Pròleg

(he hagut de fer una modificació perquè les presses m'han fet relatar uns fets erronis. Jo també m'equivoco. La veritat és que la modificació és encara pitjor del que jo explicava)

La pàgina que activaré a continuació la vaig escriure en un context molt concret: persones amb poders de l’escola havien amenaçat ja de fer fora l’Ester dues vegades, una subtilment durant la baixa maternal per l'Ivet -2014-, acusant-la d’escampar mentides entre els pares de la llar d’infants on portàvem al Jan. L’altre, en una altra reunió, amb mala llet -juliol del 2014-, on la van acusar directament de provocar que del Pam i Pipa només hi haguessin anat 5 alumnes, i que això era motiu per fer-la fora. Quan durant el curs 14-15 van acusar-la d’atiar el foc de les mentides amb un problema que hi va haver amb una nena, que si hi havia booling o no (recordareu tots una pàgina del Manresa Digital on hi havia una notícia de la nova cuina del Riu d'Or), jo ja volia publicar-lo, però no ho vaig fer. En les tres ocasions d'acusació injusta, els responsables actuals de l’escola, en comptes de mirar si hi havia un problema de mala imatge per part seva o mirar de solucionar professionalment un greu cas d’assajament escolar (amb possible mala praxis per part d'algun mestre), van decidir tirar pel dret i exculpar-se totalment de tot. La culpa és dels malalts de fora, aquests pares sediciosos que només volen fer mal. I algun mestre els està enverinant... Li va tocar a l'Ester i a quatre més. 

Tot plegat, fa una mica de llàstima. Mai m’hagués imaginat que serien capaços de mantenir les mentides per tant temps. Però així és.

Per això vaig escriure'l. Per advertir, com vaig advertir ja des de la primera xerrada que van fer a Manresa -quan van presentar-se a tots els que vam voler ser-hi com a "salvadors de l'educació Cristiana"-, que aquests de la Trama, venien a fer coses poc clares. (desmentiu-me si voleu o podeu, hi ha un escrit dirigit a l’administrador d’aquell 2010 gloriós, que explica ja llavors els meus dubtes pedagògics i morals sobre aquesta organització, i els meus companys llavors, també saben perfectament que opinava d’ells i perquè em van anar arraconant a la feina, motiu pel qual vaig triar escampar la boira).

Per mi, usar una escola en benefici d’un determinat culte o facció religiosa, i expandir-se a base d’assimilar nens, és fer coses poc clares.

Llegiu, critiqueu, parleu-ne. La informació no ocupa lloc, i la discussió és la base de la evolució. Jo ho deixaré aquí. Crec que ja m’he mullat prou.

Ara toca sortir altres veus, sense por d’aquests personatges –incloc administradors sortints a mode d’inquisidors en reunions clandestines de l’AMPA-, i que parleu sense coaccions. A naltros, ja ens han fet tant mal com han pogut.

Bon dia i bona lectura.

Sin Perdón

Se que molts estan esperant que em pronunciï, que trenqui el meu silenci. I ja és hora, per desgràcia puc trencar el meu silenci perquè allò que temíem a casa que passaria si el trencava abans, ha passat de totes maneres. Han fet fora, com un gos, a l’Ester de la Llissach. Com un gos perquè l’única persona que la va acompanyar a la porta el dia 31 d’agost a quarts d’onze del matí, va ser el sr. Ramon. Des d’aquí el meu reconeixement per un senyor, que curiosament no va simpatitzar massa amb mi mentre jo vaig ser a l’escola. Com un gos perquè al motiu d’acomiadament que s’ha fet constar al certificat d’empresa és el més simple, sense explicacions, sense cap mena d’amor ni estima. Set anys treballant i la fan fora com un gos, ni la directora, ni la cap d’estudis, ni els “nois” del PAS, ni el director pedagògic... (que eren tots a l’escola el dia que va passar), ningú li va donar un cop de ma, una abraçada, un “ho sento, espero que et vagi bé a la vida...”

Només es tracten així els gossos, aquells que no paren de bordar i molesten i no són teus.

I els que tracten així els gossos, no es mereixen cap respecte, i menys per part meva, (que en tinc dos, de gossos) i que he vist patir, patir de veritat la persona amb la que comparteixo la vida. Patir i tornar-se esquerpa; una persona bona, honesta, de les més honestes que he conegut mai, riallera i cordial. L’han ben amargat. I AIXÒ NO TÉ PERDÓ.

No puc esmentar cap motiu pel qual l’han fet fora, per ser confidencial el text escrit en una carta de comiat. Però he llegit la carta, òbviament. I m’ha fet plorar de riure i de vergonya, veure en deu pàgines de retòrica legal, la justificació “procedent” d’un acomiadament tant poc procedent i tant convenient com el que li han fet a l’Ester. No tenen diners per fer lavabos, però poden escollir entre una mestra que fa set anys i una que porta dos mesos, i li diuen un dia abans de començar, i no ha rebut ni un trist wats... Patètic.

I és en part, per aquests modals, que em revolto. Fent un símil amb el problema polític que viu el nostre país, per les formes, les paraules dites i no dites, els maltractes i els enganys, per això val la pena fer la revolució.

I la faré.

Començaré demà, concretament, ja ho aviso, publicaré un escrit que vaig escriure el juliol de l’any passat, i que, òbviament, no vaig penjar per ser massa sincer; per que és el que hi ha, i perquè llavors l’Ester encara treballava a la Llissach i em va demanar que no ho fes. Sempre va ser el meu fre. Ella, malgrat tot el que li han fet passar (i si algú vol, li ho explico en persona), sempre em va demanar que no publiqués.

Gràcies amor meu, ets la persona més important de la meva vida, i per tu vaig callar, i per tu, torno a tenir veu.

Bona nit, i fins demà.

Al final, els bons sempre guanyen!

Jo quan era petit, suposo que com molts, mirava les pel·lícules que ens arribaven de la factoria Walt Disney amb els ulls oberts i la boca badada, al·lucinat i enamorat de les melodies, els colors, les històries i els personatges. A les seves pel·lícules, els bons eren bons sense màcula i els dolents eren molt dolents, no tenien perdó. I jo, com suposo molts també, no tenia criteri. Era petit i m'ho empassava com les pel·lícules del John Wayne o l'Errol Flynn. En part, els meus jocs d'infantesa giraven al voltant de temes Waltdinians o d'indis (dolents) i cowboys (bons i dolents). Vaja, definitivament no tenia criteri. I els meus pares i germans, llavors i amb tots els respectes, suposo que tampoc gaire. Érem un públic generós i sense gaires exigències, perquè entre d'altres coses no estàvem acostumats a tenir diversitat i no podíem accedir a contra propostes que ens fessin veure la vida d'una altra manera. 

Avui en dia, la cosa amb la factoria infantil ha canviat molt, en estil i dibuix i guió, però en missatges encara manca un pas endavant. Una visió menys idíl·lica de la vida, on no hi hagi dolents que destruir en nom del bé afavoriria a la canalla a integrar una visió del món que no és plena de malvats que els volen espantar sota el llit. El món ja és prou dolent de per sí. Ja no diré que les pelis d'indis i vaquers han quedat en un oblit ridícul, per mi almenys, que soc incapaç de veure'n cap d'elles sense sentir vergonya de mi mateix. El cinema en general ha madurat, i tot i que segueixen havent-hi les corrents conservadores i tant patriòticament americanes, hom pot triar quines pel·lícules oferir als seus fills sense caure en la carrincloneria musical de cap Disney o acabar un dissabte a la tarda veient com els Apatxes cauen davant el setè de cavalleria. 

Però hi ha una cosa que segueix essent bastant present al cinema en general, ja sigui infantil o per adults, i és que en la majoria dels films que tinguin nom, els bons, sempre acaben guanyant. És difícil veure una producció on els dolents se'n surtin, o que acabi la cosa com el rosari de l'aurora. Deu anar lligat al fet que els que miren, els espectadors, volem sentir-nos guanyadors! Volem sentir que allò que es proposa va en línia amb els ideals morals que tots defensem. No? I els dolents? Els dolents de la vida real, vull dir. Se senten representats pel cinema infantil i/o adult en alguna fase de la seva vida? 

Pobres, no?

Perquè hi ha dolents a les nostres vides. Molts! Mare meva si n'hi ha! Quan dic dolents, vull dir persones que si mirem les pel·lícules que ens agraden, queden reflectides en aquells personatges usurers, terra tinents egoistes, polítics corruptes, policies dubtosos, lladres de joies, de carteres, d'art... assassins, violadors, mentiders, farsants, manipuladors, extorsionadors... nens que abusen constantment dels febles, universitaris que trafiquen amb droga, propietaris de pisos que especulen amb els llogaters... Bufa! És una bona llista. I si hi penses fredament, així per sobre, segur que en surten més i que en trobes exemples per tot arreu. I aquests, són com el Barney Stinson (personatge entranyable de "Como conocí a vuestra madre" que te una estàtua d'un Clon d'Star Wars mida natural a casa o que entén que l'heroi  de Karate Kid és en realitat el karateka ros que perd la final), i veuen la vida amb un altre raser? Les pel·lícules preferides de tots aquests homes i dones "malvats" de la vida real són les que acaben malament? O també tenen una vena tendra que els fa caure en els mateixos tòpics que la resta? No m'imagino un paio gros i suat que es dedica a manipular a tort i a dret a les persones del seu voltant plorant amb Lassie, però potser és així. 

Llavors, hem de pensar que fins i tot les persones dolentes tenen un cor que batega, i són dolentes només des del nostre punt de vista. Que fort, no? Llavors, que guanyin sempre els bons, és una qüestió terapèutica, que ens ajuda a tots a veure el got mig ple; bons i dolents; quan mirant les nostres vides veiem que en realitat és un got mig buit, i que a la vida real, el bo pateix pel dolent que sempre s'emporta la part més sucosa del pastís, però el dolent s'empatxa del mal gust que te menjar la part del pastís que no li pertoca. Quin embolic moral, no?

