot això no anava ben bé així. Quan calia fer una festa, es feia, i si calia anar de vacances s'hi anava. No s'estalviaven els diners llavors. Clar que, potser nosaltres de llavors, ara no viuríem tant bé, o si, no ho se. Tant mateix, potser tens raó...
-Tinc raó? En quina part de tot el que he dit...
-Pel que expliques sovint; per les fotos que tinc de quan era molt petita, malgrat jo no ho recordi; tot era diferent, i potser, tot era més just. No és just que ara visquem del record d'una època que va ser un miratge, i la realitat ens faci més infeliços, quan tot podria ser més senzill.
-Saps que penso a vegades? Que en el món només importa la gent que te calers poder de veritat, i aquests són molt pocs; tots els altres som un farcit que fa nosa. Erem humils i anavem amb colzeres als abrics per aprofitar la roba i ara fa quatre dies era moda portar les jaquetes amb colzeres, com si la necessitat hagués esdevingut moda. És retro... aviat tornarem a mudar-nos amb colzeres, i de ben segur que no serà per gust. i els pobres i els rics vestiran igual fins que passin de moda els afegits... hem estat menjant un caramel però s'han acabat. No n'hi ha més. No per a nosaltres, vull dir...
-Vaja...
-I doncs, fem la festa o no?
-Convidem la família, com sempre? Amb quatre patates i una cocacola ells són feliços, i no cal que portin regals.
-Val, i després anem a passejar els gossets. Per a ells això, si que serà un bon regal! Vinga doncs, ja envio un watsap als germans... Ostres, ara que dic això. Te'n recordes del correu postal? Allò si que eren bons temps...
-Que dius?? Quin rotllo! Va, envia el correu que es fa tard i vol ploure!... Qui vol enviar cartes ara... a vegades, aquest home meu està ben sonat.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Un gest inesperat

Avui, aquesta tarda, un bon home de qui no en sabem res, de qui ni tant sols en sabem el nom, ens ha fet emocionar, i sembla que a ell també, d'alguna manera, l'hem fet emocionar. Era un paradista, és a dir, un senyor encarregat d'una parada d'objectes per a vendre a la fira de Sant Andreu, concretament, d'estris orientals de percussió i de vent. 
Tot ha passat quan ja marxavem cap a casa després de passejar una estona pel passeig i buscar, en va, un parell de guants i un passamuntanyes per al Jan. Durant la fira, els comerços estan oberts, per fer calaix, i hem volgut aprofitar; com que fa força fred i al nostre petit tot li va xic, per no ser redundant... En resum, ja marxavem quan, hem dit de passar pel passeig i tornar mirant paradetes, i just davant del carrer que hem agafat per tallar avall, hi havia una parada d'estil oriental, tirant a hippie. Estava tota plena d'instruments de percussió i altres estris orientals de fer música i sons, xilòfons, i alguns tapissos i alfombretes. Vaja, la típica i tòpica paradeta d'objectes totalment innecessaris. Però tenim un fill amant de la música i de tot el que faci soroll i ritmes; riu com mai quan agafa les baquetes i toca la bateria que tenim a baix al garatge, i amb qualsevol música es posa a ballar. M'hi he acostat pensant que potser una caixa de ritmes seria un bon regal per a ell, o un xilòfon. El senyor que hi havia a la parada era un home de la meva edat, segurament, assegut en silenci i escoltant música relaxant, oriental. Vestia amb un típic ponxo de caputxa amb algun signe pacifista al pit, pantalons militars i uns cabells llargs i mal pentinats a joc amb la barbeta llarga i afilada. Vaja, un hippie de cap a peus, assegut com si el món no anés amb ell, mirant fixament a l'infinit. A mi em semblava que m'havia ignorat des de l'arribada, i tant és així que em feia cosa preguntar-li el preu del que m'interessava. Llavors ha arribat l'Ester i el Jan que venien darrera i els he ensenyat una bonica caixa de fusta amb núbols retallats on es pica per fer, he suposat jo, diferents tons de picada. I ens hem mirat altres objectes mentre el Jan, sense perdre's detall observava tranquil el que tenia més a la vora. Hem fet sonar un d'aquells penjolls amb tubs de ferro que es mouen amb el vent o passant-hi els dits. Al Jan li ha robat un somriure d'orella a orella. I passava la ma i reia dolçament... Ha descobert un nou soroll que li agradava i és clar, els papàs rèiem amb ell. Llavors he mirat de sobte a terra, com atret per una presència estranya que em mirava, i certament hi era, però no m'hi havia fixat en tota l'estona. Un gos preciós negre com el carbó, gran i tranquil·lament ajegut davant nostre, al costat del seu company de parada. He exclamat "ostres, quin gosset més maco, no l'havia vist", i seguidament l'Ester i el Jan s'han adonat també de la seva presència. Al gosset li ha fet gràcia el Jan i al Jan ell, i s'han fet festes mutues mentre jo buscava cèntims per pagar un d'aquells penjolls sonors, tampoc savia com es deien... El senyor, tot amabilitat i somriures s'ha mogut i ha parlat amb un accent americà dient-nos el nom del gos, es diu "nomenrecordo", ja em passa a mi això. Mentre atenia una parella que li preguntava per un altre objecte petit i de fusta que tenia sobre la taula, jo li he preguntat quan valien els penjolls: 6, 8 i 12 euros. 12 el que li ha agradat! "Carinyo, tenim sobres del matí?" he preguntat a l'Ester mentre ella aguantava al Jan perquè no acabés revolcant-se amb el gos, bàsicament perquè al matí hem estat en una colecta solidària a Santpedor, i és clar, entre una cosa i l'altre, el pressupost pel cap de setmana ja havia volat. "Ens queden 6 o 7 euros, és veritat que hem comprat el disc de la marató... On tens el moneder que en compro el petit" Resulta ser que no el duiem, que ens l'haviem deixat a casa! Caram. L'Ester li ha dit a l'home "ho sentim molt, però avui no podrà ser! ens hem deixat els diners a casa, ens sap greu..." i hem girat per marxar...
Llavors, sobtadament ell, el senyor sense nom i amb aspecte de hippie que passo de tot, s'ha aixecat i ha dit amb el seu accent marcat "ja us el regalo jo!" i ha anat a buscar una bossa per agafar el penjoll gran, no el petit, el que al Jan havia fet somriure. L'Ester, sorpresa ha insistit que no, que no calia, i jo deia de fons que ja aniriem a treure diners, no es preocupi, gràcies... "insisteixo, que m'heu fet passar una estona alegre"...
Ha juntat les mans en salutació indú, i ha aixecat la ma amb els dos dits oberts, fent el símbol de la pau. 
L'Ester quasi es posa a plorar, i a mi m'ha tocat la fibra, ho reconec. Ha estat l'acte més generós i tonto que he vist en molt de temps. Semblarà una tonteria, però gestos així no se'n veuen gaires. Potser perquè quan fem les coses, només parem a pensar quan valen, no quin valor tenen.
Nosaltres avui no hem acabat comprant cap guà, ni gorro, ni res de res. Hem sortit a passejar, hem passat fred i el Jan s'ha cansat molt de tanta gent que hi havia pels voltants, però hem tornat a casa amb el cor aixamplat i un carrilló decoratiu (és el que més s'assembla al nom que no savia) que sempre ens farà recordar aquell bon home que, sense saber ni el seu nom, ens va fer un regal, potser només perquè li vam dedicar una estona freda una nit de tardor...
Inesperat però bonic.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Demà serà un altre dia

Avui estic treballant, espero que demà també.
Avui en dia tenir feina és un luxe, i sembla mentida, perquè abans tenir feina era el més normal del món, i com que naixem amb el dret de viure dígnament, o això diuen, pensava que treballar formava part de la dignitat de contribuïr en el desenvolupament del país on néixes. Però ja se sap, les coses canvien.
Jo he estat dos mesos a l'atur, i com es comenta per aquests mons, m'he hagut de reinventar. Treballava per una solvent empresa de menjars per escolars, feia menjar per nens de set escoles, i de set a una i d'una al no res en tres mesos. I penses, ja no val la feina ben feta? Ja no compta esforçar-se per mantenir un nivell i millorar-lo? Quanta innocència contenen les meves preguntes.
Avui en dia només compten els diners. Si dones prou per que al final els beneficis menys el teu sou ridícul siguin prous per que se'l reparteixin uns pocs, et mantenen, però si no, ho fassis com ho fassis, ja no cal que t'hi esforcis.
Ara, com he dit, he tornat a començar, però a lo bèstia. He agafat el traspàs d'una cafeteria! M'he liat la manta al cap i m'he llençat a la pista. Ara seré el meu amo i responsable, el meu senyor i treballador. El meu propi botxí. Si no ho faig bé, si no m'ho "curro", jo mateix em tallaré el cap. Aquest cop si però, si ho faig bé, la gent em donarà suport, i els meus esforços seran recompensats.
Abans, a una feina també era així. Que ha canviat? Ja no ens preocupa fer bé les coses, només fer-les rentables, i el més curiós de tot és que, quan som els clients de qualsevol altre que treballa, exigim que les coses se'ns facin el millor possible.
Espero que demà sigui un bon dia... un cafè? Si, de seguida...

dimarts, 20 de novembre del 2012

La única sortida és Esquerra!

