Passa per caixa!

Els bancs.

Els veritables vampirs dels nostres dies.

Quan jo era petit tenia por de la foscor, del que s’amagava sota el llit, de les portes tancades i de les finestres que feien sorollet quan s’aixecava vent. Tot plegat a resultes de veure pel·lícules quan potser no tocava, i sèries com Salem’s Lot, la primera versió que feia una por...

Ara però, el que em fa més por són els bancs. Si, almenys m’he tornat més racional. Les coses fosques em porten pau i tranquil·litat, però quan veig els rètols lluminosos de les entitats bancàries, m’agafa urticària.

Són una font segura de guardar els diners? Una font segura de justificar els nostres ingressos davant de l’estat? Una manera legal i clara perquè les empreses paguin les nòmines i tot estigui controlat?

Jo no ho veig així. En un país de defraudadors consumats, on des dels que manen, fins a la botigueta del poble, usen la B més enllà del significat gramàtic, el “servei” que fan els bancs, és un abús absolut, consensuat i apadrinat per la política i els lleis.

Imaginem, breument, que passaria si, per llei, tots els habitants d’un poble haguessin de passar per un bar concret, cada matí, i fer el gasto mínim d’un cafè i un entrepà. Obligatòriament. Sense més opció. De fet, si no hi passen és igual, li cobren el cafè de totes maneres. Aquell bar, es folrarà, i això que no cobra interessos. És competència deslleial, és abús de poder, és... Bé, seria una barbaritat que passés, oi?

És tant senzill d’entendre com aquest senzill exemple. Els bancs, guarden els diners? No! Juguen amb ells guanyant-ne molts més amb les seves operacions, mentre a tu et donen un tant per cent ridícul en compensació de tenir els diners “segurs”. Però és que estàs obligat per llei a pagar al banc. Estàs obligat a treballar amb una nòmina que ha d’estar obligatòriament domiciliada, enriquint, per sistema i per decret una entitat privada!! És lo del bar, a gran escala, i amb premeditació. Ells, malgrat les crisis, sempre seran més rics, i nosaltres més pobres. Els diners perden valor si no es mouen. Tu els estalvies a un interès baix, és a dir, perden valor, i que no ens enganyin. Ells els usen per fer-los servir, per moure’ls.

La banca guanya, sempre. Com al Monopoli.

I quan tinc malsons, ara en comptes de monstres sota el llit, veig rebuts estan despert...

12 d'octubre

El dia 12 d’octubre, jo, a nivell personal i professional, és a dir, jo i el meu bar, no vam fer festa. Jo no sento que tingui res a celebrar, ni que sigui per descansar, el dia de la festa gran de l’estat Espanyol. I no és per cap odi irracional o mania recent, o ni tant sols perquè m’ho hagin inculcat des de l’escola (vaig estudiar a una escola on el noranta per cent de les classes es feien en castellà, al pati es parlava en castellà, i el més catalanista que es veia eren algunes cançons de la classe de música, amb el Jordi Pujol, un altre és clar...).

Jo no sento cap amor, amistat o fraternalitat cap a l’estat Espanyol, possiblement perquè l’estat espanyol no ha demostrat cap interès en mi, la meva comunitat o la meva cultura propera mai de la vida, i ja m’acosto als quaranta. I abans que jo, hi havia Franco. Jo no vaig viure ni la repressió ni la post guerra ni els seixanta ni els setanta amb gaire consciència. Però he viscut els finals del segle XX, i el principi del prometedor segle XXI. Miro enrere, miro endavant. No veig que massa coses hagin canviat.

L’estat que tutela la nostra cultura, per decret, el mateix que la esclafava i la menys tenia i la afusellava durant els anys negres de la dictadura, segueix ara menys tenint la personalitat d’un poble madur capaç d’organitzar-se sol, esclafant les iniciatives culturals madures, i afusellant amb les paraules i les amenaces –ara es guardaran prou d’agafar altres armes com llavors, emparats pel règim- les intencions funestes que el meu poble, el català, te per decidir democràticament el seu futur. Tanta por els fa que decidim marxar, i quedar-se sense les nostres aportacions econòmiques, que ho han de parar, com sigui.

Perquè quan les coses anaven bé, com posen com a excusa els que critiquen el procés independentista, de la mateixa manera que els que voliem ser catalans no erem tants, els que ens estimaven pel que som, la cultura que tenim i la llengua que parlem, tampoc eren masses. No eren masses llavors, no ho son ara, i no ho seran mai. Perquè a Espanya només hi cap un idioma, un pensament, una festa nacional, una selecció, un equip blanc i una religió. Espanya és un estat egòlatra i egocèntric que tot ho gestiona per que el seu centre neuràlgic estigui satisfet, encara que sigui a costa de sagnar, esprémer i anular les altres personalitats jurídiques, culturals i històriques, tant i més antigues i poderoses que la capital. I el gran èxit espanyol no és en Julio Iglesias o la Pantoja. El gran èxit espanyol és fer creure a les províncies amb forta càrrega de vots però poca inversió econòmica i estratègica, que la culpa de la seva mala sort és de les províncies que no parlen com ells. Quan tots els que tenim dos dits de front, sabem de sobres que la famosa solidaritat espanyola que hi ha entre territoris fa que gran part dels impostos de: Catalans, Balears, Madrilenys, Bascos, Gallecs i Càntabres es quedin a Madrid. Si després no es reparteixen prou bé, és culpa dels que els han donat, o dels que els han tornat a repartir?

En aquest país, les trampes les fan els que, com el PP, fa una foto retallada per dissimular la buidor d’una plaça que el Super 3 omple amb més facilitat i menys propaganda. Vaig veure la televisió una estona dissabte. He vist la plaça molt més plena un dissabte normal i corrent, i no és notícia. A vegades els coloms congreguen més turistes que els milers de banderes que van haver de fabricar els senyors de Ciutadans. És trist que ni tant sols arribin a comparar-se amb el que va passar l’onze de setembre d’enguany o el de fa un any.

Com dèiem en família comentant la jugada, si fem cas als números que circulen, sobre el que va succeir dissabte, en podem treure algunes conclusions. I, deixeu-me dir que totes, són favorables al procés popular que viu Catalunya des de fa un temps.

La primera conclusió que un pot extreure, cedint als màxims que diuen els organitzadors que van assistir, i mirant les imatges dels actes, és la següent: si la majoria silenciosa que havia de sortir al carrer el dotze d’octubre és aquesta, la minoria que va fer la via catalana supera de llarg, en molt, moltíssim, la “gentada” de dissabte.

La segona seria relativa als números. Si com sempre els uns diuen una xifra a la baixa, els altres la inflen, i la mitjana seria la “bona”, si dissabte hi havia un ple històric en favor de la unitat d’espanya, l’onze de setembre de fa un any catalunya es va rebentar literalment. Llavors es parlava de la majoria silenciosa que no va expressar-se. Cal dir res més?...

La tercera fa relació al contingut humà. Si la via, la manifestació de l’any passat o totes les manifestacions i projectes d’estat català dins d’europa les està impulsant en un grandíssim percentatge la població, des d’organitzacions populars i finançades amb diners privats, la majoria d’actes que se celebren en contra van engegades, finançades i recolzades per organitzacions i partits polítics, fundacions privades de caràcter feixista i partits d’extrema dreta –alguns ratllant la línia de la ilegalitat, violència i xenofòbia, seguint les normes sota les quals s’ilegalitzen partits en aquest país-. El que vulgui comparar el pes popular d’unes i altres iniciatives, està mentint descaradament o és ruc, o s’ha cregut les mentides repetitives dels partits espanyolistes.

I tots els polítics que es vulguin apuntar al carro i els mèrits, també, siguin d’una banda o d’una altra, també menteixen.

El procés està en marxa, i és del poble i per al poble, parli l’idioma que parli. Si a Espanya no els està bé, no és per perdre la relació amb els amics i familiars catalans que tant estimen, és només per calers. Els que els donem cada dia de la nostra butxaca.

Per tancar aquesta reflexió post manifestacions, només vull reiterar que, jo no em sento part d’Espanya per moltes, moltíssimes més raons socials, culturals i de caràcter que no pas per raons econòmiques. A mi, si me’ls treuen per emportar-se’ls a Madrid o a Barcelona –que això ja serà un problema que solucionarem quan siguem un país de veritat-, m’és igual. A mi el que m’importa és poder pensar, parlar i expressar-me en un entorn que em respecti el pensament, la parla i l’expressivitat. A mi el que m’importa és poder anar a comprar un llibre, en paper o digital, i trobar-lo en l’idioma que parlo i penso sense haver de fer coses rares; buscar una pel·lícula i anar-la a veure en català o en original, amb total normalitat; fer la meva vida, respectant la dels demés, i que em respectin a mi, tal com soc, penso i parlo. En definitiva, a mi el que m’importa és viure d’acord amb la vida que m’han ensenyat els meus pares.