Perquè és de rucs pensar, que si és més fàcil destruir que construir, i és molt més difícil fer les coses bé que fer-les agafant dreceres, al final sempre guanyen els bons! És de rucs, innocents i bones persones, creure que el món és just i que el temps, posa totes les coses al seu lloc. A vegades el temps només és una mesura temporal i prou, i no te capacitat de moure les coses. 

Jo ara, miro la mítica Blancaneus que abans em tenia captivat, i no passo de la cançó de la pobra noia al pou amb l'ocellet que li fa la rèplica. El príncep depriment blau que se la mira i s'enamora, perquè el món és això, el guapo i la guapa, el ric i la rica, el bo i la bona... i la resta, la reina, dolenta i bruixa i finalment morta per la seva ambició, lletja i arrugada (nefast i pervers). I el general Custer em sembla un salvatge digne de morir amb les botes posades, tretes o patint. Bons que es tornen dolents, dolents que són uns desgraciats. La vida és plena de gent que sembla el que no és, i és el que no sembla. I si són malvats, no patiu, que se'n surten; se'n surten. 

Llàstima que no serveixi per gran cosa, perquè sí que hi ha una cosa que el temps posa a lloc, sempre... i la consciència, i aquella part tendre que sembla que tenen aquests personatges, com més gran et fas, més mal et fan. Deu ser trist morir amb mala consciència.

Bé, així ho espero. Clar, que em puc equivocar. 

Segur que m'equivoco... 

Company fidel

No relataré res de nou, ni crec que em puguis entendre si mai has tingut un gos com a company. Dic company, no dic mascota; ho dic sincerament. El Cocu és un company de vida que va venir amb mi a casa i amb ell vaig viure, sol, un temps de dura adaptació a un lloc nou i desconegut. Amb ell hem fet caminades inacabables, hem vist sortir el sol i dibuixar paisatges d’hivern preciosos i l’hem vist pondre’s en capvespres ennuvolats. Hem fet molts quilòmetres en el cotxe, primer amb l’Ibiza i després amb el C4. M’acompanyava a córrer per la muntanya quan entrenava i jo l’acompanyava a ell en les seves escapades nocturnes. Va ser un gran company de viatge en solitari i per sort, vam trobar amics que fins avui han fet el mateix camí. Ara és el company de l’Ester i dels nens també. Es barallen per portar-lo a passejar, per abraçar-li la peluda testa, o agafar-li les orelles toves i suaus. El Cocu i el Hiro són els nostres gossets, ells ens van triar, perquè nosaltres no els vam triar a ells; nosaltres som els seus homes, ni amos, ni posseïdors; companys, amics d’espècies diferents. Mai ha après a parlar, però entén perfectament cada una de les paraules que li dirigeixo, i segur que guarda com un tresor totes les converses que hem tingut, i potser no ha acabat d’entendre. Jo no parlo el seu idioma, però li miro els ulls i entenc el que em vol dir: vull córrer, deixa’m anar!; vull seure, estic cansat; tinc set, tinc gana... vull jugar, et deixes?

Compartim la vida amb persones, sovint, constantment. Les persones ens acompanyen, ens parlen, ens estimen, ens odien, ens insulten, ens afalaguen, ens renyen, ens humilien, ens abracen, ens petonegen, ens piquen. Les persones ens “tenen” i ens deixen anar, ens estimen i ens abandonen. Les persones confien i ens traeixen... Si tens la sort de compartir la vida amb un animal, un animal tant poderós, generós, sincer, fidel, i noble com pot ser un gos, per exemple, tens la sort de descobrir que en els seus ulls, des del primer dia fins el darrer, sempre hi tindràs el mateix company que vas descobrir, quan era petit i et mossegava les samarretes. Si tens la sort de compartir un tros de vida amb un amic així, has tingut la joia de tenir un dels regals més grans que ens pot fer la natura. No ho oblidis.

No tenim bones notícies. Semblava que sí, però no. Dues setmanes dures de lluita, de sacrifici familiar i d’alegria continguda en veure que es recuperava. Els últims dies seran els millors, sens dubte. Em venen al cap tantes i tantes coses que hem fet plegats, sols i en comnpanyia, i no recordo cap moment, cap, que em fes nosa que hi fos. Qui pogués dir el mateix de moltes persones que se’n creuen per la vida...

Bé, ja he dit al principi que no diria res de l’altre dijous, els que em comprenen o s’hi poden veure reflectits, segur que respecten cada una de les llàgrimes que he besat avui, quan m’han dit que malgrat millorar, el pronòstic no és gens bo.

Cocu, tenim un cap de setmana, potser alguns dies més.

No et estarà sol. 

Cocu

Vas néixer gos, et vas convertir en cabra i acabaràs els teus dies com un peluix gegant. Els acabaràs dèbil i tocat per una malaltia que no esperàvem, i no tant vell com esperàvem veure’t marxar, però estaràs acompanyat com mai, per dos nens que han après el significat de tenir-te a la vora, i dues persones que t’han estimat com a gos, un animal amb tots els ets i uts, i com a ésser viu amb personalitat, caràcter, carisma, fortalesa i sobretot, vitalitat. Et vaig recollir a Barcelona abans del que tocava, perquè els que et tenien van decidir que ja eres prou gran i prenies el menjar als teus germans. Vas créixer envoltat de camps i d’espai lliure, a la gran mansió de la Llissach, envoltat de nens i nenes tot el dia i amb la solitud tranquil·la del poble durant les llargues nits, corrent i saltant pels patis. Et vas fer fort campant per les muntanyes del voltant, i coneixent-les millor que jo mateix, t’has recorregut mig Bages grimpant i saltant com una cabra boja; has empaitat senglars, conills, gats, llebres i vaques, i m’han renyat uns quants pagesos per això. No recordes les passejades amb el Dani, però segur que a ell el lleparies de dalt a baix si te’l trobessis davant. Amb tu, vam conèixer l’Ester i el Hiro, i des de llavors junts, nosaltres hem creat una família meravellosa i vosaltres heu viscut un idil·li de mascles com no n’he vist d’altre. Més de sis llargs anys de brega, joc, corredisses i llepades. El Hiro, ha curat la lesió a la pota operada de xic, seguint-te a tu saltant pels marges, i inseparables, heu arribat al dia d’avui, avui que t’hem hagut de separar del teu germanastre pelut. No vull que marxis, ningú a casa volem que ho facis. Ens omples un forat que sense saber teníem buit, i només per veure els nens riure tant feliços val la pena allargar-te la vida tant com podem... però sabem que potser no podrà ser. Que el que tens és incurable i no hi podem fer res si el teu cos no vol lluitar. No vull que marxis, però et miro, i amb aquests ulls ametllats tant bonics, i aquestes selles tant expressives, veig una pena llunyana que em vol dir alguna cosa. No vull pensar-hi, però et miro i et veig patir. Et veig tant diferent de com solies ser... Ja no corres, no saltes, no fas petons als morros només entrar per la porta. Vaja, trobo a faltar que m'assaltis quan em veus. Quines coses, tots aquests anys intentant que no ho fessis, i ara ho enyoro. 

Diuen, que els gossos no tenen ànima; vaja, diuen que els animals en general no tenen ànima, i ho diuen tots aquests que asseguren que ells si que en tenen, perquè són criatures divines i tocades per la creació per manar i dirigir i anar cap al cel. Fa poc vaig sentir unes paraules que parlaven de l’ànima com un munt de processos d’aprenentatge i d’intercanvi d’experiències, reaccions químiques dins el cervell que fan que s’acumuli un “quelcom” que es relaciona amb el seu entorn i deixa petjada; l’ànima és allò que ens fa especials als homes i dones, o és molt més que tot plegat? En Cocu és només un gos. I com tots els gossos que conec i no conec, la connexió amb mi, amb l’Ester i amb els nens és total, plena, màgica i mística. Ell, malgrat la vida que ha tingut, que no ha estat fàcil, no ens ha fallat mai. El Cocu no té ànima? Jo crec que sí, tanta com l'Ester, els meus fills o jo mateix. Una ànima gran i bondadosa i carregada d’experiències que marxarà i deixarà un petit forat. Un forat que potser omplirem amb l’energia sobrera del Hiro, que es trobarà molt sol ara. Un forat que amb el temps, com passa amb totes les pèrdues importants, omplirem amb el record del que vas significar, el que ens vas aportar, el que vas fer, i els molts vídeos i fotos que t’immortalitzaran per sempre.

Només ets un gosset. El nostre gosset. El nostre Cocu. Encara hi ets, però ja ho se ara, que et trobarem a faltar. Cocu, una abraçada molt forta, i una manyaga a les orelles. Lluita tant com puguis! 

El teu company, que t'estima, 6Q.

Professionals de l'educació, segona part. I l'educació, què?

Pensament Educatiu

Donades les tendències educatives que hi ha avui en dia, i sense voler posar-ne cap per sobre les altres, tenim un debat obert molt interessant que val la pena. Parlem del futur del nostre país, dels futurs homes i dones que conduiran el món, possiblement en unes condicions dures, en qüestió de recursos naturals i equilibri social al planeta. Aquests futurs governants, científics, metges, economistes, enginyers, constructors, banquers, informàtics, paletes, cuiners, mestres, entrenadors, bombers, policies i etcètera, etcètera, s’han de formar en un sistema que està, per dir-ho d’alguna manera, trencat. Els nostres fills estudien en un banc de proves constant. Educar no pot ser canviant com les marees per cada partit polític de torn i d'ideologia diversa, ha de ser una cosa estudiada, pensada, meditada -no cal dir que per professionals de l'educació!-.

El sistema està trencat com una joguina de corda ho està en un món tecnològic avançat: la podem arreglar, però si la deixem amb les seves de molles i engranatges, quedarà oblidada i obsoleta en una prestatgeria, només per a nostàlgics. El sistema educatiu general ha de canviar, i no ho dic d’una manera retòrica per parlar d’alguna cosa. Canviar en majúscules, mutar, evolucionar, adaptar-se. Com tot en aquest món rodó i blavós, que s’adapta o desapareix.