Porto molts dies reflexionant sobre el que passarà el dia 25 de novembre. Molt de temps per pensar, més que mai, estic preocupat. No tinc cap por del que podem o no podem decidir els catalans si ens unim en un clam, el que em fa por és que els que ens representen s'ho passin pel forro i com sempre, acabem mirant com ens prenen el pèl descaradament.
Primer em vaig decantar per l'Artur Mas, que com Moisès al mar roig vol obrir les aigües per que passem els catalans perseguits pels exèrcits espanyolistes. Ell va recollir el clam del poble -per cert, jo hi vaig ser, ho tinc fotografiat i gravat i us ben asseguro que ningú cridava ESTAT PROPI!!-, i el seu eslògan de campanya això diu: el clam d'un poble. Sembla el màrtir que ens ha de salvar, però serà segurament el màrtir que sacrificarà la seva honestedat per seguir com fins ara. No serà la primera vegada ni la última que un senyor de CIU ens la fot, amb una ma davant i l'altra darrera. La història ens ho ensenya, es repeteix, és cíclica. I no per que l'Artur sigui mala persona o menteixi! Potser ell s'ho creu! És possible. Però la gent que representa, paga i gestiona el seu partit no li ho permetrà, i si li ho permet serà per seguir igual, però amb país propi per seguir robant, manant, vivint millor i maltractant la classe obrera, treballadora, pagesa o urbanita, és a dir, el 95% de la població.
Jo ara soc de poble, però vaig néixer a ciutat. A ciutat les coses es veuen diferents. Al poble la gent no concep el perill que realment te la classe burgesa que viu a Pedralves, Sarrià o la Bonavova. Al poble també n'hi ha, però són quatre gats i no fan tanta por, sebla que no formin part dels que realment financien aquests partits de dretes, parlin castellà o català, la mateixa porqueria. I no ho oblidem mai, l'idioma i la procedència és una excusa, l'únic que importa són els diners que tens!!
Si realment els catalans, parlem l'idioma que parlem, cridem els eslògans que cridem, volem ser un poble lliure i caminar plegats cap a un futur millor, ho hem de fer de la ma d'un partit d'esquerres independent. Ara me n'he adonat. M'ha costat... Votaré Esquerra Republicana! No en tinc cap dubte.
Entre d'altres, finalment m'ha semblat oportú suggerir aquest vídeo per qui estigui dubtós com jo, i s'hagi deixat emportar per les boniques i coratjoses paraules del Mesies... vull dir, del Mas.
https://www.youtube.com/watch?v=krvbQNPyqCc, seguiu aquest link i a veure que en penseu d'en Mas després...
Visca Catalunya Lliure

divendres, 21 de setembre del 2012

Les quatre barres al cor...


El cami cap a un país lliure, una catalunya independent, està obert; traçat  des de fa segles i previst dins l'ideari del ciutadà que se sent català i hereu d'una història pròpia. És evident que no tots els catalans pensen de la mateixa manera, però també és evident que no tots els catalans són hereus d'aquesta cultura que he apuntat. La cultura catalana ens l'han llegada els pares, els avis i els avantpassats, i la contra cultura catalana, l'han llegada els pares, avis i avantpassats que "con Franco vivían mejor".
Ser bon català no és ser independentista. És clar que no! Jo reconec que no ho era, fins fa uns anys. Jo creia fermament que es podia conviure, respectant, entenent, sumant. Jo vaig néixer a Barcelona i al meu barri, Sant Martí, vaig parlar el castellà des de ben petit amb tots els meus companys d'escola, excepte a l'hora de català. A casa, mai ens van inculcar un sentiment separatista i als meus anys de cau, quan vaig ser als Escoltes, malgrat que era un bon lloc per fer-ho, tampoc vaig desenvolupar aquest aire secessionista.
Quan discutia d'aquest tema sempre deia i pensava fermament que en ple segle vint-i-un i dins d'Europa, Espanya baixaria del ruc i, forçada per les circumstàncies i la realitat... vaja, tocant de peus a terra, es trauria de sobre les herències ràncies de la Monarquia, les autonomies i els cafès per a tothom; confiava que un govern rera l'altre, aniria avançant cap a una lògica federació, i a la llarga una Europa federada de petites nacions germanes. Que bonic... i que ruc que era.
La transició va ser un pedaç per sortir del pas, i no va ser una transició real, va ser una farsa. Els responsables del mal que s'havia infligit a Catalunya i País Basc sobretot,  s'amagarien durant uns anys, i gaudirien d'una jubilació pagada per l'estat, és a dir, per nosaltres, i mentrestant, s'aniria formant una nova onada de feixistes tenyits del blau de la democràcia. I dèiem que la democràcia era una dictadura que cada quatre anys posava un nou lladre al capdavant... ara, sentint el que estic sentint aquests darrers temps, penso que ni tant sols va existir la transició, encara estem governats i dirigits sota els mateixos dictadors i feixistes de llavors. Tot plegat ha estat una dictadura de quasi vuitanta anys; ens han enganyat, i ens ho hem empassat amb patates, paperina i llacet...
Espanya ja no m'atrau. Federar-me amb ells ja no és possible, perquè m'adono que ni els auto anomenats socialistes tampoc ho creuen possible. Seguir igual, després de tot, ja no m'interessa. He redescobert la meva vena gravada amb quatre barres a foc a la pell, i m'agrada, m'hi sento molt còmode.
Tinc ganes de participar d'un projecte gran, únic i lluny dels toros, les sevillanes, Madrid i les Falles. Em sap greu perquè se que hi ha bona gent... però fins i tot els fills marxen de casa, i ara és hora que els pares, se separin. Perquè no ens enganyem, i que no ens enganyin, el que era Espanya, va ser-ho per un matrimoni de catalans i castellans, d'aquells que acaben malament...
Visca Catalunya, lliure!!

dilluns, 13 d’agost del 2012

Canvis en l'esport

Tot just ahir es van acabar les Olimpíades de Londres 2012. Una cerimònia de clausura excelsa, imperial, arrogant i egocèntrica a més no poder, però és clar, que es pot esperar dels Anglesos? Em guardaré la opinió personal que em va merèixer l'acte en sí mateix, doncs no és la meva intenció fer crítica teatral, i entraré més al nivell esportiu de la cosa, que és el que més m'ha cridat l'atenció. 
Es podria dir que hi ha hagut dos factors importants que han coincidit per què em mirés quasi tot el que donaven per la televisió espanyola durant aquests quinze dies: el meu fill va agafar la varicel·la just abans de començar -i ja se sap, temps a casa tancat en quarantena amb un nen d'un any...-, i que les olimpíades hagin estat a Londres, cosa que fa que el fus horari de les activitats coincideixi plenament amb el meu horari diürn i per tant, actiu. Jo ni recordo haver vist la inauguració de Pequin, Sidney o Atlanta... 
Resumint-ho tot, m'he adonat que l'esport és apassionant! Sí, que desprèn passions per allà on passa, i que mirades a través de la tele que tot ho alenteix, és increïblement additiu! Veure els esportistes suar, concentrats i obcecats en aconseguir la preuada i escassa medalla a camera súper lenta és impressionant. Veure l'esforç i la tenacitat per derrotar esportivament a l'adversari és emocionant.
Totes les modalitats m'han reportat aquesta sensació de lluita, companyonia, comprensió i superació; fins i tot les que aparentment són violentes, com els combats de lluita lliure o boxa o les arts orientals m'han transmès pau, passió i acceptació. Tots els esports m'han fet sentir bé; bé, tots no. I això m'ha fet pensar. Per què hi ha esports on veus que el que succeeix esportivament no es reflecteix en el que passa al final? Per què hi ha esportistes que s'encenen i agredeixen física i psicològicament a rivals, jutges i públic?
He entès que hi ha esports que depenen de l'esforç humà, i hi ha esports que segueixen depenent massa de la intervenció d'un jutge, d'un àrbitre tot poderós a qui no es pot criticar per què ho fa el millor que sap, i pot. En ple segle vint-i-un i amb una quantitat de tecnologia disponible a l'abast que fa por. Em sembla senzillament absurd i retrògrad. I essent mal pensat, em sembla sospitosament manipulat.
Si senyors i senyores, dic obèrtament que no només s'hauria de perseguir el dopatge amb tanta energia, també s'hauria d'eradicar la subjectivitat en l'esport. Els àrbitres necessiten ajuda, i ràpid.
Sembla injust veure com un atleta de pista, que es passa tota la vida preparant-se per una prova, caigui a la primera eliminatòria, però és el seu talent contra el dels altres. I aquesta és la grandesa de l'esport, els millors triomfen i són herois, els altres hauran de seguir preparant-se per una altra ocasió, és objectiu i és just. El que si que em sembla injust és veure un esportista donar el millor de si mateix i trobar-se eliminat per una decisió, en un moment de dubtes, d'una persona que no competeix, que ves a saber que li passa pel cap i quines afinitats te -per més imparcials que diguin que són-. Hi ha esports on aquestes coses es fan més evidents que en d'altres, la majoria esports d'equip, però també n'hi ha d'individuals. Molts esports incorporen ja les cameres, els censors i altres artilugis intel·ligents per arreglar aquestes apreciacions, però n'hi ha que no es mouen de la seva original concepció, i és intrigant. És difícil entendre per què un gol que tot l'estadi veu per les pantalles, dins la porteria de waterpolo, no sigui pujat al marcador; és complicat explicar per què en el futbol no es sanciona ja d'una vegada per totes el joc brut, l'engany i el teatre quan es demostra a través de l'ull de vidre la seva existència; és estrany comprendre com en un esport tant clar com és el bolei no es sancionin dos tocs seguits d'un sol jugador. És paradoxal que en el tenis es pugui apel·lar l'ull de falcó per qualsevol pilota dubtosa; en la rítmica es pugui, pagant, remirar un exercici a camera lenta per modificar-ne la puntuació; que a les curses d'atletisme hi hagi una foto finish per decidir, amb una capacitat impossible per l'ull humà, qui ha guanyat una cursa, que en el bàsquet es recorri a les pantalles per mirar si la cistella era dins de temps o no i que, en el futbol no es pugui reclamar un penal, una cessió, un gol fantasma o un fora de joc dubtós que pot donar, justa o injustament una victòria merescuda o no.
Després, les tensions creixen, els participants s'exalten, les passions s'alliberen i tot és culpa de l'esportista o del públic, mai dels àrbitres, d'un mal reglament, d'una mala evolució o del joc brut. I en això n'hauríem d'aprendre molt dels americans, on els seus esports potser s'alenteixen més, però les normes són clares, hi ha àrbitres, cameres i reglaments per tot, i l'espectacle pur està garantit. 
Visca l'esport, net i clar si us plau!

dijous, 7 de juny del 2012

Retallades al menjador!!