I definitivament, aquest model de vida dista molt, del que em volen vendre des de Madrid... jutgeu el que vulgueu.  

El silenci de la indignació

Jo estava callat. No volia començar el curs després de tornar de vacances despotricant contra un o altre polític, idea o estat lamentable de la nostra societat, però reconec que és impossible.

És impossible perquè, com dirien al meu poble, t’ho posen a huevo.

Ahir vaig rebre dues cartes certificades d’hisenda. Dues cartes que m’havien intentat portar a casa durant el mes d’agost i juliol, però que no m’havien localitzat. El juliol el vaig passar, ves per on, treballant; i l’agost, hòstia, que un te dret a fer vacances i marxar, no? Doncs això, ahir les vaig rebre en ma, a la feina. A la carta diu que com que no m’han pogut localitzar a la meva residència habitual –com si en tingués una altra- me la remeten al domicili fiscal de la meva feina, és a dir, on treballo. Anant al gra, les dues cartes són resposta a una petició d’ajornament de dos pagaments derivats del meu negoci, l’IRPF a compte i el corresponent a la retenció dels meus lloguers. Un me’l concedeixen i l’altre no, adduint que és un pagament no ajornable.

I és clar. Tal i com estan les coses, en el meu negoci, que és portar una cafeteria, després de l’estiu i ingrés zero contra despesa fixa de llum, aigua, lloguer, telèfon, escombraries, etcètera, haver d’afrontar aquests pagaments ara em fot. Em fot perquè l’administració és implacable. El banc, és implacable cobrant els seus crèdits. L’estat és implacable anant a sac i sense miraments amb els petits i mitjans negocis. Has de gastar diners en temps que no tens, per jugar a la seva alçada i aprofitar-te dels racons burocràtics, que hi són –i ho se del cert perquè durant uns anys vaig ser comptable d’un parell d’empreses de Barcelona i vaig haver d’aprendre a jugar fort amb l’administració a tots els nivells -, per anar pal·liant els cops econòmics que et donen les obligacions fiscals en mala hora. Jo no vull defraudar, no vull no pagar. Però els negocis tenen cicles positius i negatius, i els negocis no tenen cicles de despesa mínima per contrarestar-ho. No t’abaixen el lloguer quan no hi treballes, per tant no en treus rèdit. No t’abaixen l’impost per les deixalles ni et redueixen el mínim de consum de la llum; ho pagues tot i t’espaviles. Has de superar-te i estalviar molt mentre el negoci tira fort. Estem d’acord. Però una mica d’ajuda, en els temps que corren... seria molt demanar?

El meu silenci era perquè estava de vacances, i després pensava relatar-les per aquí, explicant experiències que m’han canviat el concepte mental que tenia sobre algunes coses, però ara el meu silenci s’ha traduït en estupefacció, indignació, ràbia. No pel meu deute que hauré d’afrontar, si o si, sinó per totes les coses que vas veient que passen actualment en el món de la política, empresa, banca, país en general.

Veus els lladres aquests que ens governen barallar-se públicament, tirar-se els draps pel cap, insultar-se i menysprear-se en antena, fer mofa de les idees dels uns i de les dels altres, i tot amb els seus imponents vestits i corbates, els seus transports privats, les seves seguretats internes, els seus sous maquillats amb dietes de tot tipus i pagues sotamà.

Veus com la justícia t’ofega implacable a tu, i el PP és capaç de dir tranquil·lament que han esborrat els discos durs de la seva comptabilitat per protegir les dades davant d’un nou comptable. I no passa res. Empreses, proveu de fer el mateix, a veure que passa.

Veus com els principals partits del teu país petit porten temps espiant-se i gastant diners públics (meus, teus, nostres, vostres!!) en fer-se la traveta en comptes d’usar-los per construir el país.

Veus com la comissió Europea, que hauria de vetllar per el bé de tots els ciutadans de la zona Euro, i que jo sàpiga encara hi som, fan la vista grossa amb els tripijocs polítics i econòmics que estan fent des de Madrid per escanyar totes les demés províncies. Fan informes que diuen que Espanya està a punt d’entrar en fallida pels trens, com en temps pretèrits i pel mateix problema de grandesa insensata: els trens! Fan informes, però no passa res.

Veus com equips de futbol, simples equips de futbol, es gasten en simples jugadors, nens alguns encara, pastarades immenses de calers, que els bancs avalen i subscriuen, i a tu no et donen ni un ICO en condicions per tirar endavant el teu negoci.

Veus com el Rei d’Espanya, gran persona i millor mandatari, regala a la seva filla un milió dos cents mil euros per que es compri un palauet a Pedralbes, això si, davant de notari. És a dir, suma-li el cost que deu valer això...

Veus presidents de comunitats autònomes que dimiteixen per aplanar el camí a d’altres a l’espera d’una segura imputació en casos de corrupció, a la vista i coneixement de tothom, i no passa res...

No passa res...

COLLONS!! És que no passa res!!

I si jo dic segons que, em tancaran el blog per incitació a segons quines idees... però és que n’hi ha per llogar-hi cadires. N’hi ha per fer coses molt més grosses. Però no fem res.

Això si, jo hauré d’anar a parlar amb el banc, no se a quina hora, i veure si em concedeixen un petit préstec que em suposarà un engruiximent de la cadena que m’hi lliga, i ser un bon contribuent, un bon ciutadà, una persona honrada.

I sort, que he estat de vacances i no m’he assabentat de la missa la meitat...

Bé, bona tornada a tothom, i que – anava a dir Déu, però seria una blasfèmia venint de mi – algú, ens ajudi.  

Educació moderna, a l'antiga

Educació, valors, coneixement, emprenedoria, esperit crític, treball en equip, sacrifici, esforç, capacitat de reflexió, coneixement del medi, treball en projectes, fraternitat universal, món global i acció local...

És una llista, una llista d’aptituds, valors i capacitats que volem que tinguin o els ensenyin als nostres fills. Una llista dels valors o potencialitats que hauríem de tindre com a societat, individualment i en grup. Paraules encadenades que, em sonen molt, i d’altra banda em queden lluny. El que és mes curiós és que, hi ha una gran part de la població que  les descobreix ara, la novetat per a l’educació del futur.

Jo crec que no m’equivoco si dic, que he mamat i viscut immers dins aquest estil de vida, per que jo vaig ser escolta. Bé, dic mentida; jo soc escolta, perquè un ho és per tota la vida. És una herència que, vist el que hi ha, agraeixo plenament. He dit estil de vida perquè així l’anomenàvem llavors i molts ens miraven estranyats.

Escoltisme? Ah! els Boy Scouts? Aquells nens americans que recullen diners venent galetes i fan camps a l’estiu? Aquells de les pelis que van tant uniformats? Sona a exercit, a església; tuf de naftalina, flaire de vell. És cert. Però l’escoltisme que jo vaig viure no era així. Era modern, implicava als joves per als nens. Vivia i creixia amb la societat i per a la societat. Un moviment revolucionari, assambleari, participatiu i crític. Molt lluny de les galetes, però sense oblidar les galetes...

I mira, ara resulta que a les universitats ensenyen a treballar en equip; a l’escola usen mètodes de resolució de conflictes innovadors i dinàmiques i treballs per projectes, donant el protagonisme al educats, i no als educadors. Hem d’ensenyar més el que és la vida i com és, que no pas sumes, restes i rels quadrades. Hem de potenciar les emocions a les aules per tractar les persones individualment dins el grup, i s’ha de donar valor a la persona per sobre les notes, o els currículums obligatoris de les diferents àrees de sempre...

Tot això ho he viscut. Al cau. Des de petit. I sense formar militarment ni fer mai res en contra de la meva voluntat o del grup al que pertanyia. He viscut i après a viure dins d’una tancada societat limitada, marcada des de la seva creació i el seu historial. L’escoltisme se’l treu del barret un coronel militar, és cert, i va lligat a l’església, com és lògic; el moment cultural i temporal que li toca viure, uneix a l’escoltisme i l’església en germans de caminada,i perquè no dir-ho, l’església al cap i a la fi, és la única institució no governamental que durant anys, ha ajudat amb locals i suport humà aquest moviment tant interessant.

