Adéu 2014, arreveure Oriol.

Volia escriure un text que embolcallés l'any que acabem, a mode de comiat, però cada cop que he intentat començar-lo ha aparegut un tema recorrent, tacant de tristesa l'alegria que volia transmetre, i no se com acabar l'any content i feliç sabent que lluny d'aquí, una noia recent casada es recupera o no d'un accident de motocicleta i s'assabenta o no, que el seu recent espòs, l'Oriol, ha mort en el mateix accident. El 2014 acaba sense una persona que, com més hores passen més transcendent es fa la seva existència. I jo, reconec que fa temps que no hi parlava. Però m'ha fet retornar al passat. 

Un passat que queda lluny de la fama merescuda que tenies ara, amb totes les grans coses que has aconseguit, i tota la gent que has conegut i tots els concerts i festes i festivals i discos que has deixat orfes. L'Oriol que vaig conèixer caminava de la ma del David, amic que vaig tenir el goig de trobar en una foca d'aprofundiment experimental que unia quatre sectors, pels volts del 94, ja no ho recordo bé. Allà es van crear uns llaços que amb el temps s'han anat dilatant i allargassant com és natural que passi entre persones que prenen camins diferents. En aquells temps cantàvem cançons a la canalla a tres guitarres i tres veus, per que dormissin. Fèiem versions de la Macarena i rèiem fent plans de futur, muntant grups d'animació imaginaris. Em recordo completament inútil al teu costat, comparsa d'un xouman experimentat i totalment novell que es guanyava els nens amb una facilitat innata. Recordo l'aniversari del Sant Ignasi, amb dos excursionistes pallassos sobre el taulat. Recordo xerrades en bars, fent unes braves i unes birres, i fent plans que jo mai vaig veure acomplerts. Eren els teus, jo no hi figurava. Estaves predestinat. I sempre m'he n'he alegrat. L'últim cop que vam xerrar va ser per aquí, breument, per internet. L'anterior, en un concert de Kumbes, que et vaig agafar uns segons de la massa de fans i coneguts que volien xerrar amb tu. 

Recordo un dia que, caminant per la muntanya amb els meus gossets i l'Ester, vam sentir de lluny una veu masculina i una guitarra, un xou d'animació infantil, de lluny ens arribava. Era una casa de colònies a prop de Castellnou. Devia ser la festa final d'una escola o d'un agrupament, o ves a saber què. Però em vaig aturar i aquella veu, aquell timbre, aquella manera de parlar, de fer colla... mai sabré si eres tu o no, però vaig pensar que sí. 

Em sap molt greu, amic Oriol. Et devia un comiat, una abraçada i no podré donar-te-la. Però sempre has tingut la meva admiració per perseguir aquells somnis tant ferventment com per abastar-los. No tothom ho pot dir, no tothom ho pot fer.

Siguis on siguis, anima'ls molt! 

Poema de Nadal

Aquest poema rudimentari te una petita història. El vaig escriure fa just cinc hiverns, a Santpedor. Llavors, vivíem en una caseta preciosa amb l'Ester i els gossets, i vam convidar a passar el Nadal a la meva família i als pares de l'Ester. Vam fer un Nadal fred i típicament familiar, i jo em vaig atrevir a escriure un poema per a recitar-lo a taula. Això mai va succeir...

Avui, després de l'última celebració a casa la meva germana fa dos dies, a Mataró, he pensat que seria divertit comparar les cares de la família fa quatre anys (en una altra trobada temàtica de la família Badia...), els que hi érem i el que hem crescut, i els que encara no havien arribat. I em servirà d'excusa perfecte perquè vegi la llum aquest intent desesperat de fer un poema de Nadal, i dedicar-lo a la gent que més estimo, als meus... Bones festes a tothom!

“Avui és Nadal, una data senyalada, un dia de caliu.

I tot i que aquesta tradició no la tenim arrelada,

M’he proposat escriure i llegir unes ratlles; no patiu,

cosa curta, un poema a la família retrobada.

Aquí seiem una colla, velles cares familiars,

Cunyats, cunyades, fills i filles nou vinguts,

Recents sogres arribats, encara fan cara d’espantats!

Vaja, en resum, avis, pares, germans i nets, tots junts.

Celebrant com sempre, un dia sant, com diuen les escriptures!

Per a mi, en fan trenta cinc que soc aquí,

Pels altres, una mica més, cinc o deu o trenta, i no són conjectures,

Si dic que per tots plegats, és un dia especial, màgic, quasi diví.

Quan som junts, xarrupant les gambes, repartint-nos les escopinyes,

Assaborint el pollastre i les prunes, sucant-ho amb bon vi,

Sempre em ve al cap: compte, no tombis les copes! Vigila amb el colze del veí!

En fi, és un luxe poder dinar i gaudir, sense que acabem a pinyes!

Per què ja ho diuen, molta gent, convivint en espais petits,

és difícil, falta lloc, tens enveges i baralles, discussions i mals moments,

que si un frega massa, l’altre no no fa mai els llits...

ja veieu, hem crescut, hem volat. Enrera queden aquells temps.

Només vull dir, si em permeteu, i que no soni a repetit,

que jo en recordo més els bons, els jocs eterns, els dilluns i dijous, quin ambient!

que el pas del temps ens fa més vells, però sempre seré el xic,

i que no n’hi ha de dolents, som senzillament diferents!

És Nadal, un dia per a mi, molt especial, i us hem convidat a casa,

Per fer festa, per parlar, per riure i per jugar; que la casa es gran carai!

Llàstima que quan arribi l’hora haureu de marxar, a fora glaça!

Per tant, us desitjarem bon viatge però abans, permetent-me una llicència d’amfitrió,

Allargo aquest darrer verset, afegint com si res un últim desig rodó:

Que la pau i l’harmonia d’aquest dia, com tots els anteriors, duri sempre i no l’oblidem mai!

Bon Nadal a tots.”

Estimat Peter, segona part

Ja està, ja l'he vist. Si quan et vaig escriure la carta compartida amb l'amic George Lucas no havia vist la tercera part del Hobbit i potser parlava per parlar, ara sí que ja en soc un testimoni fidel i puc opinar fonamentat. 

Se te n'ha anat totalment la pinça, oi? 

Just abans d’anar al cine, vaig llegir una crítica d'un diari (la Vanguardia) sobre la peli. La qualificava de millor que les altres dues, de final a l'alçada de la sèrie Tolkiendland i que malgrat es veia que deixaves anar la teva bèstia interior, arrodonies la pel·lícula barrejant la història d'amor de l'elfa i el nan amb la batalla dels cinc exèrcits i el poc protagonisme del petit hobbit Bilbo. Crec que el crític va ser injust donant-li tants mèrits. Què no m'agrada? No m'agrada que aparegui en Legolas, per lligar no se què i justificar no se quines històries; no m'agrada l'elfa, encara que sigui guapa i estigui bona i t'agradi dirigir-la; no m'agrada que en Saruman i la Galadriel i l'Elron apareguin i facin de les seves per seguir lligant la foscor del Senyor dels anells amb la llum del Hobbit. Aquesta és una bona expressió: perquè el Hobbit era un llibre que tenia llum malgrat les desventures, i l'has enfosquit fins a nivells terrorífics! 

No es pot negar que, tècnicament és impecable. La factoria Weta i tots els tècnics d'efectes n'han après molt! D'això no hi ha cap dubte. La impressionant (i totalment surrealista, sobrant i patètica) escena de Legolas lluitant amb el orc a la torre que prèviament, en una més encara delirant escena, un orc amb el cap travessat per una daga de l'elf la tomba, és més creïble que la de la baixada pel riu amb els barrils de la segona, o la persecució esbojarrada pels goblins dins les coves de la primera -però cap de les tres escenes calien ni així, ni tant llargues, ni tant irreals-. A cada pel·lícula, una o dues o tres fantasmades (d'això en dèiem a les pel·lícules del James Bond quan feia quelcom que s'escapava de les possibilitats reals) que no tenen lloc, que sobren, que no se encara perquè les fas! Dediques esforços irrecuperables en gastar cinta, minuts i paciència de l'espectador en escenes que senzillament, fan mal als ulls de lo dolentes que arriben a ser, per què??

Lo millor de la pel·lícula, el vol del drac i la seva mort a mans de Bard. Són els deu primers minuts, la resta, sobra!

Definitivament, així com amb la trilogia del senyor dels anells em vas deixar amb les ganes de més -encara que et vaig perdonar que no hi fos en Tom, que el retorn a casa fos com al llibre amb la mort de Saruman a mort dels Hobbits (com havia de ser), i encara que hi havia alguna "fantasmada" que donava un toc innecessàriament còmic-, ara amb la trilogia del Hobbit m'has esgotat la paciència. 

Ja està, faré un muntatge. Agafaré el llibre, m'he l'empaparé, i agafaré les teves tres pel·lícules i les treballaré per convertir-les en una de sola, consistent. Serà el Hobbit, el muntatge del lector. Espero que em cedeixis els drets per fer-me oblidar el mal gust de boca que m'has deixat.

Ho repeteixo, (i ahir, com que no m'ho podia creure vaig agafar el llibre just després de veure la peli i vaig fullejar les tres pàgines i quart que dura la batalla en la que tu bases més de la meitat de la pel·lícula), has agafat el que era un conte per a nens, divertit, graciós, èpic i simpàtic per a molts públics, i l'has convertit en un immenjable producte per a fans del gènere, i encara gràcies. No tens perdó.

Entenc, i ho reitero, que els hereus del seu pare no vulguin seguir amb la comèdia.

No cal veure com et carregues els contes del Tom ni agafes Els Fills de Húrin o el Silmarilion i els converteixes en productes de sèrie b, per oblidar.

Sempre s'ha dit que el llibre és millor que la pel·lícula, i en contades ocasions, la frase no és certa. 

Aquí no, Peter, aquí no! Com diria en Lluís Llach en els vells temps, companys, no era això, no era això...

Gràcies per acostar la màgia i ajudar a que s'allunyi altre cop.

Atentament,

Cesc

Com funcionen els Cielinos? (2a part, Modus Operandi)

La xarxa és plena d'articles que, basats en testimonis reals, expliquen moltes coses sobre com treballen els Cielinos. El més curiós és que, sigui veritat o mentida, tots els articles coincideixin en gran part de dades intrigants: autoritarisme, mestre dominant i poderós, control absolut del personal i evangelització ultra religiosa a tots els nivells. I si això, no només passés a Andalusia?