Nens! A dinar! cridava la mare, tot i que no era molt lluny. Nosaltres si que ho estàvem de lluny; lluny i abstrets en els nostres móns de joc i joguines. Això passava llavors, que nosaltres érem petits, el món era un altre i la mare, la meva i la de quasi tothom, treballava per nosaltres, dia i nit. El dinar era un àpat que fèiem cada dia ordenadament a casa, cada dia diferent, equilibrat. La mare cuinava de meravella i tenia tot el dia per organitzar-se la feina, tota la que es referia a casa. Eren altres temps, ja ho he dit. I la mare era el pilar on giraven tots els membres de la família: roba, aliment, ordre, higiene, hàbits i educació. Al pare el vèiem poc, sovint al cap de setmana. A les nits arribava per sopar i després de fer una jornada dura fora de casa no tenia massa ganes de canalla i batusses. Tampoc era necessari, era cosa de la mare. Tot tenia un lloc i tot lloc tenia un responsable. La mare, omnipresent a la vida d'un infant.
Els temps han canviat. Ara les mares són com pares i els pares, segueixen sent pares però són més mares. Ningú és ningú del tot i més part de l'altre que de l'un, i això em sona. Resa la dita que, vaixell sense capità mana el mariner, i a casa hi ha dos grumets jugant amb terceres persones, els fills, manaires dictadors sense límits que troben els forats que la llei de la mare ja no imposa. Els nens són els amos i senyors de les llars i tot gira al seu voltant. Ara són els pilars fonamentals. Les vacances giren al seu voltant; els menús giren al seu voltant; la televisió i els altres aparells giren, especialment, al seu voltant; els pares són els suports acomodats i poc treballats dels seus fills. I això on ens porta?
Ens porta a una societat plena de persones que no volen l'esforç. L'esforç de treballar per un ordre i un seny a casa i fora de casa. L'esforç d'educar i aguantar ploreres i rebequeries amb la fortalesa necessària. L'esforç de buscar emocions en les persones enlloc de les pantalles. L'esforç d'escoltar i saber escoltar els fills i els pares. L'esforç de fer els deures, d'estudiar o treballar, sacrificant el que calgui pels somnis del demà. L'esforç de, de moltes coses que requereixen tenacitat, embrutar-se i repetir-les fins la sacietat per dominar-les. Tot ho comprem fet, tot ho volem ràpid, tot ho fem a l'instant, sinó, ja no interessa.
Esforç, tenacitat i educació en el menjar és el que transmetien les àvies a les filles i successivament fins la fi dels temps. Bé, no fins als nostres dies, per què ara ho han d'escriure les àvies -o les supervivents- en llibres per què sapiguem com ho feien. Hi ha hagut un trencament dramàtic de tradició oral i respecte a l'experiència que ha fet que avui, no hi hagi ningú disposat, capacitat i sacrificat a fer que la família mengi bé. Ni mares, ni pares. I aquesta poca implicació la hem delegat en moltes ocasions als avis, que tenen temps al migdia per alimentar la canalla a casa, i a les escoles, a qui hem exigit un menú equilibrat, sa i complementari del nostre -que hem rebut suggerit en el mateix menú de l'escola, per si de cas no se'ns acudeix el què-. El menjar del cap de setmana és de festa! I sovint el de les nits és de batalla -quants no pequem d'inflar la fila del colesterol a la nit, adduint que a l'escola ja l'alimenten bé-. Durant les vacances, el més terrorífic és haver d'anar a comprar cada dia, menjar variat i no repetir massa sovint, per què, reconeixem-ho, doctes en els fogons no som. I bé, així ens plantem de nou a l'època escolar que, ens soluciona la papereta.
És evident que descric una part de la societat, no tota. Un percentatge que creix, però. I aquest creixement de vagància alimentaria fa que, les reformes i retallades del nostre estat del benestar em sobtin encara més.
L'any vinent, a l'escola podran menjar els nens i nenes menjar de casa en carmanyoles! Juntament amb els altres que ho facin amb els menús escolars, dic joc. O farem tres torns ara? O dos i un segregat? Quants de nosaltres farem el menjar cada dia, saludable, equilibrat, re-escalfable i variat pels nostres fills? Com gestionarem el xoc evident que hi haurà al menjador quan uns mengin patata i col i els altres macarrons, arròs i salsitxes? Qui escalfarà els plats de tots els "campistes" al microones, amb el coneixement i domini de la tècnica necessaris per no fer malbé el menjar? Qui garantirà que cada "carmanyolero" tindrà la ració que toca, controlant la quantitat que portava cada infant? On ubicaran les neveres noves, i totes les altres coses necessàries per la logística del dinar les ampes? I hi haurà prou cèntims per tot plegat? Els monitors seran a més a més dels que ja hi ha? O es sobrecarregarà de feina els ja existents?...
Tot això ho han pensat ja, segur, tots els polítics i implicats en aquest assumpte. I tot això segur que te una resposta que a mi, feliç ignorant, se m'escapa. Però crec que no anem bé. En nom de l'economia anem enrera però retrocedint malament, sense formació. És com tornar a l'època de ma mare, i ma mare no hi és...
I només veig més dictadura infantil, més manca de control alimentari i l'estalvi, a la llarga, ens costarà molt car.
Una mica més de reflexió i seny no ens aniria malament. D'altra banda, algú ha pensat que tot això acabarà aviat amb les empreses i tota la gent que hi treballa, del món de l'alimentació infantil? Més aturats, és clar. Ja no ve d'aquí...

dimecres, 28 de març del 2012

El dia després



Demà hi  ha vaga general. El dia 29 de març de 2012 hauria de ser un punt d'inflexió en la política española, perquè el poble ha dit prou. Hauria? 
Demà serà un dia de festa per alguns, de manifestacions per uns pocs i un dia confós per a molts que, malgrat estiguem d'acord amb la queixa per la reforma laboral i els abusos a que estem sotmesos dins aquesta merda de crisi, treballarem per ous. Per què? Perquè totes les empreses públiques i privades vinculades amb el sector serveis hem de cobrir uns serveis mínims. Uns serveis mínims, que en el cas del meu sector concret, restauració per escoles, vol dir servir aliment a nens i nenes que no faran vaga per que els seus pares no poden, no volen o la fan però col·loquen els nens a l'escola. Per tant, gràcies a la llàstima que fa la canalla sense menjar (també es podrien portar un bocata), nosaltres treballem. No podem queixar-nos, no podem sumar-nos a la queixa. Em sembla injust. Soc un treballador responsable, i encara avui tinc la sort de tenir feina, però estic emprenyat! Emprenyat amb el govern, la oposició i tota la raça política que juga a ideologies i banderes quan el poble es mor de gana. I mentrestant, els que ens queixem, hem de treballar per cobrir uns serveis que imposen els que manen i estan en contra de la vaga. No és paradoxal? 
Que es fotin els que manen! El país s'hauria d'aturar, i no només un dia! 
Però que dic... 
Si demà no passarà gran cosa, i divendres, el dia després, en Rajoy i els seus aprovaran uns pressupostos insultants per seguir-nos escanyant. Això és la crisi. 
Quins collons...