Interessant, perquè ja en el seu moment inicial, aposta per la joventut. Una joventut que era menyspreada i només servia per treballar i no opinar, en el món dels adults. Interessant, perquè era una escola de vida que dotava d’esperit crític i coneixements sobre la natura a qualsevol noi o noia que creixia, jugant, xerrant, compartint i suant, acompanyat d’altres nois i noies de la seva edat. Interessant, perquè no conec gaires persones que hi hagin estat, que no se sentin orgullosos de la seva estada, més llarga o més curta.

A mi, ara em queda lluny, ho reconec. Em queda lluny perquè les circumstàncies de la vida m’han allunyat dels caus i les seves institucions. Però la feina està feta. Jo, em sento orgullós i se que he aportat el meu granet de sorra; vaig dedicar molts anys de joventut a intentar fer d’aquest món, un lloc una mica millor. Si ho miro amb la saviesa dels anys i la distància del temps i l’espai, veig que no ha estat en va.

Ara la societat actual reclama una educació integral i moderna, a les escoles i centres educatius, i aquesta modernitat passa per moltes de les coses que els meus coetanis i jo, de petits, de joves i de més grans, vam gaudir i ajudar a gaudir a molts i, sense saber-ho, vam assentat una manera de fer que sedueix avui, la societat actual.

Potser els escoltes hem quedat antics; potser ja no tenen sentit els nostres foulards o les  camises de coloraines; potser ja no cal anar amb pantalons curts i barret d’ala ampla; potser la mitologia de les nostres mítiques o els eixos d’animació s’extingiran, i en Bagueera i en Baloo restaran a les pàgines del llibre d’en Kipling; els nostres tòtems moriran amb nosaltres, potser...

Però potser la gràcia de tot plegat era aquesta: durant uns anys, més de cent, fer obrir es ulls a la gent en gerenal, i demostrar que una educació integral, vivencial i dinàmica era possible. Implicant als nens i nenes a la societat a través de projectes petits, i anar creixent amb ells, i fer-se nois i noies, dones i homes valuosos. Fer el relleu de l’antiga escola...

Toca deixar pas a una societat madura que integri el món escolta dins els seus gens, i aparqui el bordó i les botes de muntanya pel gaudi de cada u, en la intimitat.

Vacances!!

Ja les tenim aquí! Les esperades vacances d’estiu. D’aquí una setmaneta escassa pot ser que tres quarts del país estigui de vacances, i l’altre quart estigui treballant per que els altres, se sentin còmodes i no tinguin calor.

Quins dies més bonics aquests; la platja, la muntanya, els creuers, els hotels... La canalla entaforada en el cotxe hores i hores per arribar a bon port és un mal que s’ha de passar, un mal menor. Cinc dies fora, deu, quinze o els que sigui i tinguin la sort de gaudir, per desconnectar, oblidar-se de tot i tothom i carregar les piles.

Carregar bateries i oblidar que, el món està fet una braga, i que el nostre país particularment, està fet una porqueria. Carregar-se de paciència perquè possiblement quan tornin, les coses aniran igual, pitjor o molt pitjor! Algú promet que vagin millor? Noooo! De fet, encara no he sentit dir a ningú amb dos dits de front que, malgrat som a les vacances, i moltes coses es podrien paralitzar durant un mes, no les farà per intentar redreçar les coses.

Magistrats, tribunals, paperassa sospitosa, trames diverses, gendres corruptes, crisis galopants, flors d’hivernacle, brots verds que no apareixen, sobres tancats circulant amunt i avall, finançaments dubtosos... és igual, deixem-ho per més endavant.

Es a dir, nosaltres, els autònoms per exemple, si volem que els nostres negocis vagin millor hem de treballar més, i fotre’ns les vacances enlaire, si cal. No hi ha més remei.

Els que treballen per alguna empresa que encara aguanti, faran les vacances quan i com les digui el cap de personal, i per tant, pot ser que tampoc les facin ara. Però les empreses s’estan ajustant el cinturó i el personal, més que faltar, sobra... i si sobren, potser no faran vacances, potser no treballaran i llestos.

De fet, una vint i setena part de la població està sense treballar. Si no treballes, això no són vacances, són dies de suplici per pagar les vacances dels que si que les fan, els nens i nenes del nostre país. Que les han de fer, per llei i punt.

Els nostres polítics tanquen els parlaments i les seves oficines i marxaran uns dies cap a destins humils i poc poblats per desconnectar de la merda que porten a sobre. Potser si estan molts dies en remull s’aconseguiran treure de sobre la pudor, una estona.

Vacances! Jo en faré, per força. El meu negoci ara que és estiu genera més despeses que ingressos, encara que treballi totes les hores del dia, per tant, el més calent és a l’aigüera. Millor que faci com tothom, marxi, desconnecti i quan torni ja miraré de no deprimir-me massa amb lo que ens espera.

Sort que l’onze de setembre tornaré a sentir-me persona lliure per una estona, i ocuparé la meva plaça a la cadena per la independència. Almenys aquell dia, serem uns quants que farem fila, i no serà per la finestreta de l’atur ni de la declaració de renta... Per un dia, el descans de les vacances haurà valgut la pena, que si fa molta calor o plou, serà un agradable suplici pel país... Que Déu ens escolti!

Aix! Que no ens ha d’escoltar ell, que ho han de fer aquells... buuuuuuf! Que ho tenim magre...

Una casa de Barrets!

El Barça és més que un club. Sí. És evident només mirar el que ha guanyat i guanya en les competicions de les diferents seccions que te. Potència mundial en futbol, bàsquet, hoquei, handbol, atletismes, petanca?

També son més que un club en xerrameca, mala maror i entorn viciat i perdedor.

Com, un club tant important que hauria de viure amb i per ventar-se de les victòries, trofeus, guardons i guardonats que te i ha tingut, sempre està lamentant-se de les poques coses que te per queixar-se?

Suposo que va donat amb el caràcter dels catalans. Perdedors. Perdedors històrics que som incapaços d'anar pel món amb el cap ben alt esgrimint les coses boníssimes que tenim com a poble: la capacitat d’adaptació, la capacitat de superació, de fer feina i de treballar en equip, d'aportar voluntariat a la vida quotidiana, de formar personalitats notabilíssimes en el món de la ciència, pensament, art, cuina...

Som un poble poderós i petit, que potencia més la petitesa del seu sí que no la grandesa dels seus actes. I això, es transmet a tot el que fem. I el Barça no se'n salva.

Segurament, i no crec que m'equivoqui, el Barça és el club poliesportiu més potent del planeta, possiblement amb més trofeus de grup i individuals que hi ha pel món. Te una imatge potentíssima i segurament també, és el culpable que al seu voltant, es creï un forat negre que impedeix que altres clubs puguin créixer tant com podrien. És l'efecte tsunami, davant i darrera la gran onada hi ha un gran depressió.

El culer, i no dic cap mentida, és un seguidor estrany. Fins i tot diria que com a seguidor -i això segur que no ho dirà mai un jugador o un directiu per que el lapidarien-, és un frau. Un aficionat a seure a la cadira callat, poc expressiu. Poc donat a cantar i recolzar el seu equip vagin bé o no les coses. Reactiu. L’excusa habitual és, que al Camp Nou s’hi va a veure espectacle, i com que n’hi ha tant, no pots fer res més que mirar i aplaudir. Si en Messi en marca tres coreja i canta... si les coses van justes o malament, calla, silencia el seu estat. Imagineu un Camp Nou corejant, cantant originalment, animant des del primer minut fins l’últim i convertint el clam en un infern per a qualsevol equip rival? D’aquests camps n’hi ha pel món, però no és el cas del català. I si de guanyar-ho tot, passa com és lògic i provable, a no guanyar-ho tot, els silencis, els xiulets i les crítiques descarnades afloraran molt de pressa, quasi automàticament. Per això si que és ràpida la culerada.

I la premsa, els periodistes, que són tant objectius i bons professionals -com tot el que fem en aquest país- no dubtaran ni un instant a matxucar a l'equip que protegeix el seu diari; faran aflorar les gràcies i desgràcies per igual, només per vendre més exemplars. Sabeu que a Anglaterra no hi ha aquest tipus de premsa esportiva? I com funciona allà el futbol? 

Els catalans, el públic del Camp Nou en general, són com són. Més o menys sempre han sigut igual, però la premsa és sanguinària, i la gent llegeix la premsa. I segurament és el pitjor d'aquest món futbolístic. La sagrada premsa que un dia posa pels núvols un entrenador o un jugador i al dia següent treu les declaracions que acabaran amb ells.

