El rellotge

Cada dia que passa, cada minut, cada segon, forma part d'un temps irrecuperable i únic que se'ns escapa irremissiblement de les mans, imparable. Un camí que fem a peu cap endavant, sense opció de tornar enrera, i observant el futur amb una bena als ulls. Podem preveure el que ens vindrà, podem crear una ruta alternativa, però, alternativa a què? Tot el que és futur ja no ho és quan ho hem caminat, i es converteix de nou en el nostre passat; el podem veure, mesurar, però no podem girar cua i tornar a començar, perquè sempre estarem començant un nou futur a les palpentes.

Sempre endavant, cap a la fi. Aquella que tantes vegades hem vist arribar als nostres veïns, aquella que sempre ronda la nostra caminada; vestida de negre i amb mirada severa… Ens acompanya a tots, esperant que fem un pas en fals, una relliscada, un error fatal; per aparèixer de cop i sense avisar, robant-nos tot el que hem viscut, tot el que hem somniat, tot el que hem construït… així, en un segon, i llavors, no tenim temps de veure una sortida o plantejar una alternativa…

Tot el que fem mentre som vius, ens fa més savis, ens fa més poderosos, ens fa més llestos, més intel·ligents, més grans, més… vells.

L'elefant i l'estaca

Nascuts en la democràcia, no hem conegut res més. Si haguéssim tingut la sort o la dissort de néixer en una altra època, altra moment o lloc, potser seriem fills d’una dictadura, una monarquia medieval o d’una tribu indígena a l’Amazona. En les últimes opcions, al no viure a les nostres democràcies cristianes occidentals, formaríem part d’unes cultures i societats estrictament estratificades i organitzades de manera piramidal, on es respecta sobre manera la paraula de l’ancià, del cabdill, del rei o del cap religiós. No hi ha manera de sortir-ne, a no ser que facis la revolució. Una revolució en aquells temps, o indrets diferents equival a mort, destrucció i sang, molta sang.

Aquí no hi estem acostumats a la sang. És un element llunyà. Preferim els vots. Tombar el règim existent per un altre a través d’unes sanguinàries votacions que cada cert temps, remouen el fons de la política per què, al poc temps, es sedimenti tot altre cop al seu lloc.

Canviar-ho tot perquè no canviï res. Aquesta frase està de moda, ara aquí, amb tot això que ha passat del canvi de reis, i prínceps i infantes i demés.

Però no només passa amb els reis.

I ens han inculcat des del néixer, que el canvi és dolorós. El canvi no va bé, enderrocar és polsós i obre ferides. És millor perdonar i si de cas, portar als tribunals als dolents i als que s’aprofiten del càrrec per fer justícia. Una justícia que està feta a mida d’ells, per tant, que tampoc els castiga gaire.

Senyors. Ens enganyen, dia sí, dia també. Ens prenen el pèl i ens el deixem prendre. Ens està bé. Preferim creure’ns el conte de la democràcia i seguir vivint amb l’estat del benestar, que està fet a mida per ser, per una banda l’excusa perfecte on agafar-se en cas de necessitat, i per l’altra, sostenir el sistema des de la base i afavorir la minoria, que no el sosté, és sostinguda.

L’excusa de que tot va malament i, compte, que ve el llop i si arriba, s’emportarà tots els serveis que fins ara esteu tenint, a banda de ser falsa, és repetitiva i ja cansa. Per què no es retalla, mirant la necessitat de la població, en els serveis que no són necessaris, com ara exèrcit, gruix de la diplomàcia o propaganda nacional? Perquè sempre es comença retallant per els serveis que més necessiten la població, tenint en compte que són els diners de la població, i si els deixessin opinar, segur que no se’ls traurien?

Aquest és bàsicament el problema. Deleguem les decisions en polítics i legisladors i ens oblidem que se suposa que ho fan per a nosaltres, i nosaltres som els darrers micos del sistema. Els primers, són els que més tenen i menys aporten. Els segons, són els amics dels primers, empresaris i banquers que treballen per garantir l’estat del benestar dels primers. I els altres, per ordre d’importància, títols i sou, començant per els polítics, els senadors, els ex polítics, els regidors, els funcionaris d’alt rang, alguns esportistes consentits i toooota la resta. Els sistema està fet perquè sigui tant difícil de canviar com sigui possible, i tot segueixi igual.

Els que ens manen són els hereus dels que ens manaven, i així successivament.

Els que tenen els diners, són els hereus dels que tenien els diners, i així successivament.

Els pobres, el tant per cent més gran i “decisiu” de la població, som els mateixos de sempre, i sempre ho serem, successivament, a no ser...

A no ser que no ens creguem més el que ens diuen i comencem a veure les coses d’una altra manera. Si tot el que ens venen és fum, i els serveix a ells, no hem d’acceptar res del que ens venguin. Hem de començar per creure que ens enganyen des del principi, des de la primera paraula de retret que es llencen a l’hemicicle parlamentari quan tenen les televisions a la vora, per què en el fons, tots van junts de copes. Siguin de la ideologia que siguin, són tots uns lladres.

Els que comercien amb les paraules, s’apropien de les idees i les venen com els peixaters venen el seu peix, i no tenen escrúpols en vendre conceptes que després no portaran a terme. Les paraules se les endú el vent i els nostres governants ho saben prou bé.  

Ara tenim vents nous que sembla que volen fer volar coses. Esperem que aquests vents que diuen venir frescos no s’escalfin al entrar a la península, i acabin fent pinya al voltant dels ja coneguts i vells temporals de sempre. Perquè és el que passa, sol passar, vaja. El poder corromp, i ho fa molt més de pressa del que s’ha trigat a arribar a dalt. I és que, el poder porta una cartera molt grossa sota el braç, i una característica comuna en tots els nous polítics i partits joves és, la falta de recursos.

El mal sap perfectament com temptar, i el poder, és el mal. Hereditari, corrupte, pervers i sense ànima.

Ara," l’estàtus quo" s’està veient una mica, una miqueta acorralat, i la seva tàctica és agafar-se a les lleis, als ordres establerts. Unes lleis i un ordre establert –cossos policials, exèrcit...- que és la seva cuirassa, la seva closca protectora, i s’amagaran com les tortugues si es veuen amenaçats de veritat, i en nom de la sagrada constitució i l’estat del benestar (un altre cop l’eterna excusa) trauran els carros al carrer i redactaran noves lleis, i retiraran drets del poble i... vaja, que tot allò que tant costa d’aconseguir i que hauria de ser legítim i exclusiu del poble, resulta que és més fràgil que un got de vidre a la vora de la taula. No diguem segons que, encara que ho pensem. No pensem segons què, encara que ho sentim. No sentim segons què, encara que arrenqui des de dins mateix de l’estómac i ens faci venir nàusees.

Com els tres micos savis, no escoltem, no parlem, no veiem...

Això volen que fem. Callar i pagar.

Vols seguir callant i seguir pagant? Vols seguir essent l’esclau que volen que siguis?

Recordeu sinó, la paràbola de l’elefant del circ. Quan és xic, el lliguen a una estaca, prou forta per que ni ell ni la seva petita força sigui capaç d’arrencar-la de terra. L’elefant, grandiós i poderós, segueix creixent sabent, que no pot arrencar l’estaca. I quan és gran i fort i res l’atura, aquella petita estaca segueix essent una barrera infranquejable. L’han estacat. Ha crescut estacat i estacat morirà sense saber que, només tibant un xic, arrencaria aquell petit tros de fusta.

Som elefants de circ. Som una societat engabiada i retinguda amb els toros, el futbol, les sevillanes i les banderes. Som presoners dels nostres fantasmes i esclaus de les nostres “obligacions”.

Som patètics...

Cançons de temps pretèrits: "Borratxo"

Borratxo, embriagat de la inquietant sensació d’estar donant tombs amunt i avall, a dreta i esquerra, per un espai de parets toves, rebotant-hi, tot enfundat en un globus a alta pressió; les orelles fan mal, el cap va rebent fiblades i l’estómac, el ventre i la gola es confonen, ara amunt i ara al revés, fent-se tots tres un, notant aire a baix de tot, prement per sortir i l’àcid a les parets de la gargamella.

Abans però, unes hores només, acariciava la dolça fruita de la alegria desbordada, i palpitava amb les acceleracions del meu cos, tot estant de festa amb la gent jove a la que em dedico a “guiar”, educativament parlant.

La llum de la festa, la foscor de la nit borrosa, els carrers molls i la pudor de vòmit; jo fet un munt de confusió i conflictes. I és quan estic en aquest estat, que no penso, divago sobre la meva essència i, sento que no puc estar pitjor, i que tot això, aquest feeling de la festa i les copes, son falses sensacions que taponen i oprimeixen els veritables sentiments... l’alegria no és sincera i la pena, és tant gran que m’aclapara. I tant sols és la meva vida, la que visc cada matí i la que adormo cada vespre, amb la son, el cansament i les drogues. La meva consciència d’estar viu és despertar-me i adormir-me, tot un fenomen que si no el fas del tot conscient, et porta a viure en un estat “somnolent”, i distret a les teves pròpies necessitats.