Referències al passat

Abans, tothom no estudiava, i els que ho feien arribaven a unes quotes pre-establertes; per exemple: els que valien seguien i els que no a treballar o, el que val a BUP i el que no, a FP! Sentències així garantien la continuïtat de l’equilibri. Hi havia feina pels que no valien que estava per sota, econòmica i socialment, de les feines que es reservaven als que seguien el camí. La disciplina regnant, era acceptada des de les famílies fins a la política. Abans, el que era políticament correcte ara és una aberració educativa. Picar, castigar, vilipendiar, erosionar i torturar eren les armes de l’educació. Sí, no us poseu les mans al cap, no he dit res que no fos. Aquestes cinc paraules eren les eines bàsiques per mantenir el nivell d’atenció necessari per a un nen, a casa, a l’escola i a la societat, tots a una: “La letra con sangre entra!” La por mantenia la atenció, el respecte i les notes on havien de ser. El terror dels grans imbuït des de ben petits al cos dels infants, per assegurar que creixien rectes, sense torçar-se; i si es torçaven, bé doncs, no servien. Era, a ulls pedagògics avançats, una manera bàrbara d’educar, però reconec que era efectiva. Des que comença l’educació a mans de l’església, fins que s’escampa fora dels seus àmbits, mentre ha durat l’equilibri disciplinari i la cadena de valors s’ha mantingut ferma, el sistema ha estat vàlid. Bàrbar, però vàlid. Certament la lletra entrava, amb sang o amb la por a que la fessin sortir.

El present, un mirall del passat o una finestra a un futur nou?

Com deia al principi, tot això ha canviat. A millor espero, desitjo. La disciplina militar, l’ordre dictatorial, la veritat irrefutable i única, les aules magistrals, la paraula llei del docent i les bufetades “educatives” a l’escola i a casa, han deixat pas al treball de les emocions, a buscar felicitat de l’alumne per despertar les ganes d’aprendre, al treball en equip, als projectes globals, al respecte a les fases maduratives, a la atenció a la diversitat, a la no discriminació per color, raça o nivell intel·lectual; podríem dir, agosaradament, que l’educació abans era disciplina i conceptes dogmàtics, i ara és emoció i coneixement. Respectant totes les distàncies.

I tot això que ha canviat -que està canviant vaja-, xoca frontalment amb la disposició que tenim de les coses, de la vida, de l’ordre establert. El sistema educatiu a l’antiga, és en molts llocs/centres vigent encara. Les escoles innovadores generen una gran esperança de canvi, però sovint s’estavellen amb els currículums marcats per les antigues ordenances. Les multinacionals, – grans empreses que governen el món a l’ombra-, necessiten una gran massa de gent “que no serveixi” per a fer valer el seu poder, i que els seus guanys no disminueixin. Alguns països moderns basen la seva política en la intel·ligència dels seus ciutadans mentre que els països més arcaics, basen la seva política en mantenir l’analfabetisme per mantenir l’ordre de les coses, oferint l’opi al poble i garantir-se els vots i el poder. La ignorància fa la felicitat, la felicitat fa que la gent es relaxi i quan un està relaxat és més fàcil que el manipulin.

La revolució dels nostres temps passa per mirar l’educació des de punts de vista diferents, que potser mai havíem contemplat.

Canviar per seguir endavant

Jo mateix dubtava molt de les noves metodologies. En dubtava perquè soc dels que creia que l’escola catalana estava bé com estava, que era avançada; tot un pensament conservador. Però hi ha certeses que m’estan fent canviar la manera de pensar, poc a poc. Certeses que veig en mi mateix, observant l’educació que he rebut i la que reben els meus fills. Però encara més en la diferència que hi ha entre mètodes que els meus propis fills estan rebent, en diferents institucions educatives. És quan llavors, llegeixo, m’informo, escolto, comparo i veig; hi veig clarament.

Hem de ser conscients que els infants necessiten viure cada una de les fases de la vida que els toquen, amb les imposicions mínimes de les fases següents que els tocaran. És a dir, per exemple: si un nen xic no te la capacitat de pensar en abstracte, no se li poden imposar les normes i disciplines abstractes que fem servir els adults, perquè com que no les entén, les hem de fer entrar a la força i sovint a disgust de la criatura, ergo, vulnerem la seva capacitat i forcem a la criatura a créixer en un sentit erroni, amb unes senyals equivocades. Val a dir, que molts seguidors de l’antiga escola i partidaris d’aplicar la disciplina i l’ordre –entès disciplina i ordre com ordeno i mando-, creuen que és a base d’aguantar i suportar el patiment de l’infant, que l’infant s’adapta i aprèn. Aquí és on el pensament disciplinari falla, perquè la paraula correcte no és “aprenentatge”, és adaptació; els nens s’adapten a tot, són dòcils, moldejables, i com quan treballem els metalls nobles, a cops, acaben agafant la forma que volem els grans. Però això no és educar, és maltractar. Doncs també aprenen els nens quan se’ls maltracta, s'adapten als cops i els "encaixen amb amor", i no diem que maltractar sigui bo, al capdavall, acaben en un tant per cent elevat essent maltractadors, d’una manera o d’una altra.

Si ensenyem amb violència, ens tornaran violència; és hora de trencar el cercle!

Si volem una societat madura i que s’allunyi de la violència, l’hem de fer créixer lluny de la violència i deixa que maduri al ritme natural, i moltes de les noves pedagogies i metodologies educatives lliguen els coneixements a les capacitats dels nens, en cada edat i estat maduratiu, i no pas als lligams de l’any en que es neix o del currículum preestablert en una universitat o en una altra; el que s’aprèn amb consciència del que s’aprèn, i amb la llibertat real d’aprendre-ho, és un aprenentatge natural i complert.  Moltes de les tècniques, conceptes i capacitats que tenim els adults les hem hagut d’aprendre amb esforç, suor i llàgrimes, i gran part d’aquest coneixement assolit així, no ens fa ni més feliços ni més útils.

En aquest país nostre, hi ha coses que les hem començat bé, entenent la maduració emocional i capaç dels infants com una cosa important, però hem acabat malament l’experiment, unificant criteris per a tothom just en el final del procés de maduració individual.

M’explico: l’educació obligatòria comença a primer de primària. Per tant, és obvi pensar que, si hi ha pares que tenen els seus infants a casa, gaudint de la vida en família i sense cap obligació de preparar-los per a l’escola, lo més normal és que tot el procés escolar comenci a primer de primària, oi? I llavors, per què a les llars d’infants i a les escoles -on els nens van de manera lliure, no obligatòria,  fins als sis anys-, hi ha un currículum encobert en el que s’assoleixen unes competències que els que venen de fora no tindran? No converteix el que “no és obligatori” en una “obligació encoberta” si no vols que els teus nens es quedin enrere? Convertim en “pàries” forçats als que segueixen un ordre més natural per sobre dels que, per obligació o força major, van a l’escola des dels zero anys! Estigmatitzem la criança lliure, en comptes d’unificar criteris i ser creatius i oberts de mires! Ara seré una mica dolent: és més fàcil i menys cansat fer “fitxes” i omplir el calendari escolar llarg i pesat amb elles, que no pas dedicar temps i energia a jugar, experimentar i aguantar el ritme inesgotable dels infants, cinc hores al dia, cinc dies la setmana, nou mesos l’any. És dur, ho reconec. Hauria de ser una feina molt ben remunerada i considerada de les més importants de les que es fan de manera pública i consensuada. I, les i els professionals que hi treballen, haurien de rebre formació adequada, i reciclatge constant, i suport psicològic i pedagògic professional, i gaudir de pressupostos “ilimitats” per al que calgués –material, personal de suport, descoberta del medi natural, espais adequats...- No cal que digui res més, s’hauria de destinar més pressupost en educació que en armament, la casa reial, rescats bancaris...

Els infants haurien de jugar i fer la vida el més semblant possible al que es fa quan no es te cap mena d’obligació, fins que, establerta l’edat adequada per començar, estiguin preparats per assumir l’escola, com a tal. El mètode adequat? El que sigui, però en el moment just, no abans, no massa tard. “Ment sana in corpore sano”, cal que fem més esport i cuidem el cos, som a l’era de la imatge, sí. Però també cal cultivar la ment, i no només a base de coneixements, també de bones i sanes emocions. Tot el conjunt és important!

El problema de fons

El que em sembla que és el problema d’aquest país, i de molts més suposo, és que es veu la infància com una etapa més, per aprofitar comercialment i que acaba amb l’adolescència, aquella fase tant desagradable de contesta i descontrol. I s’obliden sovint que abans de ser adolescents els nens i nenes han de ser persones felices i ben fonamentades, per arribar a rebotar-se contra tot, com ha de ser, amb el cap ben posat i una estructura forta. Per fer un símil senzill i que exemplifica el que es pensa en aquest país sobre l’educació infantil, anirem a parar a la crisi i la sortida d’ella. Quan molts economistes prestigiosos creuen que s’ha de mirar quines són les causes reals de la caiguda de l’economia, i canviar els pilars de la mateixa perquè es refloti amb més poder estructural, els successius governs s’esforcen en treure pit ensenyant que el turisme i la construcció tornen a pujar i que això ja està fet. És a dir, no es canvia res, no es revisa res, es torna a potenciar allò que ens va ensorrar, deixant un país des-industrialitzat en mans dels bancs, les constructores i els holdings hotelers que tenen a les seves mans els adinerats visitants exteriors. Un país que no te uns bons fonaments, tornarà a caure en una i dues, i tres crisis més; sens dubte. Un país que no creu en la bona i sana formació de la seva canalla, seguirà tenint fracàs escolar, estudiants desanimats, universitaris a l’atur, carreres súper poblades i una indústria precària.