Jo he jugat a futbol, he entrenat equips de futbol; vaig néixer l'any que el Barça de Croiff i Reixac guanyava la lliga, i he viscut la del Benables, l'era Shuster; quan el Dream Team començava a fer història jo rondava pel mini estadi entrenant amb l’atletisme; quan van arribar els foscos dies del Van Gal, Gaspar i companyia vaig refugiar-me en el passat, que sempre és millor... Vaig ressuscitar com molts amb el Ronaldinyo i l'Etoo i el Deco i he gaudit com mai amb l'era Guardiola vivint a Santpedor i presumint de poble i ara, assumeixo la nova etapa Tito amb estupor. Com acabarà? Jo no li veig un gran final, perquè no li he vist un gran principi. No faré teories sobre si un jugador de l'altura de Messi farà o no farà brillar una altra perla vinguda del tròpic. El futbol, al final, és així, com deia Valdano. Però des de Kubala a Neymar el món ha seguit i seguirà girant, i el que queda és la memòria i l’ambició de seguir essent gran! Però és que també hi ha les eres del bàsquet amb l’Epi i el Solo, i l’Aito, i l’hora de l’hambol, amb el menyspreat Urdangarín i Massip, i l’actual i explosiva etapa del futbol sala. L’hoquei no para de guanyar títols, l’atletisme és un dels grans de l’estat; les noies, les grans oblidades, també guanyen, amb el permís de les de l’Espanyol...  

El Futbol Club Barcelona hauria de ser una entitat a imitar indiscutiblement des de tots els punts de vista, i hauria de ser l'enveja de tots aquells clubs esportius o poliesportius que hi ha per tots els territoris. Un club d'una ciutat relativament petita i amb uns resultats tant impressionants... però a vegades sembla un petit club de barri que juga a estar a l'alçada dels altres. 

Ridícul.

Entre el "soci", la premsa, l'entorn i els la resta, aconsegueixen que una cosa que hauria de ser l'orgull de tots, sembli una casa de barrets de l'alçada d'un campanar. I això, ho podríem aplicar de retorn amb tantes i tantes coses d'aquest nostre país...

Vaja, que n’hi ha per rumiar-s’ho una mica.

Revolta programada?

Diuen els científics que tot està programat en els nostres gens. Dins cada cèl·lula del nostre cos està escrit quants anys viurem sans, o quants no en viurem, com serem, si tindrem o no fills alts o baixos, rossos, nassos llargs o cama curts, etcètera. Tot està prescrit i possiblement no es pugui canviar sense una alteració genètica important, o abans de néixer, o durant la vida, però una cosa o l'altra potser només ens allarga o escurça la vida, no canvia qui som. 

La vida en sí, ens dona exemples que, els humans som, per naturalesa, corruptes. Sinó, mireu com acaben a la palestra tots els que han tingut l'oportunitat de manar o dirigir grans grups, societats, països. No tots, és evident que bona gent n'hi ha, però poca, perquè no dir-ho. Jo soc honrat, però és que jo no he ni tant sols fregat de resquitllada la possibilitat d'assolir un lloc de poder, tenir amics influents, dinar amb poderosos a l'ombra o ser fill d'una família acomodada. I això, no m'ha posat a prova. 

I la majoria acaba cedint, per una cosa o per una altra, sota la pressió. La temptació que parlen els creients, el diable, el mal, les debilitats humanes. És que som febles. Vivim pocs anys i sovint, fotuts. Pels diners, per la malaltia, per la feina, pel temps, per... bé, per infinitat de coses. I no faríem qualsevol cosa per canviar-ho? Per ser afortunats? I en aquest món, la fortuna va lligada als diners i a l'èxit, no ens enganyem. Així ens ho pinten almenys. I per això, els que tenen oportunitat de canviar les coses des del poder, acaben fracassant, la majoria, enterrats per la corrupció i les seves veritats no acomplertes.

Potser també ho portem escrit en els gens, això de corrompre'ns. Potser de la mateixa manera que el nostre cos, es corromp fent-se vell, les nostres cèl·lules neuronals es corrompen per naturalesa. I això explicaria que potser també, estem programats per, de tant en tant, revoltar-nos contra la corrupció innata que tenim. 

Polítics corruptes, creences obsoletes, esports controlats, esportistes dopats, escriptors venuts, periodistes polititzats, consumisme obligat, sistemes econòmics abusius, història tergiversada, pobles esclavitzats, oprimits, maltractats, exterminats...

Clama al cel un canvi poderós. I tant poderós com pot ser una massa enfurismada, encara que sigui de manera pacífica, però farta. Hem de dir prou!

Hem d'enderrocar-ho tot! 

I si tot està programat, no patiu, que els nostres hereus ja s'encarregaran de tornar les coses al seu lloc. Però potser, i només potser, trobarem una cura per aquesta corrupció, i així com ja podem decidir que els nostres fills no tinguin determinades malalties, siguin rossos o morenos, o tinguin o no tinguin pigues, també podrem extreure aquest gen malèfic que fa que, la gent honrada acabi podrint-se per culpa dels que no ho són.

El sermó de diumenge

Darrerament he anat rellegint escrits i publicacions meves, i m'adono que ataco sovint a l’església i als capellans. Podria atacar altra gent, altres professions, altres interessos...

Però és que jo soc un ex creient devot, un ex practicant que pensava, com molts, que la solució a moltes coses, sinó a tot, estava en la transcendència. I com més em vaig acostar a les persones que s'hi dediquen, als professionals de la religió, més em vaig anar adonant que eren com jo. Volien creure! 

Jo vull creure que puc volar... però sense un suport físic no puc. Voler no sempre és poder.

Però el poder que dona el voler creure i fer creure si que és real. I he comprès amb molts anys, que el 90 per cent de les persones que es dediquen a fer-nos creure les seves creences ho fan amb propòsits egoistes, per assegurar-se un sou, una posició, un estatus; el que vulgueu. No tot són diners però, gran part del premi que guanyes assegurant-te un lloc a les files de l’església et proporciona moltes coses que a la resta de mortals ens costen diners. I per tant, una cosa per l'altre, tot són diners. 

Com deia el desaparegut Groucho Marx, els diners no fan a felicitat, hi ha altres coses, però són tant cares! 

Els religiosos han viscut sempre gratis en aquest món de dolor, patiment i esclavitud que tenim. Perquè ens sentim i pensem lliures però som esclaus d'uns horaris i uns sous ridículs que ens lliguen les millors hores de la nostra vida, deixant-nos al marge de viure els millors anys al costat dels fills, dels pares, de la vida en general. I durant mil·lennis, sota l’ombra allargada del paradís que vindrà per compensar-ho.

Ells, els religiosos, viuen amb i per a nosaltres, però aliens en el seu ésser de les preocupacions que tenim els altres: sacrifiquen la família per la dels altres, però tenen accés subvencionat als estudis, carreres, vehicles, cases, menjar, etcètera. Viuen bé, no es poden queixar, i a canvi, fan tot que la resta fem, i algunes coses pitjors, d'amagat. 

Jo ataco i critico l’església perquè són uns paràsits institucionalitzats que a costa de la història i la cultura, ens controlen encara molt, els hàbits, els fers i els desitjos, i procuren cada dia i cada setmana sermonejar-nos des dels seus impecables púlpits o els seus brillants i empedreïts altars.

Ells treballen cada dia, des de les escoles a les catedrals, intentant convèncer al personal que Déu existeix, que hi ha un pla predestinat i que nosaltres som la moneda de canvi.

Jo treballo tant com puc per fer raonar al personal. Que no ho aconsegueixo? Qui no renta plats no en trencarà mai cap, no?

La feblesa del desengany

No hi ha gaires dolors similars als provocats pels desenganys. És molt dur reconèixer que t'han caigut als peus els valors, les idees o els amics. És molt dur encaixar el cop d'una veritat que deixa de ser-ho, per ser un engany consentit. 

La religió, és un engany consentit. Jo consento, fent un acte de fe i un salt al buit, que m'enganyin amb paraules plenes de significat, paraules al vent; ells m'enganyen, jo m'enganyo. 

Trobar finalment la fortalesa per veure que darrera de cada engany hi ha una persona, un ésser humà amb les mateixes o més debilitats que un mateix, i que el seu engany no era del tot honest, altruista. L'ego humana és molt més poderosa del que ens pensem; tots responem a l'ego tard o d'hora. Potser, quan som joves, comencem per altruisme, però caiem en les satisfaccions que ens provoquen els aplaudiments, els agraïments, els somriures; ens hi podem fer addictes a sentir-nos herois de les causes perdudes, i tot això satisfà el nostre ego, l'accentua. 

Un capellà, un religiós, un  bon fidel... les satisfaccions que els provoquen les masses que assisteixen a les seves humilies o escolten els seus consells, són "secretament" enormes. Divines en diran ells...