diumenge, 25 de març del 2012

Els pecats dels nostres pares

Darrerament m’he fet moltes preguntes d’aquelles que no tenen una resposta fàcil, ni ràpida. Preguntes que potser mai trobaran resposta i que generaran més preguntes que potser, algun dia respondré, a base d’experiència i perseverança. El cas és, que em vaig fent gran i que cada cop m’assemblo més a aquell home que vaig conèixer quan era petit i ja era conscient del meu món. Parlo evidentment del meu pare.
Una persona que ha estat tota la vida un petit gran misteri per mi. Bé, no tota la vida; fa uns pocs anys que el misteri s’ha anat desvetllant poc a poc a força d’observar-ne les fortaleses i les febleses, a força d’escoltar-lo i d’escoltar la meva mare parlant-ne. Un home doncs, que tot i ser el meu progenitor i fer-me de figura paterna tota la vida, s’ha mantingut sempre distant amb els seus sentiments i els seus pensaments més íntims. I ja ho diuen, els testos s’assemblen a les olles. Em pregunto si jo, tot i que he fet una vida diferent en uns temps totalment diferents, m’assemblo a ell més del que voldria, o menys del que caldria. Això si que de moment, és un misteri.
I per què em faig tantes preguntes sobre el meu pare? Potser perquè he estat pare fa pocs mesos i valoro la importància que te un pare a la vida d’un fill. O potser ja les tenia d’abans les preguntes, i ara que he estat pare cerco amb més intensitat les respostes que abans, només havien quedat a l’aire. Al cap de vall, som hereus dels nostres pares no només del seu capital, que en el nostre cas no seria un punt fort. Som hereus de la seva manera de fer, ser i pensar, per més que molts fills ho vulguem negar o dissimular. Som hereus dels pecats dels nostres pares.
Els pecats dels nostres pares... Pecats; quina paraula més acusadora, lletja i desagraïda. Qui no ha comès algun pecat a la vida? Qui no n’ha comès molts, de nen, jove i gran? Jo crec que el gran problema de tot plegat és precisament allò que apuntava abans: coneixem als nostres pares quan ja som grans. És la única gran pega que li veig al tema de ser fill. No tenim cap oportunitat real de conèixer al nostre pare i mare en el seu estat de gràcia, en plena joventut! Ens perdem els seus millors anys de vida i quan som petits veiem el que ells ens volen deixar veure, precisament perquè amaguen aquells pecats que no volen que cometem, com van fer ells... Jo soc pare ara i m’adono que no voldria que el meu fill cometés els mateixos errors que jo. Ostres, quina frase més de pare, no? Errors! Pecats! Ja hi torno a ser. Som el que som i els nostres fills se’ns assemblaran vulguem o no, i cometran els seus errors, pecats o com en diguem de tot això, i ho faran a consciència. Talment com ho van fer els nostres pares abans, i nosaltres darrera; i així fins la fi dels temps.
El meu pare i la meva mare van viure el seu moment, van trobar-se i per moltes raons que desconeixem, només ells les saben, han arribat fins als nostres dies essent una ombra, un reflex esbiaixat del que eren. Voluntària o involuntàriament, han modelat les seves vides per donar-nos raons i exemples per fer-nos créixer, millor o pitjor. Ara que són grans els miro i penso: ostres, com m’agradaria haver-los conegut abans. D’acord que he tingut èpoques millors i pitjors, sí... però tant malament no he sortit, no? Alguna influència tindran ells...
Sabeu que penso realment? Això és arran d’un comentari que em va fer una persona estimada, una vegada que discutíem: “als pares no els podràs entendre fins que tu siguis pare”. Penso que les persones no sabem posar-nos a la pell dels altres, per que el nostre ego i orgull ens ho impedeixen. Només els actors es posen en altres papers sense perdre el cap (o això diuen!). Sempre estem ferits per coses que ens han fet els altres, no per la nostra pròpia manera de fer. Si tenim problemes, són culpa dels pares que no ens entenien, que no ens van saber pujar, que no ens van estimar prou... Penso que som les nostres pròpies víctimes, i per tant, els nostres pares, imperfectes i humans, també són les seves pròpies víctimes. I quan un mateix és la seva víctima, també es converteix en el seu jutge i executor. Deixem de jutjar-los, que després vindrà la nostra oportunitat i després de presumir tant, encara ho farem pitjor i ens en recordarem d’aquella frase que vam dir. Aprendre a perdonar, aprendre a comprendre als pares. Només n’hi ha dos a la vida i, quan els comencem a apreciar en la seva justa mesura, quan comencem a comprendre’ls, a vegades ja és massa tard.
Darrerament m’he fet moltes preguntes, és cert, però potser que deixi de fer-me-les a mi i vagi a gaudir del temps que ens queda plegats en aquest pla de l’existència. Espero que sigui prou llarg.
Un petó. 

divendres, 23 de març del 2012

La treva de la dictadura

Otres, no us heu adonat que, segons com, el món potser sí que s'acaba?
Almenys el món que coneixíem fins fa molt poc, aquell món modern que havia deixat enrera moltes coses del passat, que avançava a pas de gegant envoltat de tecnologia.
I sembla que tot s'acabi perquè el clima també ens fa la punyeta, ens està desconcertant i no sabem per on tirar: m'abrigo? tirants? Pantalons curts o llargs?
I sembla que els desastres naturals i les crisis econòmiques vagin lligades a les grans erupcions solars... serà tot plegat culpa del sol? Estarem re-escalfats?
Total, que si tot això fos poc, la feina està penjant d'un fil, la vida cada cop més cara i els nostres polítics, desenmascarant-se definitivament, van apareixent cada cop més blaus... tirant a grisos. Un color que els nostres pares i avis coneixien bé.
Jo només he notat que la dreta espanyola s'ha fet amb el país, i aprofitant aquest fet està llençant la casa per la finestra per fotre un bon cop a la taula. Retallar per aquí, per allà... Però si a la majoria de comunitats, tanta retallada els relliscarà! Siguem sincers, van a per un parell o tres de "províncies" que encara resisteixen des de fa quaranta anys.
Ells, els de la dreta profunda, parlen de les treves d'ETA, i sempre les anomenen "trampa". El seu discurs sempre diu que ETA estan esperant per rearmar-se i tornarà a atacar en qualsevol moment. Els del PP saben de que parlen! Ells han fet el mateix. La dreta de la "Espanya Grande y Libre" va fer veure que canviava amb la transició, ha descansat durant quaranta anys i ara s'ha rearmat i torna a liderar el seu país amb tot el seu poder!
La dictadura no va morir amb Franco, només va agafar una treva, una treva trampa. I l'Aznar va ser l'avançada per preparar-nos. La millor disfressa de Rajoy és fer-nos creure que és ruc i que no s'ajunta amb el José Maria, i que ha deixat la Botella lluny per no caure en la temptació. Jo no m'ho empasso. Tot això fa olor de socrarrim, olor de vell, de resclosit. Algú ha obert el bagul dels records i n'han sortit una colla de fantasmes amb toga i cadenes.
Ja són aquí...

dissabte, 10 de març del 2012

Feines de casa, quin estrès!


Són dos quarts de set de la tarda d'un divendres qualsevol i estic totalment esgotat. Avui no he anat a treballar però, perquè he hagut de quedar-me a tenir cura d'en Jan, que està amb bronquitis i conjuntivitis!
A casa ja ho fem això de compartir les tasques i les malalties del petit, i les baixes laborals, perquè es pugui estar a casa enlloc d'anar a la llar d'infants -a falta de cangurs i avis que puguin venir-, les compartim també. Fins aquí, tot normal. Bé, tampoc és que del que vulgui parlar sigui fora del normal. És un problema comú i una situació que, vista des de la meva perspectiva masculina, em fa rumiar.
Vivim en un món, diguem el que diguem i escoltem el que escoltem, que encara està molt marcat i endreçat a l'antiga, de manera patriarcal i poc equilibrat.
Jo m'he quedat voluntàriament a casa, entre d'altres coses perquè la meva feina m'ho ha permès, i avui ho teníem tot ben endegat. L'Ester ha anat a treballar i a mi m'ha tocat fer de pare a casa, en un dia laboral... sembla mentida però m'he sentit estrany.
Hem esmorzat un bibi matiner i com que ell no estava gens fi, hem intentat dormir una mica, amb el permís de la tos, les lleganyes i les trucades de la feina. Tampoc podíem allargar-nos gaire perquè a les deu ens esperava la metgessa. Així doncs, mitja horeta abans ens hem incorporat, hem canviat bolquers, hem vestit, hem posat suero al nasset, hem netejat els ulls amb una gassa mullada amb una infusió de camamilla i hem preparat el cotxet. Tot això, amb calma però sense pausa i mentre el pare es vestia i seguia atenent trucades inoportunes. Tot a punt; hem agafat el camí cap al CAP ben tapats; bufava un vent fort i fresc, feia fred aquest matí...
Després de l'estona de rigor amb la pediatre hem marxat a la farmàcia i al súper, per comprar quatre coses per fer-li el dinar a en Jan. Ho tens tot previst, i si el nen va la llar d'infants i ja hi dina, no tens pas res a casa per si de cas... Sembla mentida però el temps se't va tirant a sobre quan ets amb ell i no te n'adones; tot són rituals, un rera l'altre, i no tens la sensació de perdre cap minut.
Quan hem arribat a casa, he hagut d'anar fent el dinar dels tres. Primer el d'en Jan: verdures amb pollastre. Mentrestant, en Jan va aguantant assegut a la gòndola, però la seva gana i lògica desesperació va en augment, i jo, endreço les coses de la compra i preparo els ingredients de les diferents menges i m'he d'espavilar per anar apareixent davant els seus ulls i fer-lo riure, fent-li monades i petonets... ell no em vol perdre de vista!
Un cop fet el dinar, a menjar s'ha dit. Ens asseiem a la trona, posem el pitet i mmm! Que bo que està! Si que ho està, jo de tant en tant en faig una culleradeta per assegurar-me que no crema. Malgrat tot, ell no menja gaire avui, està un pel intranquil, neguitós i plorós, pobre. Els ulls humits i el nas moquejant sense parar, estossegant seguit i plorant de mal, suposo. Però no em puc despistar ni un moment! que em vol agafar la cullera! I ara que passa? Sento un soroll característic e inequívoc. El nen ha fet una cacota grossa i riu. Em sembla que ens hem d'aixecar, anar a l'habitació i fer un canvi de bolquers, un altre cop.
Llavors arriba aquell moment especial en que, finalment, tot i que està com està, no ha menjat per la gana que té, que segueix tossint sovint... sembla que té son; és hora d'anar una estona al llit; i no diu res. Silenci.
Per fi, a descansar... No!
Ara toca endreçar els estris diversos del dinar i seguir amb el nostre, que l'Ester està a punt d'arribar, i per un dia que hi soc, que trobi la feina feta, no?
Un no parar que no s'acaba. Perquè després de la mig diada, tornarà a despertar-se i ell pel seu costat i la vida per l'altre (rentadores, compres, endreces, escombrades i fregades, banys, més rentadores, planxades, rituals de bona nit...), acabarem amb les piles esgotades.
Molts homes ho passem, premeditada o inconscientment, per alt. A la societat on visc ja li està bé que aquestes feines les carregui bàsicament la dona, perquè com que és la mare, i ella controla el tema de la roba i del menjar i de la casa... és una feina de mares, àvies i filles. Els homes som útils per altres coses, altres temes més físics, puntuals.
És una manera molt mascle de veure les coses. I perquè els homes m'entenguin, ho expressaré en termes futbolístics. En un equip de futbol hi ha posicions i posicions. Les dones serien els mig-campistes sacrificats, els creadors i els destructors del joc, sempre a la fosca dels altres, treballant perquè les coses rutllin, constants, fent més quilòmetres que ningú i sovint, més desconeguts i poc valorats que la resta. Els homes en canvi seriem els davanters, sempre esperant el moment adequat per córrer o per rematar espectacularment una pilota posada a l'àrea. Sempre soferts i a l'expectativa, caminant la meitat del partit i accelerant en el moment adequat; reservant-nos per quan som necessaris... i que no ens agafi una depressió per sequera golejadora.
Vaja, que podríem fer-nos-ho mirar, i treballar una mica més. Si només és qüestió d'anar fent coses i sacrificar el temps propi en benefici dels altres. Ja hi haurà moments per no fer res... Ni que sigui per tenir la satisfacció de veure a la parella escarxofada al sofà mirant la tele o llegint una revista. Que de ben segur que s'ho mereix...
Ei! I els vostres petits us ho agrairan.