Això és aproximadament el que m’ha estat passant des de fa un cert temps. Depressió? Que és la depressió sinó una confusió continguda del que vull, és a dir, desitjo... i el que faig. Massa temps somniant no és pas bo, ni per als bons somniadors ni per als dolents. Vius, al final, dins una hipòtesi dels teus somnis i l’estona que passa entre un i altre estat vegetatiu, ja no és la vida en si mateixa, és un instant que cal passar el més de pressa possible, sense prendre-hi massa partit, ni donar-li masses atencions.

Abans, caminava conscient per la vida, fins i tot quan tenia la ment emboirada i les idees roncant... caminava amb els ulls oberts i la pell sensible a les variacions de les persones. La meva incapacitat de despertar els sentits, m’aterra, em desconcerta, i em fa pensar. Ara, borratxo, acabat i trist per ser l’ombra del que una vegada vaig ser, penso i reacciono...

Trobar una resposta és el que busco. Una sola resposta que em satisfaci, i em faci capgirar la mala estrugança que m’acompanya. Agafar la ruleta de la fortuna fortament per les nanses i llençar-la amb un esgarip de ràbia, por i tendresa. No aspiro a recuperar aquell noiet que cantava... aquell noiet que enamorava... aquell noiet que escrivia... Vull recuperar aquella ment, aquella que era capaç de viure per ella mateixa. Aquella que era capaç de sentir i somniar... i després despertava i seguia vivint! La força de la vida rau en la força amb que la sorprens i sorprens als demés, cada dia. He perdut la capacitat de sorprendre... de sorprendre’m. L’espurna de la joventut ha mort, ara queda el nen.

Soc gran? No... soc jove? No... soc madur? No... que soc?

Soc una persona, un ésser humà. Vaig néixer un dia de les entranyes d’una dona que amb els anys anomenaria mare... i vaig ser nen. Aquella època de felicitat absoluta i d’alegria desfermada; de descoberta i de sorpreses; de terrors als armaris i sota llits; aquell voler tastar-ho tot, veure-ho tot, saber-ho tot... la recordo perfectament. Després em vaig confondre moltes vegades. Sí. Va arribar un dia en que la confusió era a l’ordre del dia. Confonia aquell amor que sentia per la meva mare, amb un odi que no sabia d’on caram provenia... però els barrejava. I al meu pare, volia impressionar-lo constantment i només aconseguia que em pegues un parell de mastegots. Però seguia essent feliç! Tenia la meva ment, funcionant a tot drap, amb l’espurna de la creativitat a flor de pell, i l’empenta de les locomotores! Això sí, jo tenia raó, i la resta del món, no!

I varen seguir passant els anys. I vaig créixer; les cames se’m van estirar, vull dir. La meva ment, durant molts i molts anys ha estat treballant per imaginar. Imaginant em vaig fer cap, imaginant més del compte em va fer deixar-ho. Sentint plaer per imaginar, he conegut moltes noies, i imaginant que eren perfectes, les he anat perdent... i ara, jove o gran, no puc deixar d’imaginar que la meva vida, no és com l’havia concebuda. Hi ha un detall que no encaixa, només un... jo.

Tot el demés, és tal i com volia que fos. La meva vida, les meves obligacions, els meus hobbies, la meva dona, els meus amics... fins i tot, quan menys m’ho esperava, del passat va retornar una persona important per el meu equilibri, el meu cosí, germà, amic... He madurat alguns aspectes de la meva vida, i d’altres han quedat allà on eren, segueixo sent, en essència, un nen. Ara però soc un nen desemparat  que no troba el camí de casa. O potser no el vol trobar?

No el vull trobar, perquè vull canviar de casa?

La casa soc jo mateix, el què no encaixa dins de la meva vida. I per què no encaixo en el model de vida que he estat preparant amb tanta dedicació, durant els anys en que creixia i madurava totes aquelles idees? Què m’han fet ser qui soc?

Potser per esdevenir el que soc, i encaixar dins el món que he creat al meu voltant, he hagut de canviar algunes coses de mi mateix, que no haurien d’haver estat tocades. O potser no he canviat res del que hauria d’haver canviat, i a canvi tinc totes les mancances exercint de senyores de la meva vida.

Darrerament, he pensat molt. Fins i tot ara, que tinc nàusees de mi mateix i vull treure els budells per la boca, penso en mi com en un projecte mal portat, que arriba a la seva fase d’estudi, anàlisi i crítica, per continuar endavant corregint els mals processos i rectificant algunes trajectòries. La primera etapa de la meva feina m’ha portat a l’estudi intens de la meva persona en tots els àmbits possibles. Repasso constantment els meus actes, les meves respostes, els meus sentiments i els fruits que he anat traient de tot plegat. Analitzo meticulosament paraules, gestos, sensacions... M’esforço per ser obert de ment, sincerar-me, escoltar-me, escoltar als altres que em coneixen i ser sincers amb ells també. Evidentment també observo la vida de parella que tenia i ara tinc; els mals moments son fàcils de recordar, m’exalten la pell i em desperten fantasmes, són recents; per tant, procuro vessar esforços en rememorar les bones estones, recordant els més petits detalls que van fer-me sentir molt feliç llavors. Quan les penso, somric... és bo. I són aquests petits detalls els que van donant pistes de la realitat que s’amaga sota les aparences. Estudiar-se a un mateix ofereix la possibilitat de plorar per tu, quan t’adones del que tens, o del que et manca, o del que has perdut, o del que has guanyat! Ningú més que tu és testimoni del que saps, si tens valor de dir-ho en veu alta, només pel goig de les teves orelles. Es produeix una situació un pel estranya, reconfortant diria jo, quan hom s’escolta dir-se quatre coses ven dites, i acte seguit la vergonya t’engega el plor, descontroladament, desconsoladament...

Quan estudies, memoritzes coses, detalls de la història de qualsevol cosa, que guardaràs a la teva ment, fins que altres coses ocupin un espai més important, i es vagin oblidant poc a poc. Estudiar-se la vida, és repassar les edats, un exercici interessant de relació d’objectes, persones, indrets i vibracions. No son pas noves les “coses” que hem de posar a estudi, son el resum mental i personal que tenim de la nostra vida. Un compendi de veritats i mentides que hem construït, i que malauradament, no totes coincideixen amb la realitat. Els fets bons que ens succeeixen a la vida ocupen un lloc molt important al nostre jo, i s’encarreguen de donar-nos alegria i joia en el seu moment, i mentre els recordem, però la memòria juga males passades tot sovint. Les coses dolentes ens afecten igualment, i ens fan mal, i el mal és més fàcil de recordar, i ocupa llocs, potser massa importants per la feina que van fer... i ens fan caure en l’oblit d’allò que teníem, guardat com un tresor. I la vida no és precisament un cau de bones coses, i tant de mal ens va ofegant la respiració... i vivim mig anestesiats pel dolor, i oblidem les coses més importants del nostre caminar.

Oblidar... Oblidar les coses bones i curar les ferides, esborrar les cicatrius. Canviar. Canviar i començar de nou. A vegades, ser lluny ajuda a tapar el soroll de la veueta que t’atabala i et recorda tot el que fas malament. Ser lluny, agafar distància per observar millor el problema o senzillament, agafar distància, i prou.

Fugir... enterrar... oblidar...

Arribo a casa, miro de no fer soroll. És tard i el mirall del lavabo m’acull sota els llums que m’empetiteixen dolorosament les pupil·les. Aquests ulls m’escruten i em delaten. He arribat a la casa on no vull ser. Borratxo. Demà, tindré ressaca, però el mal de cap que em punxarà l’ànima no m’ha de deixar oblidar aquesta sensació.

S’ha acabat.

2004

Nota: Aquesta profunda, trista i dolorosa reflexió escrita el dia següent d'una nit de "juerga" fa molts anys -deu, concretament-, va ser el desencadenant del canvi més important de la meva vida, llavors. Poc després de fer el pas i reconèixer que no era feliç amb la meva vida de parella, vaig deixar la ciutat de Barcelona i vaig començar el periple que em portaria a Santpedor, el meu poble adoptiu. A vegades és bo com dic a l'escrit, prendre distància i mirar-se des de fora; no canviaria gaires coses del meu passat, perquè totes elles m'han portat d'una manera o una altra, al lloc i l'estat on soc ara, amb la meva família i la millor vida que podria haver somiat mai. Amb tot lo bo i tot lo dolent. Us estimo amb tot el cor, Ester, Jan i Ivet!

El divorci està de moda!

Avui han sortit unes dades sobre l’augment dels divorcis i separacions –en la majoria dels casos més amistoses que temps enrere- a tot el conjunt d’Espanya. Això inclou Catalunya, òbviament. Però justament ahir en parlàvem a casa, de les separacions i dels divorcis que hi ha al nostre voltant, i ja sense les dades a la ma, teníem la sensació que la cosa anava creixent. I és que, per resumir-ho ràpidament, no aguantem.