Ara que les coses cauen, que les religions i les creences es desplomen i que les esglésies estan quedant-se grans, els desenganys són a l'ordre del dia... i el més perillós de tot, són els voltors, que esperen aprofitar la carronya que queda. 

Els voltors que prediquen coses diferents, xarlatans moderns que aprofiten els buits que hi ha a les ànimes desconsolades dels ex creients. No penseu que busquen el millor per tots, perquè no hi ha res que els diferenciï dels seus antecessors. Estaven allà, menyspreats quan els altres anaven forts, i ara que hi ha espai, a cops de colze i poc a poc, van agafant el seu, per començar a inflar els seus egos adolorits d'anys de silenci. 

Els radicals pugen amb força a la nostra societat. En minoria, sí, però amb força. Prediquen coses que els altres ja no s'atreveixen, i ho fan amb mètodes de predicador americà. Sols a l'escenari, sense alçacolls, donant una imatge diferent, humana i mundana. Fan servir llenguatge modern, directe, atacant les debilitats i punxant al cor amb missatges d’esperança, però no deixen de ser discursos assajats i recitats cop rere cop, comerciant amb els sentiments igual que ho faria un comercial amb la seva mercaderia. Porten testimonis dels seus mèrits, dels seus èxits; conversos creients i obedients que sovint viuen amb ells i per ells, adorant al seu mentor i líder per sobre de tot, i també fan les tasques fosques d’atendre als nous futuribles. Però no us enganyeu, els seus ideals són més antics que les paraules que utilitzen, i les seves intencions només busquen engruixir les seves files, ja sigui a través d'una sala des angelada i oberta a tot, com a través d'una entitat vinguda a menys. El subterfugi de les paraules; parlar molt bé i no dir res del tot clar. Demagògia de la modernitat amb finalitats fosques que no es diuen mai en alt.

Quan tens un desengany amorós, sempre et donen un consell, un de molts, que sovint és el més encertat. Deixa passar el temps! No t'agafis a lo primer que et prometi el que tenies o més. Espera, sigues pacient, retroba’t i mima’t. Si una cosa s'acaba, sovint és perquè ho havia de fer, i l'espai que deixa, potser és espai que ha d'estar lliure perquè entrin coses noves, no velles disfressades per acabar al mateix lloc.

Els xarlatans, els voltors de les masses, estan a l'aguait, i estan fent un picat silenciós sobre nosaltres; és qüestió de temps que ens adonem, massa tard, que hi ha corrents retrògrades que han emergit de les cendres de les esglésies que a consciència hem enderrocat. 

I us ben asseguro, perquè ho he viscut, que no són aigua clara...

El camí de l'agulla llarga no s'atura

El temps, el nostre aliat, el nostre enemic. Quan falta per... quan temps ha passat des de... Des que naixem fins que morim, l’única cosa que passa inexorablement, és el temps. Els segons, els minuts, les hores, els dies; i qui dia passa anys empeny, i és ben cert. I tal dia farà un any d’aquella cosa que vaig fer, i que tant de temps vaig esperar per aconseguir.

Aliat dels nostres delits, enemic per els nostres records, ens fa companyia silenciosa, essent còmplice de cada minúscul acte que realitzem, i no el delata a ningú. Bé, tret que el temps posi les coses al seu lloc, com diuen; però és clar, això només ho dirà el temps. I a cada passa que donem, un temps passat ens recorda que l’acabem de deixar enrere.

I és que hi ha coses que només les guareix el temps, i hi ha coses que ni tant sols el temps farà que s’oblidin. Tot és tant relatiu, potser excepte el temps, que per més relatiu que sigui, passa sempre endavant, mai enrere.

I ens passem la vida buscant temps per fer això, o allò altre, o perdem el temps treballant massa, i passant poc temps gaudint de la vida. Perquè tot és redueix a això: temps per dedicar a tu.

Deixa de barallar-te amb els teus pares i busca temps per reconciliar-t’hi, perquè el temps va a la contra de la seva llarga vida, i cada segon que passa és un segon perdut per viure a la vora de la gent que estimes. I massa sovint sentim allò de: era massa jove, encara tenia tota la vida per davant, hauria d’haver tingut més temps...

Aprofita la vida, i el temps sempre serà el teu aliat, i quan siguis vell, o t’arribi l’hora, sigui quan sigui, no pensaràs que t’ha faltat temps, doncs el temps de qualitat és etern, i aquest s’atura dins la ment de tots aquells que l’han pogut gaudir.... 

Un cafè si us plau!

-Perdoni, quan val el cafè?

(El barman es mira al senyor amb cara pensativa uns instants, no respon. Podria dir-li qualsevol preu, el que està marcat a la carta o més car o més barat. És evident que, o no sen recorda del que val el cafè, o no és client habitual, per tant... Però la seva reflexió va més enllà. Quan val el cafè? Quan diríeu que val un cafè, al preu actual de les coses, tenint en compte tots els factors?

El bon home s’ha llevat a les sis i mitja del matí, s’ha dutxat i ha marxat de casa donant un petó a la seva dona que encara remugava pel llit. Els seus fills no tornaran a veure’l quan es llevin, com sempre. Potser, si te sort i les coses coincideixen, els veurà una estona a la tarda si la dona s’ho pot combinar i no hi ha massa feina, però farà allò que en diem “estona de poca qualitat”, acompanyat sempre per la sensació que està treballant i qualsevol client passarà per davant de la seva família. Ha arribat a la cafeteria i ha tret l’alarma, com cada matí, aquella que sempre està encesa i de la qual paga una quota per estar al dia i activa, connectada amb la policia per si de cas –no arribi mai el cas...- Ha recollit els diaris que puntualment, i que no es retardin, són sota la persiana per la lectura obligada de l’actualitat. Ha baixat les cadires, ha repassat els terres, els lavabos i l’office, per que tot ha d’estar en perfecte estat de revista, perquè ha d’estar net, i la clientela així li farà notar, si no ho està –les coses no es noten si són com han de ser-.

Encén les llums del local, prepara el forn, prepara les safates de pastes del dia, les fresques i les que s’han de coure; fa un càlcul mental del pa que ha de fer per primera hora, que no en sobri ni en falti, però millor que no en falti, que sinó després hauria de córrer. Tot això, mentre prepara la caixa i engega l’aire, calent o fred, sempre depèn del temps, i en aquest país, el temps o és fred o és calorós, no hi ha terme mig, com en tot. Quan és tot a punt, esperarà. Què esperarà? Doncs que entrin persones, la seva font d’ingressos. Una font d’ingressos que, fa anys eren constants, fidels, habituals. Una aixeta que rajava segura i agraïda, ara també va com el temps, a vegades a tot raig, a voltes sense força, a ratxes.

Però vingui o no vingui el personal, al rebost hi ha d’haver de tot, és clar. I això s’ha de mantenir. Ha de tenir tots els embotits, les verdures i els naps i cols a escala de la carta que ofereix, els serveixi o no. Perquè no hi ha res més empipador per a qualsevol, que entrar a esmorzar i no trobar el que desitges –el se m’ha acabat no queda polit, no queda bé-. Tot ha d’estar impecable, o si més no, el més similar a...

I és clar: el cafè. El producte estrella de la cafeteria. La màquina sempre encesa, amb la seva caldera sempre a punt, dia i nit, per servir el millor cafè a qualsevol hora. Aigua, sí, però aigua a la temperatura perfecte i la pressió adequada perquè al travessar el cafè molt recentment pel molinet, entri a la tassa amb la particular cua de rata i l’aroma i textura adequades per ser un bon cafè. Ciència i art. Economia i paciència. El cafè pot ser del més barat del mercat a una varietat cara, bona, amb aromes i harmonia –com en els anuncis de nespresso-. I si va amb llet –normal, desnatada o de soja, o amb licor, llarg, curt, americà...

El cafè és un producte barat. La cafeteria és una professió cansada. Dura. Hores i hores per potser, només fer el cafè d’aquell senyor que entra per la porta. El preu d’un cafè?, pensa...)

-U amb cinc, si us plau.

Majoria Absoluta

Estic segur que, el que escriuré ara és una bajanada, i tal vegada ja ho ha postulat alguna eminència política o estudiós del tema. El problema de la democràcia, o un dels greus problemes del sistema democràtic, és el pes de la majoria.

M’explico. La democràcia persegueix, d’una manera o d’una altra, que a través d’unes eleccions “lliures” accedeixin al poder uns grups o uns altres, i que es reparteixin el pastís en funció dels resultats. Tot plegat perquè governin, adequadament i responent als seus programes electorals, la seva orientació política i les influències externes que puguin tenir. Fins aquí, molt bé. Nosaltres, el poble major d’edat i participatiu de la societat, votem. Ells, escollits per representar-nos, accedeixen al parlament, formen governs i escullen presidents.