dimecres, 29 de febrer del 2012

Dret a canviar


"Aquell no canviarà mai! Els tios no canvien mai, ja ho saps! Un pendó sempre serà un pendó..."
Quantes vegades hem sentit dir això en boca d'algun conegut, coneguda, amic o amiga? Tantes i tantes vegades que ho haurem fet servir nosaltres mateixos per referir-nos a algú que, a criteri nostre, per sempre més serà un perdut.
Canviar o no canviar, heus aquí el dilema. Si naixem blancs, purs i verges, i és la vida que a foc d'anar rebent ens va transformant, per què no podem acceptar que les persones anem canviant, i que les carícies i les patacades ens ajuden a capgirar-nos, a reinventar-nos.
No ho dic per dir, que en pròpia persona m'he sentit dir massa vegades que no tenia remei, que no en tinc, vaja. Que jo vaig néixer pendó i moriré pendó! Com si hagués passat del naixement a la joventut directament, sense passos previs ni posteriors. I jo no soc pas un àngel, que també n'he dit de grosses sobre algun pobre desafortunat o desafortunada. I si ho pensem fredament, és fort dir això d'algú, per encoratjar o desencoratjar a algú altre a tenir-lo o no, en ment; però el més fort i trist és pensar-ho de veritat! Que les persones no tenim remei! Ens escalfem i ho deixem anar. De debò estem condemnats a cometre els mateixos errors una i altra vegada? Per què som així?
Un dels problemes és la poca empatia que tenim, la poca capacitat de posar-nos en la pell dels altres i entendre'ls en la seva justa mesura, en el seu entorn, comprendre'ls prenent decisions tenint en compte les condicions en les que es trobaven. Ja és difícil que ens mirem des de fora i sense jutjar-nos ens analitzem amb sinceritat... Som jutges, fiscals i botxins de vells coneguts i amics als qui no donem ni mitja oportunitat: ui, aquesta és una porca! a l'insti s'havia repassat a tots els tios de la classe! Passat, present i futur, tot barrejat, un còctel de prejudicis; a costa del passat, li fotem enlaire el futur a una persona per fer certes coses reprovables. Enveja? Rebuig? Hi ha molt poca distància entre el que anhelem secretament i el que odiem en veu alta, i sovint hem barrejat aquests conceptes per sentenciar-ne més d'un.
Em penedeixo del mal que he pogut causar a la meva vida! Hauria d'anar amb un cartell penjat constantment, i repassar l'agenda per fer-me perdonar? O només han passat molts anys des que la vaig cagar per primer cop i, demà potser la tornaré a esguerrar? Tots ens equivoquem, i més sovint del que reconeixem. Perdonar, comprendre i ajudar és molt més complicat.
Tant mateix, si que canviem. Ens passem la vida fent-ho. Infantesa, adolescència, joventut, maduresa; els trenta, els quaranta, els cinquanta, jubilació i la vellesa; etiquetes, etapes que cremem a la vida i que ens van polint, girant a gran velocitat i a força d'experiències. Que bonic seria poder estar segur que tots els mals que hem fet han estat perdonats, i que tothom que coneixem ens respecta per el que fem i representem en el present, perquè el passat només és un record que ja s'ha paït. Però no és real pensar-ho; la realitat és que vivim sabent que potser hi ha algú que te un mal record de nosaltres, algú a qui vam fer mal, algú a qui vam ferir, algú a qui no vam saber ajudar, algú a qui vam oblidar... I si hem après el valor d'allò que vam fer, si hem valorat el mal o el bé i hem crescut a partir de... si som capaços de canviar la nostra vida gràcies a les lliçons que ens ensenyen els errors i els encerts, això serà prou; i no hi hauran hagut males decisions, només decisions amb repercussions més o menys dolentes; i no ens penedirem de res, només acceptarem les conseqüències i seguirem creixent i canviant.
Hem d'admetre que tothom ho pot fer, i treure'ns de sobre aquests tòpics llepats i bruts que encasellen a les persones a unes presons pitjors que les de barrots.
I mirar un conegut als ulls, com si fos la primera vegada i dir-li sincerament: hosti tio, com has canviat en tots aquests anys, no? M'alegro de tornar-te a conèixer.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Xifres que ballen



Fa uns dies, en Bill Gates - aquell empresari informàtic que des que està forrat desgrava molts diners fent bones obres i dient als altres com han de fer les coses- va reunir-se amb el nostre president, en Mariano, i li va dir així en to de conseller econòmic: "si voleu remuntar la crisi a Espanya, el que heu de fer és abaixar els sous de tots els treballadors del país". Segons aquell pobre home carregat de diners, per superar una crisi creada sobretot pels que en tenen molts, els que en tenim poc hem de fer un sacrifici global.
Fa un parell de setmanes, llegia al diari Ara que el Sr. Rodrigo Rato - polític, empresari i banquer- deia en una entrevista de premsa: Crec que en aquest país les remuneracions dels responsables polítics no es corresponen amb les seves responsabilitats ni són homologades amb la resta d'Europa. A aquest senyor, ara ex ministre i actual dirigent de Bankia li han abaixat el sou considerablement. És un sacrifici particular per el bé comú. 
Els funcionaris d'aquest país, és a dir, els treballadors públics, cobren de mitjana i en general més diners que els treballadors de la privada en els seus mateixos àmbits. Per exemple, un treballador del sector de l'educació, un mestre, cobra de mitja de tres cents euros cap amunt més que el seu homòleg d'una escola privada, i els beneficis del tractament de baixes, permisos de paternitat i excedències són molt millors i molt més ben remunerats els públics que els privats. En molts països "avançats" els treballadors del sector públic cobren menys que els del sector privat, a canvi d'una seguretat laboral i un nivell d'estrès molt més baix, i s'entén: si vols servir el país, ho fas per vocació de servei públic. 
En aquest país la despesa pública és desmesurada, començant pels mestres, seguint pels soldats, policies, oficinistes i acabant pels polítics, assessors, consellers i demés animals del circ. 
Equiparar els sous amb la resta d'Europa? Només dels polítics? A veure si a sobre de lladres, mal governants, mentiders i titelles dels polítics d'Europa, seran els únics del país que estaran a l'alçada dels  ciutadans alemanys, o francesos... 
Rebaixar el sou a tots els treballadors? El Sr. Rato ja ha rebaixat un milió set-cents mil euros la seva nòmina, no n'hi ha prou? És clar que segueix cobrant 53 vegades el que cobra la meva companya de feina i ella no te dietes! El Vice-president d'Espanya amb Aznar i ministre d'economia amb ell també, segurament és un dels grans responsables que el nostre país anés de cap a la crisi; no seria la persona més adient per dir bajanades d'aquest calibre tal i com estan les coses.
Si no hi ha més remei i ens hem d'abaixar els sous i el nivell de vida del país puja, amb quin percentatge farem les rebaixes? qui ho decidirà? Seran equitatives i per tant, molt lleus a les rendes baixes i molt més fortes a les altes? Quan s'haurà de rebaixar el sou un treballador que cobri el mínim interprofessional? I el Sr. Mariano?
Els sous haurien de ser un reflex de l'efecte positiu que causen les nostres feines a la societat. Si les nostres tasques són positives, els sous haurien de ser-ho també. Per tothom igual. Utopia? Cal canviar les coses, i els polítics haurien de ser els primers en començar a baixar del pedestal. 
Perquè sinó, pot passar que la societat s'enfadi, i escoltant als Gates i als Ratos la gent pot anar a buscar els pedestals en persona, i sacsejar-los fins que caiguin, i llavors la baixada serà terrible, no penseu?



diumenge, 26 de febrer del 2012

Ostres! no tinc temps!