Se sol dir que els homes no donen la talla –almenys no tant sobre el que s’explica prèviament- al llit, no aguanten. Ja deu ser una qüestió genètica, no aguantem els esforços, físics o psicològics. Una lluita frenètica al llit per satisfer la gran capacitat de la parella d’allargar el seu plaer és comparable a la lluita moral, física i psicològica de pujar una família, col·laborar –que no ajudar- a casa en les feines diàries o retenir els impulsos efervescents de tot home davant una bellesa jove que se li posa a tir. Però evidentment no només els homes fallen, sinó seria fàcil la solució; també elles tenen relliscades, si són físiques, segur que en part deuen donar-se per la manca d’interès de la parella, un interès que en general decau amb la monotonia i el costum; si són d’una altra índole doncs, a veure, mmmm... bé, reconec que posar-me dins la mentalitat d’una dona i aventurar-me a dir els “per què” dels motius del distanciament de les seves parelles, és agosarat. Jo parlo pel que sé i dedueixo de la mentalitat masculina, bàsicament perquè soc un home. I amb això no vull pas dir que tots sense excepció, siguem iguals, no! Però ens assemblem en els patrons de conducta, a partir d’aquí, la experiència i la personalitat de cadascú fa que actuïn d’una o altra manera davant els mateixos processos interns.

Ja he parlat del sacrifici, de responsabilitat per no llençar la tovallola a la primera de canvi. Jo mateix potser ho he fet en un passat. Però hi ha quelcom que no tenia llavors i ara sí. Llavors no tenia ni l’experiència ni els fills que tinc ara. L’experiència que adquirim a la vida ha de servir de molt més que de taulell de fotos i pòstics del nostre passat. Ens hauria de fer més savis, i la saviesa implica recapacitació i visió de futur. Per un polvo no llences per la borda un matrimoni, una família o uns fills. Ells són els que quedaran més tocats! És evident que, la llibertat de separar-se si les coses no van bé, hi ha de ser, només faltaria. Però aquest no és el grau de divorci de la majoria. La majoria es divorcia perquè hi ha un o una tercera. Una persona que influencia a un membre de la parella, física o mentalment. La majoria de separacions, pacífiques o no, deixen enrere un passat comú i molt sovint, fills! I això no són mobles de casa o moneda de canvi. Perquè tots sabem què passa quan una parella se separa i tenen cura dels fills ara l'un ara l'altre. Tots sabem que la millor manera de créixer és en un lloc estable, dinàmic i motivador, però estable. En una separació, l’estabilitat brilla per la seva absència. I no crec que en siguem conscients, vistes les dades i la realitat.

Un munt de gent està tirant pel dret, ja sigui per caprici o per poca paciència. D’acord que hi ha un grau de cansament, que la vida és molt llarga i que la gent no estem per hòsties, però és que la gent trenca els lligams amb fills de dos, i tres anys; canalla acabada de néixer que no coneixerà estabilitat emocional en sa vida perquè els seus pares ja no s’estimen, i ells no ho hauran vist mai!

I és perillós entrar en una dinàmica de pensar que els nens s’adapten a tot, que són uns supervivents. Els nens s’adapten, i també s’endureixen, i també aprenen a jugar a aquest joc. I aprenen els valors que els seus pares els transmeten: esforç?, tenacitat?, implicació?, responsabilitat?, educació?, amor?... els nois i les noies d’avui estan aprenent a viure en famílies de tres, quatre, cinc i sis pares, per no parlar de més, que m’espanto. Ja no és estrany veure homes que van deixant un llegat de fills a qui passar part de la pensió. Ja no és estrany veure cada cop més una canalla un dia amb una parella, un altre amb la mare sola o el pare sol, l’altre amb una altra parella. Això són danys col·laterals, gravíssims. Ells, a vegades fins i tot són els protagonistes del trencament, perquè no deixen de ser una pedra a la sabata del costum de la parella. Tenir fills és la responsabilitat més gran que hi pot haver, es digui com es digui. Si no et sents responsable, si no et sents capaç, no en tinguis! Em fa molta llàstima que encara avui en dia es prodigui el fet de tenir fills com un imperatiu de les parelles o de les famílies, ja siguin creients o no, per realitzar-se. Una dona necessita ser mare per realitzar-se? Pot ser sí, no dic que no. Un home necessita ser pare per realitzar-se? Tinc els meus dubtes.

És senzill, avui en dia, en la nostra civilització i manera de fer, pensar i actuar, ser pare implica ser-ho les 24 hores del dia, no només els deu o quinze minuts del que dura el coit o una estona d’esport paterno filial cada dia. Implica una relació directa, empàtica i emocional amb els fills, mascles o femelles; respecte per la parella i respecte per un mateix; esforç per tirar endavant i sacrifici del que t’agrada pel que ells necessiten; implica canvis d’horaris, d’hàbits i amistats, si cal. A vegades donem per fet que ser mare és bufar i fer ampolles perquè respon a un instint innat, però tampoc és cert. Moltes de les mares d’avui en dia, desconnectades de les seves mares i àvies a un nivell que mai abans hi ha hagut, van perdudes i no saben encaixar la seva vida –laboral, emocional, social- amb la maternitat. Molta gent està perduda.

I la pèrdua porta la desesperació. I la desesperació pot dur a decisions equivocades, que es desencadenen per banyes, infidelitats emocionals i pèrdua del respecte cap a l’altre.

Separar-se avui, sembla que estigui de moda, però és una de les pitjors modes que podem tenir a la vida, perquè no ens fa ser més atractius o fashions. Ens fa perdre de vista la perspectiva de la família tal i com la coneixem. I d’alternatives vàlides i complertes, no n’hi ha masses.

Cançons de temps pretèrits: "Que bello és vivir!!"

La història parla de fets importants, de fets destacables, de fets crucials que han marcat les nostres existències fins els nostres dies… Els historiadors han construït la nostra vida amb el seu criteri de grans actes, grans gestes i grans personatges, però, i el que és important de debò que? El que ha anat fent la gent al llarg de la llarga filera d'anys que van caient en l'oblit, que? I totes les penúries que han hagut de passar, viure i suportar tantes i tantes persones que han passat desapercebudes sota els signes de la vida? On ha anat a parar la realitat de l'herència humana, si no tenim en compte la barbaritat dels actes que han marcat la nostra dissortada trajectòria?

L'ésser humà ha estat i serà, fins que no canvií realment en el seu interior més íntim, una fera desbocada i embogida per la raó, destructora i opressiva dins la seva pròpia decència. El pas per la història real ha deixat mort, oblit i tortura, i poques són les èpoques en que l'ésser humà ha demostrat realment el seu llinatge intel·ligent. Quan demostrarem que sabem utilitzar el nostre do per a construir realment una vida per a tots, una vida que no exclogui el canvi o el fet diferencial. Una vida que no maltracti el veí pel simple fet de no ser del tot igual. Una vida que no oprimeixi la pròpia vida amb consignes majoritaries i embusteres de treball esclavitzador. Una vida que ompli de vida, que es nodreixi de vida, que inspiri vida. Quan serem capaços de crear quelcom semblant al paradís que tantes vegades imaginem, però que queda tant lluny com la nostra pròpia imaginació…

Des del principi dels temps hem creat un món de destrucció, d'enveges, de penúries i de cobdícies, però ara ja hem arribat al límit de l'egoisme i de la falsa preocupació. El tercer món, que és pràcticament, en números reals, la majoria de la nostra realitat, mor poc a poc sota la nostra atenta i preocupada mirada. Que fem per evitar-ho? Els plorem, ens avergonyim uns minuts de nosaltres mateixos, declarem que n'estem farts i dipositem, una gran fortuna (un 0'7 %, quina despesa!) a les seves mans, per que s'arreglin. Ni tan sols sabem, si arriben o no aquestes ajudes, però aquesta no és la gran pena de l'assumpte. El que és greu de debò és que continuem queixant-nos de la seva desgràcia mentre prenem el cafè amb llet al bar, avanç d'entrar al cinema per a veure una pel·lícula que amb la meitat del seu pressupost salvaria mitja Àfrica sencera durant molt de temps… però nosaltres continuem bevent els nostres refrescos quan tenim set, per que en el nostre país hi fa tanta calor…

Quanta hipocresia deixem anar en les nostres converses. Quantes mentides diem durant el transcurs d'un sol dia… Reconeixem-ho d'un cop. Diem ven alt que ens refot la no-vida de tota aquesta gent i dediquem-nos a seguir vivint sense tantes històries. Fem els ulls grossos a tanta barbàrie que no podrem solucionar mai, i així serem, si més no, coherents amb les nostres creences més íntimes. som el que som, i ho disfressem amb la tecnologia i amb la modernitat, però seguim essent el que no podem evitar de ser… uns éssers barroers que amaguen els seus instints més reals sota una falsa preocupació, sota una patètica solidaritat molt ben estructurada…

Ens hauria de fer vergonya quan se'ns omplen els ulls de llàgrimes tot veient les desgràcies veïnes… si en el fons ja ens està be, per que no podem evitar ser el que som, uns animals amb pell de ferro i cervell informatitzat i programat per a viure al marge de la realitat que ens envolta. 