Els pilars d’una casa han d’estar ben fets. Els pilars d’una persona també. Els pilars d’un país, són les seves persones. I les persones, totes, passen per ser infants primer.

Pensem-hi una mica. 

Bon dia!   

Professionals de l'educació

No m’interpreteu malament, ja ho aviso abans de començar: això no és una crítica a l'escola actual dels meus fills, ni és un menys preu a qualsevol altre centre educatiu que us pugui venir al cap. És una opinió de pare, de marit de mestra, d'ex treballador escolar, i d'educador en el lleure amb una experiència llarga en el món educatiu.

Fa uns quants anys que vaig començar en això de tractar canalla i des de llavors, he intentat aprendre i ensenyar tant com he pogut, a infants, joves, i monitors. Després he treballat de monitor, d’educador, de responsable de menjadors, de cuiner d'escola; fins i tot ho he compaginat entrenant equips de futbol de juvenils, benjamins, alevins i infantils. Vaja, no puc dir que hagi fet de tot, i ni tant sols que ho hagi fet bé, jo no em jutjaré. El que sí que puc dir és que he vist món, i maneres de fer, i mètodes educatius diferents, diversos, bons i dolents. I el resum que en trec és que, si tornés a posar-m'hi, canviaria la majoria de coses que vaig fer, perquè segurament em faltava molta experiència.

Quan vaig fer de profe d'anglès a diverses llars d'infants de Barcelona, durant quatre anys, vaig veure l'interior d'un món que, a priori, ens passa desapercebut. Molts -i m'hi incloc-, pensem (pensava), que el món de la llar d'infants és un món menor, sense importància. Per això abans de la normalització lingüística l'anomenaven Guarderia, és a dir, lloc on es guarden infants. Un armari amb gent i joguines. Que s'hi pot fer? Anglès perquè no perdin el temps, treballar els colors, animalons, la família, els oficis i poca cosa més; jugar i jugar; àlbums!; un món bàsicament de dones, portat per dones i de "poca transcendència", com tot el que fan les dones. No? Això és el que pensen la majoria d'homes del planeta, no ens enganyem. Per això estava regulat com estava, i hi havia la precarietat laboral que hi havia. Això ha canviat, i està canviant, poc a poc. Cada cop més, en aquest país anem descobrint que l'educació entre els zero i els tres anys no és només important i necessària fer-la bé, sinó que a més és vital. I que una mala educació pot esguerrar la vida d'una persona, així de simple. Que els traumes infantils en aquestes edats no es recorden però queden les cicatrius allà, i que sense un record tangible és molt difícil superar res.

Ho intentaré explicar: el nostre cervell, com tot el nostre ser quan naixem, no està format del tot. Els éssers humans som els mamífers que naixem més inacabats, i durant els nou mesos següents al naixement, encara depenem absolutament de la mare en tot i per tot, i es considera que és com si realment encara estiguéssim dins la panxa (una qüestió merament física d’impossibilitat de les mares a parir un nadó més gran i format ens haurien extingit com a espècie). Es pot dir que en realitat un nen no te nou mesos, en realitat en te divuit ja, o girant l’argument, a partir dels nou començaria de zero i que l’embaràs dura divuit mesos, nou dins i nou fora –per al nadó, no hi ha pràcticament diferència-. Per tant, ja tenim uns mesos –depenent de la baixa en aquest país, de dos a quatre mesos de mitjana- en que el nadó, sovint s’enfronta a unes condicions i situacions de vida que mai hauria de patir. Imagineu doncs el que pot marcar la vida d’un infant estant lluny de sa mare (o de son pare almenys), en un entorn escolar i en “males condicions”: ràtios altes per manca de pressupost, falta d’atenció amorosa per excés de companys, massa hores amb activitats estressants, educació inadequada per ventalls grans d’edat a la mateixa aula, etcètera... Després, dels nou mesos en endavant, la criatura comença a desenvolupar-se física i psicològicament a un ritme lent però molt més evident; tot i amb això, fins als tres anys aproximadament no tanca la majoria de lligams neuronals, i és precisament per aquest fet que, dels zero als tres anys els infants no recorden pràcticament res. És pot dir que és materialment impossible fer-ho. Ull! No vol dir que no acumulin coneixement, tot el contrari. És l’etapa de més capacitat d’aprenentatge i gran part del vocabulari que aprenem a la nostra vida l’aprenem aquí! Per això diuen que els nens són com esponges! Però no poden formar records visuals ni fer-ne memòria. Per això es diu que els nens obliden ràpid, no perquè no els interessi el que fan, és que no poden recordar-ho! Persones tant importants que han tingut cura de nosaltres quan anàvem amb bolquers, desapareixen per sempre de la nostra memòria, com si no haguessin existit.

A partir dels tres anys i fins als set, sempre en termes aproximats, el cervell ja comença a memoritzar la realitat que l’envolta en el sistema de memòria que va desenvolupant i millorant amb la maduració. Uns abans i d’altres després, tots comencem a tenir records de certes coses, gestos, músiques, olors, situacions, persones... És a partir dels set anys aproximadament, que el cervell ja està format del tot i ja és capaç de funcionar a ple rendiment, però el que és més curiós és que ja no aprendrem mai tant com el que hem après en aquests primers set anys de vida.

Bestial. Un resum ràpid i intens. Soc un profà, segur que és pot ser més científic i dir-ho de manera més precisa. Jo ho explico perquè s’entengui planerament. Demano disculpes si algun concepte no és correcte del tot.

Dins el cap dels infants, per tant, en l’etapa pre-escolar, tot l’infantil i el primer cicle de primària, aquí a Catalunya i per extensió a Espanya, els nens i nenes es faran qui seran en mans d’aquestes “dones” –majoritàriament-, mal valorades i menys preuades per la societat en general. Les mestres de guarderia i d’educació infantil.

Faig un incís súper ràpid: també hi ha homes, sí. Pocs, tot s’ha de dir. I com que es dediquen a un món reservat “exclusivament” a les dones, estan tant mal valorats com elles.

Dit això, llenço diverses preguntes a l’aire, i com que no soc cap expert, no les respondré. Quina putada, eh? Bé, una vegada vaig tenir un mestre de biologia que em va dir, lo interessant no és resoldre una pregunta, sinó trobar les preguntes que genera cada interrogant. M’explico, no?

Aquest país s’ha plantejat bé que vol ser de gran?

Si hem de tornar a ser un destí turístic per omplir estadis, places de toros, hotels i restaurants, i la majoria treballar a baix cost per servir tot aquest personal, anem bé.

Els mestres i les mestres (sobretot de la etapa pre-escolar i d’infantil), són uns privilegiats que cobren un paston per poques hores de feina i moltes vacances o, són o haurien de ser els professionals més ben pagats i valorats del sistema?

Bé, per servir copes a la disco i posar totxos, tampoc cal ser cap llumenera!

Una educació excessivament disciplinada, no pot fer més mal que bé a tota la canalla que la rep, tenint en compte que el seu cervell no està preparat per rebre cap mena de disciplina?

Home, un trauma o dos tampoc fa tant mal, no? Una bufetada a temps...! El racó de pensar (pensar què?). Tenia un mestre de gimnàs que sempre explicava la història de la bufetada que li va donar a aquell alumne i que anys després li agraïa pel servei que li va fer... Sí, la hòstia que t’ha parit! Als nens, ma dura! Al cap de vall no se’n recorden de la missa la meitat i si són persones insegures, amb dificultats de relació, amb pors i fòbies desconegudes, és perquè van néixer així.

Si hi ha països que valoren la tasca de les professionals i els professionals del sistema educatiu, i configuren una societat que gira entorn del benestar i la salut d’aquest sistema, amb el resultat de tenir una societat més equilibrada, persones més sanes mentalment i el més important potser, ciutadans ben formats i capaços per enriquir el propi teixit humà del país, i famílies molt més ben estructurades i estables: perquè no ho apliquem aquí, sense reserves?

Potser no interessa. Clar, l’analfabetisme és necessari. Si creix el valor intel·lectual d’un país, és molt més difícil enganyar-lo i prendre-li el pel. 

Una mare que gaudeix d’un permís de maternitat de dos anys o més, és més feliç? I un nen que ha gaudit d’una infantesa estable, tranquil·la i amorosa, és menys productiu? Unes escoles públiques per a tothom, amb professionals preparats, amb un sistema educatiu potent, obert, acollidor i conciliat, no són bones coses per a un país? Només lo privat i concertat és lo bo? Les universitats, han de ser per als fills dels rics i els pocs privilegiats que becats o amb sort, pugin accedir-hi? És a dir, tot gira al voltant de lo mateix, sempre?

Diners, diners, diners. Interessos, interessos, interessos.

Impossible, impensable, inacceptable.

Les coses no es poden canviar! La constitució és intocable. Lo més important de tot són els Reis Catòlics, Cervantes, Platero y yo i la història de la democràcia i el paper importantíssim del Rey Don Juan Carlos I...

Un país que no te cura de l’educació dels fills de tots els seus ciutadans, i no destina tots els recursos de que pot disposar per assegurar que fa tot el que pot per tenir les millors escoles del món, i educar els nens i nenes més feliços i preparats del món, no és un bon país. És una merda. (ostres, això sembla la pregunta d’Unió!)

Un país que destina més diners a subvencionar militars que escoles, no és un bon país. És una bona merda.

Un país que no te joves preparats, en recursos i en emocions, és un país malalt i en decadència. I els vells, es moren. I els adults es fan vells. I els joves mouen el món. I si els joves no saben com moure el món, qui mou el món?

Cal que ho capgirem tot, posem en una balança les prioritats que tenim i comencem de nou a definir com volem que sigui la nostra educació, el nostre futur. Deixar de marginar lo públic i sobrevalorar lo privat. Deixar de pensar en prohibir i pensar més en motivar. Buscar les causes i parar de multar-ho tot.

Cal! 

Cal?

Potser no cal.

Al cap de vall, jo que soc un inútil ho tindré negre si pugen generacions més preparades que jo!