Article aparegut a la revista digital Andaluces.es el dia 16/12/2014

"Cuentan algunos sectores del clero de Granada que en los colegios del Patronato San Juan de Ávila, dependiente de la diócesis, obligan a profesores a asistir a las reuniones de catequesis y charlas religiosas. “El que no va, no sale en la foto”, relatan a andalucesdiario.es fuentes consultadas. En estos centros escolares, once en total, todos ellos concertados, el arzobispo de Granada, Javier Martínez, ha ido colocando a su gente, los ‘cielinos’, el movimiento eclesiástico al que pertenece el prelado. Ellos son los que controlan realmente las actividades extraescolares dirigidas al profesorado.

Los ‘cielinos’ son una versión más o menos actualizada de los Legionarios de Cristo. Forman un grupo de presión dentro de la Iglesia que busca tener presencia en las élites, en el mundo universitario y centros de enseñanza. En Granada nunca ha tenido fuerza, algo que ha obsesionado a Martínez y que ha tratado de remediar contratando a seglares del movimiento Comunión y Liberación en colegios, organismos dependientes de la diócesis, centros formativos que ha creado y sociedades mercantiles que él mismo ha promovido.

LA ÚLTIMA CONTRATADA, UNA SOPRANO

“Son empleados por cuenta ajena para el adoctrinamiento de la gente, la delación y el control de los centros”, aseguran las fuentes consultadas. Los ‘cielinos’ prácticamente inexistentes en Granada hasta que Javier Martínez llegó al arzobispado, están hoy en los colegios concertados del Patronato San Juan de Ávila, en la Escuela de Magisterio la Inmaculada (también, dependiente de la diócesis), donde el arzobispo echó a profesores para colocar a los suyos, en las oficinas administrativas de apoyo al arzobispado y, sobre todo, en la red de los costosos centros de formación y sociedades mercantiles que ha creado.

Las fuentes consultadas por andalucesdairio.es aseguran que Martínezha colocado a unas sesenta personas de la órbita de Comunión y Liberación. Una de sus últimas ocurrencias ha sido contratar a una soprano, Verónica Gosh, como salmista de la catedral. La soprano, también ‘cielina’, es uno de los tantos empleados del grupo ultracatólico en la diócesis de Granada.

TERMINALES PEDAGÓGICAS

Sueldos aparte, que son elevados en el contexto actual, los ‘enchufados’ de Martínez no salen baratos. Los centros de formación creados por el prelado se nutren de los fondos de la diócesis, que aporta de media un millón de euros al año para sostenerlos. En la liquidación de los presupuestos de 2012 queda constancia de que la diócesis granadina aportó ese año 292.392, 41 euros para el Instituto de Filosofía Edith Stein, un centro que, al parecer, solo tiene tres alumnos, que organiza conferencias y que ahora imparte un máster online de Estética, Lectura y Escritura Literaria. El mismo año, la diócesis aportó 138.182,16 euros para el Instituto de Teología Lumen Gentium, también ideado por el arzobispo, en el que hay 30 seminaristas, 7 religiosas y 3 seglares. Además, financió el Centro Internacional para el Estudio del Oriente Cristiano (ICSCO), con 119.199 euros, y el Centro Cultural Nuevo Inicio, con 45.489 euros.

‘CÁSATE Y SÉ SUMISA’

Estos centros no pagan renta y están gestionados por ‘cielinos’. Tienen su sede en locales de la diócesis, al igual que las sociedades mercantiles constituidas por el prelado: la editorial Nuevo Inicio, que publicó el polémico libro ‘Cásate y sé sumisa’, la agencia de Viajes San Cecilio y la librería Cruz de Elvira.

Una de las cosas más cuestionadas de la gestión de Martínez son los centros de estudios y sociedades que ha creado. Critican su elevado presupuesto y su nula rentabilidad social. Y creen que la diócesis está sufragando las veleidades seudo-culturales del arzobispo y de sus seguidores de Comunión y Liberación, a los que ha colocado como empleados por cuenta ajena para adoctrinar a la gente.

Todos los centros y sociedades creadas por el prelado tienen un objetivo ideológico. El arzobispo de Granada está en las tesis más radicales del ultracatolicismo. Sus críticos lo definen como un hombre autoritario, integrista y ultraconservador, que está obsesionado por el control económico de los fondos de la diócesis para poner el dinero al servicio de sus objetivos ideológicos."

40

Avui he llegit al diari que l’espanyol de futbol no ha guanyat fora encara en tot el que porta de lliga, i no passava això des de fa 25 anys.

Ostres, automàticament he pensat, si que fa temps que no passava, vint i cinc anys són molts; a veure, jo en tenia...

Caram! M’he sentit vell de cop, i ja se que no ho soc, però m’he fet gran d’una tacada. Per un moment se m’han passat moltes coses pel cap. Si fa vint i cinc anys jo en tenia quinze, ja era un adolescent fa aquest quart de segle. I quan comences a veure el temps comptant per quarts és que, has crescut.

Quaranta és una xifra màgica per a moltes cultures, i amb moltes connotacions religioses i d’altres índoles. Suposo que fa només cent anys, els quaranta ja eren en sí mateixos uns anys venerables, no tothom hi arribava. La quarantena és aquella porció temporal que has de passar per determinar que no portes o tens una malaltia; quaranta dies va passar Jesucrist al desert, meditant... Els lladres d’Ali Babà eren quaranta!

Segur que les estadístiques, si n’hi ha de fetes sobre el tema, parlen de mil mals i mil bens sobre l’arribada als 40 anys de vida. Per a les institucions és tota una data, propera als cinquanta i que consolida qualsevol firma o marca en un món tant efímer. Per a una persona, arribar als quaranta és un senyal d’alguna cosa; per a cada un, una cosa diferent. Potser és el senyal per començar una crisi –la famosa dels quaranta-, que durarà tant o tant poc com el cap i el cos ho permetin. Pot ser el senyal de maduresa que esperen alguns per assentar el cap, una maduresa que no arriba en anys sinó en xifres, una xifra mítica! Per a moltes dones és la data límit per a tenir el primer fill, allò de fer tard per al rellotge biològic. Uns quants homes, a partir dels quaranta busquen la joventut perduda i comencen una lluita contra el temps que els durà a viure una vida boja que trenca amb tot el que tenien. Els quaranta són, en definitiva la meitat de la vida per a un home, a nivell d’esperança mitjana, el doble de l’edat de les bojeries de la joventut. Quatre vegades la primera xifra de dos números que tot nen o nena celebra com una gran fita. Deu menys per arribar a les noces d’or, als meravellosos cinquanta. Quaranta, “l’ametlla amarganta” i les 40 hores “legals” que hem de treballar a Europa cada setmana. Quaranta és un número, una xifra. Un moment místic o senzillament un segon qualsevol en una carrera contra el temps.

Per a mi, els quaranta són, seran i hauran estat un moment preciós de la meva vida, envoltat dels que m’estimo, la dona que m’ha retornat l’amor per a la vida i les persones, els fills més preciosos que podia desitjar i la millor família del món en la distància i la proximitat. Haver viscut tant o tant poc encara, em fa tenir molts bons records –deixeu-me que avui em quedi amb els bons- i l’esperança de poder-ne viure molts més, sumant experiència, vivències, maduresa, somriures i plors.

Els meus quaranta es poden dividir en quatre, quatre dècades que m’aporten el que soc i crec que fan una base sòlida i prou ample per viure’n quaranta més amb fermesa, toquem ferro. Els deu primers anys són els de la infantesa a casa, amb la família més propera els tiets i els cosins i els avis, fantàstics i màgics. Dels deu als vint, la bogeria, l’EGB i l’insti i l’hosteleria, el cau i la colla del barri, els primers amors i les primeres borratxeres. Dels vint als trenta la primera maduresa, anys de cap, de formador, de pedagògic, de roler i de nòvies serioses; els primers intents i les grans decepcions amoroses; els primers grans mals i els primers grans somnis –i les grans patacades-, la joventut pura i la falsa maduresa. I aquí he d’obrir un parèntesi, perquè aquestes tres dècades, grans i importantíssimes, són les últimes que passaré a Barcelona com a decorat de fons. La última dècada ha estat meravellosa, plena d’aprenentatges i d’experiències que m’han donat forma i polit l’escorça. Fora de la gran ciutat he crescut jo sol, m’he fet a mi mateix, he caigut i m’he aixecat, he començat i he acabat i finalment, he trobat l’harmonia. La meva vida ara, m’agrada, sona bé. Amb totes les grandeses i les baixeses del món de la parella i la família, i amb totes les penes i les alegries que es generen. Dels trenta als quaranta, puc dir que finalment he madurat, i ha estat la dècada de l’assentament. De l’Empordà a Manresa passant per Santpedor.

La màgia, la bogeria, la joventut i la maduresa dels quaranta. Benvinguts siguin. Que en passin molts més.

Gràcies a tots els que m’heu acompanyat i m’acompanyeu encara, i gràcies sobretot a l’Ester, tot el que vull, tinc i necessito. Gràcies per aquests fills tant magnífics i imperfectes. Gràcies a la vida, gràcies a l’amor, i gràcies a la mala gent que m’ha ensenyat com n’és d’important la que és bona.

En definitiva, val la pena fer-se gran si ha de ser a costa de tenir el cap ple de vida i el futur ple d’esperances. 

Qui són els cielinos? (capítol 1: orígens i dades empíriques)

Jo podria respondre a aquesta pregunta, però deixaré que ho faci un article molt complert publicat al diari Público.es aparegut el 18/09/20112. Aquí s'explica bé qui són i amb qui s'identifiquen a nivell polític i ideològic. Hi ha linkades un munt de pàgines que expliquen en bona manera, des de dins i des de fora la realitat actual d'aquest moviment. Bona lectura.

"La asociación de algunos miembros del PP con sectores extremistas de la Iglesia católica no es algo reciente. Desde la identificación de la actual alcaldesa de Madrid, Ana Botella, como seguidora de los Legionarios de Cristo, a la asociación como cielina de Lucía Figar, consejera de Educación de la comunidad y posible sucesora de Esperanza Aguirre, son muchos los que creen que sus políticas sociales y educativas se basan en sus ideologías religiosas.

Pero... ¿qué significa ser cielina? Los cielinos son los seguidores del grupo ultracatólicoComunión y Liberación (CL), fundado por el italiano Luigi Giussani en 1954, que empezó a impartir su propia doctrina cristiana dando clase de religión en el instituto Liceo Berchet de Milán. Su intención entonces era "mostrar a los chicos el carácter razonable de la adhesión a la fe" y la "necesidad de volver a los aspectos elementales del cristianismo", explica en una entrevista publicada en la propia página web del movimiento.

CL "es un movimiento eclesial cuya finalidad es la educación cristiana madura de sus propios seguidores y la colaboración con la misión de la Iglesia en todos los ámbitos de la sociedad contemporánea[...] Un instrumento fundamental de formación de los seguidores del movimiento es la catequesis semanal denominada Escuela de comunidad", continúa el portal.