Seguim malvivint, que ho fem de meravella. Continuem creient en els miracles, que segur que faran el que nosaltres no serem mai capaços de fer: ajudar a un altre, a molts, a tothom. 

Seguim somiant, que ja ens va be, que si ens despertéssim i ens trobéssim de debò amb els "seus" problemes, la por no ens deixaria reaccionar i cercaríem ràpidament l'espatlla d'algú proper, per plorar, per eixugar-nos les llàgrimes, i continuar somiant, que en realitat, és l'única cosa que ens importa, els nostres somnis, tot el que no hi forma part, no ens importa. La pobresa no entra en els somnis de ningú, o potser sí, però son tant poquets, que tampoc ens importa…

11-5-98

Nota (2014): Quan vaig escriure això, que no recordo el desencadenant, encara no es parlava com ara obertament del canvi climàtic, de l'escassetat de recursos naturals, dels complots internacionals per dominar els recursos agrícoles. Encara, escassament, no hi havia gaire telefons mòbils i menys tàctils i tablets i connexió global a través de les xarxes. No hi havia hagut les primaveres àrabs ni alguna les dues darreres grans guerres a Irac i Afganistan. Si llavors estava cabrejat amb la natura humana, imagineu-vos ara, que es destapen totes les corrupcions i maldats que despleguen els nostres governants (tots) nacionals i internacionals. El món canvia però l'ésser humà no. Aquesta és la meva humil conclusió, i és molt trist. 

Yooo sooy, españoool, españoool, español...

Ai Espanya! Que t’ha passat germana?

En dos dies has passat de ser una de les economies “campiones” de la Unió Europea, a ser rescatada i mantenir-te surant en un mar de deutes i retallades constants, que no veuen el final, encara que així ho anunciïn tots els teus ministres i governants.

En dos dies has passat de ser una, gran i lliure, a dividida, polaritzada i utilitzada com una meuca de la política, buscant ajudes externes per frenar els atacs matricides dels teus “fills” de l’ànima.

En dos dies has passat de no ser res i agafar-te a la rauxa hispànica, a ser: La Roja!

I en un, la Roja s’ha tenyit de vermell de les ferides que li han a causant, primer Brasil a la confederacions i ara, la "feble" Holanda amb una maneta de les que fan història, el dia del debut.

I és que, la vida està plena de paradoxes. La Roja nodrida per una majoria blau grana, campiona de tot, amb la porteria coberta per el Santo del Madrid i alguna icona més blanca per evidenciar la comunió entre els clubs i malgrat tot, al final fa figa mantenint aqeusta comunió contra natura, que s’esmicola a pas de gegant. Aquests jugadors s’ho mereixen tot, respecte i admiració per tot allò que han aconseguit! Sí, respecte. I el respecte comença per acceptar que alguns jugadors s’han fet grans, i que l’estil, el famós estil de la Roja que, casualment coincideix amb el famós estil del gran Barça, i al qui ni uns ni altres volen renunciar, és herència d’aquests grans jugadors que ara, s’estan caducant davant les pantalles, de derrota sonada en derrota sonada.

Pobre Roja, pobre Barça. En fi, que hi farem. Almenys ara, si fan una mica d’autocrítica, s’adonaran que tots els èxits de la Roja, ho són per els èxits dels blau granes, i tots els èxits dels blau granes acaben, i alhora s’acaba la millor Roja de la història.

Que hi farem, tot s’acaba. La xocolata, els matrimonis de conveniència i els mundials, per a uns, abans que per a d’altres.

Cançons de temps pretèrits: L'amic de la nit

Acabava de néixer i ja estava predestinat a morir aviat. La seva vida era marcada com les línies d'un pentagrama, naixent del silenci, després la melodia i finalment la calma altre cop. Nosaltres érem conscients que duraria poc, i l'escalfor que va portar a les nostres vides, mantenia l'esperança viva. El sentiment de joia era evident, i l'esforç d'haver creat quelcom tan agradable ens omplia de satisfacció.

Amb l'estona que portàvem allà, al seu voltant, de nit sota els estels, havíem explicat inversemblants històries de por, d'intriga i de tendresa. Algun crit d'esglai, alguna mirada a l'infinit, alguna cançó de muntanya per fer passar l'agradable estona. Tots escoltàvem amb atenció les narracions que se'ns acudien, mentre els gemecs del nostre convidat d'honor feien parar, per donar-li atencions.

L'estona anava passant però, i l'aliment que el mantenia viu s'esgotava, irremissiblement. L'escalfor s'escapava del seu abast. Lentament, amb el senyal inequívoc de la seva fi, vam anar aplegant les coses, vam desitjar-nos bona nit, i vam anar desapareixent dins les tendes.

Algú però, va quedar-se una estona més, contemplant pensatiu i amb els ulls plorosos i espurnejants com, el que abans era llum i escalfor s'esvaïa, deixant només, un fosc i fred record de la seva existència…

7-11-93

Cançons de temps pretèrits: Una nit de color negre

Després de la tempesta ve la calma, diuen, i en aquella ocasió tenien raó. Havia estat un dia esgotador, camins escarpats, ports inabastables, i per acabar, una llarga xerrada nocturna que va esgotar del tot les piles a tothom. Però a la fi, vam poder estirar-nos a les tendes, i el silenci es va apoderar dels companys, era arribada l'hora dels somnis.

Aquella nit però, jo no vaig poder aclucar l'ull. Escoltava el soroll dels arbres, insistent, inesgotable, produït per un intens brunzit; era el vent, l'únic que es mantenia despert i que ho seguiria fent moltes hores després, fred i invisible. La tímida claror que podia travessar les parets de la tenda, il·luminava una mica el silenci, i podia veure les cares endormiscades i plenes de plaer dels meus companys d'habitació. Qui sap quines històries deurien estar recorrent el petit espai on reposàvem, mentre jo, absort en els meus pensaments, em deixava transportar més enllà de la nit.

De sobte, vaig aixecar-me sense fer fressa i vaig sortir de la tenda. Quin espectacle meravellós es representava fora. Es podien veure milers i milers d'estels fent pampallugues i jugant amb una gran bola blanca. Una lluna plena que mostrava una vegada més el seu rostre somrient i afable. Era càlida aquella nit; l'immens paratge que m'envoltava i aquella calma, em cridaven. Semblava que amb uns grans braços em volgués abraçar i emportar-se'm cap a un lloc de bellesa in-igualable, de pau i de tranquil·litat absoluta, però no va passar res.

Jo era allà, de peu dret i nu sobre la verda estora, observant la universal immensitat, com si en volgués prendre les formes misterioses, per quedar-me-les, per dibuixar-les en el blanc tapís de la meva imaginació, però, no calia. Aquella nit ja era dins del meu jo, allà, perduda dins un mar de pensaments, perduda dins una nit de color negre…

5-2-90

Tothom te un passat

Jo tinc un passat! 
Ostres, no ho sabíeu, eh? Doncs, sí. El meu passat és el que és, i no me n'amago, però ara, mirat amb la distància, veig que estava carregat d'hormones, de somnis i experiències úniques, trencadores, brutals i extraordinàries; eren així, perquè moltes d'aquestes experiències era la primera vegada que les vivia, i quan som joves, i vivim moltes coses per primer cop, totes són... buff! La hòstia!

Jo escric coses fa anys, no és d'ara la fal·lera del blog. Ara el que passa és que tinc la oportunitat i l'eina perquè a més de la meva parella i jo, altres -coneguts i desconeguts-, llegiu el que penso. I el que penso no és ni millor ni pitjor que el que podeu pensar vosaltres. És la meva manera, la meva visió.

I ara veig les coses així, i abans les veia d'una altra manera.

I les d'abans, moltes, les rellegeixo ara i em fan vergonya o riure, o em fan pena o em transmeten tristesa. Difícilment em transmeten alegria, i és que, ja se sap que inspira més un desamor que un amor, una desgràcia que un fet sense transcendència; ja podeu imaginar que les llibretes d'un poeta deuen estar plenes d'amargura!

Però no volia pas transmetre pena aquí, el que vull dir és que, del passat se'n pot aprendre. Jo em llegeixo i penso que en moltes coses he madurat, que moltes les he superat -gràcies a la creació-. Que m'he fet gran i que encara em queden moltes coses per fer i per veure, i que tinc ganes de fer-les amb la serenitat de qui, encara que siguin per primer cop, fa les coses amb més seny, tranquil·litat i pausa.

Això no treu, però, que tingui molt material escrit que encara ara, te un valor, per la ment jove que ho va escriure i per les idees que transmetia. El que he percebut és que escrivia més curt, directe, imaginatiu i passional. I inventava més que ara. És el que te ser jove, la fantasia i la realitat van molt juntes de les mans.