Deixem-ho tot com està, millor. Sí.

I si tenim traumes, ja anirem al psicòleg, al psiquiatre, al terapeuta o farem una sessió quàntica, unes constel·lacions o una regressió a la infantesa. També han de treballar aquests professionals, no?

No créixis tant, fill meu.

Ara mateix acabo de baixar a tirar les escombraries, i tornant cap a la porta m’he creuat amb un noi, un noiet de potser 15 o 16 anys. Vestit d’esport i fibrat com li pertoca a un noi de la seva edat que dedica temps a esbargir-se, a jugar, a competir. M’he vist a mi mateix, temps enrere; que em passava pel cap a la seva edat? Que li passava pel cap a aquest noi?

He vist el noi, m’hi he vist reflectit, he vist els seus pares per un forat i m’he vist a mi, mirant el meu petit Jan. Tot en uns segons, mentre pujava amb l’ascensor. Ara m’assec davant el teclat i segueixo veient el Jan amb quasi quatre anys, petit, bufó encara però amb detalls de nen gran, independent, que vol ser autònom, que ens rebutja buscant el seu espai però que alhora és tant i tant indefens que no controla encara quan pot i no pot passar el carrer, no acaba de posar-se sol les samarretes estretes sense ajuda, que encara somriu quan el desperto al matí cantant-li una cançó o que s’adorm sentint la guitarra i les veus dels seus pares a la fosca de la nit; una nit que l’espanta.

He vist un noi que podria ser d’aquí uns quants anys el Jan i llavors l’he vist mirant-me des de baix, encara no arriba al botó del quart pis, i ja el veig d’adolescent? Tu noi, sí que estàs malament, he pensat. Però no puc evitar pensar en ell com en un nen petit que creix i que busca fer-se gran, i alhora s’agafa a la pell de la seva tendra infantesa perquè l’acaronin, perquè el mimin, perquè juguin amb ell, perquè el segueixin veient tant petit que no el deixin mai d’abraçar, encara que defugi les abraçades passats uns segons meravellosos.

El Jan és gran; és una realitat que el defineix perfectament. És un nen més gran del que la mitjana és i la seva mida el traeix, la seva força el condiciona, el seu raonament sembla que l’acompanyi i llavors pobret, pateix una resposta dels adults més madura de la que li pertoca. No deixa de ser un petit que encara no ha fet els quatre però el mires i veus un nen de cinc o potser quasi sis anys. Ens costa recordar-ho a nosaltres, els seus pares, imagino que deu ser també difícil per als altres adults que hi col·lideixen durant el dia, a l’escola sobretot. Ha de ser difícil per a ell mateix, participar del joc i la vida dels seus companys, essent el gran i no volent ser-ho. Ell només vol ser nen, jugar, provar, tastar, riure, plorar, enfadar-se, alegrar-se.

No vull que creixis. Et vull així de dolç i que cada matí quan entres a classe tornis enrere i m’agafis volent quedar-te amb mi, volent un últim petó, una darrera apretada. Però ho faràs, i desitjo que sigui així, i que et facis un home, gran, fort i valent. I t’allunyaràs, i et veuré allunyar-te. Falta molt, ho se. Però he vist aquell noi i hi he pensat, i he plorat, ho reconec. Ets el primer dels nostres dos tresors i només per això, el valor de tenir-te i no tenir-te és incalculable.

Creix Jan, però no t’allunyis massa. I sempre que vulguis tornar a ser nen, imagina't que nosaltres hem crescut amb tu, i si ho necessites, sempre t'agafarem en braços, i et portarem al llit, notant l'escalfor tendre de la teva galta enganxada al coll. 

Gotes en blanc i negre

Avui ha plogut una mica aquí al Bages. Per ser justos, ha plogut bastant, sobretot tenint en compte que no plou gens ni mica des de fa un temps. Costa que caigui aigua del cel, i mira que és la cosa més senzilla del món.

Jo recordo quan era petit, que plovia més que ara, molt més. Recordo els dies de pluja, no només com una excepció sinó que era una cosa habitual; era habitual agafar les botes de pluja. I anar a l’escola travessant els clots del barri que s’omplien d’aigua, i en l’època de primaveres i tardors, els llacs que s’hi formaven eren colossals. Hi havia, concretament el pati interior de darrera la llibreria Titània i la guarderia Cim –al meu barri, Sant Martí de Provençals a Barcelona-, que era un erm de sorra que feia un clot al mig i quan era ple, no podies passar pel centre perquè l’aigua et superava les botes.

Era el camí d’anar a l’escola, com ara aquest programa que fan a la televisió. El nostre era un acudit al costat dels que es poden veure pel món, és evident, però era el nostre. Sortíem de casa, al carrer Huelva i no passàvem pel mig de l’illa perquè hi havia ionquis i zones fosques, fèiem una petita volta i o anàvem per la Joimon cap al carrer Treball o caminàvem per darrera, per Cantàbria. El segon obstacle, el més perillós: l’Avinguda Guipúzcoa; abans que l’arreglessin a com és ara la rambla, era un riu de cotxes en dues direccions i un parell de corriols estrets a uns metres de distància perquè els vianants poguéssim aturar-nos amb “seguretat”. Una illa de cases més i venia el camp del Júpiter, per un costat o per un altre. Per la banda de Cantàbria, era un ridícul caminet de sorra de la mida de dos peus junts, sovint minat amb cagarades de gos, i amb els retrovisors dels cotxes que havies d’anar esquivant a un costat i la paret rugosa de l’estadi a l’altre. I llestos. Final de trajecte, La Caixa.

No el banc, tot i que sí, era l’escola de la fundació de la Caixa, la única que tenia a Barcelona. Si viatjàvem acompanyats dels pares, es quedaven a la reixa de l’escalinata, i nosaltres baixàvem corrents, o caminant, o plorant, o rient i prou. Allà fèiem el dia, i mai més ben dit. Llavors hi anàvem des de les nou a la una, dues hores per dinar –amb trajecte d’anada i tornada-, i tres hores més a la tarda, de tres a sis. No hi havia debat per la sisena hora, en teníem set! Set interminables hores de rigorosa EGB, asseguts en els pupitres de dos, enganxats literalment al company de classe per a tota l’eternitat del dia. Allò sí que era anar al cole, no com ara. Classes magistrals, copies de cinc centes a mil línies de “no llegaré tarde al colègio” o “no levantaré la voz en clase”; qualsevol cosa si feies el més mínim intent de ser diferent, pensar diferent o actuar diferent. Cops de regla als dits, càstigs al despatx del director Mula o del Sr. Picó. Pare Nostres i Aves Maria cada dia del món. Ei, i jo soc del 74, no del 36! Que només en tinc 40, i quan recordo tot això sembla que hagi viatjat en el temps, que no hagi viscut jo aquells dies.

Veig el meu fill, el Jan, arribar a l’escola, agafat de la maneta del seu pare, fins a la porta de la classe, acomiadar-se de mi amb un somriure, entrar a classe amb una mestra riallera, la Mª Roser: preparada, competent, amorosa, disciplinada. Veig com surt de l’escola content, malgrat totes les coses que li poden passar, feliç d’aprendre coses amb uns mètodes totalment diferents als nostres, en un ambient envejable, amb uns materials i uns suports tècnics de ciència ficció per a la nostra generació. Ho veig, tanco els ulls, miro enrere i no m’ho crec. Qui s’ho pot creure?

No és no tenir mòbils o només mirar la Primera. És tot! És que quan plovia, els llamps feien saltar la llum, sovint. I teníem el Lumo Gazz preparat al traster, i tots els nens de la casa el sabíem encendre. I observàvem atents quan el pare o el germà gran canviava la samarreta perquè s’havia trencat per us, o mal us, ja m’enteneu... I lo sorprenent és que només afectava a la nevera i el fet que haguéssim d’anar amb espelmes. No es tallava l’internet ni deixava d’anar el DVD o el vídeo. No en teníem. Marxava la llum i tot seguia igual, a les fosques, però igual.

El món és un altre. Un món diferent que ens ha marcat tota la infància, que és quan diuen que et marquen per tota la vida. I aquests matussers hereus d’una vida perduda hem de fer de pares d’uns nens que no és que tinguin de tot, és que segurament no sabrien viure sense alguna de les coses que veiem tant normals. Calefacció central, mòbils, 60 o més canals de televisió, Wifi, llums led, tablets, ordinadors, consoles...

Ara quan plou, si plou, normalment no peta res i si ho fa, hi ha l’assegurança. Quan es fan bassals, els petits continuen buscant l’aigua i hi fiquen els peus. Els nens no han canviat, segueixen essent canalla com nosaltres. Canalles...

Han passat un bon grapat d’anys però, algun dia m’agradaria que marxés la llum, i pujar a buscar el llum de gas, que tinc preparat al traster, encara, amb la bombona a punt i la samarreta per estrenar. I viure uns instants sense tot el que s’encén, amb una única referència que fa pampallugues, i al voltant de la taula, les cares d’emoció dels infants mirant com la llumeta il·lumina la nit, i a fora plou a bots i barrals.

Hi hauria la mateixa màgia? O tot forma part de la nostàlgia d’uns temps més senzills; durs, però senzills.

Quines coses, eh?    

L'Artur a l'atur

És la meva opinió sincera, després d’estar en persona amb el Mas, que li hem de buscar una altra feina, una feina que no tingui res a veure amb el procés famós que vivim aquí, al nostre país. I ho dic sense cap mena de rancúnia ni ganes de fer-li mal. Al contrari, crec que li devem gratitud per engegar-nos i fer-nos trempar quan els altres potser no van estar a l’alçada. 

Clar, primer he d’explicar bé perquè vaig estar en persona amb ell. Vam coincidir casualment al Fira Coc de Tàrrega, i el vaig “perseguir” una mica en broma amb ma germana i la meva filla en braços. Al final, foto dels tres. Ja està. Quin moment... Bé, això vaig pensar després, tot mirant la foto. Un paio rapat amb la filla en braços que persegueix al president per fer-se un selfi amb un mòbil atrotinat. Per a ell, un moment de no res més, per a mi, un moment de reflexió. Era abans de les eleccions del 24 de maig, i quan el veia marxar en cotxe acompanyat de la comitiva i els guarda espatlles, em va venir el pensament clar al cap:

-President, t’hem de fer plegar.