Una "Escuela de comunidad" que pretende luchar contra"un ambiente cultural y escolar que tiende a marginar el hecho cristiano como hipótesis de lectura de la realidad" e implicar a "los nombres más ilustres de la cultura" en la promoción de sus ya asentadas "editoriales, fundaciones e institutos". Asimismo, los cielinos pretenden influir, a través de sus seguidores más afamados, en las cuestiones políticas para defender su libertad, "amenazada" por la tendencia individualista moderna del Estado. 

Su actual presidente, el sacerdote español Julián Carrión, insiste en esta idea y enumera los nuevos retos del movimiento ultracatólico en una entrevista en la revista Alfa y Omega. "Nuestro desafío fundamental es educativo: ver si el cristianismo está en condiciones de generar un sujeto unido en el que la fe afecte a todas sus dimensiones: el trabajo, el afecto, el ocio..."

Los cielinos son junto a los kikos -nombre que reciben los seguidores del Camino Neocatecumenal  en honor al fundador del grupo, Kiko Argüello-, una versión moderna de los Legionarios de Cristo, grupo que desde que se descubrieron los abusos sexuales cometidos por su fundador, Marcial Maciel, ya no cuenta con las mismas simpatías por parte del Vaticano. Todos ellos son primos hermanos del histórico Opus Dei, que, al igual que los cielinos, también extiende su red a través de sus propios colegios e instituciones."

Els Visitants

Arriben de l'espai en unes imponents naus circulars que tapen la vista i la llum del sol talment núvols negres venint de l’horitzó. Aparentment, i situant-se sobre totes les ciutats importants de tots els continents, sembla que vulguin carregar-se tothom d'entrada, una gran destrucció es veu avenir. Però no. Els invasors tenen plans, i aquests plans passen per fer-se amics nostres.

Necessiten aliment. Són depredadors. Les seves intencions són fosques però ben camuflades. Ofereixen la pau, i per demostrar-ho, ens cedeixen gratuïtament allò que més anhelem els humans, la curació de totes les nostres malalties. La seva tecnologia és fantàstica. Ens donen salut, ens donen una energia que no s'esgota i que és neta amb el planeta, ens permeten pujar a les seves naus per veure la terra des de l'espai amb un cost zero per a la nostra economia i el nostre ecosistema; la seguretat de sortir, mirar i tornar sense perill. No estem sols i a sobre, són els nostres salvadors! Fantàstic. I quin és el preu?

Totes les coses estan equilibrades en aquest món. La generositat complerta, el cent per cent no existeix, i ni tant sols en un noranta. L'univers equilibra les coses, totes, precisament perquè és la única manera de subsistir. Res no pot predominar massa per sobre de lo altre, perquè es trenca la màgia natural. I els visitants no en són l'excepció. Només uns quants es pregunten, perquè han fet el llarg viatge amb tota aquesta flota de naus meravelloses: només per salvar-nos de la destrucció? El per què de tot plegat és una cosa que ens ha de fer pensar sempre sobre les intencions de les persones, i més dels alienígenes que venen de lluny. Si venen, és perquè d'entrada alguna cosa passa allà on eren. Si venen, deu ser també perquè els agrada allà on van, o si més no, tenen alguna intenció oculta que no diuen.

Tenen gana. Els invasors ens estan preparant, sanejant, no volen menjar en mal estat. Volen un bon lloc on viure i alimentar-se, sanament. I som el súper mercat perfecte. Podrà la humanitat amb tota la seva feblesa egoista sobreviure? Perquè, som tant creguts que essent el centre de la creació -fins i tot quan tenim visites que demostren que potser no-, segueixen pensant que se salvaran per obra i gràcia d'un ser suprem. Els extra terrestres no són dolents, són una altra creació del gran personatge que ens posa a prova!  

Llàstima que aquest serial no s'acaba com hauria d'acabar, perquè veuríem clarament retratat el que en realitat, resulta passar en una invasió d'aquestes característiques. Normalment, els envaïts no hi tenen res a fer. Perquè crèduls al principi obren les portes de casa seva perquè els nou vinguts passin i vegin fins l'últim racó del pis, i dues vegades crèduls, deixen que els portin remeis i solucions que segur seran la pera! Tot el que podien desitjar, els ho porten de fora, sense l'esforç. I totes les invasions, que no colonitzacions, han acabat igual a  la història real de la humanitat: els pobles envaïts han desaparegut o quasi del tot, relegats a una reserva on se'ls mira com si fossin en un museu. Quan una civilització molt avançada ha topat amb una civilització que està a les beceroles de la competència tecnològica, aquesta última cau segur, no te opció.

La invasió, normalment, se'n surt.

A no ser, que la resistència trobi el punt dèbil de l'enemic. I sovint, el punt feble de tota mascarada és desemmascarar-la. Posar llum allà on no n'hi ha. Fent públic allò que s'esdevé privat. Només es pot vèncer la ignorància amb informació, el silenci amb soroll i les mentides amb veritats. 

Feu-me cas, si us han enganyat, la millor manera de lluitar és reconèixer-ho i actuar! No cal rebolcar-se en la merda, només aixeca més flaire. Actua! La por és la millor aliada dels invasors.  

Estimadíssims Peter i Jeorge,

Srs. Peter Jackson, Jeorge Lucas, i un llarg etcètera de noms il·lustres del cinema mundial. Mundialment famosos, sobretot, per adaptar grans obres literàries a la pantalla gran, amb grans expectatives i grans decepcions per part de fans del gènere, fans de la literatura fantàstica i fans de les històries ben explicades, en general.

Us dirigeixo aquestes línies perquè, ja estic fart de decebre’m quan vaig al cinema, i visiono les vostres creacions. I no és pas perquè estiguin mal executades tècnicament o tinguin una mala fotografia, o la banda sonora no estigui lluïda, o els actors no ho facin el millor possible sota les vostres batutes. No, bàsicament em queixo de la famosa “adaptació” lliure que feu de les grans obres, seguint un criteri que, sovint i casualment, segueix més uns instints efectistes que no pas argumentals, i els resultats són històries carregades d’èpica innecessària i sobrants fantasmades continues.

Soc un fan de la novel·la fantàstica. Trobo que narrar la veritat és fantàstic, és difícil i és necessari, però narrar lo imaginari i enganxar al públic, a milions de lectors, és encara més difícil. I el que feu vosaltres, salvant totes les distàncies, és traslladar aquesta fabulosa feina de l’escriptor al setè art, per enganxar encara a més gent, des dels que no han gaudit de la fama temporal del llibre fins als que mai han tingut la paciència de llegir-lo. Fins aquí, cap problema.

Però, adaptar una obra literària que està rodona, acabada, ben redactada i ben descrita, i començar-la a carregar amb personatges inventats per introduir històries d’amor inexistents, o inventar escenes interminables per lligar trilogies on no s’han de lligar, o sobrecarregar d’escenes llargues i tedioses amb efectes especials totalment sobres i absolutament increïbles, o allargar exageradament moments intranscendents per donar pausa a una batalla extremadament llarga o escurçar punts clau de les novel·les fins a fer-los desaparèixer en favor de metres de cinta que no aporten més que confusió al relat, no és ni bo, ni necessari ni pertinent.

Penso que vostès, fan una gran tasca, que és aportar les grans faules dels nostres temps al món de l’art visual, i popularitzar unes històries que d’altra banda quedarien per l’oblit i els frikis del mundillo. Però s’obliden que els mateixos frikis estan enamorats d’aquestes històries i els nous clients als que volen captivar, també esperen trobar la coherència narrativa que hi hauria d’haver en tota novel·la gràfica.

Les pel·lícules d’acció que només basen el seu èxit en els efectes especials i les increïbles peripècies dels seus protagonistes, acaben caient en l’oblit del calaix de les produccions pretensioses.

Senyors, que existeixi una tècnica nova o concreta per explotar, no vol dir que s’hagi d’usar per força, fins i tot a costa de la mateixa història que intenteu explicar.

Jo, que sempre he sigut fan del llibre anomenat medieval fantàstic, sempre espero que algú s’encarregui de portar al cinema col·leccions que podrien fer les delícies de la taquilla: cròniques de dracs que encandilarien el món sencer o secrets de les millors partides de rol que s’han viscut mai sota les masmorres amb les millors tècniques cinematogràfiques que existeixen. Però veient el que he vist en pel·lícules seves, em fa por que, arribi al cinema algun dia la Dragonlance, per exemple, i em trobi amb una sèrie de sis pel·lícules interminables per trilogia, i acabi penedint-me d’haver-ho desitjat.

Jo era un fan del conte del Hobbit. Fins avui. Em declaro un decepcionat seguidor de les tres pel·lícules, a causa sobretot, d’aquests moments de personalisme que es carreguen la història, desvirtuen la narrativa i en definitiva, converteixen el que era un bonic conte per a nens en una interminable història per a no dormir, plena de cares fastigoses, sang i fetge a tones i personatges sobrers que no venen a cuento. Peter, estic decebut. I no m’estranya que els hereus d’en Tolkien no vulguin més adaptacions.

Lucas, ja se que t’ho han dit molt, però a cada pel·lícula nova que fas d’Star Wars, aportes un parell de quarts d’hora de cara a la galeria que si no hi fossin, guanyaries credibilitat, i al contrari multipliques per dos cada fracàs.

A tots els altres, us dic el mateix, de lector i aficionat al cinema a directors i adaptadors professionals: agafeu un llibre, llegiu-lo, imagineu-lo i porteu-lo a la pantalla. Sigueu fidels i us sorprendreu de lo fàcil que és arribar  a la gent sense posar centenar d’efectes especials per tot arreu.

Torno a repetir que us agraeixo la feina, però el vostre ego és tant gran que penseu que podeu millorar la història amb un toc personal, i és que tots tenim el nostre petit dimoni, que ens acostuma a mentir a l’orella. O algú es creu tant llest d’adaptar una obra de Mozart o Bach o Vivaldi i millorar-la a base d’afegir estrofes musicals de collita pròpia?

Atentament, Cesc,

PD: Si no és cosa vostra, i és qüestió de guionistes, acomiadeu-los per a la propera. I si ho torneu a intentar, estaré esperant. Ànims!

Comunista per vocació

Jo soc cuiner per vocació. Que caram vol dir això? Que no soc cuiner mercenari? No ho faig pels diners que em paguen o per un intercanvi vàlid de la meva feina per una quantitat igual de prestació de serveis? Ho faig perquè m’agrada, perquè ho he volgut ser des de petit. És el que més he volgut ser. Cuiner.

I llavors, quan treballo de cuiner, no vull cobrar diners? Si la vida no estigués muntada com ho està, i no tot girés al voltant de la nòmina que es te, sí: treballaria gratis. I si treballés gratis hauria de percebre quelcom per viure, pel simple fet d’haver nascut. Un sou per existir sense justificar-lo treballant? Això és molt comunista! Soc un comunista per vocació, doncs.