He de començar seriosament a replantejar-me això d'escriure un blog, doncs és evident que la meva publicació i revisió dels temes escrits, és si més no un pèl precària. Potser un blog diari no seria el format més adient, i un de mensual tampoc. Hi ha blogs de periodicitat variable? Els de Ciu ho fan servir molt i els funciona; ja m'ho rumiaré.
El fet és que un dia se'm va plantejar un dilema a la vida: vols fer de pare en actiu, o vols fer activament els possibles per escaquejar-te i fer allò que molts en diuen "ajudar a casa en el que puc"; és el mateix que dir, quan veig que la feina li surt per les orelles a la dona, llavors moc algun dit, vaig a comprar el pa i trec les escombraries.
Jo vaig triar ser un pare actiu i en actiu, i això comporta tantes i tantes coses que, quan arriba el final del dia... bé, en tinc d'idees per escriure, i crítiques per fer, i coses per dir siguin interessants o no, però, quan arriba el final del dia el meu cervell diu prou i tot i que el fet d'escriure no demana massa moviment, les meves mans també em demanen pausa; total, que escriure per escriure qualsevol cosa de tres ratlles i que no tingui cap pes ni per mi ni per ningú, doncs no; mira, soc exigent.
Per tant, intenció ja en tinc ja, i coses començades amb ganes d'acabar-les també, però el que em manca és temps; per què ara per ara, el meu temps és per el meu petit minyó i la meva gran dona, que entre els dos me l'han robat, i jo m'he deixat fer, no dic que no...
No vull acomiadar aquest escrit sense animar molt als homes de la meva generació i posteriors que pensin que això de fer de pares és un paper secundari amb menció als Oscars; no ens equivoquem nois! Que fer de pares les 24 hores del dia comporta cansament, feina, poc espai personal i molt de sacrifici, però la recompensa és enorme i veure com la família va creixent i ocupant cada cop més espai dins l'ànima no te preu.
Aviat tornaré a donar senyals de vida, fins llavors, estigueu bonets!

dimarts, 24 de gener del 2012

Urgències mèdiques


Ara fa dos anys i escaig, molt abans per tant de poder tenir aquest espai per comentar la jugada, vaig tenir un incident mèdic que em va fer plantejar uns quants dubtes... recuperat i sense retocar ni una coma, us el planto al davant. Gaudiu de la lectura i gràcies!
17 de juny de 2009, residint encara a Santpedor
El diumenge passat vaig caure malalt. Això no seria notícia, si no fos per què normalment, aquest no és el meu estat natural ni de bon tros. Potser m’he posat malalt, i quan vull dir malalt em refereixo a estar prou malament per no anar a treballar i fer llit, un parell de cops en els darrers cinc anys, que jo recordi. I aquest fet no tindria cap més importància, si no fos per què, el dilluns al matí següent, quan em vaig trobar de pena, amb una afecció al coll prou clara i evident, almenys per mi i la meva companya, i em vaig prendre la temperatura i vaig veure que tenia febre, vaig decidir anar al metge.
No acostumo a anar al metge a no ser que m’estigui morint, parlant figuradament; és a dir, no soc dels que precisament engreixo les llistes d’espera dels CAPS o dels hospitals amb qualsevol tonteria, i normalment tampoc acudeixo a les farmàcies a buscar jo mateix els remeis, auto medicant-me, com diuen que no s’ha de fer. Aquest dilluns però, vaig decidir que havia d’anar al metge per què al llevar-me ja fregava els 38,5 i pujant, i el món del meu voltant anava amunt i avall i la suor era incontrolable. Jo sabia del cert que tenia unes angines com un piano, però que m’havien agafat molt fort i molt de sobte, per tant, calia la opinió d’un expert i les conseqüents receptes, per curar-me aviat; ni molt menys volia saltar-me la feina o buscar una excusa per passar una setmana de calor tancat a casa.
El fet és que, era dilluns de festa major al poble on visc, i per tant, la meva dona em va dur a les urgències que va creure més oportunes, a l’hospital general de Manresa. No pensàvem pas que així contradèiem cap precepte humà ni social. Hom espera, que després de treballar molts anys, pagant la teva seguretat social i usant amb bon criteri els seus serveis, un cop els necessitis, et tractin com és degut. Però davant la meva sorpresa, no va ser així.
Vam arribar a l’hospital i vaig entrar a donar les meves credencials correctament presentades amb la tarja blanca sanitària cap a tres quarts de nou del matí. La meva parella havia d’anar a aparcar i jo mateix, aguantant-me com podia, vaig entrar a donar les meves dades. Poder en aquell moment fregava els trenta nou de febre però cap professional de la medicina (es veu que a un hospital, n'és ple) se’n va adonar; ningú em va oferir estirar-me una mica mentre veien que m’arraulia com podia a la sala d’espera. Poder creien que era un ionqui massa col·locat que volia alguna cosa estranya. La veritat és que així m’ho va semblar, per què durant els vint minuts següents ningú va dirigir-me la paraula. Un cop acabada aquesta estona llarga, per mi eterna en aquell estat, em van cridar pel nom a la sala de triatge (jo no l’havia vist mai aquesta sala, i per mi que és un lloc on t’envien si no tenen clar que carai fas allà, com per dir si és o no important seguir mirant-te, o t’envien cap a casa). Vaig entrar i una infermera molt simpàtica em va fer seure, davant d’una porta oberta que donava al carrer i sense preguntar em va enxufar el termòmetre, i es va posar a xerrar amb una amiga que casualment passava per fora. Passats els cinc minuts de rigor, va acomiadar-la un moment per dedicar-me atenció, va mirar la temperatura i va adonar-se, que tenia febre! No em va mirar el coll, no em va oscultar, no va demanar-me si em trobava malament.... senzillament com que el termòmetre deia que passava dels 38,5, m’havia d’enviar a un altre expert...
Vaig seguir la línia verda fins a la segona sala d’espera, on van passar, crec, una bona mitja hora més, mentre jo estava estirat en tres cadires i tremolava de fred i suor, la febre em pujava i segons la meva dona, per què jo era prou inconscient, tenia la pell blanca i els llavis un pel morats. Van acabar-se els pacients que hi havia a la consulta i em van cridar. L’Ester, la meva dona per cert, em va ajudar a aixecar-me i vam entrar en un despatx amb dos doctors sud americans (però alerta, no tinc res contra els sud americans, ho exposo així, per què ho eren). Em van preguntar que em passava, jo els vaig dir el què, em van fer asseure, em van mirar de mala manera el coll que quasi m’empasso el pal de fusta, van mirar-me la blancor de les meves amígdales, no sense dir-se entre ells –doctor i aprenent- que si s’adonava que era “una amigdalitis aguda en ambos lados”. Llavors em van fer estirar, aixecar la camisa i em va palpar l’abdòmen amb força brutalitat, cosa que vaig notar tot i l’estat de buit en el que em sentia. Em va fer mal innecessàriament, crec.
Després, en comptes de mirar el meu expedient, o preguntar-me si acostumo a posar-me malalt, o si és habitual que tingui aquesta afecció, o on treballo, o si faig esport o el que sigui, d’interès humà, només em va preguntar si m’havien operat d’alguna cosa o tenia alèrgies (per la medicació que jo ja sospitava des del principi) i si fumava o prenia drogues. Finalment, em va dir si volia una injecció per fer baixar la febre o una pastilla, i jo vaig dir que una pastilla millor, que agulles no. Em va acomiadar amablement sense oblidar-se de dir que per infeccions al coll era millor anar a un centre mèdic i no un hospital.
Així va ser com, una hora i mitja després d’arribar a l’hospital per força major, no per gust ni per costum, vaig sortir amb les receptes que em permetrien anar a una farmàcia i medicar-me correctament, com hauria fer també amb la llei antiga jo mateix, sabent el que tenia, i molt abans, no cal dir-ho.
Però s’ha de fer bé. Has de passar pel tub, com es diu vulgarment.
Però la història no acaba aquí. L’endemà vaig anar al CAP a que em mirés el meu metge de capçalera, i que em donés la baixa o no, depenent del que digués és clar, del seu criteri. Gran error per part meva creure això.
El mateix... que et passa, que tens... sense moure’s de la cadira li vaig explicar, tenia febre, ho havia comprovat jo mateix abans de sortir, ell no ho va fer. Em va mirar uns segons, potser no sabia que dir; llavors hi vaig caure i li vaig donar l’informe de l’hospital; ell el va agafar, el va mirar; jo soc administratiu, soc bon observador també; va teclejar a l’ordinador “fumador”... consum habitual de...
No em va preguntar res més. No em va tocar. No va consultar cap expedient; no, és clar, no en tinc al poble per què des de fa tres anys que hi soc i encara no havia anat al metge. Em va donar la baixa i em va acomiadar fins dijous...
Jo suposo que la majoria de la gent és una apalancada i només va al metge per lliurar-se de treballar. Jo suposo que la majoria de la gent som uns drogo adictes i uns fumadors i per això tenim moltes malalties i és molt justificable la desatenció i la mala educació dels professionals que s’hi dediquen; és la meva única explicació, per què,
jo volia atenció mèdica per què em trobava molt malament, com no acostumo a trobar-me; ningú m’ho va preguntar.
Ningú em va preguntar si camino, si faig esport, si faig una vida sana a banda de fumar de tant en tant cannabis o ser fumador, si tinc cura de la dieta o si em preocupo per vigilar els excessos. Tampoc em van aconsellar cap d’ells, deixar de fumar o no fumar tant habitualment el que fumo. Cap preocupació real pel meu estat, ni a l’hospital ni al CAP, només judicis ràpids i poc profunds, i cap a casa. Ja tens la baixa, és això el que buscaves, oi?
Estic totalment dolgut, per què jo pago els meus impostos, la meva seguretat social i procuro tenir-me prou cura de mi per què només s’hagin de preocupar de mi els metges de tant en tant; però amb carinyo, si us plau. Una mica d’afecte i estima per la seva feina i pels pacients amb que tracten és el mínim que es demana. Potser una simple amigdalitis aguda és una tonteria; per a mi, que no em poso mai malalt, i per una vegada que vaig al metge, és una prova de foc de com funciona la sanitat en el meu estimat país. I no és la primera vegada que en surto amb la sensació que, més valdria no seguir pagant un euro per aquesta gent. 