Pot sonar cruel, però el dia següent de les eleccions –rectifico, al segon següent al finalitzar el recompte de les eleccions del dia 24-, ja hi havia un anunci de Preparats, la campanya que ha engegat la generalitat de Catalunya, evident pre-campanya per les eleccions del 27 de setembre. Evident joc brut de fer-se seu el lema, la idea, el moment i la ocasió. Torno al principi: el dia 9 de novembre va ser el president Mas qui va clavar l’anàlisi i va deixar en fora de joc als Republicans i companyia. Només va estar a l’alçada la Cup, i això és dir molt poc. En Mas i CIU al darrera és el partit que és i representa bàsicament als que sempre ha representat, i no són precisament independentistes de base els de Convergència, i menys els d’unió. Oportunistes de base, potser sí. Però el 9N ja ha passat, i començar una campanya al maig per apoderar-se de la idea de cara al setembre, manllevant el desig del poble i pagant una campanya a nivell nacional que deu haver costat lo seu, mentre les retallades segueixen i no es fa front a molts proveïdors que són en definitiva, gent del poble que no cobra. Em sembla lleig.

Em sembla lleig que Convergència i Unió, una coalició que es passa la vida barallant-se per veure qui la te més llarga, lideri un procés que és del poble i per al poble, i és per això, que sincerament, torno a dir-ho, hem de capgirar definitivament les estadístiques i començar a pensar només, en clau de sí o no. Clar i català.

Volem ser independents? Votem Esquerra o la Cup, partits que sí aposten per una independència sense pal·liatius. Perquè si no, la fragmentació entre tots els partits només generarà més pròrrogues, temps per anar amansint la bèstia. I em sembla que això precisament és el que ha estat fent Convergència i Unió des del principi.

Fer temps.

Ja vaig dir en un escrit de l’any passat, “L'Artur Mas no és un màrtir, és un instrument.” Ho mantinc ara més que mai.

Si ha de ser, pensem que ha de ser a través del pensament del poble, no d’un polític polivalent que, com Robespierre, fins que no va veure que el poble caminava no es va posar davant. I quan i va ser, de passar-se de rosca va morir guillotinat pel seu propi poble.

No li volem tant mal a l’Artur, donem-li senzillament vacances. Se les mereix.

Saps xiular? només has de juntar els llavis i fer...

El dissabte, al camp nou van sonar dos himnes a la vegada, l’espanyol i el contra espanyol. Dos expressions simultànies de nacionalisme oposades en el mateix espai; una, la oficial que presideix el Rei i tota la cúpula presidencialista de la llotja, de blanc i negre impecable, i l’altra, la popular, integrada per milers de persones –alguns s’entesten a dir-ne seguidors del Barça o del Bilbao- de colors i expressions marcades. Uns poden exercir el dret d’exhibir el seu nacionalisme i la seva llibertat d’expressió, els altres no. I com ho arreglem això?

Castigant, reprimint.

És la reacció típica del que no comprèn, del que no es mira els errors pròpis i carrega contra l’altre amb tota la força de l’emprenyada. És que no hi té cap responsabilitat l’estat espanyol i la corona en tot plegat? Són totalment innocents a ulls de la gent que de manera totalment injusta els xiula?

És reprovable menysprear un himne que expressa el sentiment d’un poble, però no pots castigar als que el menyspreen si usen el seu dret a no sentir-se part d’aquest poble, que els nega la realitat en la que viuen o volen viure.

Jo dic, és més greu xiular que manllevar les llibertats? Bé, si és així, reprimim-ho doncs.

A partir d’ara, tant en la vida com en l’esport, hem de viure sota una batuta que ens indiqui quan actuar i quan no fer-ho. Estiguem silenciats als camps, a les places i als mítings quan els polítics llencen arengues contra aquests i contra els altres. No aplaudim, no riem, no plorem. No expressem ni alegria ni odi, perquè tot pot ser mirat amb lupa. Aquest suposo que no és el món que volen els uns ni els altres, però no hi ha millor solució que aquesta.

Silenci.

L’estat espanyol no vol veure cap error en al seva immaculada gestió de les sensibilitats nacionals, i per tant, mai entonarà el mea culpa en tot això. I ni els catalans ni els bascos que se sentin agredits, mai reconeixeran que potser es passen un pel xiulant una vegada si i una altra també, el seu estimat himne nacional.

Silenci.

Això és el que proposo jo per la propera, la súper copa espanyola que hi haurà al agost o al setembre. Barça i Bilbao es tornaran a enfrontar en un partit on, essent la súper copa del país que els te aparats esportiva i socialment, sonarà algun himne. Que facin silenci, però no un silenci reverencial en el que quan acaba, s’aplaudeix. Un silenci espectral, en el que quan acaba no sona ni una ànima esperant que l’àrbitre xiuli el principi de l’encontre i els dos equips i la seva afecció puguin gaudir del partit. Silenci sepulcral, on es vegi que alguna cosa ha mort. El respecte per l’himne nacional espanyol.

Un minut de silenci, si us plau.

Dol a Santpedor

Ja he escrit abans sobre la mort d'algun conegut, o algun ésser estimat. És dur afrontar-la vingui com vingui, previnguda o sobtadament. És dur per les persones que queden darrera, pels parents, amics, companys de feina. 

Avui, escric un record curt per una parella que no conec, un pare i una mare que van morir ahir, tràgicament a la carretera. Pares d'un noiet de set anys, que va a l'escola del meu fill gran. Un noiet que, per desgràcia, va marxar al col·legi al matí i a la tarda ja no va tornar a veure els seus pares. No intento ni posar-me a la seva pell. No tinc paraules.

Hi ha consol per això?

Suposo que no és ni el primer ni l'últim cop que passarà, aquí o a l'altra punta del món. I pensar que és més comú del que sembla no ho fa més fàcil. Jo no se ben bé qui són. No se si els he vist algun dia, si han entrat mai a fer un cafè al bar algun cop, si me'ls he creuat mai pel carrer o si conec el noiet de vista o de fer-lo riure alguna vegada venent-li xuxes. Ara mateix, em preparo per anar a l'escola per retre un homenatge a la família i un últim adéu a dues persones que no se qui són, encara. Però la desgràcia és la mateixa, i només penso en un nen a qui la vida, li ha donat un cop duríssim. Un cop sense raó ni gràcia. 

Quina merda. 

Espero que en Jordi i l'Adriana descansin en pau. 

Em sap tant greu pel pobre infant. Ànims? Tira endavant? No sabria pas que dir-li si me'l trobés. 

Que dura és la vida, a vegades.

Bona tarda. 

La Bíblia espanyola

El portaveu del PP de Madrid diu que Podemos és un perill per la democràcia. Que viuen més còmodes en la transició que en els temps actuals, i que volen estripar la constitució, que és el que ha fet possible l’Espanya actual i ha permès superar les diferències entre comunitats enfrontades.

Bé, no se com començar a desmuntar aquesta frase, sentència sumària sobre Podemos per part d’un senyor que pertany al partit que pertany. Intentaré ser objectiu i fugiré de lectures catalanistes o independentistes que sabeu que tinc. Només m’ho miraré per la perversió que te la declaració en sí mateixa.

Podemos és un perill per la democràcia. Tot partit polític (demòcrata) que viu de governar o ser l’oposició dominant de sempre i pensant que serà per sempre, veurà un perill en tot allò que l’amenaci, això és de calaix. Per tant, quan diu que és un perill ho diu per si mateix, no per el país. El país pot tornar a votar i decidir que Podemos no agrada i s’ha acabat la pel·lícula. Però i si no? Si Podemos agrada, i l’oposició ja no és el PP o el PSOE sinó Ciudadanos o uns altres, el seu món, el del PP concretament, s’enfonsa? Se’ls acaba el pastís. I potser no han vist mai tant a prop el color del plat de sota, per dir-ho suaument.

Viuen més còmodes en la transició, és com dir que estan atrapats en el temps. La transició és un espai temporal molt curt, entre una cosa i una altra. La nostra, que sempre s’ha posat d’exemple per civilitzada i pacífica, potser resultarà ser com el sistema financer espanyol, i en comptes d’exemple en positiu serà un fiasco de proporcions catastròfiques. Viure en la transició és viure en una època pre-constitucional i post-franquista en que en un costat començaven a fer les maletes i enterrar expedients mentre a l’altre començaven a veure la possibilitat real de agafar les regnes del país. Llavors es va escriure la “Sagrada Bíblia”, ai, vull dir la Constitució. Que és un seguit de lleis, normes i acotacions que segons el portaveu han permès arribar on som i portar a Espanya als temps moderns i avançats d’ara. Torno a dir: bé, parlem-ne. La constitució ha permès d’entrada, que els implicats en tortures, governs foscos, repressió ciutadana, assassinats polítics i demés bestieses, quedessin impunes, i es filtressin entre la població, amb les maletes plenes i les pensions assegurades. També va permetre no parlar de res i tirar endavant apedaçant un país trencat per quaranta anys de dictadura. Dictadura que, gràcies a la constitució no va ser mai denunciada y condemnada, i segueix el senyor Franco descansant en una tomba envoltat dels cossos dels esclaus que la van construïr. Per tant, la cosntitució sí que ha estat bona, per maquillar i tirar endavant sense mirar enrere, sí. Com si en una família, després d’un fet greu entre pares i fills, en comptes de tractar-ho, parlar-ne, buscar detonants i conseqüències, decideixen anar a dormir, no parlar més del tema i seguir endavant. Segur que amb els anys, sortiran les butllofes del dolor que s’ha amagat sota l’estora. La constitució ha estat una bona eina? Suposo que de tireta per amagar el tall sí, però la ferida era profunda i no es va suturar mai. La constitució va ser escrita per gent gran que havia viscut la dictadura des de diversos punts de vista, cert, però gran i acomodada. Sobre aquesta base, s’ha construït un país que en quasi quaranta anys més no ha variat i ha seguit governada per hereus directes de persones que van governar durant el Franquisme, i que van ser oposició en el mateix període. Per tant, podem dir que sumant els temps, durant quasi vuitanta anys in-interrompudament, en aquest país ens governin els mateixos dos colors, bipolaritzant i monopolitzant tant el poder com la oposició.