Perquè, és clar, amb la configuració política/social que tenim muntada, la societat del benestar que hem construït, sobretot a occident, el comunisme és l’antítesi del que es pretén. Somiar en un món on tot es reparteix per igual, i cada ciutadà amb dret de naixement treballa sobre el seu potencial, per aportar el gra de sorra per que l’economia se sostingui, és una fal·làcia. Una faula des del principi fins al final, perquè implicaria que els que governen també tinguin sous equiparats a la classe a la que governen; i les classes riques desapareixen, repartint la seva riquesa entre la resta, i s’equipararia a la classe social, no mitja ni baixa ni alta, a la classe social. Quin ric es deixaria fer això sense passar per la pedra? I quin governant voldria ser-ho sense corrupció, ni benefici pel càrrec, ni privilegis per l’altura de la seva figura a nivell internacional. I més coses que caurien, si hi hagués un comunisme real. Que no és possible perquè els que manen i els que manen als que manen, no volen, diguem-ho clar!

Jo soc un Treki, que vol dir seguidor o fan de la sèrie Star Trek. Per posar un toc de ficció total sobre l’assumpte, en aquesta sèrie futurista i totalment inventada, la humanitat s’adona que no està sola a l’univers, que és enorme i està ple d’altres cultures, cada una amb la seva realitat i el seu desenvolupament evolutiu propi. La humanitat enterra la destral de guerra entre les nacions, i primer la desenterra per enfrontar-se amb els alienígenes, però finalment, s’alia amb la federació i treballa per una pau total entre totes les races. La humanitat enterra les destrals i les creences religioses perquè entén que són segregadores, elitistes i poc intel·ligents. Creure en coses que no existeixen ni es poden demostrar, per justificar una manera de ser, de pensar o d’actuar davant altres cultures, és barroer, és medieval, és bàrbar. Al món Treki, la riquesa passa a ser un record, doncs com que no es valora la feina com a justificació d’un sou, no es valoren els luxes com una cosa per a una elit concreta, ergo, la riquesa i els rics deixen de tenir sentit en un món on la felicitat es valora per sobre del que val tenir-la. Un punt de lògica no li falta a la manera d’enfocar la filosofia de la sèrie: un món alliberat d’ideologies polítiques, econòmiques i religioses, troba el treball beneficiós per si mateix, la societat útil per el seu dret a néixer i aportar lliurement el seu esforç i la creença en el que es pot veure i tocar com a part fonamental del que te relació amb l’existència més pura: lluitar i defensar la vida per sobre de tot, en totes les seves formes. No és d’estranyar que sigui una sèrie de culte i de frikis pel sol fet de trencar tabús i enfocar les coses des d’un altre punt de vista.

La nostra manera de viure s’estableix sobre la base del diner, i atorga una importància laboral corresposta amb un sou per a cada nivell; que decideix què és important, què és imprescindible i què és banal, en funció d’uns estereotips basats en una escala social heretada d’èpoques antigues; que divideix les ciutats i els pobles entre part alta i la resta, perquè les classes no es barregin, reservant les zones més tranquil·les i benestants als “nobles” i els suburbis per als pobres, treballadors i renegats; que estructura el preu de les coses no pel que costen realment, sinó pel valor “virtual” que se li dona en una moqueta de manipuladors de la realitat, el sistema borsàtil. La vida que tenim especula amb tot, amb coses, persones i eteris. L’eteri més especulador del nostre univers de realitat és la religió: tot ho manega, tot ho controla, i si no ets creient ets un descregut, no tens moral, no tens lògica i estàs fora de tot, per no tenir no tens ni futur, ets finit. La religió especula amb la realitat que li ve donada, i se n’aprofita llargament: les religions s’enforteixen del teixit social empobrit i degradat, oferint solucions i futurs millors que la realitat que viuen; s’aprofita del teixit enriquit, oferint protecció a vicis i perversions, a canvi d’uns diners que van molt bé per finançar obres de caritat per aquells que no tenen futur; s’aprofita del sistema polític per jugar a favor o en contra dels corrents de cada moment, i seguir en el poder a l’ombra; s’aprofiten del sistema mal muntat o molt ben muntat, segons es miri, per subsistir malgrat que tot el que diuen i en tot el que es basen, són il·lusions de prestidigitador que arrenquen de rumors i llegendes manuscrites en un temps prou avançat i prou llunyà per convertir-se en realitat. Repetir fins a la sacietat que som creacions de Déu i que el seu únic fill veritable va sacrificar-se per salvar les nostres ànimes, durant més de dos mil anys, ha fet de la nostra realitat una gran paràbola dels creguts. Pensar que l’únic fill d’un ser suprem se sacrifica per salvar les creacions del seu pare, és la mar de normal i sensat. Perquè pensar que durant l’era més dura de la vida d’un poble al nord d’Àfrica, hi va existir un revolucionari que es va envoltar de companys de revolució i van buscar la manera d’incidir en el pensament col·lectiu -com ha passat i passa sovint en les nostres societats-, és infantil i és reduir la Divinitat de la qüestió a un fet mundà; no te ganxo vaja. És clar, vista la repercussió de les idees que estaven inculcant en el sí del poble, els romans, que eren la força d’ordre de la regió, se’l van carregar -com també ha passat i passa molt al llarg de la nostra història-. Però això és ser massa agosarat, massa realista. És millor pensar un conte de fades que dura i dura, i manté l’estatus quo.

Ser comunista, pensar en la comunitat per sobre de tot és un mal rotllo. Per ser-ho de veritat ens hauríem de carregar massa coses que ningú, cap dels que manen, estan a dalt, tenen diners o pensen tenir-ne, volen. I tots els idealistes que ho pensen, quan arriben a un punt prou poderós per poder-ho portar a terme, s’adonen que en el fons, el que percebrien a canvi d’un canvi de visió política seria fantàstic.

El problema de la societat que tenim és la mateixa societat. I és per això que, la tossuderia i la passivitat absoluta de la mateixa ens portarà al límit. I quan siguem davant el barranc, amb les puntes dels peus sortint enfora i l’equilibri precari en funció del moviment dels nostres braços, veurem de quina pasta estem fets tots plegats. Si de la que protegeix la vida per sobre de tot o de la que s’ajeu a resar perquè la caiguda no sigui massa dolorosa. 

La gran Liga BBVA

L'altre dia es va jugar el gran clàssic, el Derbi català. El Barça contra l'Espanyol. El resultat és enganyós pel que es va veure al camp, sobretot a la primera part, però per a mi, el resultat i altres valoracions futbolístiques no tenen importància, quan et fixes en quin horari es va jugar aquest partit de màxima audiència al nostre país. A les cinc de la tarda d'un diumenge de pont, dilluns era festiu.

Jo recordo, quan era petit i no tant petit, que els partits de futbol no estaven marcats per l'horari que posaven  les televisions, ni els països llunyans a qui els interessava programar la Liga a horaris de màxima audiència. Recordo quan la lliga de futbol de cada país era per a la gent de cada país i es jugava en horaris que anaven bé a la gent de cada país. Aquí al nostre, com que som com som, i tanquem les botigues a les nou de la nit, i els sopars són entre les vuit i les onze i anem a dormir a les tantes, aquí, com deia, els partits es feien a partir de les vuit i els últims es jugaven a les deu. Si no m'erro, tots es concentraven en dos dies i hi havia un parell de partits en obert els dissabtes i la resta es jugaven diumenge. Després van arribar les teles, el plus i d'altres, i poc a poc s'han anat esponjant, fins ara, que van des del divendres fins al dilluns. En horaris tant diversos com, les dotze del migdia d'un diumenge, o les deu de la nit d'un dissabte. 

Gràcies a això, la lliga s'ha diversificat, ara tothom se la mira amb moltes ganes. Els grans aficionats a la lliga miren tots els partits del calendari, un darrera d'altre, i si n'hi ha dos o tres a l'hora, ara Movistar TV ofereix veure'ls a pantalla partida. FAN-TAS-TIC. Oi que és així?

Jo ara, em dedico a posar partits al meu negoci. Poso només els del Barça perquè ja he intentat programar algun altre partit que no sigui el de l'equip culer però no hi ha quorum. Els partits que es juguen a les vuit del vespre de dissabte, són tot un èxit, de públic, de consum i d'ambient. Els partits de les nou ja costen més, però si són de dissabte encara omples un xic. Els de les deu, ja són difícils, fins i tot per mi que tancant a les dotze i arribant a la una a casa et queden cinc hores per dormir. Però, els partits a les quatre, a les cinc, a les sis, i fins i tot a les set de la tarda, a quin públic i amb quina mena de negoci es volen lligar? En un Derbi com el Barça Espanyol, vaig fer quinze euros de caixa! 

Jo em dedico a fer diners amb les coses que ofereixo, i suposo que el Canal Plus o Movistar TV i les plataformes i empreses que gestionen els drets televisius també volen fer negoci amb això. Ara molta gent te accés a la televisió per cable. A casa qui no en te? Abans era diferent, però ara?

I sabeu que els bars no tenim opció de comprar un partit en concret com es feia abans, oi? Jo he de pagar el pac complert per donar els partits del Barça. I he d'eixugar el pagament amb partits com el de diumenge passat? O els partits a les quatre de la tarda, on els clients, amb tot el dret del món -i els pocs que venen- demanen cafès i mengen quatre pipes. Si és un Derbi encara, però quan juga el Barça i el Almeria, sabeu quanta gent ve?

Jo entenc que es digui que a Anglaterra o França ja es juguen partits en aquests horaris i la gent va als camps i als bars. Però diguem-ho tot, a Anglaterra o a França o a tot el nord d’Europa, amb tradició futbolística, fan uns horaris totalment diferents als nostres. A les set del vespre sopen, a les cinc de la tarda són com les vuit del vespre nostres, per entendre'ns. Hi fa més fred, hi plou més i hi neva més. Potser els horaris que fan són necessaris i estan adequats al que viuen. Nosaltres hem de dir que sí, com sempre, i abaixar-nos els pantalons, els calçotets i deixar que ens la fiquin ben endins perquè sí? Perquè som "la millor lliga del món"?. 

Jo sempre dic el mateix. Encara no he vist un partit de la NBA a les vuit del vespre a casa, en directe, perquè són la millor lliga del món. El logo del plus és: dormiresdecovardes, no ho oblideu. 

Però aquí, no. Aquí pringuem tots. Els aficionats que no poden veure els seus equips perquè tenen família i els toca el mig del dia, o al mig d'un pont, o a les dotze, quan juguen els fills. Els professionals que perdem diners pagant a les plataformes, si o si, per poder fer quatre euros a la caixa. Els veïns, que aguanten estoicament que facin futbol des de divendres fins a dilluns, i si sumem els compromisos internacionals de champions i altres, tota la setmana han d’aguantar els bars i els sorolls que se'n desprenen. Això sí, ens fotem tots.