Quan no hi ha majoria absoluta, merder. Governs de coalició, ningú es posa d’acord i sembla, a priori, que el país en qüestió no avança. Els que poden pactar, ho fan i governen; els que no, s’oposen a qualsevol cosa que faci olor de govern (encara que ells farien o podrien fer el mateix si estiguessin al seu lloc); i les minories? No són escoltades perquè no compten gaire. Si hi ha majoria absoluta, perfecte. La oposició critica tot el que fa el govern, el govern es deixa criticar i imposa la seva llei, i les minories, estiguin o no d’acord amb qualsevol cosa, no compten per a res.

En resum. Les majories esclafen i fan el que volen i les minories no compten per a res. Però és que les minories en un parlament, són representants de no tanta minoria de gent com sembla, persones al capdavall, però com que no tenen pes polític per decantar la balança cap a cap costat, la seva opinió o les seves propostes, o les necessitats dels seus representats no són vàlides -per als que governen-.

Perquè, no oblidem que ser polític és una feina. Una feina remunerada. A vegades sembla que se’ns oblida aquest punt i considerem als senyors i senyores polítics i polítiques una mena d’herois i heroïnes de la pàtria que tot ho fan per honor i entrega. No, malauradament, cobren i molt. La carrera d’un polític pot ser curta, com la d’un futbolista que no despunta. Però pot ser molt llarga, i estar mamant del diner públic fins que es mor, i això és terrible. Perquè ells faciliten les lleis que els autoritzen a ser eterns polítics.

Per tant, la majoria, el partit que representa la massa votant majoritària d’un país i que ara és a l’oposició ara és al govern, fa i desfà la feina dels predecessors, impedint també, que el país, les lleis, i les polítiques socials avancin. No oblidem tampoc, que encara que sembli mentida, les polítiques d’un govern haurien de ser eminentment socials, i encarades a donar sortida a les necessitats de la gent que vota: de nosaltres. Sovint també se’ns oblida aquest petit detall.

Per tant, com que sembla que un país no avança ni amb majories absolutes (perquè normalment serveixen per tirar enrere tot el que ha avançat el govern anterior que les ha tingut) ni les minories pactades, perquè serveixen per reduir a la mínima expressió els programes de cada grup per barallar-se per qui té més pes en la coalició, i tirar-se els plats pel cap quan s’acaben, el sistema democràtic trontolla des de la seva concepció.

La meva particular tesi és que el pes de les majories s’hauria de canviar, en benefici del poble, i no dels governants. No per posar més fàcil la seva tasca, sinó perquè se la prenguessin amb més seriositat. Una votació et dona la possibilitat d’accedir al poder, d’acord. Però un cop tens el poder, l’has d’administrar repartint per a tothom (majories i minories) les teves polítiques futures. Per tant, que la mateixa majoria que t’ha donat els càrrecs i els diners que comporten, també et doni la impunitat per fer el que et roti, encara que la teva majoria sigui només uns quants escons més que tota la resta junts, és totalment injust. I la política no és com el futbol, que a vegades és just i a vegades no. La política democràtica almenys, ha de ser justa. I la justícia només la dona la ponderació, no la dictadura de la majoria.

El funcionament democràtic dins de la cambra parlamentaria de qualsevol país, hauria de ser  parlamentari. És a dir, que es treballessin les coses i es parlessin. Un debat parteix de l’equitat i es decanta amb arguments, no es fa per pes, es fa per convenciment. No n’hi hauria d’haver prou amb la majoria, ni simple ni absoluta. Hauria de ser per més de dos terços, i això a vegades, o més aviat sovint, inclouria les minories que, comptarien. Les majories aplicarien els programes, però les minories podrien dir-hi la seva i incloure-hi coses a través dels pactes i els suports. No seria tant fàcil arrasar per pes.

Però, es que les lleis aprovades per un parlament, haurien de tenir una validesa de funcionament i efectivitat també. És a dir, haurien de valdre i no poder-les derrogar fins que un grup d’experts externs i entès en la matèria –i el més important, independent-  corroborés la seva inefectivitat. No és democràtic que un país passi quatre anys amb una política i després canviï tant que tot el que s’ha fet no serveixi per a res i tornem a començar, cicle rere cicle. Això és estúpid, i l’estupidesa no hauria de ser democratitzada.

Crec que se’ls estan acabant els arguments a tots aquells que defensen la democràcia actual, l’espanyola en concret per ser la que m’afecta, és perfecte tal i com és. Això ha de canviar, i tot el que envolta a la democràcia també. Constitucions, estatuts, lleis de partits, llistes tancades, sindicats corromputs i societat mediatitzada per la televisió que pots o no pots veure segons on hagis nascut. Em de replantejar moltes coses, però jo, començaria per dalt.

O, no són ells els que s’estan forrant a costa nostra? Pensem’hi. 

Memòries d'un infant

Us imagineu poder recordar els vostres primers anys de vida? Poder asseure’s en un balancí una tarda de primavera, amb una cervesa a la ma, i rememorar aquelles tardes de jocs i descoberta amb els pares o els germans... Tancar els ulls i veure’t petit, escurçat i refetó, amb una mirada serena i despreocupada, jugant amb una tassa que t’han donat per beure una mica d’aigua. Aprenent a acabar i fer... ahhhhhh!

Els experts i el personal sensat en general, coincideixen a dir que no es possible recordar els dos/tres primers anys de vida. No és possible perquè les connexions neuronals que precisaríem per aquest miracle no estan encara madures. No estem preparats per recordar amb detall, imatges i paraules, l’època en que aprenem més coses de la nostra vida, i no deixa de ser paradoxal. Però en fi, és així. No hi podem pas fer res.

També és cert que recordem millor les coses amb estímuls externs que ens ajuden a ajuntar porcions de memòria per crear records sencers. Vaja, que amb una foto, una música o una olor ens és més fàcil engegar la màquina de pel·lícules antiga del nostre cervell. Suposo que és com una espurna que engega el foc, i llavors, ens venen a la ment imatges més complertes, menys borroses. A vegades, jo mateix faig aquest exercici: m’assec sense més, i tancant els ulls penso... em deixo transportar a moments llunyans, com més llunyans millor; penso en un moment de la meva vida, un espai concret; repasso una melodia que em faci obrir la memòria i “Plaff”, com un quadre marxa enrera, el negre dels meus ulls es va acolorint i apareixen en escena persones, vives o mortes, que m’acompanyaven llavors, quan fos; un espai imaginari complert que va agafant forma. Com més estona hi estic més complerta és la pintura. I com més recursos materials aporto a la meves juganeres neurones, més enllà viatjo... fins un moment en que tot és negre. Mai passo d’allà.

Només em venen records molt vagues, molt incomplerts. Una estona al Teatre Grec, amb els pares i germans, jugant amb la font de pedra... quatre anys. Una nit al voltant de les fonts de Montjuic, amb entrepans de truita i la humitat a la cara de l’aigua acolorida... més gran. Una tarda al pi de les tres branques, amb els tiets i amics?... no se pas quan. Cases de colònies i viatges interminables a Cartagena. Una piscina que dona voltes, el flotador se m’ha enganxat els genolls quan saltava a l’aigua i soc una boia mal estabilitzada... Montclar, Arsèguel, l’Ordal, Berga, el Mas Nou, Girona... una nit amb una peli de terror de zombis en una castanyada a la vora del foc... diapositives en colors o blanc i negre que no es mouen gaire. Res més.

És difícil trobar records de més enllà, potser alguna fotografia dels àlbums familiars em fa venir imatges. Alguna gravació em transporta a un lloc que vaig viure, però que tant mateix m’és impossible recordar. I és una pena, perquè seria meravellós poder veure aquell moment en que vaig aprendre a caminar, i observar la cara d’admiració dels que estaven allà, cridant d’alegria davant la meva petita aportació a l’evolució humana. Veure la cara de felicitat de la mare el dia que vaig dir-li “mama”, o la cara orgullosa del pare quan va veure al seu petit “bruticaqui” fer la primera caca a l’orinal.

Ara veig que el meu fill, i la majoria de la població infantil occidental almenys, tenen gravats, fotografiats e immortalitzats tots els seus moments crucials. Aquells retalls del diari personal que els adults considerem imprescindibles estan completament emmagatzemats i hi tenim un accés fàcil i còmode. No hem de fer una “tarda de cine”, i muntar la pantalla, treure la pols al projector i apagar les llums per veure deu minuts de vida en blanc  i negre i sense so. Ara posem la televisió, obrim el mòbil i automàticament veiem el que va passar ahir mateix, mentre anàvem d’excursió pel Pirineu en HD i so digital. I el nostre fill, ho torna a veure, i riu. Es reconeix a si mateix o riu perquè veu als pares. Ell ja sap que és ell, i els seus records més immediats es desperten davant les evidències. Reconeix als avis, als gossets, als tiets... Veu els seus companys d’escola i recorda els noms...