Resumint, la constitució no és la Bíblia. Ni tant sols la Bíblia és la Bíblia. I faríem santament en aquest país, començar per estripar-la i redactar-la de nou i reeditar les negociacions serioses i realistes de les comunitats/països/nacions que conformen l’estat. Tot això, se que és difícil, difícil des del punt de vista del senyor de la primera opinió. Però com he sentit darrerament a resultes de les eleccions, les noves generacions estan bastant fartes de sentir històries estranyes i viure sota unes normes que es van començar a assentar fa vuitanta anys i es van refermar en fa quaranta.

Finalment, recordem que no només hi ha un procés català en marxa. Hi ha un procés que s’ha silenciat al País Basc, hi ha un atac a les llengües que no són la castellana, hi ha un atac a la cultura que no és la dels Toros i tot plegat només demostra que, en aquest país hi ha molts, molts i molts caps solts.

La ferida supura encara, la tireta està humida i cal, treure-la, netejar, suturar i deixar que s’eixugui amb el sol, que és el que més bé va per les ferides obertes. Llum i desinfecció, si us plau.  

Cívics i demòcrates

Bé, ja està. Hem passat el ditxós diumenge de votacions i ja està fet un pas més cap a la catàstrofe total i definitiva del 27S o quan s'escaiguin les autonòmiques de Catalunya. I que ha passat?

Jo no seré el que faci una valoració global, per això hi ha la televisió, les ràdios, els diaris i tot plegat que es passaran dies, setmanes traient resultats, lectures, dobles lectures, missatges, comandes, etc.

Jo faré una lectura personal, com és lògic, i buscaré les puces a la realitat petita que m'envolta. Visc a Manresa, però la meva vida es desenvolupa bàsicament a Santpedor. Allà hi treballa l'Ester, hi van els nens a escola, hi vaig a córrer, a comprar, a passejar. M'agrada el poble des del primer dia que hi vaig arribar, i m'hi quedaria a viure, si pogués i es donessin les circumstàncies. El que m'agrada també és l'orientació política del poble. Faig un parèntesi aquí, recordant les paraules d'un Santpedorenc de cinquanta llargs anys que em va dir: Santpedor és de centre dretes, de sempre! –aquesta afirmació és d’aquelles coses que sembla que no han de canviar mai, oi?-. A mi potser, el sempre se'm fa curt, o soc nou -cosa evident i que salta a la vista-, però el que veig és que Santpedor és d'esquerres, és republicà i ho és de nou, amb majoria absoluta i ho és des d'almenys tot el temps que fa que hi soc. I m'agrada. M'agrada que la segona força sigui CIU, a distància, una candidatura que ha anat mutant com els seus líders de centre dreta a centre independentista en un molt breu espai temporal, i que està lluitant per entendre's, en el fons i la forma. I m'agrada que la tercera força sigui un partit que es diu PM, i no és ni militar ni policia. I m'agrada veure com el PP no hi és representat tot i presentar-s'hi sorprenentment, ni el C's treu el nas, ni PxC agafa gaire aire malgrat els noranta i escaig vots que va tenir.

M'agrada encara més que en un petit acte desafiant i alhora estèril, l'estelada segueixi a l'ajuntament fins ben entrat el dia de votacions i que, essent el poble bressol d'acció cívica ciutadana, alguns dels seus fundadors hagin de veure com triomfa la seva particular guerra contra el català un dia, un trist i solitari dia a l'any. Suposo que arribarà també el dia de les generals i de les autonòmiques que també sortiran al carrer aquests personatges tant cívics, reclamant altra vegada les baixades de banderes pertinents. Suposo que també, algú intentarà que es retirin els símbols franquistes que encara pengen arreu, sense èxit. Suposo que alguna família emboscada se sentirà orgullosa ben endins de si mateixos, honorant les ensenyances paternes i fermes. Suposo que tot això passarà. I fins i tot, i essent realistes, gràcies a molts ciutadans de ple dret, catalans i residents a Catalunya, de parla, pensament, cultura i actes clarament espanyolistes, el procés constituent pot acabar en un bonic intent de fer un país nou que topa amb la realitat, una immigració planejada temps enrere, anys grisos en la memòria de cada u.

Tot pot ser.

Però jo dic: què collons! Si s'ha tombat el Tries, s'ha fet caure el PP com un arbre podrit, s'ha doblat el nombre de vots republicans, i els temuts "anti sistema" han accedit a la tecla "intro", tot és possible. Ciudadanos s'ha desemmascarat i ha mostrat les seves ganes d'estat espanyol, i si ha de substituir algú serà al PP, que mor agònicament. El PSC ha de revisar la seva estratègia des que van deixar de manar, i repensar-se a qui representen, al poble català o al PSOE. CIU té un problema, bicefàlia, herència burgesa i votants rics, potser tenen el poder econòmic, però són minoria. 

Que la política, com les persones, canvien. Que hi ha un canvi perquè bàsicament, els que han construït aquest país per acomodar les idees de tots els colors que hi havia el dia que va morir el franquisme, tenen 70 o 80 anys, o crien malves directament. Que els que en tenim trenta, quaranta o cinquanta, hem viscut un món que s'estructurava i ho feia aparentment bé, però estem decebuts. I els que venen darrera, els joves, els nous votants, tenen una realitat i unes idees i un món totalment diferents al que nosaltres teníem. Tot el que ens fa gràcia quan mirem enrere, allò de tenir un sol canal i veure'l en blanc i negre, els telèfons de baquelita, els discos de vinil del Parchís o dels Beattles, tot això és part d'una història que ja no existeix, i nosaltres o ens agafem al tren que va endavant, o ens quedarem a l'andana, amb un pam de nas.

El poble s'alça, costa perquè el poble és gran i pesat; és dièsel. Una gran maquinària que s'engega a poc a poc, però s'engega, i sembla que no té aturador.

Visca la democràcia, cívica, ciutadana i lliure! 

La doctrina del JB

Em dic Francesc Badia i estava enganxat al JB.

Quan ara fa aproximadament nou anys vaig treure el cap per Santpedor per primera vegada, vaig venir de la ma del JB. Ho reconec, amb ell vam fer el camí junts per canviar de comarca i de província, i també reconec que m'agradava.

Quan estava sota els efectes del JB tot semblava més bonic. Tot estava pintat d'un color que m'apassionava. Però és evident que m'enganyava a mi mateix. Jo no el coneixia prou, no sabia el mal que m'estava fent. Sota els seus efectes, em distanciava de la realitat i m'endinsava cada cop més en un món de fantasies creades expressament per a mi, perquè em sentís feliç i a gust, perquè aportés les meves capacitats a canvi d'un fals benestar. Van ser moltes les decepcions que em va dur a través de la seva influència. Van ser molts els errors que vaig cometre per culpa del seu mal gust i el seu efecte desconcertant.

Per sort, he deixat el JB. Ja no en prenc. Estic totalment deslliurat dels seus efectes, i gràcies a això, ara puc veure amb claredat la quantitat de mentides que han emboirat la meva vida durant el seu regnat del terror. Es dolent ser esclau d'una beguda, però més dolent és ser esclau d'un producte de segona camuflat en un dels grans.

Abans feia taules rodones amb altres addictes al JB. Els recordo bé, queixant-se d'ell, de la seva falta de sinceritat, de les coses que havien de fer a causa d'ell. Alguns no han pogut superar-lo malgrat que sembli que ja no en beuen. El JB segueix allà, esperant temptar-los a la mínima, xiuxiuejant a l'orella de qui l'escolti les seves acostumades mentidetes de safareig, empudegant l'aire de la seva bilis roïna i lasciva. Jo des de fora, els segueixo veient enganxats, i suposo que segueixen despotricant-ne, encara que ho facin en la intimitat de les seves llars.

Els compadeixo. Compadeixo algú que tenint la capacitat de triar, tria seguir enganxat al JB. Es trist.

Por

He estat molts dies sense escriure res. Massa temps sense publicar, més ben dit. I sabeu perquè? Doncs molt senzill, escric, ho faig sovint. Tinc quasi tants articles publicats com articles en borrador, però no els publico per por.

Por al que pensaran de mi? No. No m’espanta gens que la gent pensi el que vulgui. Jo assumeixo els meus pecats, com he assumit tots els de la meva vida. Jo soc molt imperfecte. A la vida he fet moltes coses de les que no em penedeixo però que reprovo. No em penedeixo perquè aquests errors m’han ensenyat a ser, a fer i a mirar la vida amb un prisma peculiar, el meu. Per sort, o per desgràcia, em considero una persona oberta i capaç de veure les coses des de diferents punts de vista.

Però hi ha temes que...

Hi ha persones dolentes en aquest món. Hi ha persones que posen al davant de la moral, la justícia, les creences i els valors, l’egoisme –personal o de grup-, els interessos i els calers. Aquestes persones, que es mouen bé entre l’ambigüitat d’un discurs que no diu res i deixa als altres els judicis i les paraules per després fer-se les víctimes, crear mites i llegendes del no res, embrutar el bon nom de famílies, professionals, persones bones que tenen por; aquestes persones embruten a base de fer neteja.

Les persones dolentes no només estan al govern, o a la màfia, o a l’Afganistan. N’hi ha en ciutats grans i pobles petits. Persones que busquen fins amagats per sota una màscara de bondat, de germanor, de comunitat i llibertat. Persones que tenen una capacitat de lideradge tant gran com el seu ego i que responen només a un de més egocèntric que ells, i que amb aquest lideratge corrompen, sedueixen, exclouen, enganyen, menteixen.