A sant de que??

Dels Xinesos? Dels Americans? És RI-DI-CUL. 

Per la família

Hi ha moltes coses que les fem per la família. Per la família ens embarquem en projectes que aportin estabilitat, sou i benestar. Seríem capaços de fer moltes coses per la família, moltes i sorprenents. Segur. Perquè per la família, si te l'estimes, faries qualsevol cosa, encara que fos una bogeria. 

Avui no parlo de bogeries, parlo de realitats. La realitat m'ha colpejat fort aquest matí quan m'he llevat i he observat en un moment la meva vida, el meu passat recent i el meu futur recent amb el rol que porto, el que aporto a casa. La meva família no gaudeix de mi, gaudeix de la meva cuina perquè els faig el sopar i a vegades el dinar. Em veuen el pel a curtes estones i quasi sempre em veuen cansat, esgotat, amb ganes de seure al sofà i ulleres permanents. Em veuen amb mal humor, potser per estar somrient tot el dia, al final el cansament et borra les faccions i et deixa amb la més bàsica al rostre, una mirada plana. El sou que aporto per compensar és mínim, no compensa. No serveix de substitutiu, no el podem aprofitar. El que te un negoci ha de guardar, no pot arriscar els beneficis, perquè vindran més magres. La casa, casa nostre que hauria de ser un temple de pau, harmonia, netedat; un refugi! És el refugi del caos d'una família que no te massa temps per dedicar-se a si mateixa. Sempre amb presses, sempre corrent.

De retruc, jo no puc gaudir de la meva dona, ella també va com pot. Treballa una jornada normal, més curta que la meva, cert. Però ella sola carrega amb els nens. Al matí tots dos per a ella, jo ja no hi soc. A la tarda, ves a buscar-los a tots dos i compra o ves al parc, jo no he acabat encara la jornada. Quan arribo ella ja els està banyant i jo m'hi apunto. Llavors els dos, cansats i esgotats ja, acabem de fer el que podem per equilibrar les hores de dispersió. No gaudim de la parella, ni en lo més bàsic ni en lo més complex. I els nens, no els veig créixer. Els veig a estones i no puc gaudir de lo meravellosa que és la infantesa. Jugar més amb ells, llegir més amb ells, ballar més amb ells, riure més amb ells. 

Una família no és un contracte. És un vincle, és un món, és un regal i és un deure. La família és l'única cosa que tens quan tot lo demés falla i quan li falles a la família, el dolor és tant gran que no hi ha res que ho pugui guarir. 

Paro. Aquí m'aturo. Vull el millor per la meva família, ja ho he dit. I el millor per tots és un breu retorn al passat amb un toc de modernitat. Deixo de treballar. M'ocupo de la casa, de la compra, del menjar, de la roba, de la neteja, dels nens i de tot mentre la dona treballa i aporta un bon sou que administrarem a l'antiga. No estic cansat de servir cafè ni de fer menjar pels altres. Estic cansat que tot això no serveixi per millorar la família. I aquest era l'objectiu, no?

Per ella, per ells. Per l'Ester, el Jan i la Ivet. Per mi. Tanco una persiana però obro tot un univers. 

Trist però content. Avui és oficial, em traspasso el bar. 

Un petó.

La sort canvia

Que deu ser? Pensa la mare tota plena d’il·lusió després d’espiar el seu fill des de la finestra; ell està agafat amb la seva xicota i de cop s’emocionen visiblement i sol, deixant-la a ella al carrer, puja cap a casa. La mare s’emociona. Fins i tot em prepara el cafè! Està molt content... Estarà enamorat? Es casa? Estan esperant un fill? Li ha tocat la loteria? El sou per a tota la vida del cafè? “Mama, papa, sabeu aquella entrevista que vaig fer el mes passat? Començo demà! I tots s’abracen i canten i salten i beuen cafè junts per celebrar-ho...

L’Antonio paga el cafè i li costa vint-i-un euros, per què? Perquè el bàrman, li havia guardat la butlleta, i li dona tancada en un sobre. De sobte el pobre home que estava al llindar de la desesperació és milionari gràcies a un bàrman generós...

Hem passat de fer anuncis on, arreglem les nostres vides, el nostre futur amb la màgia dels premis milionaris, i marxem a buscar el Curro o estem tallant-nos els cabells somiant que cabalquem al Gran Nacional. Els del cafè per tota la vida, els de la loteria repartida a uns pocs afortunats. Ara els publicistes busquen la llàgrima fàcil de la dura vida que vivim: un noi –que possiblement te una carrera i anys d’estudis i en circumstàncies normals treballaria feia temps per subvencionar-se-, celebra com mai amb la família, el fet d'aconseguir una feina! La gran victòria dels nostres dies, tenir feina!

I ja no parlaré de la immensa generositat del cambrer que comparteix la gran sort de la rifa amb un client habitual que, no havia comprat el número, per mandra, desídia, mala sort o el que sigui. Ja no importa tant el premi, sinó la solidaritat infinita.

En un país que s’ajuden als bancs i es mantenen els exèrcits, la publicitat destinada a la massa social posa en un pedestal la generositat entre iguals i la sort de trobar una bona feina.

El missatge per mi, és clar. Espavileu-vos vosaltres, i que tingueu sort, perquè el vostre país no mourà un dit per ajudar-vos.

No? 

La Thermomix

L’any passat vam anar de vacances a França! Llavors encara ens podíem moure amb prou facilitat només amb el Jan i la Ivet a la panxa, i vam passar 11 dies meravellosos perduts per les terres del nord. Va estar bé. Va fer fresca, sol, bon temps, vam veure coses boniques i pobles captivadors i, bé, vam menjar bé gràcies a la Thermo. Sí, va ser fantàstic portar-la perquè a l’apartament no teníem gaire res per a cuinar, ni en estris ni en espai. Reconec que va ser extremadament útil, i vam menjar de tot.

La thermomix, la revolució a la cuina.

Una revolució a preu d’or, que només serveix per situacions extremes. Dic només, perquè és el que penso jo, i pel que he anat veient, lluny ja de les primeres febres de grups d’intercanvi de receptes i altres trobades culinàries, i és el que comença a pensar molta gent que, arraconant l’eina, ja pensen en revendre-la a un preu acceptable. Que no cuina bé? Sí, no ho fa malament. No negarem les evidències. Si et mires aquest aparell amb amor i ets conscient de la manca de coneixement culinari de la població, generalitzant perillosament, és un aparell força útil.

Ara bé, que vol dir moro, si analitzem el que suposa cuinar amb la thermomix de manera habitual, les coses es compliquen. Tots els comentaris que sento quan en parlo giren al voltant de la paraules: rotllo, complicació, soroll, avorriment.

És emocionant el primer cop que hi cuines. Amb relativament poc esforç, vas seguint les receptes i vas mirant com la màquina ho va fent tota sola. És com fer pa a casa per primer cop, fa gràcia. Després, si no ets un fanàtic dels pans casolans, preparar, mesurar, posar i esperar per a fer un quilet de pa comença a ser empipador, cansat, monòton. És veritat que no has de tallar les verdures fines com si les cuinessis tu, i la màquina les tritura per tu, però les has de preparar igual, amb el ganivet i la taula. Anar preparant els ingredients com al “bona cuina” és divertit el primer dia, i el segon, i quan has variat unes quantes receptes, però quan comences a repetir-te i t’adones de la feinada que suposa, anar cuinant, obrir tap, tancar tap, treure, netejar, tornar-hi... al final esdevé un rotllo!

Perquè, cuinar jo davant els fogons, tallant i preparant les coses per anar-les posant al foc, posant el cronòmetre per cuinar-ho respectant els temps, i veure com també ho puc fer bé, seguint una recepta, i després netejant una olla, una paella o una batedora, tampoc és ni complicat ni feixuc. No és avorrit cuinar! És entretingut. És gratificant aprendre a fer-ho millor cada vegada. I fer-ho a través d’una màquina, reconeixeu-ho, és avorrit.

És complicat, perquè tot i que sembla d’entrada senzill, el fet que el got contenidor tingui unes mides limitades sempre et condiciona; vaig a fer el dinar per una trobada familiar: si la família te més de deu membres, ja et pots preparar! Milers i milers de receptes al teu abast, vaja, com de les altres, les que es cuinen a ma per entendre’ns. I cada una amb les mides exactes, els gramatges perfectes, les estones de cocció. Pots fer mil coses diferents que no t’atreviries a fer tu mateix amb el menatge de casa. La pregunta és, per què no? No és tant més complicat, i fins i tot és més senzill cuinar a casa. Potser trigues una mica més, potser has d’aprendre a fer servir més estris, però segur que et surt millor, a la llarga. Tot és qüestió de pràctica.

I el soroll. Ara n’ha sortit una nova, de més cara i digital i amb pantalla tàctil. El got és un xic més gran i deu ser la bomba cuinar-hi! Però no ens enganyem, és el mateix, amb menys soroll. Però no et treu ningú el constant anar fent, el “piropip” final que, si t’enganxa a l’altre punta del pis és emprenyador. Cada dia, deu, quinze, trenta vegades el “piropip” i el girar constant. Soroll. Cuinar no és sorollós.

Cuinar no és un rotllo, no és avorrit, no fa rebombori i per descomptat no és complicat. Cuinar, com deia la Montserrat Seguí, en pau descansi, és senzill. Només cal posar’s-hi, aprendre, tenir voluntat de madurar i evolucionar de la simple truita francesa. Treballar amb balança, got de mides i temporitzador no és tant complicat. Fer servir de tant en tant la batedora per triturar allò que ha de ser triturat. Aprendre a tallar bé, és útil per moltes coses. Fins i tot, segur que és plaent saber trinxar la ceba o preparar una bona bronoise per fer una crema.

Jo soc cuiner, de vocació i de professió, encara que no ho sembli. I no he dubtat mai que, com més tallo, com més cuino, com més oloro i tasto, més en se. No se’n sap mai prou i mai ets prou dolent per no poder fer qualsevol cosa.

La Thermomix no és el remei per als que no saben cuinar, ni l’eina inseparable de la bona senyora de casa. És una eina més que tritura com cap, això sí. I si vols deixar una crema amb la textura d’escuma no hi ha res millor a nivell d’usuari. I que la mateixa eina et serveixi per fer una salsa de suport a un bon peix al forn o per fer un sorbet de fruita per deixar amb la boca oberta a uns convidats sorpresa, és genial.

Però jo recomano estalviar-se els mil euros que costa un trasto d’aquests, i aprendre a cuinar poc a poc, i cercar l’excelència de les teves capacitats, siguin quines siguin.