Així doncs, us deixo, amb l'esperança que us arrenqui algun somriure a través d'un recull maquilladet del meu llegat històric, començant per la primera "obra" que vaig crear -i de la que em sento molt orgullós, és la mare de totes elles, perquè per primera vegada vaig descobrir que sabia lligar les paraules per dir coses-.

D'històries de vampirs a guerres de l’edat mitja, de l'experiència d'anar nu per al platja a la tristesa i amargura de descobrir que la vida que dus, ja no és la que pensaves...

Així que, començo una petita sèrie que jo anomenaré, “cançons de temps pretèrits”.

Espero que en gaudiu.

Solidaritat de baixa intensitat

Tres exemples que ens retraten. Tres exemples que he viscut en primera persona, en dos dies, tres llocs diferents i tres ensenyances que m’han fet adonar que, com a societat, necessitem un punt d’inflexió, de reflexió.

El primer parla d’una família de quatre, la meva, anant a prendre tranquil·lament una orxata al passeig de Manresa. Era una tarda càlida i feixuga després d’un diumenge al matí amb parc de l’agulla i migdiada a casa. Una tarda normal. Vam baixar pel passeig sense cap mena d’incident. Vam arribar a la orxateria concreta i, ben asseguts els quatre a la taula, vam demanar tres orxates mitjanes, fresquetes i bones. Mmmm! El Jan es moria d’emoció. Li agrada molt la orxata, i anar a un bar, que no és una cosa que fem habitualment, és com una festa especial. Ens van portar les tres orxates en gots de vidre alts, amb les seves respectives canyes. És clar, hi ha un problema amb els nens petits, que són petits. I el Jan, assegut a la cadira no arribava al got, i la canya no era d’aquestes flexibles, per tant no podia beure amb la canya, flexionant-la cap a avall. Que va fer, pobre? Va recolzar-se a la taula per aixecar-se prou per arribar a la punta, i la taula, d’aquestes quadrades d’alumini i amb potes de tres peus, va cedir cap a ell. L’ensurt no va passar d’aquí perquè tant l’Ester com jo vam reaccionar immediatament, i vam agafar els tres gots just quan semblava que tot cauria. Només vam fer un bon bassal d’orxata a la taula, sobre els meus peus, sobre la pobre Ivet que estava tranquil·lament asseguda a la falda de sa mare... Nosaltres vam riure, perquè l’acte va tenir gràcia. Però la Ivet es va posar a plorar de l’ensurt i el Jan es va quedar descol·locat. Ningú va moure un dit, i tothom del voltant ens mirava com si ja hagués arribar la família escàndol al poble, aquells que cal ignorar. Bé, no passa res. Calmats, amb la taula bruta –el cambrer no va passar a netejar la mullena- i els gots, per sort, plens, vam continuar com vam poder l’estada a la terrassa. La Ivet, pobreta, no parava de plorar i només amb un bibi es va calmar un xic, però ja des de llavors va estar estranya tota la tarda. Però l’anècdota no acaba aquí. Perquè després de beure’ns l’orxata i retrobar la pau perduda durant una estona, vam decidir aixecar-nos. L’Ester va aixecar-se amb la Ivet i jo m’estava incorporant per ajudar el Jan a sortir de la cadira quan, ell, sense cap mena d’intenció ni mal, va intentar separa la taula d’ell per fer-ho a la seva manera. Ell és un nen que aprèn a fer cada cop més coses. Autònom i dinàmic, va posar les dues manetes a la vora i va empènyer endavant. És clar, la taula no llisca com a casa o a l’escola. El terra no és de rajola i aquell nyigui nyogui de llauna va cedir endavant i es va tombar, enviant els tres malaurats gots, finalment i buits, al terra. Evidentment va trencar-se tot, i el Jan es va quedar espantat i descol·locat per segon cop. Jo vaig intentar reconfortar el meu pobre fill i recollir la trencadissa, mentre la meva dona acaronava l’Ivet, que passava d’un espant a un altre. Tothom ens mirava, ningú es va moure. De tota la terrassa de persones, joves, nens, famílies, solters, estrangers i veïns de casa, ningú es va moure. Només, quan estàvem intentant recomposar la família vermells de la vergonya que ens feien passar ells per quelcom que tampoc, en el fons, era res més que un incident sense importància en una tarda de males casualitats, es va acostar una senyora gran, molt gran i amb bastó, xeruga i somrient que em va preguntar si podia ajudar agafant alguna criatura mentre jo recollia els vidres. Aquella senyora va ser la única persona de les, potser un centenar que hi havia allà, que es va decidir a intervenir i ajudar. Imagineu-vos el merder, imagineu-vos-hi vosaltres, i mireu la cara dels vostres conciutadans, com us miren i no mouen un dit. Res.

El segon fet, ens va passar al Zoo de Barcelona, el dia següent. Un fet separat d’un dia ple d’emocions, cap a la tarda ja, amb el cansament normal després d’estar cinc hores al zoològic amb la canalla. Estàvem a la granja infantil, allà on es poden tocar animals i jugar amb unes construccions infantils que hi ha al mig del recinte tancat. El Jan jugava en un castellet que hi ha amb un tobogan i una xarxa d’aquelles vermelles per pujar-hi. Jo no hi era, estava amb el meu cunyat i un nebot mirant els lleons mentre els altres acabaven les piles. La meva dona estava amb l’Ivet en braços i xerrant amb la meva germana. El Jan jugava. Llavors, el pobre nen, que encara no te els tres anys, quan està a punt de baixar pel tobogan, xoca amb aquella ditxosa barra que hi posen ara, horitzontal, suposo que per que els nens actuals no saben baixar per un tobogan si no és amb el màxim de seguretat possibles –no com abans que érem uns eixelebrats i ens matàvem tots amb aquelles construccions de ferros rovellades-, i es queda assegut al tobogan, plorant per haver-se donat un cop al cap. Entre el cansament que duia a sobre, l’espant i possiblement una mica el mal del cop, el nen plorava desconsolat. Un nen de tres anys, no un noi de quinze ple de grans i amb mala pinta. Un nen petit, que en qualsevol circumstància hauria d’haver entendrit algú altre que no fos sa mare. Tampoc es va moure ningú. De tot un parc infantil ple de pares i fills, cap va ser capaç d’acostar-s’hi i interessar-se pel xicotet. Res.

El tercer fet ens va passar el mateix dia, ja a la tarda, passejant per la vila olímpica fent temps per tornar a casa. Estàvem sortint del centre comercial d’Icaria que havíem travessat per aprofitar l’aire condicionat, quan ens vam trobar amb una d’aquestes instal·lacions infantils fixes, amb un cotxe, una moto i una mena de cavallets de tres figures; tot a un euro, un viatge. Nosaltres no som gaire amics dels trastos aquests, que et treuen un euro i durant un minut la criatura te un engany de llibertat i moviment; bé, això és una qüestió menor. Tampoc li fem cap lleig a que el Jan, que és com tots els nens, hi pugi. Ell hi puja i fa veure que es mou, i gira els volants i cavalca les figures...

Una família de francesos passava per allà també. Van muntar les dues nenes a una de les tres figures dels cavallets i els anaven fen fotos. El Jan s’ho mirava i reia, i es va acostar als cavallets. Tant el pare com la mare de les criatures van tenir una actitud immediata, somrient i lloable. Ale, ale! Deien. Nosaltres, tímids vam dir que no, que no calia, però ells van insistir, i el Jan, que entenia els gestos em va mirar com dient, papa, m’ajudes? Us podeu imaginar, que van ser dos minuts de glòria –dos perquè evidentment nosaltres en vam posar un de més per que fessin tots plegats una altra volta-, rialles sinceres i els quatre pares feliços de veure la canalla feliç, per uns instants. Es va acabar, vam dir gràcies, ells també, arrevoire, adéu, adéu... Senzill. Bonic. Generós.

Una setmana abans jo mateix vaig protagonitzar uns fets als que no vaig donar més importància. Avui hi veig la transcendència més que mai. Un client, relativament habitual del meu bar, va venir a berenar amb el fill i quan va ser l’hora de pagar, no trobava un bitllet de deu que suposava ell, portava a la cartera. Va pagar amb un de vint i va marxar amb presses. Jo vaig sortir a netejar les taules i vaig veure, sota el tamboret on seia ell, el bitllet tot aplanat; li havia caigut a terra. Vaig sortir a cercar-lo però ja ho hi era. Ell no m’havia dit: si trobes el bitllet... o quina merda, tenia un bitllet de deu aquí... no m’havia comentat res a mi. Ho havia sentit que ell li deia al seu fill. No em va passar pel cap ni posar-lo a la caixa ni a la butxaca. El vaig posar al calaix de les claus. Quan torni li dono. Una setmana després va tornar i el primer que vaig fer va ser donar-li el bitllet de deu dient-li que l’havia sentit que deia que en duia un, i que l’havia trobat a terra i l’hi havia guardat. La seva cara es va il·luminar. No em va fer un petó perquè hi havia la barra pel mig! Potser només era un bitllet de deu, ni ell ni jo seriem més rics o pobres sense o amb ell, però per a ell va ser el gest, el que valia la pena. Em va acabar dient que això em tornaria, que era el principi d’una cadena de bons favors que havia començat sense saber-ho, perquè allò era una acció molt maca.