Fums!


Sense boires matinals, el dia sempre s’aixeca molt més clar, com és obvi. I aquí al Bages, les boires són comunes, però aquestes precisament no em fan cap mena de nosa, tot el contrari. M’agrada llevar-me al matí veient tot Manresa emboirada, o més ben dit, no veient més enllà de les llums de l’estació de trens enteranyinada per un núvol blanc i espès; l’olor a humitat i aquella fresca que et diu: bon dia! Avui no sortirà el sol fins més tard! M’encanta.
És per moments com aquests pel que més valoro estar despert, estar ben sencer de cap i poder-ne gaudir plenament, omplint els pulmons d’aire fresc, deixant que em penetri fins l’última alenada; i per això val la pena tenir els pulmons capaços, espaiosos i nets. I, per moments com aquests és pels que vaig deixar enrere el tabac, ja fa un any i mig! I ja en farà dos i mig que vaig fer fora de la meva vida les altres coses que a vegades acompanyaven el tabac.
Dos anys i mig no semblen massa temps, oi? I si els comparem amb els trenta set que tinc, encara semblen més insignificants però, per a un ex fumador com jo, mirar enrere i poder comptar els dies, setmanes, mesos i anys sense fum, és pura glòria...
Si voleu més xifres per entendre la meva alegria, us puc posar unes quantes imatges mentals, deixeu-me uns quants segons...
Després d’estar-me mitja vida, és a dir, divuit anys matant-me lentament i cremant els diners, ara ja són divuit mesos sense res. Estalviant! O el que és el mateix, vuitanta una setmanes sense contaminar el planeta: no hi ha fum a casa, al cotxe, a la feina, a la roba... Si senyors sí, cinc cents seixanta set dies seguits sense tenir ni mig desig ni dubtes de lo positiu que és això per mi. Cinc cents seixanta set paquets menys de tabac comprat per la meva persona ni consumits pels meus pulmons, és a dir, onze mil tres cents quaranta cigarrets que m’he estalviat d’encendre a mig pam de la cara, i totes les calades calentes -properes als cinc cents graus- que no m’han cremat el coll. Un estalvi aproximat de dos mil set cents euros amb els que he pogut comprar-me un televisor, un ordinador i hem elevat el nivell de l'alimentació per a la família. Podeu imaginar el que, després de tants anys, representa estar vint i dos mil tres-centes seixanta vuit hores lúcid, sense estar mig marejat o oblidant-me automàticament del dia anterior...
I és que per una persona que s’ha passat durant tant de temps comptant els minuts per encendre el següent cigarret, estar vuit cents setze mil quatre cents vuitanta minuts sense pensar-hi en absolut és el paradís!
Sí, sovint he amagat el meu mal vici quan el tenia i potser hi ha gent que m’ha conegut enganxat a una cigarreta però, us ben asseguro que no em penedeixo de cap dels quasi quaranta nou milions de segons que fa que vaig prendre aquesta decisió; val la pena, és una meravella, és una de les millors coses que mai he fet. Tot i que... ara per celebrar-ho, no us fumaríeu un piti amb mi? Va, que us convido jo!
Salut a tothom!

diumenge, 22 de gener del 2012

El preu del temps


“Aquesta setmana estrenen una de les pelis més esperades del darrer any! Hi podríem anar, no?” Ni que fos la pel·lícula més esperada del segle, o la darrera part d’una saga de pel·lícules infantils que ens ha acompanyat durant deu anys, o la primera gran pel·lícula de ciència ficció catalana amb èxit internacional; fa molt de temps que no anem al cinema, però tant se val. I no us diré quan temps fa que no anem a dinar o a sopar a un restaurant, bar, xiringuito, bufet lliure... Quan has tingut un fill, et replanteges totes aquestes coses i moltes més, perquè no hi ha més remei, perquè toca, perquè és el millor per tots o pel nen. Bé, que et sacrifiques per ell o ella, i tu ja has gaudit prou de la vida, no?
Els temps estan canviant, és cert. Avui en dia és difícil veure pares que es sacrifiquin pels fills, amb tot el respecte per tots els pares i mares del món, i posant-nos a nosaltres per davant, que ningú és perfecte. La paraula “sacrifici” ja fa mal a les orelles, mal d’ulls de llegir. Tots els que s’han sacrificat a la vida, que coneixem, han acabat ben malparats pel seu acte altruista! Fa por! Però que vol dir sacrificar-se pels fills? No és pas morir a la palestra, no és deixar-se matar per ells! És entendre que hi ha coses que no podràs fer, que hi ha coses que hauran de canviar, que la comoditat haurà de convertir-se en necessitat; si he d’escollir entre el millor mòbil del món o un que només fa ring, potser que pensi primer si tot el que és necessari està cobert i em quedo amb el telèfon fix, si cal.
Com deia, els temps estan, han canviat. Els pares i mares d’avui ja no són ni de lluny el que eren els seus pares i molt menys els seus avis. I de la mateixa manera i anant endavant, els avis ja no pinten res en l’educació dels nets, i els pares a vegades, ben poc. Releguem als demés aquesta responsabilitat, però la família no, si us plau, que no s’hi fiquin! És ben curiós... O no és veritat, que un consell dels pares ens el prenem com un retorn al passat, i estem tant marcats per la dura educació dels nostres pares... Aquelles bufetades! Jo no seré com ells...
La societat ens ha fet anar perdent les arrels familiars, els epicentres de residència i convivència, d’educació, d’exemple, de bones pràctiques, de respecte per l’edat i l’experiència; ens ha tret de la casa centenària dels avantpassats per dur-nos als petits però independents pisos de ciutats i pobles, on cada u fa la seva i no et fiquis on no et demanen; I a canvi que ens ha donat? Independència a quin preu?
Hem perdut els lligams amb el passat i vivim per futurs brillants i acomodats basats en un “statu quo” ple de falses necessitats cobertes; vivim d’una vida d’engany, bàsicament. I aquest engany constant ens fa més mal del que ens pensem, fins i tot essent conscients del mal que ens fa la vida moderna. Per què... ens hem parat a pensar que necessita realment el nostre fill o filla, abans de portar-lo al món?
Quan arriba una criatura et diuen, has de preparar els papers de l’hospital, els papers per presentar el nen en societat (registre civil, ajuntaments, assistència sanitària privada o pública), has de preparar els papers de la baixa i dels permisos de paternitat i maternitat, els controls rutinaris de vacunes, les visites al metge, la canasteta, la roba d’un mes, la de dos, a quina llar d’infants el duràs, a quina escola el penses matricular (pensa que si pot ser en la mateixa zona i així tindrà amics des de petit...), prepara l’habitació, el moisès, el llitet de baranes, l’humidificador, el xucla mocs, el coixí per que no es giri, el cotxet (que si d’etapes o complert o únic); escolta mil consells diferents sobre com alimentar-lo (natural, artificial, naturístic...), mira d’anar a un grup de pre mares i post part, i grups d’alletament, compra biberons i que et siguin adequats, bolquers (marques comercials o fets a ma, de cotó o amb tota mena de productes, vigila amb els parabents...), esponja o “toallitas”, xumets, gronxadors, parcs, joguines... objectes, objectes, objectes.
I algú et parla de temps? Algú et diu: tranquil·la mare, que quan al pare se li acabi el permís de paternitat, fliparàs! Tranquil pare, que quan més enamorat estiguis del teu bebè, et tocarà fer d’home i ja l’hauràs vist prou! Algú et parla del que realment necessitarà el teu fill, i en quantes dosis li hauries de donar, per anar bé?
El temps, aquest bé preuat que la nostra societat ha convertit en or i que l’hem d’omplir amb banalitats i cines i sopars i plays i wiis per anar bé; aquest escàs concepte relatiu segons Einstein; allò del que el nostre fill hauria de gaudir més amb els seus pares, és allò del que menys disposa.
I és per això, alguns pares fem rucades com per exemple, arribar tard de treballar i allargar la “vida en vetlla” de la criatura, per poder-ne gaudir, trastocant els seus horaris per caprici; o portant el nen amb nosaltres al bar a fer unes copes per no perdre els costums, tot petant la xerrada amb els col·legues i rient-li les gràcies al nou vingut; fins i tot pretenem seguir fent la nostra vida tot i ser conscients que a partir d’ell ja no és la mateixa, i això vol dir encolomar-lo amb qualsevol (avis, amics, veïns, llars d’infants...) per tal de veure aquella pel·lícula d’abans o fer el sopar dels divendres, o anar de compres, com sempre. No cal dir que les festes s’han de celebrar igual, i si cal tenir el nen en males condicions per cap d’any o la nit de Nadal, doncs no passa res, ja ho recuperarà el dia següent...
Som egoistes a més no poder? O només fem el que ens han ensenyat a fer, i no en sabem més?
Els avis ens podrien ajudar amb els seus consells, però són les persones que menys ens escoltem, només les volem de cangurs, i si pot ser, sense avisar amb massa temps. I ells, despresos de la necessitat de formar, descarregats del pes de ser els portaveus de la saviesa, es dediquen a gaudir de nou dels petits, com abans, però sense la pressió d’haver d’educar, d’haver de ser rectes, d’haver de dir: no.
Tot està capgirat, i el sacrifici no està a l’ordre del dia.
Però tenir un fill compensa el que perds per tot el que ha de venir! És així. La vida que comença amb ell et farà reviure a tu el que tu no pots recordar dels teus anys d’infantesa, i això no te preu! Què són uns quants sopars, cines, compres o luxes de menys al costat de tornar a emocionar-te jugant amb el Lego o fent corre cotxes per l’estora? No cal fer-nos de cap lliga contra el progrés ni tornar a reviure els temps de la televisió en blanc i negre i un sol canal. La vida és com és, però ens podem adaptar per què les noves generacions comencin una mica de zero, i els ensenyem el valor del temps viscut plenament, tot redescobrint-lo nosaltres mateixos. 
Els meus dies ara tenen menys hores, vaja, tenen les mateixes però van amb horari infantil. Em llevo a l’hora d’anar a treballar o a l’hora que es llevi el nen, és a dir, cada dia a la mateixa hora, més o menys. Si és feiner, quan torno em trobo feina per fer, criatura per gaudir, horaris que respectar; si és festiu el mateix, però amb el matí pel mig. A les vuit, el nen ja dorm, i llavors, acabes la feina de la casa, fas rentadores, rentes bibis, prepares el sopar, sopes i... bé, si encara estàs amb esma veus una mica la televisió amb ulls de son, per no anar a dormir a les deu... allargues per dignitat!