I si no, digueu-me una cosa, bé, contesteu-vos-la en silenci. No és agradable cuinar quelcom i que surti bé, presentar-ho a taula i que la gent es llepi els dits i tot seguit poder dir, ho he fet jo! M’he passat tot el dia a la cuina... El primer dia que diguis que ho has fet amb la Thermo, els farà gràcia. Després ja no sorprendrà ningú, ni tant sols a tu mateix.

És la meva opinió, humilment. Pensa el que vulguis, cuina com vulguis. Però no cal substituir els fogons, el forn, el pímer o la cassola per aprendre a fer-ho bé. Us ben asseguro que si fem una competició, en sabor i varietat, a la Thermo la guanyarem 99 de 100 vegades.

Hi apostem? 

Ets el que menges?

Som el que mengem. Això diuen els que hi entenen. Si mengem molta carn, ens tornem més agressius, més animals; si mengem molta verdura ens tornem més passius, més tranquils; si mengem fauna ben tractada estem en pau amb la natura i si en mengem de mal tractada ens mengem els nervis i les tensions que han acumulat en el seu martiri. I com que no soc expert però n’he sentit campanes, en parlo poc i ho deixo aquí. Però és cert, som el que mengem. En tots els sentits.

També som el que aprenem a ser, encara que sembli obvi. Si prenem d’exemple certs esquemes educatius, farem que els nostres nois i noies del futur, infants del present, de grans tinguin interioritzat una manera de viure concreta. L’esquema educatiu de l’escola catalana, la nostra, la que els nostres avis van defensar i els nostres pares han treballat per aixecar i allunyar de la caspositat central per acostar-la a la modernitat europea, amb més o menys èxit –tot cal dir-ho-, és bastant clar. Un esquema d’anar sempre una o dues passes per davant, buscant l’excel·lència, encara que no la trobi. Una mica respon a la mentalitat i manera de ser d’aquí, buscar i millorar, innovar i evolucionar. A vegades ens la fotem, però seguim treb

allant.

Som el que aprenem, estudiem, ens transmeten i ens ensenyen, i si ens ensenyen a anar a l’escola amb uniforme, resar la verge cada matí, creure en els contes de la bíblia i els miracles de tots els Sants del santoral, a obeir cegament els preceptes de la Deitat inventada per uns quants, que es fan a mida les idees a mida que el món va desmuntant cada precepte; pensar que l’home ha nascut per a treballar i la dona per a procrear i obeir, i no decidir sobre el seu cos. Sona fort, però és tant cert com tot el que la política central del país que ens governa aplica i vol aplicar sota la dreta més rància espanyola. Ensenyament únic, pensament únic. Llei d’avortament restrictiva i humiliant. Recolzament obert i renovat a l’església, sobretot les noves tendències. Això és el que ens ve del centre, del govern espanyol, de les escoles d’elit que volen marcar la diferència, la marca espanya.

Cada u pensa el que pensa, i jo per sort o per desgràcia, vaig ser educat en castellà a l’escola, en una escola amb uniforme de vestir i uniformitat d’idearis, resant cada matí a la verge i fent el pare nostre cada cop que marxàvem cap a casa. Aixecant-nos a cada entrada de professor i rebent cops a la punta dels dits amb un regle per alçar la veu, discutir, discrepar, xerrar, xiuxiuejar, copiar, malparlar, jugar massa o massa poc, menjar xiclet... Això forma part de la meva casposa memòria, i pot formar part del futur dels nostres nens si no ho anem aturant, si no ho anem tallant de soca rel.

Ara bé, si això és el que voleu...

L'aranyeta

"Tu tens una malaltia que no se com es diu, però te'ns alterada la percepció de la realitat"

Quan vaig sentir dir que això ho havia dit un senyor que conec, no em va sobtar gens. No em va sobtar que una persona que es dedica a convèncer a tothom que la seva és la única veritat, i l'opció més bona a triar, busqui ara desacreditar a tot el personal que se li posa en contra amb una malaltia adequada per a cada cas. 

Jo no insultaré la teva intel·ligència, i no diré que estàs malalt. Tot i que no penso gens com tu, i no comparteixo en absolut les teves creences ni objectius. Però en una cosa coincidim, hi ha persones que no estan en el seu lloc. Algun dia, i llegeix bé entre línies, per sobre i per sota, algun dia et miraràs aquest poble de lluny i et preguntaràs quina part de la estratègia no va funcionar. Potser, subestimar la capacitat de resistència i lluita de les persones que et creus inferiors a tu?

Vaig usar la paraula "pseudo" amb tot el sentit, i la seguiré usant. Ets un gran xarlatà, no en tinc cap dubte, parlant amb tu vaig veure que saps portar la gent al teu terreny i dominar les converses, analitzes bé la jugada i contra ataques amb tenacitat, però no et fa ser millor ni menys mentider, per això lo de "pseudo cristià", aprofites el desgavell que hi ha al món capgirat dels catòlics per fer-te un foradet i aparèixer com el bo de la pel·lícula. Però el bo de la peli no abusa del teu poder amb els febles: amb els que pots, els converteixes i amb els que no, els matxuques fins que es veuen tant petits davant teu que marxen amb la cua entre les cames o venen a tu, per que els consolis. 

Està bé com a estratègia temporal, però fins i tot als depredadors més ben camuflats, les seves víctimes els acaben veient el truc, i només els despistats cauen als paranys. 

Aquí comencem a no estar tant despistats. 

Se't veuen els fils... aranyeta. 

Privada Vs pública

El meu fill va a una escola pública. La meva dona treballa en una escola concertada, religiosa. La meva nena petita va a una guarderia privada. Jo treballo en un bar.

A casa, no us enganyaré, no pensem igual en tot; sobre educació tenim diferències. Jo soc fill d'una família molt humil i nombrosa i la meva dona és filla única en una família que no li va faltar mai res. La vida és així, tothom viu les coses de diferent manera, i les experiències sumen, no resten, al meu entendre. No pensem igual en maneres de passar les estones d'oci i no pensem igual en molts altres temes que ens poden afectar als dos o a la família en un moment puntual. 

Això és diversitat. La meva dona i jo no som la mateixa persona. Som dues persones amb vides individuals que hem unit i hem duplicat i enriquit les nostres vides, per formar una família. Ho farem millor o pitjor, però de tot es pot parlar i arribar a un consens que, no sempre satisfà els dos, però acceptem les regles del joc. Això és diversitat. 

Per què decidim una cosa o una altra, és un fet complex que pot començar amb una conversa que s'allarga en el temps, i tot i que jo parlo molt i ella menys, i jo imposo més i ella menys, els dos estils donen fruit de llarga durada. Les coses primer s'exposen, es mediten i es parlen, i després s'executen. Diguem que som els pares, els reis, els consellers, els bufons i els serfs del regne, tot alhora. 

I per què tanta retòrica? Us ho podeu preguntar. Per evidenciar-vos que, malgrat tot el que pugui semblar, pensem diferent, actuem conjuntament. 

Per què el nostre fill va a una escola pública, treballant la meva dona a l'alternativa concertada del mateix poble? En principi concertat vol dir que la generalitat paga les nòmines dels mestres, i la resta de despeses del centre s'han de finançar amb mitjans privats. O el que és el mateix, en el moment que les escoles privades, en la seva majoria religioses, deixen de ser rentables perquè l’església i les donacions dels fidels ja no les poden suportar, l'estat es fa càrrec de la part més grossa, que és la nòmina del mestre. A partir d'aquí, un es pregunta si lo privat, d'entrada, és millor que lo públic. La rumorologia i la tradició diuen que sí. La història juga en contra de l'escola pública, amb tot allò que l'ensenyament públic per a tothom no pot garantir el nivell que s'ha d'assolir, que no es manté el mateix nivell de disciplina, que el personal de la pública és menys compromès, etc. S'ha dit de tot. 

L'escola privada és per definició, concertada o no, una entitat que gaudeix de capacitat de decisió plena, que pot enfocar la seva línia, ideologia i currículums cap a la banda que més li interessi malgrat la societat o la norma general dicti o pensi una altra cosa sobre determinades qüestions. La privada gaudeix d'un reconeixement d'etiqueta que no te la pública: el meu nen va a la privada. Jo els porto a una pública, no pago res! Tots aquests prejudicis, és a dir, judicis previs fan que, d'entrada sembli que sí, que és millor lo privat.

Però comences a mirar el detall i t'adones que, hi ha escoles i escoles. Que hi ha centres privats amb pedigree que han evolucionat i s'han adaptat i han seguit donant el nivell que se n'espera i compleixen les expectatives, i escoles privades que s'han perdut pel camí, amb grans pretensions, promeses irrealitzables, discursos banals i objectius tant eteris que semblen desigs de Nadal. Això els passa sobretot a les escoles Cristianes. On amb l'excusa de la moral i els valors que, es fan propis i intransferibles, mantenen idearis més lligats a l'hora de la missa que a l'hora d'estudi, i garanteixen una disciplina autoritària i ferma que manca als altres centres. 

Per contra, l'escola pública, tants anys vilipendiada i acusada de tots els mals de la societat, va escalant posicions en qualitat, professorat competent, serietat en la línia d'acció, innovació en la presentació del projecte escolar com quelcom fluid i canviant i, poc a poc, està transformant el pensament que molts teníem sobre lo públic. Jo mateix, m'hi incloc. Em trec el barret amb la manera de treballar de les escoles públiques del poble on treballo. Evolucionen, proposen coses sensates sense manca de risc, que funcionen. Una proposta adaptada a la majoria de la població, a la manera de ser de la gent, de pensar, de sentir. Fuig de la disciplina per la força i el crit i evoluciona cap a la motivació pel projecte, la llibertat (autèntica) de créixer i potenciar les qualitats dels infants, obre realment la participació de les AMPES a viure plenament del creixement dels seus fills, sense intervenir excessivament en el projecte. 

Segur que això és la meva manera de pensar. Influenciada per la meva experiència. És evident. Però cada dia que passa veig més clar que, en el poble on visc, hi ha el canvi i el retrocés, l'estancament i l'evolució, la xarrera buida i la feina silenciosa. Tenim de tot, i pots triar en funció del que més t'agradi. 

El nostre fill va a l'escola pública perquè creiem que és la millor opció per al seu creixement, personal, mental, motriu, social i moral. Fins i tot, tenint una bona escola concertada a la vora. 

I no passa res.

Infància perduda

Avui ho parlava amb una clienta, però no és un tema nou per a mi. Ja quan treballava a l’escola, vaig escriure un article intern molt semblant, on criticava l’ús que estem fent de les noves tecnologies, sobretot amb els nens petits. Sempre que visualitzo ordinadors i nens menors de 10 anys penso, estem coartant el seu futur introduint-los en un món que se suposa que ha de ser la base pel seu futur? Quina paradoxa més interessant!