Jo no soc un sant, ni pretenc ser-ho. La meva intenció no era arribar al cel dels herois ni fer-me bona propaganda. He crescut pensant que la generositat, que la solidaritat es fa dia a dia, amb petits gestos com aquest, com els del matrimoni francès, com el de la senyora de l’orxata... La solidaritat d’alta volada, de les grans cites, de les grans recaptes que acumulen de cop milers d’euros o de tones de menjar, estan bé per saciar-nos l’ego i descarregar la motxilla de l’anonimat i la manca de visibilitat diària, però el que importa dia a dia, és que siguem generosos amb els petits somriures, amb una acció desinteressada encara que no porti a enlloc, encara que només sigui l’oferiment d’una ma en un tobogan o en una taula plena de vidres on dues criatures ploren per un accident inesperat.

Em fa por que, la nostra societat evolucioni cada cop més cap a un model de vida deslligat dels sentiments dels altres que ens envolten, nens, vells, adults amb problemes. Em fa por, que independents o lligats eternament a Espanya, ens aïllem perennement de la vida, de les bones accions, de l’ajuda al necessitat, entenent que no només és necessitat aquell que està en el límit, i que per ser solidari o generós no cal posar-se la ma a la butxaca.

Si algú cau, ajuda’l a aixecar-se. Els sots a la vida estan allà per a tothom, i el proper podries ser tu.

Justícia cega? :))

En aquest país, quan algú fa quelcom que va contra les normes, fora de la llei o alguna cosa dolenta, directament, el que primer fem o fa la justícia és, mirar qui és.

La justícia no és cega com hauria de ser. És potser bòrnia, mira cap a un costat quan vol mirar de front. Però no és cega.

La justícia, les lleis, estan fetes per tothom igual, però a l’hora de la veritat tots sabem que, les mateixes lleis estan carregades de jocs de paraules, interpretacions i jocs legals per que les coses, no siguin igual per tothom. Si tens els diners per jugar a aquest joc, pots fins i tot, saltar-te la llei.

Però això és el que passa quan ja t’estan jutjant. Abans, hi ha un judici previ que posiciona la opinió pública. Que siguis conegut, que siguis una persona pública, en altres països actua d’agreujant, has de donar exemple. Aquí, fa tot l’efecte contrari. Els famosos ens fan tanta llàstima quan patinen... Ens fan pena perquè hem convertit les seves vides en nostres, els hem santificat a la televisió i la ràdio i les revistes, i normalment hi tenim simpatia.

La justícia hauria de ser cega, no hauria de fer cap diferència entre rics i pobres, entre coneguts i desconeguts o entre personatges anònims i personatges públics –i amb aquests em vinc a referir a tota la camarilla de polítics i senadors i nobles de la corona que juguen amb la impunitat parlamentària o diplomàtica per fer maldats a tort i a dret-;  malgrat tot, és evident que si per una qüestió de diners ja es fa diferència, no es pot creure en la justícia, deixa de ser justa. Imagineu en un camp de futbol americà, on hi ha la tira de jutges, que es para el partit cada dos per tres per faltes i infraccions, que depenent de l’economia de l’equip que jugui directament s’interpreti el reglament de maneres diferenciades? (ja no he posat l’exemple del nostre futbol, perquè és evident que forma part del joc judicial del mateix país on s’allotja; un caos total!)

Ja no diguem, si a sobre resulta que les lleis s’interpreten d’una manera o d’una altra depenent del color de partit polític que defenses, de les opcions privades que tens o de les opinions públiques que expresses.

La justícia espanyola i per extensió la catalana, és una vella, sorda i bòrnia que veu el que vol i sent el que li sembla, i si li passes les notes per sota la taula, millor.

Que voleu que us digui, per l’experiència que en tinc (i si els meus antics companys recorden l’incident de la iaia i la pilota del Salvador Seguí, sabran de que parlo i que he viscut el ridícul de la justícia en primera persona), i per les coses que veig, sento i llegeixo als diaris, la justícia és el resultat d’un laberint burocràtic inventat perquè els de sempre –els que ostenten el poder eternament-, tinguin la possibilitat de salvar-se dels seus pecats terrenals, i la resta, pringui i ompli presons (i així hi hagi més feina i justificació per més policia i control i, etc, etc...).

Ala, a robar carteras!! 

Problema número dos: l’adolescent precoç

Visualitzeu un serial americà –per ser més coneguts aquí que d’altres països-. Un serial on els joves tinguin un cert protagonisme. Un serial de teenagers, un 90210 o Smallville. De fet, qualsevol imatge que ens arriba d’allà, allà on hi ha joves i adolescents pel mig, trobarem l’exemple que vull tocar. L’escola model americana. Fixeu-vos, com a curiositat, que de l’escola anterior al high school no se’n parla gaire. Els problemes dels nens i nenes no venen. Ven la vida a l’escola on es barregen els que acaben de sortir de l’ou amb el món de les animadores, els capitans de l’equip de futbol (futbol americà per a nosaltres, el nostre allà és el soccer, un esport de dones i nens), els set ciències, els fans, els de la revista i els marginats. Més o menys, seria el dibuix. Si vols triomfar amb una sèrie televisiva, posa-ho tot en un bol i sacseja-ho.

Els nens i nenes deixen de ser-ho en ficar-se de cop en un món carregat d’hormones.

Això, és el que hem clonat aquí, quan aquí teníem un model d’escola que protegia els nens d’aquest xoc. Els protegia i els deixava més temps per ser innocents, casos extrems al marge. Per què ho hem canviat? Per què els models educatius nostres, com sempre, no eren vàlids i hem agafat uns models que venen de fora? Tant dolent era que, per exemple, els nostres nanos anéssin a una escola fins als catorze anys, i llavors passéssin a l’institut a fer els altres quatre anys de formació obligatòria?

Podriem mirar les coses des d’un punt de vista pedagògic. No quadra. Agafes nens i nenes a diferent ritme de creixement, a punt de convertir-se en adolescents però encara prou tendres per seguir sent canalla, i els poses en un espai on els més grans ja fumen, es lien entre ells, tenen relacions sexuals, es passen droga, estudien –sí, quasi me n’oblido-, s’enganxen amb força a les xarxes socials... no quadra. Quin és el benefici intel·lectual? Quina voluntat hi ha al darrera d’això?

Jo, que soc malpensat de mena, tinc una teoria rebuscada. Però que si la combines amb coses que ja sabem que sí que passen d’una determinada manera, si que quadra més.

Sou conscients que, darrera cada joguina, llibre, video joc, disseny de botigues i fins i tot olors als comerços, hi ha una colla de professionals de la psicologia i neurologia que estudien fins a l’últim detall les repercussions dels seus productes, oi? Que cada llumeta de la joguina que li posem al nadó davant, està pensada per activar una neurona concreta per generar una o altra addicció, que farà que amb allò sigui feliç, i fora d’allò sigui el desert. Que tot està maquinat per que ens enganxem de ben joves a qualsevol cosa que comprem o fem, sense adonar-nos-en. I aquí entra la meva idea absurda i senzilla.

El mercat amb més potencial econòmic, són els joves? No. Els joves compren i gasten poc, perquè la majoria depen dels pares però ja no emocionalment, i per tant, no disposen de gaire diners ni en demanen gaires. El potencial economic d’avui en dia són els adolescents i pre-adolescents. Canalla que, quan veu alguna cosa que li agrada va a per ell i fa que el pare o la mare, que li consenteixen tot, pagui. I si el adolescent i el pre-adolescent s’amplia un parell d’anys avall, la demanda serà infinitament superior! I la oferta es fregarà les mans amb les possibilitats. Si els, abans nens i nenes innocents, estudiants de primer d’eso es barregen amb tota la resta dels joves que hi ha en un institut on s’arriba a segon de batxillerat amb 18 anys, de quatre anys d’adolsecència/joventut ho has ampliat, sense fer res, a sis. Sis anys d’hormones per gastar i un ventall de nous mercats que es retro alimenten els uns dels altres. Concerts per a les grupies, jocs de consola , moda, tendències, revistes, vicis...

El que va tenir la pensada d’ajuntar els nens de 12 amb els de 18, havia de saber que no s’entendririen els més grans. Es curtiran els joves, i això és de calaix.

Tornar enrere? Si està demostrat, perquè hi coincideixen pares, mares, tutors, educadors i especialistes, que és dolent i era millor el model antic, perquè no es fa?

No cal tornar als anys del regle i l’ensenyança separada per sexes, però entre poc i massa, no?