Jo no publico gran part dels escrits que tinc fets per por. Por de persones dolentes que, no m’amenacen a mi, amenacen a persones innocents que treballen i fan les coses bé, i responen a la seva pròpia consciència. Persones amb defectes i virtuts, però no males persones.

Agredir-les a elles pel que jo penso o deixo de pensar és vil, malvat. I tant malvat i vil és fer-ho, com consentir-ho, com callar i mirar cap a una altra banda.

Avorreixo aquesta gent. Els avorreixo profunda i conscientment. I espero, sincerament, que un dia, arribi ben aviat, la mateixa mentida que us va col·locar on sou se us emporti a tots com una riuada, una riuada de gent que reconegui en vosaltres i la vostra llibertat coaccionada, la mala gent que sou en realitat.

No tot si val.

I jo ja estic fart de tenir-vos por. 

Subnormals!

Quan jo era petit, sempre havia sentit i usat l'expressió: aquest és un subnormal, ets un subnormal, vaya subnormal; tant en castellà, que era en l'idioma que parlava a classe, al pati, al carrer, com en català a casa, entre la família i al cau. Ser un subnormal era llavors un insult que es referia amb molt mala llet, a que una persona recordava en grau d'estupidesa o de capacitats motrius a una persona amb síndrome de down.

Bé, els temps han canviat, les coses es miren des de molts punts de vista i, sobretot les malalties, diferències i discapacitats genètiques s'han normalitzat bastant. Prou almenys per diferenciar un subnormal d'un discapacitat físic o psíquic.

Subnormal és aquell que, tenint la capacitat de pensar correctament, accedir a coneixement, no tenir cap impediment físic i ser considerat per la societat civil, "normal", usa el coneixement per difamar i no per informar, capgirar la realitat per dir mentides constantment fins que la realitat és una gran mentida, aprofitar-se de la sensibilitat de la minoria per fer mal, expressament, intencionadament. En resum, ser un estúpid integral, demostra ser un imbècil sense escrúpols, un pirata dels temps moderns, robant i violant els drets de les persones, les llengües, les cultures i la memòria històrica, per fer-ne un ús partidista i fer demagògia política, com per exemple:

- Comparar la repressió franquista, (persecució, denúncia, afusellaments, desaparicions, tortures, silencis imposats i quasi aniquilació de la llengua catalana de la vida pública), amb el que fa la immersió lingüística de Catalunya; una llei aprovada per tots els partits polítics catalans del seu moment, llei lloada a reu d'Europa, llei que integra i ajuda a que els fills d'immigrants, fills de famílies castellano-parlants i als seus parents directes, aprenguin una llengua més, que les que ja parlen. Que aconsegueix sense cap dubte, mireu i pregunteu i moveu-vos pel món real, que el català sigui conegut, parlat i respectat, a la vegada que el castellà existeix de manera completament normal i fins i tot hegemònica malgrat tot, al territori català.

-Dir que no es donarà una subvenció o es reduirà al màxim possible la mateixa a una institució com la de l'Acadèmia de la Llengua Valenciana, perquè assegura que el català és la llengua que es parla a València, tant senzill com això.

Aquests dos exemples pèssims, de mandataris espanyols, espanyolistes, nacionalistes i membres tots dos, del partit popular, impregnat de l'herència més rància de la vella espanya -la que els agrada, la del Franquisme-, s'han sentit avui a ràdios i televisions. Jo ja se, no soc ruc, que ens acostem a temps d'eleccions i en aquestes dates és bo per a ells i els fa guanyar vots arreu demostrar que tenen els collons d'un toro i s'enfronten als catalans sense por, atiant el foc tant com els és possible, però hi ha coses, perdoneu, que no tenen perdó, valgui la redundància. Pots estar o no d'acord amb què el català i Catalunya és o no una nació històrica que te o no dret a ser un país. Pots estar o no estar d'acord amb la llei d'immersió catalana. Pots preferir sentir-te espanyol i viure a València, o a l'Aragó, o a Catalunya, o a les Balears i acceptar que el català és el nexe d'unió d'aquests pobles, tot i que no t'agradi. Això és la realitat, això és el que es respira aquí i allà. El castellà és l'idioma més parlat als patis escolars, gràcies sobretot a que la immigració és preferentment espanyola i llatinoamericana, i fins fa només quaranta anys tots, el parlàvem sense excepció. El castellà és la llengua del cinema en majoria, la llengua de la novel·la en majoria, la llengua del carrer, de les botigues, dels Mercadones i dels Carrefours, la llengua de la poli i la llengua dels jutjats. El castellà és la llengua que mana i el català segueix i seguirà essent la llengua minoritària i en perill, malgrat tot.

Senyor Fabra, senyor Wert, jo els diré una cosa, una de sola, tant en castellà, com en català, com en valencià com en Balear i espero que m'entenguin bé:

Són vostès uns SUBNORMALS! No es mereixen més que això, un insult a l'alçada de la seva capacitat intel·lectual.

Tot el meu respecte per els discapacitats físics o psíquics. Gràcies. Ho havia de dir.

Etapes, etapetes.

Ara he obert com cada matí el blog, per mirar d'escriure res, per mirar com van les lectures, per rellegir algun esborrany esperant trobar el "clic" que l'arrodoneixi i publicar-lo, i m'he perdut. He rellegit Els llums, s'han apagat..., i m'he emocionat un altre cop. He tornat enrere, ara farà quasi dos anys que el vaig escriure. Gairebé tant de temps que se, que ja no estaria solet el Jan amb nosaltres, perquè arribaria l'Ivet al desembre. La veritat és que, quan escrius quelcom tant rodó (amb la qualitat que cada u té, i jo tinc la que tinc, ni més ni menys), és difícil posar-se a escriure i superar en paraules o sentiments explicats el que es viu, amb el primer fill, i el segon. Pobret el segon.

Amb el primer gastes carrets i carrets de fotografies (buff! quina expressió més antiga! jejeje), cintes de vídeo que s'apilen amb títols tant diversos com: primera setmana a casa 1, primera setmana a casa 2, segona setmana a casa i primera vacuna; o encara més interessants com: ja hem fet un mes a casa, primera part. I així, successivament, durant un any i escaig, hores i hores de pel·lícula i milers de fotografies. Estudis fotogràfics complerts de l'anatomia infantil, des de tots els angles, amb totes les robetes, a la banyera, al passadís, dormint, a la tomboneta, a l'estoreta, al cotxet, a la manduca... (en temes infantils la meitat de les paraules acaben en “eta”) No hi ha disc dur prou gran per acumular tanta imatgeria del primer fill. I el segon? Pobret el segon.

Passa una mica, mantenint les distàncies, com amb el primer gran amor i la dona de la teva vida. Aquell que et va marcar tant que tot era un drama o una alegria desbordant i l'amor madur de la persona amb la que decideixes passar la resta dels teus dies. No vols repetir patrons al principi de la relació "definitiva", és com una traïció a la memòria. Després, t'adones que són coses diferents. Que les coses es repeteixen perquè sí, perquè és llei de vida. Que quan estimes, estimes i prou. Els patrons no importen. El que importen són les persones, no se si m'explico. El Jan és... ua! És l'experiència més brutal que he viscut mai en la meva vida, com fer ponting per primer cop però a lo bèstia i sense saltar al buit. El Jan ha representat i representa el primer fill que hem parit, l'aposta definitiva per tenir una família, arriscar-ho tot pel tot, el debut al camp nou, el banc de proves de l'educació infantil, de l'estabilitat de la nostra parella, de la vida que volíem i volem. En Jan és el nen més estimat del món a casa nostra, i se'ns acaben les paraules si volem descriure el que ens ha fet viure i patir i estimar i sacrificar i... El Jan és el Jan.

I si el Jan és l'astre que ens fa girar i ens dona llum, l'Ivet és la lluna que ens estabilitza les marees, és l'estrella que llunyana ens diu: eh! que jo en realitat soc més gran que el sol, però em veieu més petita per una qüestió de distància. Amb l'Ivet no repetim patrons, senzillament els fem per inèrcia i segur que ens equivoquem tant o l'encertem tant com amb el Jan, però en femení. Te un caràcter que pensàvem difícil de superar del seu germà. Unes lleis que ens posaran rectes. Treu faves d'olla en qualsevol situació; és una supervivent, una guerrillera. Si el seu germà la fa anar com vol, no patiu, que ella ja s'ho cobrarà. És més llesta que la gana! Bonica com cap altre, riallera com ningú, dramàtica com la millor actriu de teatre, autònoma en tot i més, i jo més, i encara més.

L’Ivet ens està posant a prova. Tenir dos fills no és sumar-ne un, és multiplicar per quatre. Amb un fill canvia la teva vida, amb dos (com deia una dona que vam conèixer en un alberg), se t’acaba. Superar aquests moments costa, i molt. Però s'ha de fer, s'ha de patir, s'ha de lluitar i s'ha de seguir sacrificant. 

La vida no és un camí de roses, però quan estàs acompanyat d'un jardí tant bonic, el camí és més fàcil, encara que s'hagi de fer escalant, sense corda ni magnesi. 

Avui, a casa som quatre, l'Ivet ja s'està començant a obrir camí en el món de l'enteniment. Fins fa poc tot eren plors o rialles. Ara ja hi pots parlar, ja t’entén i es fa entendre. Encara no dormim ni fem res del que seria normal en una parella, i per tant, seguim batallant per recuperar-nos del part (quinze mesos després), però sabem que són etapes (gran expressió que tot ho defineix). I com en el Tour, cada etapa comença i acaba i si no fas trampes, tard o d'hora tindràs el teu premi. 

Primer o darrer, el que compta és participar. Participar de la més gran aventura del món. Ser pares, i no tornar-se boig en l'intent! 

Bon dia a tothom!