M’explico. A banda de molts estudis que estan fent, faran i han fet sobre les implicacions físiques de les ones dels wifis, telèfons mòbils, antenes i altres aparells que es connecten sense cables, n’hi ha molts i cada cop més que parlen sobre la influència negativa de les pantalles sobre els infants. Però de veritat que calen tants estudis per adonar-se, que no ho estem fent bé?

La tecnologia és una eina, molt útil ben usada i com totes les eines, comparant-ho amb una escopeta de caça, amb un mal ús pot ser letal. Les persones grans que defensen la incorporació cada dia més de les noves tecnologies a les aules, de l’ús d’ordinadors en edats precoces, de familiaritzar als infants amb la funcionalitat de les pantalles, grans i petites, van ser petites sense pantalles! I no s’adonen que ells han arribat on són i amb les capacitats mentals i físiques que tenen, sobretot gràcies a no tenir pantalles a la seva tendra infantesa.

El pervers món en el que vivim fa que els adults dissenyem el que “mengen” els nostres petits sense haver-ho tastat nosaltres mateixos; el perill és veure com després d’uns anys hi ha generacions “perdudes” que pagaran el preu; tot i així, no hi ha un canvi d'escenari i les coses segueixen igual, o empitjoren.

Publicitat directe, subliminal i indiscriminada per a l’ús de màquines de vídeo jocs per a petits i tota la família, joguines cada cop més complexes, mòbils per a infants amb control paternal, tauletes gràfiques per a l’escola, ordinadors per a l’ESO, pantalles tàctils a l’aula dels més xics. N’estem fent un gra massa?

Jo soc un fan dels ordinadors, en tinc cinc! Tinc quatre consoles de vídeo jocs; centenars de pel·lícules per veure amb la televisió LED i escoltar-les amb el sistema de so més sofisticat; Blue ray, DVD, ordinador connectat a la televisió del menjador, quatre o cinc mòbils entre els de casa i la feina... i m’aturo aquí perquè quan vam començar a tenir fills a casa els diners ja no donaven per més, no perquè no en volgués. Però hi ha un detall que tinc molt en compte: jo això ho tinc però, ho he anat acumulant des dels meus madurs vint i llargs anys fins ara. He tingut l’oportunitat de viure sense tot això. Sense veure una pel·lícula per a nens si no era els dissabtes al migdia i amb una sola opció; jugant a jocs tant bàsics com el lego o els famobils (llavors es deien així els playmobils); els jocs de taula eren la wii de la família i em renyaven constantment perquè sempre, sempre, arribava tard a dinar a casa: em quedava al Júpiter jugant a futbol a la porta de fusta lateral.

Sempre parlem de les oportunitats perdudes, de donar segones oportunitats, de tenir la oportunitat de fer això o allò altre, però no pensem massa en la primera oportunitat, la primera opció, la més bàsica, la que neguem als nostres petits que tinguin, oferint tot tipus de solucions ràpides, en comptes de posar el món real a les seves mans i peus perquè l’explorin bé, abans d'endinsar-se en el mòn virtual. La ignorància fa la felicitat, i no ets més ignorant que quan ets petit, no cal que li donis res per a ser més feliç que la seva pròpia imaginació i les ganes de fer-la servir; acompanyem als més petits, desconnectem els mòbils; diem bona nit al whats que tant ens condiciona quan arribem a casa; traiem la pols als jocs de taula, a les cartes, als memoris, al Qui és Qui, a la guerra de vaixells dibuixada en un paper, tornem a treure el Cinexin i que petin les pel·lícules davant la porta de l’armari... tornem la infància raptada a qui pertany, als nens i nenes, i no perdem la oportunitat de construir un món amb ells, perquè quan siguin grans, tinguin totes les opcions per seguir-ho fent amb els seus fills.

Si com a adults, els que tenim la paella pel mànec, no fem aquesta reflexió i actuem, creieu-me si us dic, que aquesta sí és una oportunitat perduda de veritat.

Irrecuperable.   

A robar carteras!

El dijous passat, apalancat davant el televisor després d’un llarg i dur dia de feina i tasques de la llar, vaig enganxar-me una estona al Punt Cat, el programa aquell que xerren amb experts i convidats sobre temes candents. No el miro mai, per diversos motius, no m’agrada l’estil de la presentadora i és massa tard també; això de l’horari per adults és un crim, perquè sembla que per mirar coses que t’interessen i ser adult, has de ser noctàmbul per obligació! Bé, feta aquesta breu i innecessària introducció, afegiré que m’hi vaig enganxar perquè parlaven de la corrupció espanyola. En general, no de dèficits ni comunitats. La corrupció espanyola i maneres o possibles estratègies per eradicar-la. De fet, era més parlar de lo malament que està la cosa, i les estratègies que tenen els que defrauden que no pas buscar solucions.

Perquè està clar que, en aquest estat, robar és un negoci molt lucratiu. Només has de buscar una plataforma que et cobreixi les esquenes, tipus partit polític o constructora o banc, i posar-t’hi. El perill? Si ho fas bé, el perill és que t’enganxin uns quants anys i milers d’euros després, i amb la dilació i lentitud dels processos judicials de la teva banda, una generació després entris o no a la presó, amb una pena que per bona conducta i l’edat que ja tens et torni a deixar fora en breu.

Evidentment, si tens sort. Pots ser un cap de turc i pagar l’ànec, i llavors seràs un desgraciat. Però els que ho fan bé...

Millet, Nuñez, Matas, Rato...

Ser ric i no haver transgredit les lleis és impossible, avui en dia. En Florentino, és un tros de pa, oi? Aquest ens acaba de robar 1.300 milions d’euros amb la cara destapada, i els que li han portat la bossa amb els diners han estat els segons del Rajoy. Fantàstic, no? En un país fet a mida, com apuntaven en aquest programa que he esmentat al principi, perquè els que manen i els seus amics es lucrin amb total impunitat de la manera més legal i il·legal possibles, els que no estafen, roben, extorsionen, subornen i enganyen són els idiotes.

I algú es pregunta encara, com aturar la corrupció?  

Pilotes

No ens enganyem, tota la vida hi ha hagut pilotes. Els tira levites, com ho deia el meu profe de català als escolapis, o els llepa culs, com se'n diu vulgarment. Persones que, en comptes de fer valdre la seva opinió i mantenir una manera de ser real (no fingida) davant els companys de feina, de grup o de copes, es dediquen a fer la gara gara al líder de torn, a riure-li les gràcies, explicar-li confidències dels altres per fer-los quedar malament, etcètere. és una manera de viure també, no ho negaré. Des del meu punt de vista, humil i poc pilotero, una manera de fer de baix perfil, de subsistir.

Tots n'hem conegut de pilotes, i fins i tot algú que em llegeixi ara mateix ho ha estat o ho és, en algun sentit o sector de la seva vida. Raspallar al que mana et dona poder, et dona capacitat d'influir al teu favor per aconseguir èxits personals que, d'una altra manera i per mèrits propis seria més difícil, per no dir impossible. Perquè, la característica principal dels pilotes, és que aparentment són molt eficients en la seva feina. Én realitat amaguen una incompetència força gran, que camuflen rere les llepades, per aconseguir estalviar-se feina i hores d'esforç, i arribar al mateix punt o més lluny.

Penseu una empresa, per exemple. Un lloc ple de gent que, treballa d'una manera determinada i de cop, canvien el cap de vendes! La majoria seguirà, honradament, treballant igual per demostrar les capacitats amb les que pot comptar el nou cap. Però sempre apareix algú que desentona, que porta més pastissos del compte per convidar a tot Déu, que agafa tanta feina com pot per demostrar una capacitat de sacrifici superior, que riu i plora com ningú les penes i alegries de la nova direcció. Alguns així, arriben lluny!! Més lluny del que mai haurien arribat d'una altra manera. Potser un bon pilota serà, que se jo, el nou responsable de márketing havent entrat a treballar de venedor substituint un que estava malalt. O potser altres arribaran a formar part del consell d'empresa; ja se sap, a la vora dels que manen, sempre hi ha d'haver uns quants rucs per fer-los sentir bé.

És el que hi ha. els pilotes estan a l'ordre del dia ara, que les coses a la feina estan malament, doncs s'ha de conservar a tota costa el sou, peti qui peti i sigui com sigui, malgrat t'hagis de rebaixar a fer mal a antics companys o treballar en contra dels teus ideals.

És raonable, i fins a un cert punt, respectable, és una manera tipus paràsita de viure, i tots els paràssits tenen les seves raons genètiques o mancances físiques per ser el que són. Només hi ha un problema, crec jo. Quan es fa tant evident que algú és un pilota, els altres comencen poc a poc a confiar-hi menys, fins al punt que, si les circumstàncies canvien, el pilota acabi relegat o al carrer, és a dir...

Que quan els Mourinyos cauen, els Caranques se'n van amb ells...

L'ex

Ahir vaig veure un ex. No me'l vaig mirar gaire perquè vam acabar malament, d'aquelles relacions que et fan mal, amb les que al final i al cap dels anys et sents traicionat.

Vaig compartir una estona amb ell, i altres persones, en un espai petit i enxubat. Vam haver de creuar-nos la mirada en alguna ocasió, però ni ell ni jo, vam fer cap esforç per dissimular que no ens tenim cap afecte. 

És més, ara que el veig de nou, em fa un cert repelús, i fins i tot em pregunto que caram i vaig veure.

No us ha passat mai?

A mi poques vegades, amb una persona amb la que he compartit coses importants. La veritat és que no soc una persona rancuniosa ni carregada de punyetes. Soc bastant un llibre obert, si em caus bé, em caus bé, si no, se'm nota molt. Hi ha gent, com ell, que ho sap dissimular molt bé. Dissimulen constantment davant de tothom ser una persona amable, respectuosa, cordial i amb conviccions fermes, però a l'hora de la veritat, són reservades, no s'impliquen i viuen només per el seu interès, agafant el que els importa dels altres i deixant-los tirats a la cuneta, si és necessari i en cas necessari.

S'han de tenir els ovaris ben posats, si senyor! Em trec el barret davant tanta hipocresia.

Però tranquils, és un tema personal, no transcendirà. Ni ell ni jo farem d'això una creuada i segurament, si ens tornem a creuar, com sempre, tornarem a fer veure que mai va existir cap tipus de relació.

Per què enganyar-nos? Quan una cosa no surt bé, no surt bé. Oi?