És possible que, aquestes generacions d’infants multimèdia recordin més enllà que nosaltres? És possible que, amb tantes ajudes externes, amb el temps, siguin capaços de seure amb els ulls tancats i recordar clarament aquella gloriosa nit, a les dues del matí, quan van aixecar-se per primer cop sota els efectes del Dalsi, i van caminar?

Potser si els anem ensenyant les imatges de la seva vida, conforme van creixent, i les van acumulant i gravant amb les actuals, en un futur tindran més força aquestes escenes i faran una passa nova en l’evolució humana: recordar la part més feliç de la seva vida. O potser, senzillament un dia fan un “clic” i tot el que hi havia s’esborra. Com un disc dur després de fer les proves i entrar-hi els programes bàsics per funcionar: reinicia i la memòria està en blanc.

Perquè, si jo pogués recordar de veritat aquesta part tant bonica, també podria ser que agafés una enyorança assedegada impossible de saciar. Fer-se gran és, en el fons, llei de vida i la part més crua del camí que ens toca. Deixar enrere els plors i riures explosius i les conseqüents abraçades i petons sense fi de les persones que més t’estimen; potser és millor no recordar-les. Llàstima que, vam néixer massa d’hora i no podem, almenys, connectar l’ordinador i deixar-nos portar per una melangia sana...  

I és llavors que penso, amb els ulls tancats, que és una sort poder viure aquesta part de la vida en la pell del meu fill, i retenir-ne els moments. És com un cercle de vida tancat, no recordo els meus, però tindré ben presents els de la meva canalla, i ho podré compartir mentre visqui amb sa mare. I això ningú ens ho podrà esborrar.

Solidaritat selectiva

Trenta anys essent solidaris amb les regions més pobres, perquè havia de ser així. Trenta anys donant més i rebent menys perquè havia de ser així. Pel bé comú.

No per parlar català, ni per sentir amor per la teva terra; ho hem fet perquè som més productius, pel motiu que sigui... per solidaritat.

Trenta anys sentint la mateixa cançoneta de la solidaritat, i com a contrapartida hem viscut amb menys del que s'hauria de viure. Tots! Els que parlem català i sentim la terra, i els que parlen castellà i se senten espanyols. Durant trenta anys llargs ens han fotut a tots!

I ara, només amb l'excusa que parlem català i estimem la terra, ens diuen que el dèficit que tenim l'hem d'assumir sense ajudes, sense solidaritat. Les retallades que obliguen a fer al govern de Catalunya des de l'estat espanyol, ens les mengem tots, parlem l’ idioma que parlem. Però ells no poden ser solidaris: no ens ho mereixem, perquè volem els diners i volem marxar d’Espanya, volem trencar la unitat del poble espanyol.

Jo no vull trencar res. Vull viure tranquil, amb la meva gent, parli l’ idioma que parli, senti el que li doni la gana de sentir, però tranquil. I si per estar tranquil m'he d'inventar un país que tingui dues llengües, una història pròpia i curta i uns impostos que serveixin per satisfer les nostres necessitats reals, doncs me l'invento. Si Catalunya no té dret a ser, ens inventem una anexió amb Andorra. Si hem de sortir de l’Euro, doncs sortim... A fer punyetes. Si hem de parlar Aranès, parlem-lo. Però que ens deixin de tocar els collons i ens tornin el que és nostre, per esforç de tots. Els que parlem català, i els que no.

Senyors!! Que no es tracta de parlar o no el castellà! No es tracta de ser més o menys independentista, o de no ser-ho gens. Es tracta de que ens roben a TOTS els diners, ens els prenen amb impostos (la Renta, l'iva, els patrimonis, les herències, els premis i les seguretats socials, etc...) i els donen a uns altres per que no en tenen prou, però si a nosaltres ens en falten, que ens donin pel sac!!

A esos catalanes ni agua! Que se jodan con su soberanismo extremo.

I ens estem fotent. Un país que hauria de poder funcionar sol... es mor de gana. Nens que no fan ni un àpat decent al dia. Famílies senceres sense ingressos, sense casa; negocis que tanquen cada dia, perquè no tenen crèdit...

Però tant se val. Perquè han aconseguit dividir-nos per la llengua. Els que voten als partits centralistes que tant critiquen als nacionalistes, i que estan tant fotuts com els que voten als partits catalanistes i es passen el dia parlant d’estructures d’estat. Divideix i venceràs...

Si no ens unim tots contra la injustícia, guanyaran ells... i no seran els “espanyols” que viuen a Catalunya, no us enganyeu. Seran ells, els espanyols de l’Espanya de pandereta i flamenc, dels toros i el Madrid, perquè segueixin vivint a costa de les perifèries. Perquè som la perifèria, una regió minoritària que a Espanya no té veu ni vot, perquè democràticament mai podrem afectar la política dominada majoritàriament pels partits centralistes. Perquè a Catalunya si que poden canviar les lleis les minories, però al revés no. Perquè per més espanyolista que siguis, per més anti català que siguis, si vius i treballes aquí, hauràs pringat.  Seguiràs pagant perquè els teus veïns visquin millor que tu, sense treballar tant. Amb impostos més baixos, la vida més barata i les jornades més suaus...

Això em recorda alguna cosa... em venen al cap les piràmides. Els egipcis i les seves piràmides. Els faraons i els nobles, vivint a costa de l’esforç dels seus esclaus. Exagero? Creus que perquè cobres un sou, no ets un esclau? Creus que perquè aparentment fas el que vols, fas el que vols en realitat? Som els esclaus assalariats d’uns pocs, molt pocs, que parlen molts idiomes diferents i que viuen potencialment en els millors llocs de tot arreu. Espanyols i Catalans, Bascos, Gallecs i Valencians. Andalusos i Extremenys... Estan a tot arreu, i no els cal anar amb el fuet, per això està la Guardia Civil, l’exèrcit i algun estament més que garanteix, no la unitat d’Espanya, no! La seva bona vida!

Arriba Espanya!

Anda ya... a prendre pel sac!

Estimar el teu país no és dolent

Avui m'han fet un comentari sobre el meu "nacionalisme". M'han dit que he de viatjar, que això em guarirà de ell!! Com si estigués malalt o hagués agafat una venèria. El més peculiar és en sí el comentari: viatja que et curarà! Viatjant trobaré gent tant maca que deixaré d'estimar el meu país, i per tant, estimaré més el seu?

En el fons m'ho prenc a broma, m'ha fet gràcia.

És com, quan érem (per alguns encara és així per desgràcia) uns ignorants i crèiem que ser Gay era una malaltia que es curava amb teràpia o resant molt. És una cosa que ha aparegut ara, és nou, no ha existit mai i ho hem de curar. Una aberració!!

I és que seguim mirant les coses per un sol raser: o estàs amb mi o contra mi. O ets espanyol o ets antiespanyol! Si ets catalanista ets un separatista perillós que vols anar en contra dels espanyols.

Aquesta és la senzilla idea que està calant a les espanyes, i suposo que per això em diuen que viatgi, perquè m'ompli del bon rotllo que es respira pels llocs, i assaboreixi la terra que també és meva.

Però s'equivoquen. S'equivoca, i ho dic de bon rotllo, el que em va fer el comentari i s'equivoquen els que pensen que amb un pacte fiscal ens quedem tranquils, o que veient que a Espanya hi ha bona gent, deixarem d'anar a la contra. Perquè no hi anem a la contra. No anem contra ningú.

Estimo la meva terra, crec en ella pel que ha estat i pel que és ara. I m'agrada pensar que és possible seguir essent català en un món global. Però de la ma d’Espanya, sigui pels uns o pels altres, només hi ha tibantors, mala maror, no vull ni odio a ningú per ser d'on és, només vull sentir-me del meu país, que te una història i cultura pròpies, i viure en consonància amb això, sense fer-li mal a ningú, ni ofendre a cap altra país durant el procés.

I, per acabar voldria fer una reflexió senzilla: els nacionalismes són dolents. Els nacionalismes extrems, diuen, són dolents. Ho diuen persones i polítics que defensen la seva terra, cultura i llengua per damunt d'altres, minoritàries que han esclafat o fet callar a base de poder i majoria. Per tant, els seus nacionalismes són bons. Estimar la terra, si ets majoria, és bo. Estimar-la si ets minoria, és dolent. Una reflexió interessant. Que la faci un país que al seu darrera ha aniquilat civilitzacions senceres a les amèriques, afriques i altres indrets, és peculiar. 