Jo, simplificant al màxim, només veig que els nens i nenes hi perden. Els pares perden els nens i nenes i guanyen adolescents tremendament influenciables, més temps i amb més perills i menys criteri per defensar-se. Els mestres perden control i guanyen inestabilitat. Els centres han d’invertir en material i docents més diversificats, i això augmenta la despesa. La societat es debilita, perquè els nens i nenes són les dones i els homes del futur, i si van perduts massa temps, el seu futur és més incert. Fixeu-vos que aquí, només hi guanyen els que venen coses, els que trafiquen amb coses, els que maquinen coses. Com sempre. Hi ha un benefici econòmic que explota una edat que fins fa uns anys, encara mirava el club súper 3 i volia anar de vacances amb els pares per sobre de tot.

Els nens són adults massa d’hora, els adults som adolescents massa temps. Em fa pensar que algú te la intenció que siguem rucs, dominables i poc capàços, per sempre més...

Un robatori més.

Avui he rebut la factura de l'aigua del meu negoci.

Quasi caic a terra de l'espant! No tinc res a amagar, no em fa res que tothom ho sàpiga. he pagat 163 euros d'aigua, quan fa un any en pagava pel mateix tram de mesos uns 70...

Per entendre'ns ràpidament, només heu de veure que jo consumeixo 39, pago una quota fixa de l’aigua (que és una quota que paguem per tenir aigua de manera instantània) igual que la que consumeixo, i tot lo demés són impostos. Més del 50%! Jo no faig negoci amb l'aigua. Si que em serveix per bullir els ous, per fer alguna sopa o fer els flams al forn al bany maria, però no trafico amb ella, no la venc. 

Jo faig servir l'aigua per fregar, per mantenir el local net, per rentar els plats i els gots. Per que la gent pugui tirar la cadena del wàter, per que es puguin rentar les mans...

L’aigua per a beure és d’ampolla, ja la pago també aquesta!

És, en definitiva, un d'aquells serveis intrínsecs que no es veuen, però que són sempre allà, a disposició de tothom. Però no en trec un benefici directe, no si m'apugen sense discriminació més del doble del que pago amb el mateix consum. 

Primer l’elèctrica, després l'aigua, després el gas, els impostos anuals, els impostos municipals...

Els negocis com el meu, treballem amb la gent i de cara a la gent, oferint un servei que, podem suportar a dures penes, sense apujar desmesuradament el preu de les coses, si la gent ve. Si hi ha crisi, el primer que fa la gent és anar menys al bar i al restaurant. Si jo hagués de cobrir i suportar els més de dos-cents euros mensuals que m'han apujat els serveis bàsics, i treure’n un mínim benefici per viure, hauria de facturar uns tres-cents euros més cada mes, almenys. Tal i com està el pati, estem parlant de molts diners per a un negoci petit. Que faig, repartir-los entre cada dia? D’acord, aquests catorze euros diàris que hauria de fer de més representen un augment d’un set o vuit per cent de les meves vendes. El cafè de 1,10 a 1,20, així. D’un dia per l’altre. I Amb caràcter retroactiu, com fan les grans companyies. He de recuperar el que he perdut en tres mesos de no posar-me mans a l’obra...

Apujo els preus pels impostos directes, i pels indirectes. Tot el que m'han apujat a mi les matèries primes i el poc marge que deixen un cop manufacturades perquè el client surti content. Tot això ha anat pujant sense parar en molt poc temps, i sense parar des de fa més de dos anys ja.  

Que faig, pujo 50 cèntims cada producte?

Cada dia fem menys i cada dia paguem més. És un abús. I el nostre sector no te cap ajuda. Cap. No estem subvencionats, ni concertats, ni rebem plans pibe per augmentar les vendes. El sector serveis que no està de cara al turista està morint, agonitzant lentament. I només falta que l'aigua es converteixi en una de les despeses més elevades... 

Indignant. 

Problemes, primera part.

La teoria del mètode científic diu que per saber o trobar la solució a un problema se l’ha d’observar sistemàticament, mesurar-lo, experimentar la formulació del mateix, analitzar-ne els resultats i modificar les hipòtesis inicials. Nosaltres tenim, com a societat, molts problemes que, com que no són o formen part de l’estudi científic, no els sotmetem a un estudi seriós, sistemàtic i analític. Com que no toca repassar tots els problemes que tenim, em centraré en alguns dels entrebancs que ens trobem en el món educatiu, en el món escolar, en el món familiar. Analitzaré algunes de les possibles causes i proposaré algunes de les possibles solucions que ja hi ha.

I perquè no, si hi ha alguna qüestió que generi debat, endavant. I si hi ha alguna petició particular per que analitzi, doncs també, aquí estaré.

Jo miro la vida de manera senzilla, encara que a vegades vesteixi els meus escrits amb recargolades frases. I molt sovint, la senzillesa ens dona respostes evidents a problemes que a priori, tenen solucions molt complexes. No tot és tant complicat com sembla, ens ho fan semblar. Potser els interessa?

Problema número u: Conciliació familiar.

És un dels més greus problemes que tenim a la nostra vida. Qui no ha fet servir la frase: passo massa poques hores amb els meus fills o, els meus pares no tenien temps per jugar amb mi, o ajudar-me a fer els deures. La cita es pot revertir i, si no és que estàs a l’atur, el més normal és que no tinguis prou temps per estar per la família. I estar per la família no és, no ens equivoquem, rentar la roba, deixar la cuina neta i mantenir un ordre a casa. Estar per la família és tenir cura dels fills, estar amb ells, veure’ls créixer, ajudar-los, sentir-los i estimar-los prou estona perquè ells se sentin estimats i no tinguin aquella coneguda angoixa de no voler anar a dormir, senzillament perquè saben que tu arribes a tal hora, entrat el vespre. Conciliar els horaris no només s’ha de fer perquè les empreses estiguin satisfetes, s’ha de fer perquè la nostra canalla sigui més feliç, i nosaltres no haguem de dividir el poc temps que tenim entre ells i les “coses” que s’han de fer a casa. Arriba a un punt, que prefereixo sacrificar la netedat a l’estona bona amb els meus fills... i l’energia no arriba per a tot!

La conciliació familiar ha de ser per a tots els membres de la família. Fa més feliços als fills, als pares, als avis –que tenen més temps lliure si han de fer massa de cangurs-, i a la gent que ens envolta. Trobar temps per a treballar, i gaudir de la família sense treure temps de les obligacions de la llar, és un repte que només s’assoleix essent valents.

És necessari un canvi de paradigma: canvi d’horari, adequació a l’horari europeu. La pregunta que m’aflora ràpidament és: per què els europeus del nord treballen fins les cinc, tenen horaris comercials fins les set, màxim, sopen a aquesta hora i llavors, a les deu son a casa, tranquil·lament a punt d’anar a dormir? L’excusa habitual és que, a Espanya tenim un clima i un sol tant bonic que és inevitable fer vida durant aquestes hores. I a l’hivern? Tardor? Primavera? Només a l’estiu el sol es pon a les nou. I durant la resta de l’any estem treballant de sol a sol perquè sembla que haguem de fer una cursa contra el temps. Improductivament. La meitat de la jornada sobra. Per què la fem doncs? Acabem tant esgotats que la darrera part, encara que potser no sobra, no la fem amb prou energia, i sovint la fem malament. Per què la fem doncs fins tant tard?

Antigament hi havia persones de primera i persones de segona classe. No només era pels diners que es tenia, també per la zona on es neixia. Avui en dia, els espanyols som persones de segona i estem al servei de les persones de primera. Els primers interessats en mantenir-nos treballant de sol a sol i improductivament, són els milions de turistes que sí tenen una vida digne, amb horaris conciliats i jornades normals. Ells, a casa seva sopen a les set i a les deu són tots als llit. Quan venen aquí, de vacances, volen allargar tant com poden, i per això estem nosaltres, tot l’any.

Conciliació i jornades laborals a l’alçada dels europeus? Ja em direu perquè no es pot fer, sinó...

I si nosaltres treballem tant, que fan els nostres fills? Anar a l’escola tantes hores com és possible, perquè està demostrat científicament que, si passes sis hores a l’escola aprens més que si en passes cinc, i si en passes vuit, més que si n’estàs set, oi? Tot el que he dit de les jornades massa llargues, improductives i esgotadores, és aplicable a l’horari escolar. Per tant, pares esgotats, canalla esgotada. Quina mena de societat tenim? L’esgotament porta la irritació. Estem més irritables si no tenim forces per tractar els temes delicats amb la atenció i cura necessàries. I la irritació porta a les discussions, als càstigs, als penediments i als actes sense sentit que, en una família, es donen sovint quan el xiulet del cul ens obliga a fer les coses sense parar ni un moment per descansar.

Si no conciliem els horaris laborals, estudiantils i d’oci, la nostra societat no serà mai prou madura per dir amb orgull i el cap ven alt, som ciutadans de primera, respecteu-nos. I la imatge de gitanos vivint en barraques, seguirà precedint les nostres aparicions fora del nostre marc constitucional...

El Rei plega? Jo el faria fora!