I és que tenir un fill és molt més que signar papers i buscar cangurs per fer la teva vida més còmode però en família! És pensar que a partir d’ara, tornes a començar; no fas un reset, canvies el sistema operatiu! Passes de Windows a Mac, de digital a analògic, de la play als jocs de cartes, de ser tu el primer, a ser tu l’últim mico...
I és que no hi ha volta de full si volem educar els fills amb una mica de seny, o no és això el que volem? 

dilluns, 16 de gener del 2012

Un ball dolç


Som dos, estirats l’un damunt de l’altre, mirant-nos als ulls atentament envoltats de silenci; envoltats del silenci de les nostres veus mentre sona Manel pels altaveus del menjador. La tarda està perdent llum tot arribant la nit, i no he encès els llums;  tot és cada cop més fosc, entra una tènue llum pels finestrals de la terrassa i tret de les llums color malva de l’arbre de Nadal que encara no hem tret, comencem a no veure res més. Però nosaltres seguim allà, al sofà, mirant-nos totalment callats, deixant-nos emportar pel ritme musical tranquil que ens embolcalla. Em moc suaument de costat, com si fos una barca moguda pel vent, i ell no em treu la mirada de sobre, agafant-se fortament amb les cames al voltant de la meva cintura, recolzat contra el meu pit i amb el cap amunt, mentre juga amb les seves manetes amb els meus dits. Jo el miro i veig tantes coses, tantes, en una mirada tant innocent...
Mentre ens aixequem, s’aixafa fort contra el meu pit i l’agafo ferm per l’esquena; s’arrauleix entre el meu braç dret i l’esquerra i sembla que s’agafa per sobre el meu coll, però no s’agafa, només passa els braços cansats i relaxats, deixant tot el seu pes a la meva disposició. S’ha fet tant gran en tant poc temps! És tot un homenet i tant sols encara no te set mesos; i ja et diu tantes coses amb la mirada, amb els gestos, amb els sons. Et parla i no l’entens però saps perfectament el que et diu, i el mires... i somriu! Sempre somriu.
És senzillament més que un miracle, més que màgia, més que qualsevol cosa que s’hi pugui comparar; ja ho sabeu, els que teniu la sort d’apreciar i sentir el que és ser pare, o mare. És puresa en suspensió.
Ara ballem sobre l’estora, descalços tots dos, al ritme de la cançó d’aniversari ens movem i penso: sen recordarà? És impossible, diuen. Ningú recorda la seva vida abans dels tres o quatre anys, excepcions a banda. Però sabrà que quan era tant petit, els seus pares se l’estimaven amb delit i bavejaven pels racons fent fotografies, vídeos i somiant desperts sobre el seu futur? Sabrà que el seu pare ballava amb ell mentre escoltava música al menjador, abans d’anar a dormir, i que quan li mirava els ulls hi veia la perfecció feta realitat?
Ja se que creixerà, i que arribarà un dia que tot això quedarà tant lluny que semblarà impossible que hagi succeït, i tantes i tantes coses que viurem i deixarem de viure, però fins aquest dia, seguiré somiant despert i gravant a foc, ben endins en els meus ulls oberts, aquesta cara, aquesta mirada atenta i pura que em mira, que em fa sentir l’home més afortunat del món, l’home més feliç del planeta. Espero saber transmetre-li això a ell, als meus fills, passi el que passi. Vull saber-ho fer...
Mentrestant, seguim ballant tot anant cap al seu llitet. En Jan badalla sobre la meva espatlla i se li cau el xumet al terra... millor que abaixi la música.
Fins ara petit...

diumenge, 8 de gener del 2012

La màgia del Nadal


Des de ben petit, he pensat sempre que el Nadal eren festes especials. Uns dies de vacances escolars en els que feia fred i a vegades, fins i tot nevava; com que a mi m’agrada més el fred que la calor, em trobava doncs, com peix a l’aigua gaudint dels merescuts dies de descans escolar. Però per sobre de tot, eren especials per què segons la tradició cristiana, durant les festes naixia el fill de Déu, i per això, tots els grans es tornaven més generosos, i a nosaltres els petits, ens queien coses bones per totes bandes: regals, jocs, dolços i temps per fer mandres.

Segons la tradició, al nen Jesús quan va néixer, li van portar presents des de totes les contrades veïnes; la història explica que pastors humils de tots els voltants el van anar a adorar en pelegrinatge, alertats convenientment per l’àngel de l’anunciació, i des de més lluny encara, uns Reis de l’orient guiats per una estrella viatgera, van anar a oferir-li or, encens i mirra al petit minyó; els nostres regals de Reis doncs, emulaven aquests fets tant transcendents.
I no són bonics els contes quan te’ls expliquen de petit, i tot encaixa i quadra a la perfecció?
Tots sabem com acaba tot això; com tots els contes te un bonic final, i un darrer despertar; els nens creixen i es fan grans. I quan ens fem grans, això dels Reis, el Nadal i tot el conte bonic d’aquell petit minyonet pateix una trista transformació. Deixant de banda que mantinguis o no la teva fe en lo transcendent de les dates nadalenques, descobreixes un bon dia que els pares són, efectivament, els Reis del cotarro! I no només entens llavors el perquè no et portaven, ses majestats màgiques, aquelles coses que sempre demanaves i misteriosament no arribaven mai, sinó que t’adones que en el futur, hauràs de tocar de peus a terra a l’hora de fer la carta; ja mai més res serà igual...
Segurament és una de les “mentides” que els grans expliquen al xics, que cou més, que més ens marca.
I durant molts anys d’adolescència i joventut portaràs aquest pes al subconscient; anys de confusió, anys de demanar coses pràctiques en cartes buides d’emoció, d’oblidar el neguit de llevar-se d’hora per enxampar ses eminències el dia sis de gener; ja ni dissimules quan obres un regal i: Oh! Uns calçotets...
Però amb tot això i més que no hi cabria en aquestes pàgines de memòries reials, la màgia d’aquestes dates és tant poderosa que un bon dia, no saps quan, et converteixes tot d’un plegat en Rei, i regal rera regal, vas recuperant l’essència de la diada; amb més o menys capital i fortuna tornes a viure aquells dies d’infantesa i l’emoció de llevar-se d’hora o anar a dormir tard per col·locar els regals amagats pel menjador, reneix amb tu. Tot torna a ser màgic, tot torna a ser especial: decorar la casa, fer el pessebre innovant-lo cada any, tornar a escriure la carta als reis...
Jo, personalment, ja no tinc ni gota de fe en lo diví i sagrat d’aquestes festes. Almenys no la part divina i sagrada que em van voler fer creure a la força i sense alternativa quan era petit; és curiós que acabis sabent que el ratolí Pérez són els pares, els Reis són els pares, que el Pare Nadal és un invent de la Cocacola i que el tió és un tros de fusta pintada i amb barretina, i tant mateix segueixin colant-te el gol que Jesús era el fill d'un Déu, i feia miracles amb les mans... I és que alguns grans o adults, per anomenar-los així, tenen més ocells al cap que molts infants, i per alimentar tanta ploma inconsistent i volàtil s’han d’anar repetint el seu mantra personal cada dia: Pare nostre, que estàs en el cel, etc... I a mi em deien que era un somia truites!
Al cap i a la fi, el Nadal, santificat o no, te la seva màgia pròpia, un valor per si mateix i la capacitat quasi única d’aconseguir el que només aconsegueixen els funerals i les bodes de tant en tant: reunir a la família al voltant d’una taula amb l’esperit d’un infant, i fer aturar el temps màgicament entre llums de colors, música dolça i desitjos de pau, amor i tranquil·litat. I això si que és màgic, és la màgia del Nadal.