Potser sí que jo he de viatjar més. Però no puc, treballo moltes hores, i quan tinc temps, m'agrada tastar el sabor de la meva terra, que és més a la vora, i com que tinc poc temps i diners, els he de distribuir amb compte. Tant mateix, viatjant només veuré persones i països diferents, que també estimen la seva terra, llengua i cultura, i reforçaré més la meva convicció. Estimar la terra, el teu país, no és dolent...

Els llums, s'han apagat...

Han tret el pastís, aplaudien els pares, els tiets, els amics...

Ara, el meu fill petit, que cada dia creix més, de tant en tant es posa a recitar aquestes frases fins que acaba la presentació de la cançó dels Manel, Aniversari. Ho fa en el seu peculiar idioma i gràcia, però se l’entén molt bé malgrat que només te 21 mesos i escaig. 

És tant bonic. És tant extraordinari veure créixer la personeta que tens a casa, cada dia una mica més sorprenent, més autònom, més curiós i emocionat per la vida, per cada detall. Cada cosa que fas és un món que descobreix darrera meu; m'observa, em mira, m'imita i ho repeteix tot, amb tota la seva capacitat i tenacitat. Ho va repetint fins a la sacietat i m’hipnotitza, no puc deixar de mirar-lo, vol fer-me veure que el més important del món, és el que està passant davant meu, als meus peus, no el que he de fer després. 

Em sorprenc a cada segon que passa, i em fa oblidar el que he de fer, el que volia fer, el que em delia per fer... tot es torna relatiu. Ja tenia raó l'Einstein! Potser no va ser amb cap fórmula que se'n va adonar... I és que, hi ha res més important, urgent i meravellós que veure créixer els teus fills?

I no és que de cop entengui als meus pares, perquè amb l'edat que tinc i la meva relació amb el món educatiu ja me'ls ha fet entendre bastant, abans. No és enteniment el que em transmet aquesta experiència; és comprensió total, és com si de cop m'hagués convertit en un col·lega més de la professió. He entrat de ple en el club de persones que estan o han sacrificat realment, la vida per un altre. No com amb una parella o un amic, amb qui sempre hi pot haver alguna reserva... és donar-se totalment i que sigui el que hagi de ser. Les prioritats són radicalment diferents.

És immens, gegant. Una tasca de tota una vida; no és per un temps i no hi puc ni vull renunciar. I no ho faig per obligació, ni per imposició de ningú, diví o mundà. Ho faig per amor...

Em sento tant feliç mirant-lo com em vol fer riure, com em provoca amb una gamberradeta i espera la meva reacció, mirant a veure si canvia a la següent. Li veig a les pupil·les les ganes de créixer, de ser més, de fer com jo. Xerra, m'explica coses, s'esforça molt perquè les entengui, i si no, ho dona per fet, perquè ell m’entén perfectament. Malauradament no puc veure'l tant com quan era més petitó, i fa temps que no puc anar a portar-lo ni cercar-lo a la llar d'infants. I com si ell ho sabés del cert, i notés el meu dolor, quan puc escapar-me del bar per anar a donar-li una sorpresa, ell em mira com si no passés res, somriu i seguida i acceleradament em fa un repàs per totes les coses noves que hi ha, les joguines amb les que hi passa les estones, les decoracions que han fet... m'ho ensenya tot, tot i tot. I jo no puc fer més que riure i callar, seguir-lo i meravellar-me de lo gran que es va fent i malgrat que no puc estar per ell com voldria, tinc tots els meus sentits posats en ell. Sort en tenim de la seva mare, que és la millor mare del món i el cuida i el mima pels dos. Que més puc dir  sobre ella? Que cada dia em sorprèn més la seva humilitat i fragilitat; si ser pare és meravellós, ser mare ha de ser... no crec que hi hagi paraules per descriure-ho.

El nostre fillet pititotto està creixent molt, i aviat farà dos anys!!

Farem una festeta, i convidarem als avis, als tiets i als amics... i bufarem les espelmes, i comptarem un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc... i demanarem un desig.

Europa, un somni que s'acaba

Encara que el títol porti a engany, no vaig a parlar de la Champions, ni dels somnis dels futbolistes, que amb el que cobren i viuen, no tenen res a veure amb la vida real que es desenvolupa fora del seu camp de joc.

Vull parlar del vell i bell somni de l'Europa federal, aquella que prometia tant, i que cada cop es dibuixa més maligne, més perversa. Aquella Europa que, quan jo era petit apuntava maneres; veiem una unió en tots els sentits, una unió sota una bandera que ens fes sentir orgullosos. Però no.

Aquella Europa cada cop és més un malson i una mentida, i Catalunya no hauria de tenir por de "ser expulsada" si no hi ha més remei. A mi, l'economia que marca l'Europa de l'Alemanya més bel·ligerant des de la segona guerra mundial, no m'interessa. No em representa ballar al so de la música dels Francesos o dels desesperats Espanyols per no perdre prestigi. No vull que se'm compari amb els desmanegats Italians, corruptes fins al moll de l'os. Els Portuguesos, acabats des que van tornar de les amèriques, a mercè de ser la cara de la Península Ibèrica i poca cosa més. Holandesos, Belgues, Danesos, Grecs... cada país amb la seva identitat i la seva història al darrera com una motxilla pesada que ningú vol desprendre, i el somni d'unitat es va esvaint cada vegada més. 

Ser català és un dret, un llegat. Ser català no és ser Espanyol. Ser espanyol no és cap delicte, no és cap mal, però no és el que vull jo. No és el que sento, i ara mateix, si per ser Europeu, he de ser Espanyol i si no, convertir-me en un estat esclau amb poca veu i cap vot, destí turístic de la zona Euro i res més... prefereixo ser Català i res més. Humil, treballador i amb orgull. Sense odiar ni menysprear ningú. 

Ser i prou, viure fora de l'Europa d'enganys i mentides, amb la nostre petita economia i els nostres grans deutes. A base de feina ja ens espavilarem. Segur.

Monedes? Tot són papers, ningú diu que no puguem tenir una moneda pròpia prou competitiva, si devaluant atraiem inversió, la recuperació serà més ràpida. 

Tractes amb Europa? Qui pensa que, Catalunya per disposició i situació en el mapa, riquesa i empenta (demostrada sobradament durant segles) pot quedar oblidada de la resta del món?

No siguem rucs. Que no ens en facin sentir tampoc. Que no ens afectin les mentides que volen escampar sobre la nostra realitat. No ens empassem la nostra manera de ser, perquè un jutge o un tribunal clarament feixista ho digui. El gran triomf de les campanyes feixistes a tot Europa sempre ha estat escampar mentides i contraposar-les contra la veritat amb tota la força dels estats, i per esgotament i feblesa esdevenen veritats possibles. La gent s'oblida ràpid del que és veraç. Si repeteixes una mentida i la mantens, per més evidències que hi ha, la mentida segueix allà, i molta gent se l'acaba creient. 

Europa és una gran mentida, el vell continent està vell i decrèpit, i només amb una revolució social i un gran canvi de paradigma es pot tirar endavant. Que el gran canvi no sigui deixar d'enriquir Madrid per enriquir Alemanya o França, perquè això, seria encara pitjor.

Autonomies hipòcrites

Seré breu i clar. 

Avui he llegit al diari que, i cito textualment "les autonomies amb el dèficit correcte rebutgen donar facilitats a les incomplidores, perquè diuen que donar objectius diferents és una invitació a incomplir-los" 

Catalunya és la comunitat que més dèficit te de tota Espanya.

Durant anys se'ns ha venut la moto que s'ha de ser solidari, que Catalunya ha de ser solidària amb les comunitats que menys tenen. Aquesta moto ens deixa amb una balança negativa d'impostos a causa de la nostra generosa solidaritat, i aquest fet, tant demanat i defensat a totes les espanyes ens condiciona per no poder assolir els nivells de dèficit que se'ns demanen. Tot i amb això ara, les comunitats a les que hem estat regalant els nostres diners durant anys, ens neguen facilitats per arribar a complir quan puguem realment, sense escanyar la societat, i ens ho hem d'empassar??? I la solidaritat, on està??

Però, seran tots tant fills de gossa??

Espero que la societat a la que pertanyo desperti d'una punyetera vegada i es doni compte que ens estan prenent el pèl. 

No es mereixen res, només hi ha un camí, i si en Mas i CIA no ho fan ja, hem de provocar-ho els que anem a peu. 

La Revolució és possible...