El Rei d'Espanya, ha abdicat!

I a mi que? Que podria dir sobre el tema que no s'hagi dit ja en tertúlies cafès des d'ahir a mig matí fins ara? Poca cosa. Tret de donar, com sempre, la meva humil opinió.

I ho repeteixo, i a mi què?

Per a mi, ja ho he dit alguna vegada en alguna entrada que d'altra, la reialesa hauria de ser abolida, eliminada de la societat. Que tota una colla de fills de reis, hereus dels reis del passat i pares dels futurs reis i prínceps del demà, visquin a cos de, vaja, ara anava a dir una redundància; visquin millor que ningú, al preu que ens surten, pagats amb els impostos de tots, rient les gràcies i pagant les festes, bodes, batejos i demés parafernàlies que es paguen a tota aquesta colla de dropos, ho trobo indignant. Insultant.

Una vegada més, els que manen se'ns pixen a la cara amb aquestes coses.

Jo per naixement, soc un desgraciat.

Ells per naixement tenen la vida regalada, i a sobre, manguen tant com poden. No afegiré ni una línia més a totes les coses que s'estan aixecant sobre el comportament extra oficial de la nostra reialesa.

Jo crec, que com diuen molts s'hauria de fer un referèndum. Però jo seria més radical. República o Monarquia; si surt Monarquia, doncs res, a viure i a seguir escanyant el poble a cos de iot i passejades per la neu de Baqueira; però si surt la república, es retiren tots els privilegis d'aquesta gentussa i se'ls tracta com a qualsevol ciutadà del país. Se'ls investiga. No cal que rodin caps com a la revolució Francesa, però càrrecs si que haurien de rodar i caure.

I sous.                                                            

I pagues.

I retornar els diners al poble.

I emigrar, lluny. Que no tornin. Amb tot l’apressi i estimació dels seus súbdits, del "seu" poble.

Tot i que, aprofitant que parlo del tema, també m'agradaria fer un petit incís en el moment que ha triat per fer-ho, el senyor monarca. Just després d'unes eleccions mogudes, abans d'uns fets que, si es produeixen a Catalunya, necessitaran un governant fort i jove (tipus Felip V). Dels resultats depriments que han sofert els partits que governen l'estat, ningú en parlarà ara durant un temps. Que una colla de hippies vulguin ara engegar votacions, tampoc passarà del soroll que faran. Els dos grans s’aliaran com sempre per fer de la voluntat del poble, la seva... o és al revés.

Bé, tant se val. A rei muerto, rei puesto, que diuen. I de ben segur, que malgrat que hi hagi molt soroll, serà per no res, i en aquest maleït país, no passarà res.

L'edat dels nostres nens...

“Aquell color és blau”. Tots els nens i nenes de P5 han de saber llegir això, quan acaben el curs... 

L’escola. L’indret on els nostres fills i filles passen almenys, 12 anys aprenent conceptes i tècniques per esdevenir al final, persones útils a la societat.

Així ho definiria jo, de manera planera i sense entrar en molt detall, i de fet, així és per a la gran majoria de la gent. També pot ser un espai on “aparcar” els nens i a sobre els formen! (I si és de caràcter públic, quasi gratis!!). Fantàstic. Per a una minoria, l’escola és un lloc que si poden passar ràpid, millor, perquè no ofereix res útil per a la seva canalla, destinada a treballar de joves i aportar diners a casa. I per a una altra minoria és un lloc caduc que cal replantejar. Jo, reconec que molt influenciat per les xerrades amb la meva dona, en soc un d’aquests.

L’escola, ha estat durant molts i molts anys un espai ideal per a tenir la canalla segrestada i adoctrinada (religiosa o políticament); on s’ha impartit disciplina dura, “la letra, con sangre entra”; una fàbrica de clons intel·lectuals. Des que va ser concebuda i apadrinada per l’església, l’escola és i ha estat el temple de la cultura dogmàtica. Un criteri comú, fites comunes i pla d’estudis inamovible, sigui quin sigui l’alumne, estatus social, capacitats mentals i/o físiques i, més actualment, tingui o no malalties mentals de diversa consideració.

Tenim el debat obert en si, l’escola actual ha d’ensenyar o formar. Si ha de ser disciplinar o creativa, si ha de treballar amb llibres o amb fitxes, si ha de formar ments o acompanyar el desenvolupament lliure, i un llarg etcètera de petits desacords en el fons i forma del com i què ha de ser, física, ideològica i socialment. L’escola és, doncs, un munt de confusió, i això només fa que la realitat avui en dia sigui un sense fi de tendències i possibilitats a l’hora de triar un centre educatiu. Ah! Sí, me n’oblidava, centre educatiu, en diuen. Educa també. Educar a l’escola o a casa? És cosa de pares, o de mestres. Estan preparats els mestres d’avui en dia per educar, quan l’educació de molts docents deixa molt que desitjar? I els pares, són conscients que ells són els responsables màxims de l’educació dels seus fills?

Massa dubtes i massa debats, i en canvi, coses pràctiques i demostrables queden aparcades i sense aplicació, perquè potser ni tant sols ens les hem plantejat seriosament.

L’altre dia a la televisió, va parlar el economista Xavier Sala i Martín sobre una dada curiosa en el món del futbol (i no és per canviar de tema): la majoria de cracs i figures futbolístiques del temps actual, és nascuda en els primers mesos de l’any. A priori sembla una dada ximple o desconnectada de l’educació escolar. Si expliquem perquè es dona aquest fenomen potser m’entendreu millor. Resumint, els clubs de futbol base, els que treballen amb nens petits –suposo que aquesta dada era relativa al món del futbol masculí bàsicament-, ho fan amb anys naturals per grup. És a dir, un nen nascut a l’u de gener està al mateix equip que un nen nascut el 31 de desembre del mateix any. No és difícil imaginar que passarà, durant l’etapa formativa d’aquests dos extrems: el primer sempre tindrà un avantatge físic sobre el segon, que farà que, en benefici de l’equip i dels resultats, jugui més. Això passarà en partits d’entrenament, partits oficials, pretemporades, i any rere any. El primer arribarà a les categories superiors sempre amb un avantatge formatiu puig que, haurà acumulat moltes més hores d’experiència al camp. Tret d’algun cas especial o casual, en els primers equips dels millors equips del moment, la majoria dels seus jugadors són aquests nois que en el transcurs de la seva carrera formativa han estat els “escollits” per uns entrenadors que, al final, hauran actuat de manera instintiva i natural.

Això, també passa a l’escola. A la nostra escola igualitària que, marca a la canalla amb les mateixes capacitats en funció d’uns cursos i una planificació curricular, els mateixos dos casos anteriors es repetiran, curs rere curs, amb diferències importants a nivell cognitiu, evolutiu, de desenvolupament físic o mental. El primer que cal canviar a l’escola nostra, és per tant, l’organigrama estructural de la mateixa.

Sembla mentida, que amb tots els psicòlegs que hi ha treballant per a les escoles i amb tots els estudis que s’han fet sobre el desenvolupament diferenciat de cada etapa evolutiva dels infants, ningú encara s’hagi plantejat seriosament començar per separar els cursos en grups d’edat més semblant, amb menys diferència evolutiva.

Els petits canvis són a vegades els més significatius. Tant difícil és buscar grups de cursos separats, per exemple, només per sis mesos màxim? Menys alumnes per aula, diferències menys importants en la seva maduració i comprensió de tot allò que se’ls pugui ensenyar.

A partir d’aquí, obrim un debat seriós sobre un model que sigui, real i probadament útil per a l’ensenyament. No podem seguir testant als nostres infants amb invents i lleis educatives pre-cuinades per polítics o aprenents de bruixot. De ben segur que, partint d’una base més sòlida i equilibrada –i amb menys desigualtats envers els més petits, que sempre són els que “pringuen”-, sigui amb llibres o amb fitxes, per projectes participatius o classes magistrals, amb mestres motivadors o adoctrinadors, en entorns rurals i oberts o cimentades escoles urbanites, l’escola ja començarà amb més bon peu. I si aquest debat no es vol fer, perquè interessa a algú que la meitat dels alumnes d’una escola estigui destinada a ser carn de canó perquè l’altra meitat pugui assumir els lideratges pertinents, assumim que no volem una escola obligatòria per a tothom igual. Deixem de pagar-la amb diners públics i que cada u faci i porti, si vol, els nens on li vingui de gust, en funció de la infinitat d’ofertes que puguin sortir. Llibertat total i a fer punyetes!

De veritat, potser sembla una rucada, potser podeu pensar que desvario, però després de veure moltes coses entre les bambolines de les escoles per on m’he mogut, i entendre els problemes pels que passen molts professionals de l’ensenyament, no veig que sigui, per començar, la bajanada més grossa.

Una vegada, un bon home que tenia per cap a l’empresa on treballava, em va dir que si una cosa no funcionava, primer s’havia de mirar si estava ben endollada...

A vegades, les coses més senzilles són les que costen més de veure.

Aquell color és blau, encara?...