Els simuladors de la fam

Jo puc entendre moltes coses. Soc capaç de posar-me a la pell de cada persona que conec i intentar posar-me en el seu lloc per entendre les decisions que pren, les coses que fa i diu. És un exercici d’empatia molt interessant, doncs ajuda a entendre després perquè prens tu les teves, a mirar més enllà del moment i reflexionar sobre moltes coses que passen a la vida. Per això, soc capaç d’entendre un senyor de dretes enfadat pels moments que vivim a Catalunya, i soc capaç d’entendre un àrab que busca la llibertat del seu poble i religió, encara que sigui llevant vides o la seva pròpia per un ideal.

El problema aquí, sempre o sovint, és que hi ha minories molt minoritàries i generalment adinerades que aprofiten aquesta capacitat que te la gent d’enfadar-se, de voler lluitar per ideals, de fins i tot donar la vida per ells, i els exploten fins a les últimes conseqüències, sense jugar-s’hi gaire a canvi. Són els que mouen els fils del destí dels altres, els que signen ordres, els que es reuneixen molt lluny dels conflictes, els que des d’un punt elevat miren el camp de batalla i mouen els peons...

D’aquests n’hi ha a gran escala i són capaços de generar molta violència amb les seves influències, i n’hi ha de petits i que passen desapercebuts en ciutats i pobles, amb interessos més xics, però no per això menys perversos.

Jo entenc que, a la vida de cada u hi ha necessitats que s’han de cobrir. I per tenir satisfetes les bàsiques fem el que calgui, en general. També entenc que més enllà de les bàsiques i necessàries, n’hi ha de no essencials que també ve de gust cobrir, que són les més immediates en la llista de coses que tenim o fem i que es desprenen del plaer, del gust de fer, de rebre o de donar. Els petits plaers de la vida, del menjar, del beure més enllà d’alimentar-se; del veure més enllà de la realitat com el teatre o el cine o l’art en general; d’escoltar els sons meravellosos que som capaços de crear els humans –alguns privilegiats, és clar-; de sentir a la pell o d’olorar les essències de la vida. Els plaers mundans que consumim, amb més o menys valor econòmic ens fan ser “millors” o pitjors persones en aquest món del consum absolut. Necessitats no necessàries que per consum es converteixen en imprescindibles per mantenir la vida en un nivell acceptable i acceptat. Sinó, imagineu ara mateix que us despreneu de tot el que sobra per estalviar i viure millor, sense patir tant a final de mes: fora tele i canals privats, fora consum de música i d’art, fora mòbils i internets, fora bars, fora restaurants, fora vehicles de luxe –i per luxe vull dir amb totes les comoditats automatitzades i tornar a aixecar els vidres a ma o escalfar el cotxe amb aire calent-, fora petits capricis mundans i grans despeses a les botigues de roba (fins que peti, i després de genolleres i sargits...).

Jo he calculat el que significaria en una economia familiar i seria contundent. Possiblement es podria viure amb un sou petit i encara sobrarien diners. No caldria treballar els dos i sacrificar mitja vida; ep! I sense renunciar a alimentar-se com és degut i abrigar-se prou per no passar ni fred ni calor.

Però no ho fem. No volem renunciar a res. I això comporta necessitar cobrir-ho tot, sigui com sigui. I cobrir tanta despesa demana molt ingrés. I ingressar molt demana moltes hores de sacrifici i/o un sou superior. I guanyar molt és a l’abast de molts pocs per tant hem de treballar més, i com més es treballa menys es viu i menys es comparteix el plaer amb els altres. I si no comparteixes el plaer que generes, de que serveix tant sacrifici? Un peix que es mossega la cua.

Aquesta és la reflexió gratuïta del text d’avui. La grossa, com la de Nadal, avui me la inspiren els que a l’ombra gaudeixen de l’espectacle, i col·laboren a engruixir-les les folrades butxaques a costa nostra.

No hi ha res que se n’escapi, pràcticament. Sempre es pot fer l’exercici de mirar qui guanya més amb les meves accions, i normalment, el que menys hi guanya ets tu.

Esclaus de la modernitat, dirigits i governats com si fóssim petits ninotets de lego, amb una ma que ens col·loca a cada lloc on hem de ser dins la gran ciutat de legoland. Escapar és una fal·làcia, una quimera que ens pinten possible amb petites dosis de felicitat absoluta quan et toca la loteria o el sou per a tota la vida del cafè de torn. Aconseguir que el nen sigui un crac mundial de futbol o de bàsquet o que la nena sigui famosa cantant en un programa de la televisió. Jo, quan llegeixo novel·les que parlen de futurs apocalíptics on el món es governat per minories opressores que han llevat la llibertat de fer segons què per aconseguir la pau, i llavors apareix el divergent de torn i retorna la alegria al poble i les ganes de lluitar penso, però si això no cal imaginar-ho amb una catàstrofe ni can gran guerra pel mig! Si els jocs de la fam ja són una realitat des de fa centenars d’anys! No cal anar molt lluny en el temps per veure que som les víctimes d’una gran farsa, on la nostra vida és senzillament la moneda de canvi d’un petit nombre de grans fills de sa mare.

I mai més ben dit, perquè la maldat i l’opressió és hereditària.  

La Reunificació

Tot i que no m'imagino al Relanyo fent un article favorable a la independència, o al Roncero lloant el joc del Barça, ni al senyor Guerra fent un discurs a favor de l'entesa i la cordialitat política, a mi m'han demanat que faci un exercici per mirar les coses des d'un punt de vista que no és el meu. I accepto el repte, tot i així, l'accepto tenint en compte la realitat en la que vivim.

Imaginem un futur hipotètic, que molts teòrics seriosos ja han imaginat, amb una Catalunya que ha passat per un procés llarg, difícil, dialogat i complex, i ja és un país amb ple dret, reconeixement internacional i amb una constitució pròpia, lleis pròpies, institucions amb ple rendiment i intentant sortir del forat, del sot de la crisi tota sola i amb totes les dificultats del món, que com els teòrics han expressat, així serà. 

Imaginem doncs, que Catalunya és un país independent i la població ha acceptat democràticament que així és. Evidentment, en tots els processos hi ha partidaris i detractors. Jo imaginaré i em posaré a la pell dels detractors. Dels que no volen, sota cap concepte la independència, i tot i així, se l'han de menjar amb patates i es converteixen doncs, en ciutadans emprenyats amb la seva realitat. És així?

Jo penso que hi haurà una massa social que no vol ni voldrà mai aquesta realitat, i si així es dona, lluitaran sense descans per tornar a deixar les coses com estaven. Això em genera la pregunta de si és possible mitjançant la política reunificar un país que s'ha separat, a l'estil de les polítiques habituals i les lleis que tiren els partits endavant, quan governen amb majoria, que quan arriba l'altre se les carrega i es torna a començar. Ho ignoro.

Reconec que és possible, òbviament, que un cop independitzats, hi hagi personal que vulgui incansablement annexionar de nou el país, amb tot el dret, doncs la seva idea d'Espanya i de Catalunya no han anat mai per camins diferents. Per a un Espanyol criat i educat sota les idees pròpies del regne d'Espanya i de la grandesa del seu país, dominador del món en aquelles glorioses etapes de descobertes d'Amèrica i campanyes a l'Àfrica, ha de fer mal que una de les teves conquestes militars se sublevi i se separi. Però és així, Catalunya és una conquesta més del regne de Castella. Catalunya abans de l'arribada massiva de la immigració que la va ajudar a aixecar després de la guerra civil espanyola, era un poble debilitat i vençut. els immigrants la van aixecar amb el seu esforç i els fills d'ells, i ara també els nets, ja formen part d'aquest teixit. Alguns d'ells ara són més independentistes que alguns dels catalans que ho són de "pura sang" si és que es pot fer servir aquest terme tant obsolet; prefereixo dir de generacions seculars. 

Bé, tenint en compte aquesta realitat possible, i tenint en compte que hi ha gent que per cultura, herència i ideologia mai voldrien un estat independent català, entenc que si es produeix, vulguin treballar incansablement per reunificar les coses. Ho entenc, és raonable.

Ara bé, s'ha de fer amb la mateixa pau i harmonia en que s'ha portat a terme el procés separatista. 

Ja se que alguns consideren que això no ha estat així, però ja que em demanen a mi que faci l'esforç d'entendre i captar l'altra banda, l'altra banda ha de fer l'esforç de reconèixer que les coses s'estan fent bé, s'estan fent pacíficament -tot i les continues provocacions, ja m'agradaria veure que passaria al revés-, s'estan fent democràticament -encara que alguns diguin que això no és democràcia-, s'estan fent comptant amb tothom -encara que molts diguin que no se'ls escolta; potser no parlen prou, ni clar ni quan se'ls ha demanat que ho facin. 

Jo ho veig així, som independents, treballem per sortir de la crisi -com la nostra veïna Espanya, que també ho haurà de fer sense la economia catalana i assumint que, potser anirem a la par en recuperació, encara que mantinguin que naltros acabarem fatal i ells ens miraran des de lluny i amb un somriure-, treballem per construir un país nou, diferent i que respongui a la societat catalana, al seu tarannà, a les seves inquietuds. Treballem per tornar a Europa, d'on suposadament ens n'hauran fet fora pels segles dels segles, amb humilitat i empenta. Treballem per seguir sent un país d'acollida com sempre ha estat Catalunya i normalitzant el que tanta gent te por que no passi: la convivència d'un idioma oficial i un altre de parla comuna, amb naturalitat, com és ara mateix. Televisions, ràdios, partits, esport, cultura, teixit social: tot com fins ara, no te per que canviar res, pluralitat i opinions diverses -encara que es digui que en aquest país som manipulats constantment, només s'ha de veure la quantitat de partits que hi ha al parlament, amb veu i vot i finestra multimèdia, la quantitat de ràdios i televisions, diaris i opinions diverses, l’ús de xarxes socials i internet com a font d'intercanvi, informació i comunicació global; Catalunya no te res a envejar en pluralitat i dinamisme a Espanya, bi-manipulada i totalment direccionada amb canals televisius i ràdios públiques i privades amb un criteri quasi únic i immutable. Qui no vulgui veure que Catalunya te un futur brillant, que costarà, que treballi perquè així no sigui. Però seguint les normes. Que en parli, que convoqui manifestacions, que ompli carrers amb banderes, que faci tòrcer l'opinió pública majoritària cap a la seva banda i que finalment, aconsegueixi tenir una majoria parlamentaria prou gran per declarar l’annexió a Espanya, democràticament. 

Sincerament, m'estranyaria que passés. Amb tots els respectes pels que creuen que és possible, tot el que m'ha demostrat el tarannà hispànic és contrari a la democràcia, des de fa molts anys.  

Però tot i així és possible. I si passés, i democràticament, amb els anys, i perquè així ho pensa una part majoritària de la població que viu i treballa a Catalunya, en un futur després del futur hipotètic en que Catalunya s'independitza, Espanya es reunificaria, i el país veí ens acolliria amb els braços oberts i un gran somriure...

No?